Arxiu mensual: juliol de 2015

ADITYA HRIDAYAM. EL COR DEL SOL, DEL TEU COSTAT

Ara, que tant a prop estem del Sol, es fan més evidents encara les raons de la intemporal devoció que desperta, tant en sacerdots de totes les creences com en incauts turistes a les platges del món.

Tots hi convenim: el Sol és l’origen de la vida i ens porta, cada matí, un dia nou, fresc, net i polit, preparat pretesament per a nosaltres durant tota la nit i acompanyat de l’esperança de poder tornar a començar.

Sol

I així és com, fa milers d’anys – però podria ser aquí, ara mateix – un home es va enfrontar a qui l’havia ofès greument i els seus consellers, per tal d’assegurar-li la victòria, el van armar amb tots els poders de l’astre.

L’esdeveniment està recollit al Ramayana (1), el justament famós poema èpic sànscrit, en el que Rama – una de les nombroses reencarnacions de Vishnu, impuls conservador de la tríada hinduista – viatja (yama, vol dir viatge) per a recuperar la seva esposa i matar qui l’havia raptada.

L’episodi, conegut com a Aditya Hridayam (Aditya és el déu del Sol; hridayam vol dir cor) figura al capítol CV del Cant VI de l’obra i descriu en una trentena d’estrofes i de manera congruent amb el marc conceptual en el que se sitúa, la capacitat del Sol per a generar tota mena de beneficis (2).

Així, quan Rama invoca el Sol, li reconeix un munt de mèrits, com els següents, entre molts d’altres (el número de l’estrofa està al final de cada una, entre parèntesis):

Salutacions a l’ésser transcendental que dissipa les tenebres, allunya tot temor i destrueix els enemics. Salutacions també a l’anihilador dels ingrats i al Senyor de tots els cossos estel·lars (20).

Salutacions al Senyor que brilla com l’or fos, al foc etern, a la flama del coneixement suprem, a l’arquitecte de l’Univers, al destructor de la foscor i salutacions de nou a la refulgència que n’és el testimoni Còsmic (21).

Salutacions al Senyor que tot ho destrueix i que ho crea tot de nou. Salutacions a Aquell que amb els seus raigs consumeix les aigües, les escalfa i les envia en forma de pluja (22).

El final del fragment descriu com Rama se sent plenament a punt per al combat:

Batalla

Mirant el Sol amb devoció, va recitar aquest himne tres vegades i va rebre els seus poders (29).

I aleshores, després de purificar-se bevent tres glops d’aigua, va prendre el seu arc amb els seus poderosos braços i, en veure Ravana (3) disposat a la batalla, va decidir destruir-lo (30).

Potser sí que prendre el Sol és més que “fer bronzo”.

(No serà que ens estem preparant secretament per a un Setembre victoriós?)

 

(1) El Ramayana hauria de trobar-se a tota biblioteca mínimament completa. Disposem d’una bona versió traduïda per Artur Martí amb la col·laboració de Josep M. Duch. Ha estat publicada per Rafael Dalmau Editor, dins la col·lecció Samadhi Marga.

(2) Per a accedir a un pdf amb una doble versió completa de l’himne, en alfabet devanagari i en anglès, heu de fer-ho per mitjà d’aquest enllaç.

(3) Ravana era el rei d’uns dimonis anomenats rakshasas. Regnava a l’illa de Lanka, avui Sri Lanka. Va segrestar Sita, l’esposa de Rama.

 

 

 

SHIVA I EL SEU TRIDENT

En la majoria de les seves representacions, Shiva – simbòlica síntesi dels impulsos renovadors de l’Univers, de les col·lectivitats i de les persones – alça amb força el seu trishula (tri: tres, shula:llança), és a dir el seu trident.

Mangal_Mahadev_Shiva_Statue

Es tracta de la màxima demostració del seu mític poder, ja que acull – i projecta – un incomptable nombre de tríades, igualment simbòliques.

Una aproximació al cànon d’aquesta sorprenent  confluència de conceptes triples inclou:
– el passat, el present i el futur,
– els tres “gunes” o qualitats del que ens envolta: sattva (equilibri), rajas (activitat) i tamas (passivitat),
– les divinitats Brahma, Vishnu i el propi Shiva així com els seus correlats: Creació, Preservació i Evolució,
– els modes d’expressió de l’Univers: el físic, el subtil i el causal,
– els poders femenins: voluntat, acció i saviesa,
– els estats de consciència: vigília, somni i son profund,
– els sons primordials de l’Univers (A, U, M) audibles, potser, en el moment del Big Bang i, en tot cas, posteriorment, milions i milions de vegades en boca dels adeptes més variats,
– els tres nadis (ida, pingala i sushumna), subtils canals d’energia presents en la pràctica dels ioguis avançats,
– les natures quantitatives i qualitatives del Cosmos, a més del procés de la seva emergència des de l’Immanifestat.

I, com a colofó i conseqüència d’aquest cúmul de potencialitats, la capacitat de regenerar els tres mons: el físic, el dels avantpassats i el de la ment.

És lògic doncs que, cercant la síntesi i el fer tangibles tots aquests conceptes, es conclogui que el trident de Shiva representa la integritat tant de la col·lectivitat com de l’individu, la irresistible força de les seves realitats transcendentals.

(És possible que l’aplicació d’aquests coneixements a l’acció en millori els resultats? Podem comptar amb que, quan es domina el Trishula, s’aconsegueix la Victòria?)