Arxiu mensual: juny de 2014

BHAGAVAD GITA: UNA LLUM EN EL CAMÍ

Quina és la conducta correcta? Quin el millor camí? Què cal fer, exactament?
Aquestes són – bàsicament – les preguntes que, a les primeres pàgines del Bhagavad Gita, en el marc de l’apassionant exploració de l’ànima humana cap a la que el Mahabharata absorbeix qui llegeix els seus versos, es fa el dubitatiu Arjuna (1).L’emblemàtic guerrer, davant de l’enorme exèrcit que els seus cosins han reunit contra el seu bàndol per tal d’apoderar-se del reialme familiar, se sent aclaparat per la inevitable mort de parents i amics i s’angoixa pels inevitables desastres i misèries que resultaran d’una guerra fratricida.Però el dilema plantejat supera immediatament el marc conjuntural d’una confrontació bèl·lica i pren dimensions transcendents, que afecten, de fet, tothom – lector d’aquest article inclòs – en tota mena de situacions. Dirigint-se a Krishna, el seu auriga ocasional, però, en realitat, una encarnació del déu Vishnu, la llum de tonalitats protectores del prisma hinduista (2), Arjuna diu:Amb el cor afeblit i la ment desorientada sobre quin és el meu deure, et prego que em diguis què és millor. Sóc el teu deixeble; tu, el meu refugi (BG II, 7).

La resposta a aquesta petició, a més de sintetitzar les principals doctrines de la tradició índia, ofereix una guia existencial i consells directes per a l’acció, de validesa i aplicació universals. Les tres últimes estrofes del mateix segon capítol del que prové la cita anterior – i que conforma una mena de sumari de tota l’obra – ho deixen clar:

Només arriba a la pau aquell en qui penetren els desitjos com fan les aigües en el mar, sense mai omplir-lo. No hi ha pau per a qui s’identifica amb els seus anhels.

Qui defuig els desitjos, el sentit de possessió i el de si mateix, arriba a la pau.

Aquest és el camí de l’Absolut. Quan s’hi arriba, ja no es tenen més dubtes. Qui hi roman se sap u amb la Totalitat (BG II, 70, 71 i 72).

El doll de preguntes d’Arjuna continua i les respostes de Krishna insisteixen en una visió holística de l’existència, com, per exemple, al tretzè capítol:

Qui veu que tota activitat, sempre i a tot arreu, és obra exclusiva de la Natura, veu la Veritat.

Quan una persona s’adona de que la infinitat d’éssers diversos són, únicament, manifestacions de la Unitat, que no en són sinó aparences, esdevé u amb l’Absolut. (BG XIII, 29 i 30).

Més endavant, al capítol XVIII, que finalitza i resumeix els ensenyaments de tots els anteriors, Krishna aprofundeix aquest mateix punt de vista, des d’una perspectiva complementària:

Quan es percep en tots els éssers una sola natura, eterna malgrat la seva aparent temporalitat i indivisible més enllà de la seva infinitat de formes, té un coneixement exacte (BG XVIII, 20).

Les respostes de Krishna, formulades des d’un nucli homogeni de conceptes, però utilizant diferents nivells de referents, condueixen Arjuna (i els que, a través de les pàgines del Bhagavad Gita, compartim el goig d’acompanyar-lo) cap a l’autoconeixement.

Del que es tracta, ens diu Krishna, és d’accedir a la veritat de cada ment individual, en harmonia amb la resta d’éssers humans, integrats, tots plegats, en l’ordre còsmic.

(1) El Mahabharata és un dels dos grans poemes èpics de la literatura sànscrita i, per tant, de la cultura universal. El Bhagavad Gita – una de les seves moltes narracions complementàries – presenta l’heroic Arjuna just abans de començar la gran batalla que constitueix el nucli del relat.

(2) L’hinduisme distingeix tres grans funcions còsmiques: impuls/creació, estabilitat/manteniment i renovació/destrucció, personificades respectivament pels déus Brahma, Vishnu i Shiva. Krishna és un dels avatars (que significa “descens” en sàsncrit) per mitjà dels quals la divinitat benefactora restableix la justícia entre els humans.

 

ARMES SÀNSCRITES DE DESTRUCCIÓ MASSIVA

Tant al Mahabharata com al Ramayana – ambdós d’enlluernadora profunditat i vigència – els guerrers utilitzen les armes convencionals de l’època (maces, espases, sagetes…), amb la clara intenció de la mort dels seus enemics, sense ni tant sols considerar la possibilitat d’establir pactes o de fer presoners.

És amb aquest objectiu que, si sorgeixen dificultats o retards, els protagonistes apel·len a un arsenal d’un poder destructiu absolut. La majoria d’aquestes armes – descrites sovint com “astra” (projectil) – basa la seva infal·libilitat en revertir o incrementar fenòmens naturals (*).

Així, el Varunastra (Varuna és el déu de les aigües) provoca veritables diluvis, el Vayavastra causa anorreadors huracans (Varuna és la divinitat que controla els vents) i l’Agneyastra ocasiona incendis indeturables (agneya és un adjectiu que significa d’Agni, o “de foc”). Hi ha armes més poderoses encara, com el Brahmastra, donat als combatents pel propi Brahma, l’impuls creador de la tríada hindú, capaç d’arrasar la seva pròpia obra.

L’arsenal diví inclou molts més mitjans de destrucció – Vaishnavastra, Nagastra, Narayanastra… – però tots persegueixen una solució definitiva a les agressions: aturar-les de manera immediata i, sobretot, eliminar-les definitivament.

Com indica un dels versos del Rig Veda (RV 1.12.5), aquesta expeditiva però eficaç manera de fer front als atacs sorgeix a la cultura sànscrita des dels seus orígens vèdics. Potser aquesta és una de les causes de la seva pervivència:

Oh Agni llampegant,
sobre qui s’aboca l’oli sagrat,
redueix a cendra els nostres enemics,
que els dimonis protegeixen.

(*) El coneixement del seu ús és fruit de llargues devocions, és a dir d’un acostament intuïtiu al seu origen, a les seves causes, als processos que engeguen i als seus efectes.