Arxiu mensual: agost de 2015

“EVITA AQUESTES SIS ESPASES I VIURÀS CENT ANYS.”

Cada lectura confirma la veracitat de la dita sobre el Mahabharata: efectivament, hi podem trobar de tot. Des d’una grandiosa batalla, en la que s’enfronta, de fet, tota la Humanitat i, per tant, cada u de nosaltres amb ell mateix, a episodis, més o menys breus, a primera vista tangencials, protagonitzats per personatges tinguts per accessoris.

Vidura_drutarastra_chichat - Còpia

El succint comentari durant una conversa que mantenen Dhritarashtra – el tràgic rei, simbòlicament cec, oncle i pare dels protagonistes del conflicte – i Vidura – un dels consellers del monarca – ofereix un d’aquests inesperats interludis que porten el lector a refermar la seva irrenunciable addicció a les biblioteques i, ai las, a les llibreries.

En aquest cas, l’episodi planteja una de les qüestions nuclears de la vida humana: la seva durada.

El fragment, que en té prou amb tres estrofes (*) per a desplegar tot l’enginy i el seny d’una saviesa intemporal, ho exposa així:

Dhritarashtra va dir:

Diuen els Vedes que l’home ha de viure cent anys. Perquè doncs no tots hi arriben?

I Vidura respongué:

L’excés d’orgull, el parlar massa, la manca de moderació, la ira, el desig de gaudi i l’enemistat amb els de casa..,

Aquestes són les sis espases que van retallant, una vegada i una altra, els anys de vida donats a cada home.

Són elles les que acaben matant-lo abans d’hora, i no pas la mort.

Sàpigues això i sigues beneït, o rei!

Fins aquí l’episodi. I el tast de literatura.

Però unes notes suplementàries ajudaran potser a fruir-ne amb més intensitat.

Adonem-nos de que la pregunta del rei denota una clara mitificació dels Vedes, que enlloc no determinen quina ha de ser la durada de la vida humana. El que sí fan – en el Rig Veda, per exemple – és expressar el desig universal d’una vida ben llarga, de la que els cent anys són sinònim.

La distància cronològica – 2.000, 3.000 anys – entre la recopilació dels llibres tinguts per sagrats pels hinduistes i l’època en la que transcorre el Mahabharata sembla haver difuminat el seu contingut real, convertint-lo en boiroses informacions més o menys llegendàries.

Cal destacar també que l’enumeració de les sis amenaçadores espases és sorprenentment propera – si no s’es estèrilment rigorós i literal – als set pecats capitals de la doctrina judeocristiana: luxúria, gola, avarícia, peresa, ira, enveja i supèrbia.

La diferència fonamental rau en que els set pecats de la tradició semita fan èmfasi en la culpa i el càstig cruel per desobeir lleis presumiblement divines, mentre la llista provinent de les convencions hindoeuropees cita violacions de codis étics – és a dir, en la dimensió social del dharma o resum de les lleis naturals, vigents tant en la persona com en el cosmos – amb conseqüències clarament més limitades.

Tenint en compte aquests aspectes, la cita del Mahabharata pren, potser, una dimensió literària – i cultural – més completa i enriquidora.

Però, en tot cas, sempre ens queda la informació donada per Vidura: una vida virtuosa i un dia a dia tranquil, són els dos ingredients de l’elixir per a arribar als cent anys.

(I si, a més, aquests anys s’aprofiten amb bon criteri i es continua llegint el Mahabharata, l’espectacle de les estacions s’anirà desplegant a l’entorn – i dins – del lector de manera ordenada, cíclica i serena, opina, modestament, l’autor d’aquest article.)

 

(*) De la 9 a la 11 del capítol 37 de l’Udyoga Parva o Llibre de l’Esforç, el cinquè dels divuit del Mahabharata. El volum narra el retorn dels Pandava a Hastinapura, després del seu injist exili, els seus esforços per recuperar el reialme i els afanys per a preparar la inevitable guerra de Kurukshetra.

.

 

 

IYENGAR: LLUM SOBRE EL IOGA… I SOBRE EL SÀNSCRIT.

“B. K. S. Iyengar ha afegit una nova i més profunda dimensió a la vida dels occidentals, instant-nos a unir-nos als nostres germans de totes les races i creences per a celebrar la vida amb resolució i reverència.”

B. K. S. Iyengar ha estat el gran divulgador del ioga a Occident i un dels impulsors de l'interès popular pel sànscrit.

B. K. S. Iyengar ha estat el gran divulgador del ioga a Occident i un dels impulsors de l’interès popular pel sànscrit.

Aquestes paraules del famós violinista Yehudi Menuhin (1) descriuen amb exactitud el camí que el professor de ioga indi Bellur Krishnamachar Sundararaja Iyengar ha obert davant dels practicants d’aquesta disciplina.

El ioga, en efecte, basat en sèries de postures i d’exercicis de respiració (anomenats “asanes” i “pranayama”, respectivament) i que, en un primer estadi, proporciona salut física i equilibri psicològic, condueix, finalment a qui el cultiva límits enllà.

Va ser el propi Menuhin qui va convidar Iyengar a ensenyar ioga a Suïssa al 1954. A partir d’aleshores, la seva presència i la seva influència arreu del món no han parat de créixer.

A casa nostra, els centres de difusió dels coneixements del professor Iyengar són especialment nombrosos (2) i alguns d’ells fins i tot han estat visitats per ells mateix.

Iyengar, que va néixer a la població de Bellur, a l’actual estat de Karnataka, a la costa occidental del Sud de l’Índia, el 14 de desembre del 1918, ben aviat va començar a ensenyar ioga i a desenvolupar un sistema propi.

El seu concepte d’aquesta disciplina – conegut com a Ioga Iyengar – es basa en l’aplicació dels antiquíssims Ioga Sutres de Patañjali (S. III aC), que inclouen des de preceptes ètics a tècniques de meditació.

Patañjali és l'autor dels "Ioga Sutres"que porten el seu nom. Iyengar va fonamentar el seu mètode en aquesta obra.

Patañjali és l’autor dels “Ioga Sutres”que porten el seu nom. Iyengar va fonamentar el seu mètode en aquesta obra.

Sobre aquests sòlids fonaments teòrics, Iyengar centra l’atenció en la precisió en la realització de cada postura, l’alineament perfecte de totes les parts del cos i el control de la respiració. Per a fer accessibles els seus exercicis a persones de totes les edats i condicions, s’utlitzen, a vegades, suports auxiliars de pràctica, com mantes, estores antilliscants, cordes a la paret, espatlleres o bancs, entre d’altres.

La tasca divulgadora d’Iyengar inclou la publicació de manuals de postures i de respiració, però també de filosofia del ioga. Des de que, al 1966, va donar a conéixer “Llum sobre el ioga”, Iyengar ha editat més d’una dotzena de llibres dels que, traduïts a disset llengües de tot el món, se n’han venut molts milions d’exemplars.

En català disposem de “L’arbre del ioga”, una de les seves obres fonamentals (3).

Aquesta voluntat difusora del ioga – a més d’eixamplar entre els seus practicants la consciència de formar part d’una col·lectivitat universal – ha estat acompanyada per la introducció de munts de paraules sànscrites en diferents nivells de l’ús de la llengua.

Algunes corresponen als noms de les postures del seu mètode – sovint compartits amb les denominacions utlitzades per altres sistemes – però també a conceptes nous i a aspectes molt precisos de fenòmens i processos psicològics i emocionals poc coneguts o no descrits a Occident.

Tot plegat ha contribuït decisivament a incrementar l’interès popular pel sànscrit,  una llengua que – com no deixa d’insistir aquest bloc! – és tant i tant admirable.

Però B. K. S. Iyengar va morir avui fa exactament un any (el 20 d’agost del 2014) a la ciutat índia de Poona, on tenia la seva residència i que acull la institució que vetlla pel seu llegat.

Afortunadament, el seu mestratge és perenne i viu cada vegada que algú, arreu del món (amb tota seguretat, ara mateix, sense anar més lluny), fa una de les postures que ell ensenyava, llegeix algun dels seus llibres o, com és ara el cas, en aquest text, el manté present en la seva memòria i en el seu cor.

Iyengar il·lumina el ioga.

I el sànscrit.

 

(1) Yehudi Menuhin  va ser un violinista i director d’orquestra nascut als Estats Units (Nova York, 1916 – Berlín, 1999). La cita prové de la seva introducció a l’obra d’Iyengar “Light on pranayama”.

(2) Per a localitzar els Centres de Ioga Iyengar a La Franja, Les Illes. el País Valencià i del Principat, cal consultar el WEB DE L’AEYI

En el cas del Principat, també és útil AQUEST BLOC.

Per a Catalunya Nord cal que cerqueu a l‘ASSOCIACIÓ DE L’ESTAT FRANCÈS.

(3) El llibre, que compta amb una excel·lent traducció de l’Ares Gratal, ha estat editat per PAGÈS EDITORS.

 

HUMOR SÀNSCRIT: “ESPERA’T UN SEGUNDET”, VA DIR KRISHNA, TOT RIALLER.

Els textos sànscrits més coneguts sacralitzen déus i reis, guerrers, princeses i bramans i teoritzen, savis i prolixos, sobre filosofia, cosmogonia i tota mena de coneixements.

Humor

 

Però, en contrast amb aquests aspectes, diguem-ne, seriosos, la vida quotidiana emergeix amb tota la seva puixança per mitjà d’una literatura que pot ser qualificada de popular, on l’humor té un paper primordial.

Els acudits recollits aquí baix reflecteixen un sa distanciament dels valors aparentment més estàtics del pensament i de la pràctica establerts.

Una revolta!

 

Aquell dia, un devot pregava a Krishna:
– O, Krishna sublim! És cert que per a tu un milió d’anys és un segon?
– Certament. Així és. – va respondre l’avatar de Vishnu.
– Aleshores, o Krishna estimat, què és un milió de rúpies per a tu?
– Tot just una sola rúpia.
– O, Krishna poderós, podries donar-me una rúpia?
– Espera’t un segundet! – va dir Krishna, tot rialler.

O, Doctor – reconeixia el malalt davant del seu metge – sou més poderós que no pas Yama, el déu de la mort.
Ell se’ns emporta la vida, però vosté, a més, se’ns emporta els diners.

Tres ascetes meditaven en silenci en una cova de l’Himàlaia i un matí van sentir-se unes passes a l’exterior.
Sis mesos després, un dels ascetes preguntà: Heu sentit l’ós?
Després d’un any durant el qual ningú va dir res, un altre dels ascetes va respondre enutjat: Era un tigre!
De nou, silenci absolut. Tots callats.
Però de sobte, dos anys més tard, el tercer asceta no va poder més: Hauré de marxar d’aquí; no puc concentrar-me. No pareu de xerrar!

O, Pobresa! – deia el captaire – T’estic tant i tant agraït!
Gràcies a tu he adquirit poders màgics.
Jo puc veure tothom que passa davant meu a les escales del temple, però cap dels fidels no em veu a mi!

Quatre monjos meditaven al pati del monestir quan, de sobte, la bandera del terrat va començar a bategar.
El més jove, avorrit, va alçar-se i advertí, tot excitat: La bandera tremola!
El seu company, que duia més temps al convent, li aclarí: La mou el vent.
Aleshores, el tercer monjo, amb més experiència, va instruir els dos novicis: És la vostra ment el que s’agita!
El quart sacerdot, el més vell, va tancar la discussió: Són les vostres llengües el que no paren de moure’s!

 

La cita següent, atribuïda, com tantes altres, a Gandhi (que, per cert, sembla haver-ho dit tot!) no prové de cap tradició sànscrita, però és divertida i reflecteix, esperem que només en part, la opinió que mereixem de la cultura que n’és l’hereva.

“Podria arribar a ser una bona idea”, va respondre Gandhi quan van preguntar-li el seu parer sobre la civilització occidental.

 

(Les mirades crítiques sempre són positives. Carreguem-nos d’energia. Som al mig d’una llarga batalla!)