EL RIG VEDA, REFLEX D’ESTELS

Deixa un comentari

Cap a on va el vostre brillant carruatge, Herois?
¿Qui l’ha guarnit per a un viatge feliç,
partint, gloriós, a trenc d’alba   
i visitant cada casa, cada matí?
 
On aneu al capvespre, Ashvins? I l’aurora?
On reposeu durant el dia? On passeu les nits?
¿Qui us acull, com fa la vídua amb el germà del seu marit
o la donzella que atrau el seu fadrí?

De matinada, amb veu clara i alta, convoqueu a la pregària
i a les llars acompanyeu el sacrifici.
Però, qui defugiu?
I a quines libacions us feu presents, semblants a Prínceps?
 
Com si fóssiu caçadors perseguint dos elefants salvatges,
us oferim oblacions a l’albada i al foscant.
Als qui us invoquen en els moments adequats,
vosaltres, Resplendents Senyors, assegureu força i aliments. 
 
Aquestes quatre estrofes inicien el quarantè himne del desè mandala del Rig Veda (RV 10.40), un text que, al llarg d’una quarantena de versos més, continua descrivint la resta de beneficis que els Ashvins pretesament atorguen.

El poema conté els trets bàsics de la mitologia vèdica: els Ashvins – dos genets i aurigues (el mot prové de “ashva”, és a dir “cavall”)  – aporten, segons les intemporals creences del subcontinent indi,  tresors, salut i benestar i allunyen la mala sort i la tristor.

Els dos germans conformen un dels mites fundacionals de la cultura indoeuropea: compartim amb els nostres congèneres nombrosos antecessors afins, com els  greco-romans Càstor i Pòl·lux, altres divinitats equivalents bàltiques i anglosaxones i personatges llegendaris com Ròmul i Rem o Aquil·les i Pàtrocle.

ELS DÉUS SÓN LLUM…

Però els versos versionats més amunt van més enllà d’aquestes simbòliques caracteritzacions. Per mitjà del context en el que es formulen  les preguntes, identifiquem clarament els moments en els que els Ashvin es fan visibles, és a dir a l’alba i al crepuscle.

És, per tant, normal que siguin també coneguts com a Estels del Matí i del Vespre, és a dir els planetes Venus i Mercuri, que tenen òrbites similars a la de la Terra, per tant, mai no s’allunyen de la del Sol.

De fet, la identificació dels déus amb els estels deriva ja de la pròpia paraula “deva”, que vol dir “déu” en sànscrit, però també, entre d’altres significats, “que brilla en el cel”. El mot prové de fet de la rel indoeuropea “div”,  és a dir “brillar” i està – potser – relacionada amb el nostre “diví”.

… I EL RIG VEDA, EL SEU MIRALL

A més de la seva importància literària, el Rig Veda  ens transmet una sorprenent quantitat – i qualitat – d’informació sociològica, cultural, religiosa, mitològica i, també, astronòmica.

Que els himnes del Rig Veda facin possible assimilar divinitats amb fenòmens naturals o astronòmics és un fet relativament freqüent en el recull. Surya (el Sol)  hi és molt present, així com Dyaus i Prithivi (el Cel i la Terra) o Ushas (l’Aurora), per exemple.

Però que el Rig Veda sigui un veritable codi astronòmic no depèn, només, dels seus continguts. Els treballs del professor  de Ciències de la Computació de la Universitat d’Oklahoma Subhash C. Kak demostren una relació evident  entre l’estructura de l’obra i la distància entre la Terra i el Sol, els períodes siderals de diversos planetes i les dimensions i orientació dels altars vèdics.

El Rig Veda és, segons paraules del propi professor Kak, “un Stonehenge fet de paraules” i, en tot cas, un llibre que reflecteix, com un mirall, el que veiem cada nit als Cels.

Aquesta entrada s'ha publicat en General, Hinduisme, Inici, Literatura vèdica, Sànscrit el 11 de maig de 2017 per toni-f