Arxiu mensual: febrer de 2014

DELS VEDES A BOLLYWOOD, PASSANT PER CATALUNYA. LA PARADIGMÀTICA VIDA DE SHAKUNTALÀ

L’imprescindible coneixement de la literatura sànscrita es fonamenta en la vigència de les seves obres i, sobretot, en l’empatia que ens desperten els seus protagonistes.

Shakuntalà és un d’aquests personatges intemporals que, a partir dels seus orígens a la cultura vèdica, ens acompanya al llarg dels segles, modulant-se a ella mateixa segons on i quan se’ns presenta. La sorprenent acumulació de situacions mítiques que determinen els successius relats de la seva vida apareix a les ficcions de tot el món.

La història bàsica és simple, amb trets fàcilment identificables, malgrat les variants amb poca incidència en l’esquema central de la narració.

Shakuntalà és fruit de la seducció d’un asceta per una diablessa que, abandonada a la vora d’un riu, és alimentada pels ocells – d’aquí, òbviament, el seu nom, ja que Shakuntalà vol dir ‘protegida pels ocells’ i ‘shakunta’, ocell en sànscrit – i, recollida per un braman, viu en estreta comunió amb la Natura.

La bellesa de la noia fa que se n’enamori un rei caçador. Quan ella queda embarassada i el rei marxa, li dona una anell que li servirà de prova del seu amor i de la seva paternitat. Shakuntalà va a la cort, però perd l’anell en creuar un altre riu i, quan arriba al seu destí, el rei no la reconeix.

Més tard, l’anell apareix a la panxa d’un peix i quan, finalment, la joia arriba al rei, el monarca ho recorda tot, va a buscar a la noia i reconeix el seu fill.

(Afegim que aquest fill s’anomena Bharata i és el primer de la llegendària nissaga creadora de l’Índia.)  

Probablement, la primera notícia sobre aquesta història es troba al Padma Purana. Els puranes (‘purana’ vol dir antic) són reculls de coneixements històrics, religiosos i llegendaris de la tradició hindú, considerats una actualizació dels Vedes.

La seva popularitat prové de l’Adi Parva, el primer dels divuit llibres del Mahabharata (1) i, sobretot, de la mà de Kalidasa, literat del segle V dC, autor de celebradíssimes obres de poesia lírica i èpica i d’obres de teatre que, amb un llenguatge que adquireix amb ell la seva màxima maduresa, fa un retrat precís de personatges i de situacions. Shakuntalà és considerada la seva obra mestra.

És lògic doncs que fos Shakuntalà una de les primeres obres sànscrites traduïdes a una llengua occidental, concretament a l’anglès, per part de William Jones, al 1789.

L’admiració que se n’inicià aleshores va despertar l’entusiasme de Goethe i, amb ell, d’un gran nombre d’escriptors, lingüistes i filòsofs. Fou precisament Shakuntalà la primera de les tres obres sànscrites que va adaptar Cèsar August Jordana a la Col·lecció Popular Barcino, al 1927 (2).

Música per a ballet, obertures i òperes han utilitzat als segles XIX i XX Shakuntalà com a motiu inspirador i, a partir del 1961, Bollywood ha difós repetidament la seva història a l’Índia i a tot el món.

És pràticament segur que la paradigmàtica vida de Shakuntalà seguirà captivant per raons subtils i imperceptibles i fent servir mitjans insospitats – com, per exemple, potser, aquest article d’aquest bloc – els cors dels dones i dels homes d’arreu.

Aquest fet confirmarà, per cert, una vegada més, l’afirmació del propi Mahabharata sobre els seus continguts:

Tot el que es troba en aquest llibre també està en altres llocs, però el que no hi és tampoc no està enlloc més (3).

(1) Adi Parva, capítols LXIX a LXXIV.

(2) Trobareu informació suplementària sobre Goethe, Jordana i altres autors a l’article “Bojos pel sàsncrit, també” d’aquest mateix bloc.

(3) Suggereixo, provisionalment, aquesta versió de l’estrofa 53 del capítol LXII de l’Adi Parva, a l’espera d’un text millor. Alguna proposta?