Arxiu mensual: juliol de 2013

EL NOI, L’HEROI, EL MITE… ÉS A DIR, LA LITERATURA

Per a desplegar la totalitat del seu argument, presentar el feix de personatges que el protagonitzen i relatar una multitud de textos independents, el Mahabharata utilitza un gran nombre de recursos estilístics.

Un minúscul tast d’aquest festí literari és l’episodi que descriu la mort d’Abhimanyu, un noi de setze anys, fill del gran heroi Arjuna, que combina sàviament tres estils narratius (*).

Al llarg de setze capítols i de més de quatre-centes estrofes, amb un llenguatge discursiu i precís, de combat en combat, l’adolescent es va transformant en un heroi de dimensions èpiques.

Quan un grup d’enemics l’envolta i el xicot. colpit per una maça, cau sense sentits, el ritme narratiu canvia i enuncia, lacònicament, que:

Així doncs, un de sol va ser mort per molts en la batalla.

Es produeix aleshores un nou salt estilístic. Una seqüència de símils descriuen el cadàver del noi:

– Com un elefant salvatge mort pels caçadors.
– Com un foc d’estiu extingit després d’haver cremat una boscúria.
– Com una tempesta amainada un cop la seva fúria ha escapçat un munt d’arbres.
– Com el sol a punt de pondre’s després de que els seus rajos hagin abrusat els exèrcits dels Bharata.

Aquestes peculiars exèquies van més enllà de convertir l’adolescent en heroi: en equiparar-lo a éssers i fenòmens naturals, aparentment invencibles però finalment derrotats, l’eleven fins a l’olimp dels símbols.

Una vegada més, el Mahabharata, en aquesta ocasió per mitjà de tres estils literaris distints – primer discursiu, concís després, finalment expositiu – converteix un simple personatge en símbol i un enfrontament bèl·lic més aviat anecdòtic en un conflicte intemporal.

No és això la Literatura?

No és aquesta capacitat de desvetllar l’essència que hi ha en cada fet el que confirma el Mahabharata com una de les claus de volta del Cultura Universal?

(*) L’esdeveniment és narrat a l’Abhimanyu-badha parva – és a dir el Llibre (parva) de la caiguda (així es pot traduir “badha”, en aquest context) d’Abhimanyu -. que forma part, al seu torn, del Drona Parva, el setè dels divuit llibres que conformen el Mahabharata.  

VISHNU, VIGENT?

Canvia d’aspecte, canvia d’espècie, canvia d’època, canvia de companyia… però no pas de context. Ni d’identitat. 

Vishnu – l’energia preservadora de la tríada hindú -, sigui quin sigui l’avatar (1) que ens és present, adapta la seva forma concreta a cada circumstància. Però sempre apareix en moments de crisi, per a posar – o tornar – les coses al seu lloc.

Com el propi Vishnu afirma, tot fent servir la veu de Krishna, una de les seves personificacions més conegudes:

Quan el bé minva i la injustícia creix, em creo a mi mateix. (Bhagavad Gita 4.7)

I així, a través de les eres, pren successivament la forma de peix, de tortuga, de senglar, d’home lleó, de nan i apareix dues vegades com a Rama i després com a Krishna i com a Buda. Nou aparicions. Fins ara.

Per a completar el deshavatara (2), Vishnu tornarà per a rescatar-nos del Kali Yuga (3), l’avenc al fons del qual vivim. Quan el moment arribi, adoptarà l’aspecte d’un home sobre un cavall blanc, brandant una espasa de llum. 

De fet, però, potser, tot plegat és més proper: qui sap si els valors i les potencialitats que la deïtat proposa s’estan manifestant arreu i de manera permanent. Ara mateix, aquí, posem per cas!

No portem, cada u de nosaltres – i els països i les famílies, les institucions i les empreses – fins a la realitat tangible les funcions personificades per Vishnu, cada vegada que, fent-lo nostre, diem prou i resolem situacions que ens són adverses?

(Sembla com si la poncella des de la que Vishnu permanentment ens acompanya  floreixi ben endins del nostre cor sempre que, en la tempesta, enyorem el bon temps!)

(1) Avatar: d’acord amb el Diccionari de l’IEC, descens d’una deïtat a la terra, però també, segons definicions més àmplies, la seva aparença.

(2) Dashavatara: “dasha” vol dir deu en sànscrit; els deu avatars de Vishnu són el seu tret més distintiu i el concepte, esdevingut locució nominal a causa del seu ús freqüent, ha cristal·litzat finalment en mot compost.

(3) Vegeu l’article “Pinten bastos…” d’aquest mateix bloc.