BHAGAVAD GITA. ARA MATEIX, EXACTAMENT AQUÍ

Deixa un comentari
Per a dir-ho en contrast amb la fórmula inicial d’una famosa sèrie de pel·lícules de ciència ficció (1) – i com ja sabem els seus lectors -, el Bhagavad Gita no és pas un llibre situat en un passat remot i tampoc en alguna galàxia, ni poc ni molt llunyana.

Ben al contrari, des de les primeres paraules de la primera estrofa (“En el camp del deure…”), queda clar que la vigència de la narració és permanent en el temps i, per tant, dotada de la sorprenent capacitat d’activar-se i esdevenir pertinent cada vegada que és llegida (2):

En el camp del deure,
al país dels Kuru,
què hi fan, bel·licosos,
els meus fills i els Pandava,
pregunta Dhritarashtra a Sanjaya.
(1.1)

A la resta d’aquesta breu però intensa obra mestra de la literatura sànscrita, i més enllà de creences, els valors que el déu Krishna transmet al desorientat heroi Arjuna – que dubta de combatre o no contra parents, mestres i amics – tenen una validesa universal i es revelen especialment útils quan, en qualsevol aspecte de la vida, els reptes que es plantegen fan imprescindible triar entre alternatives aparentment equivalents.

En succint resum, per a resoldre els dubtes, el Bhagavad Gita aconsella actuar sent fidel a un mateix, tenir present que l’acció sempre és preferible a la no-acció i, com ja ha estat vist en aquest bloc, fer-ho sense tenir en compte els fruits que deriven de qualsevol actuació:

Compleix el teu deure.
Res no pot ser més benvingut
que una acció d’acord amb la pròpia natura.
Vacil·lar davant d’aquest dilema és inútil.
(2.31)

Ni per un instant és possible
estar sense activitat.
Tots som conduïts a l’acció
per les forces de la naturalesa.
(3.5)

El propi Bhagavad Gita destaca la utilitat permanent dels valors que preconitza, sobretot en moments de confusió i de crisi:

Quan la virtut dubta
i la incertesa regna,
el meu esperit
apareix sobre la Terra.
(4.7)

Endinsar-se en les pàgines del Bhagavad és avançar per un camí ple de sentit, perfectament harmònic, ombrejat per la plenitud i per la serenitat. És un viatge possible ara mateix, exactament aquí.

 

(1) La guerra de les galàxies: “Fa molt de temps, en una galàxia molt, molt llunyana…

(2) Precisament sobre el Bhagavad Gita – i, de manera més concreta, sobre la vinculació de Gandhi amb aquest poema – faré aviat una lectura comentada d’algunes de les seves estrofes. La conversa tindrà lloc el proper dimecres 9 d’abril a les 7 de la tarda al Centre de Cultura Popular “La Violeta de Gràcia”, al número 6 del carrer Maspons de Barcelona. Es tracta d’un acte públic al que tothom està convidat.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Bhagavad Gita el 19 de març de 2014 per toni-f

GÈNESI VÈDICA: RV 10.190 (CREACIÓ 2)

Deixa un comentari
Un dels interessos del Rigveda és el desplegament de diferents punts de vista sobre uns mateixos temes.

Els casos extrems són els 289 himnes dedicats a Indra (el rei de les divinitats i déu ell mateix de les tempestes), cada un dels quals n’exposa aspectes complementaris, o els 218 que descriuen els poderosos i canviants reflexos del foc, deïficat en Agni.

De fet, és lògic que sigui així.

Els seus compiladors van ser, com a mínim, tants com els membres de les deu famílies a qui són tradicionalment atribuïts cada un dels seus llibres (o mandales) en els que s’ordena el recull.

Per altra banda, la seva composició, duta a terme, segons els càlculs més conservadors, al voltant del 2000 aC, es va allargar durant més de cinc-cents anys.

Sortosament, les matisacions, les desigualtats i, fins i tot, les contradiccions són inevitables, freqüents i, sobretot, enriquidores.

Les respostes a l’enigma plantejat per la Creació participen d’aquesta diversitat.

A més d’esments ocasionals al llarg dels llibres dos a nou, els himnes centrats en l’origen de l’Univers van ser recollits al desè, considerat el més recent – si és que una obra creada fa quatre-mil anys pot ser considerada recent! – s’afirma que per maduració del pensament vèdic durant els segles anteriors. Es tracta de poc més de mitja dotzena de composicions que examinen els Inicis des de totes les perspectives.

El famós Nasadiya Sukta (10.129) ja ha estat objecte d’un article anterior. Qui sap si la profunda visió cosmogònica del sintètic 10.190 n’és un bon contrapunt:

L’Ordre i la Veritat
van néixer de la calor esdevinguda flama.
D’allà va sorgir la Nit;
d’allà l’Oceà onejant.

De l’Oceà onejant
emergí l’Any
que va establir els dies i les nits,
regents de tot el que parpelleja.

Dhatar, el déu ordenador,
va situar al seu lloc el Sol i la Lluna,
el Cel i la Terra
i el Regne de l’Espai que hi ha entre les dos.

D’aquesta resposta – amb tants ressons de la Gènesi bíblica – brollen, fecundes, noves preguntes.

Potser la més sorprenent és si “la calor esdevinguda flama” del segon vers prefigura – o no – una referència (intuïtiva…) al Big Bang!

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Literatura vèdica el 3 de març de 2014 per toni-f