Arxiu mensual: abril de 2016

DOS OCELLS VÈDICS A L’ARBRE DEL CONEIXEMENT. RV I.164. 20-22 (*)

Dos ocells, amics fidels,
van allotjar-se al mateix arbre.
Un d’ells en menja la fruita madura;
l’altre s’ho mira dejú.

Mentre els ocells, incansables, celebren cantant
el seu fragment d’Immortalitat entre els Savis,
el poderós Pastor de l’Univers,
el més Savi de tots, penetra en l’ignorant.

Els ocells que prenen mel
i nien en aquest arbre
diuen que és dalt de tot de la capçada on hi ha els millors fruits,
però que només en menja qui no coneix el Pare. 

342px-Phaenicornis_flammeus_Fiery_Red_Bird_Male_and_Female

La majoria dels 1.028 himnes que recull el Rig Veda (1) mostren una elaborada interpretació poètica i espiritual de la Natura o de l’entorn humà del o dels seus autors. Alguns, però, són complexes especulacions i riques associacions de conceptes teològics i filosòfics que constitueixen veritables laberints.

Entre aquests darrers es troba l’I.164 (2), que mostra una extraordinària acumulació de símbols, símils i imatges, la majoria creuats i entrecreuats entre ells, fins a proposar un enigma irresoluble, almenys per als lectors posteriors.

Les seves estrofes 20 a 22 (amb clars ecos del bíblic Arbre del Bé i del Mal) en són un bon exemple.

La versió oferta més amunt intenta traslladar aquest clima literari i intel·lectual als seus lectors d’aquí, avui.

Bon vol!

 

(Amb M. F.)

 

(1) “Els versos (rig) del coneixement (veda)”, és un recull d’himnes religiosos i filosòfics, però també profans, recollits entre els segles XV a XX aC. Es tracta dels textos indoeuropeus conservats més antics.

(2) El Rig Veda – convencionalment abreujat amb la sigla formada per les inicials erra i ve majúscules – està organitzat en deu llibres (o “mandales”, paraula que, segons el context, també pot significar “cercle”, “esfera”, “òrbita”, etc.), identificats amb xifres romanes o aràbigues. Els himnes inclosos en cada mandala i les estrofes dins de cada himne es determinen pel seu número d’ordre, designats  amb numeració aràbiga.

 

(*) Aquest article ha estat inclòs al volum editat en pdf que inclou els onze textos sobre ocells publicats al llarg dels anys, en aquest espai.

El recull és gratuït per als lectors de La Via Sànscrita. Cal demanar-lo a l’adreça electrònica tlferros@sanscrit.cat.

RIQUESES PRÀCRITES AL RAVAL GLOBAL

Des de la seva creació al segle XIV, el barri del Raval de Barcelona ha passat de zona agrícola a acollir, primer, monestirs i hospitals i grans i petites indústries – amb els corresponents habitatges per al treballadors-, després.

Cavalcada_de_gegants_de_la_Mercè_2008_-_P1220022En l’actualitat, especialment a l’àrea més propera al port, és la llar d’una densa població cosmopolita que representa el 50% del cens total del barri. Procedents sobretot d’Àfrica, Àsia i Amèrica del Sud, els seus habitants conformen un veritable mosaic humà, micromodel de les dialèctiques socials i culturals pròpies de la irreversible Globalització.

VEÏNS

Els ciutadans del Raval que comparteixen un origen lingüístic més afí entre ells són els provinents de l’espai indoari, una branca de la família lingüística indoeuropea que, a més d’incloure el persa – parlat des de l’Iran fins al sud de Rússia -, abraça la gran diversitat de llengües pròpies dels actuals estats del Pakistan, de l’Índia i de Bangladesh.

Els barcelonins originaris del Pakistan hi conformen el grup més nombrós, compost per més de 5.200 persones; quantitativament, el segon col·lectiu prové de Bangladesh i compta amb un cens aproximat de 2.500 ciutadans; els veïns del Raval provinents de l’Índia són una mica més d’un miler.

Sigui quin sigui l’idioma matern en el que parlen, es tracta, en tots els casos, de  llengües  “pràcrites”, és a dir “vernacles”, en oposició a  “sànscrit”, paraula que té el sentit directe de “refinat, perfeccionat, millorat…”.

PRÀCRITS

Malgrat que al Pakistan es parlen més de seixanta idiomes, la majoria dels seus habitants – un 48% segons els últims censos – utilitzen el panjabi, propi,  lògicament, de la regió del Panjab, a cavall entre aquest país i l’Índia, i també de la important diàspora de pakistanesos arreu del món. Els seus 120 milions de parlants l’han convertit en la desena llengua amb més presència al planeta i és, indubtablement, una de les més utilitzades quotidianament entre nosaltres.

Actualment, de fet, però, les llengües oficials del Pakistan són l’anglès i l’urdú. Aquesta darrera és una de les dues formes de l’hindustànic, la “lingua franca” del nord de l’Índia i de gran part del Pakistan.

L’altra forma de l’hindustànic és l’hindi. Les dues modalitats són pràcticament indistingibles i comparteixen,  a més d’una gramàtica sensiblement igual, un lèxic que, en el cas de l’urdú, està més influït pel persa i l’àrab, mentre que l’hindi es basa més en el sànscrit.

Aquesta segona modalitat, l’hindi, és la llengua oficial de l’Índia i, també juntament amb l’anglès com en el cas del Pakistan, un dels dos idiomes oficials de comunicació, així com una de les 22 llengües esmentades a la Constitució. Es tracta del segon idioma més parlat del món, després del mandarí. L’utilitzen com a primera llengua aproximadament 680 milions de persones i com a segona, uns 225 milions més.

Una altra de les 1.600 llengües de l’Índia és el bengalí, usat al nord-est del país i també idioma oficial de Bangla Desh. Amb uns 250 milions de parlants, el bengalí és, com les altres llengües pràcrites esmentades, una de les més parlades del món (en concret, ocupa el sisè lloc) i la prioritària al país, on també es parlen altres 36 idiomes.

Panjabi, urdú, hindi, bengalí – a més dels altres parlars hindustànics usats per minories encara més minoritàries o, fins i tot familiars – són doncs també llengües “nostres” i, sobretot, vehicles de les enriquidores cultures que expressen.

Es tracta de veritables regals lingüístics oferts pels nostres nous veïns.

A tots ells: benvinguts i moltes gràcies!