Arxiu mensual: maig de 2013

YAKSHA PRASHNA: PREGUNTES ETERNES, RESPOSTES PERENNES (Yaksha Prashna 6)

“Yaksha Prashna – literalment, “Les preguntes (prashna) de l’Esperit del Bosc (Yaksha)” – és el nom amb el que és conegut popularment a l’Índia un breu episodi del Mahabharata, la gegantina obra èpica de la literatura sànscrita.La fòrmula narrativa utilitzada – una llarga sèrie de preguntes i de respostes -, la varietat i l’interès permanent dels temes que s’hi plantegen i la validesa universal de les respostes donades expliquen la vigència del text.En efecte, proposen i resolen un gran ventall de qüestions de tota mena, vinculades a aspectes personals, amorosos, familiars, pràctics, econòmics, polítics i, fins i tot, religiosos i espirituals.

Yaksha Prashna posa el lector davant de les preguntes fonamentals i invariables del gènere humà, més enllà dels canvis temporals i culturals esdevinguts en els tres o quatre mil·lennis que s’han escolat des de que el text va ser fixat i incorporat al Mahabharata fins arribar fins a nosaltres.”

 

(El text anterior ha estat extret de la presentació de la primera versió del Yaksha Prashna en català. Podeu descarregar-vos l’ebook – que, a més de la presentació i dels diàlegs, conté nombroses  notes complementàries – al web “amazon.es”. El títol complet del llibre és: “Yaksha Prashna. Un episodi del Mahabharata”.)

 

LA CREACIÓ SEGONS EL RIGVEDA (RV 10.129 – NASADIYA SUKTA) (*)

Aleshores no hi havia ni el que no és, ni el que és;
aleshores no hi havia ni el firmament ni el cel que hi ha més enllà.
Què ho acollia? On era? Sota l’aixopluc de qui?
Hi havia aigua de fondària insondable?

Aleshores no hi havia ni mort ni immortalitat,
res no feia diferent la nit del dia.
L’U alenava, sense vent, sostingut per ell mateix.
Aleshores hi havia aquest U i no hi havia ningú més ni res altre.  

Al començament la foscor embolcallava la foscor,
tot era tant sols aigua il·limitada.
L’U que va emergir per a ser, clos en el no-res,
s’elevà per fi, nascut del poder de l’ardor.

Al començament el desig va davallar sobre ell;
aquesta va ser la primera llavor, nascuda de la ment.
Els savis que havien buscat el coneixement en el seu cor
van trobar el vincle de l’existència en la no-existència.

I havien estès la seva mesura a través de la buidor,
i saberen què hi havia a sobre i què a sota.
La vitalitat fecundadora va fer fèrtils les forces poderoses.
A sota hi havia energia; a sobre hi havia impuls.

Però, de fet, qui ho sap del cert? I qui pot dir
d’on ve tot plegat, i com va succeir?
Els propis déus van venir després;
qui sap doncs d’on ha emergit?

On té el seu origen tota creació,
ell, que va donar-li forma, o que, potser, no ho va fer,
ell, que tot ho apama des del cel més alt,
ho sap o, potser, no ho sap, ni tant sols ell.

(*) Aquest himne del Rigveda – conegut , com la resta de composicions del recull, per les seves primeres paraules (“na asat: no inexistent”, més “sukta: (en aquest context) himne”) – planteja, sense resoldre’l, l’enigma de l’Origen i ho fa de manera sintètica, simple i clara.

Aquesta és, probablement, la causa de la seva permanent actualitat.

Com la resta de traduccions assajades en el bloc, també aquesta cerca el quimèric equilibri entre la fidelitat al text original i – tot intentant preservar-ne l’alè poètic – facilitar-ne l’accés al lector d’ara. Com tot pont, pretén apropar ribes llunyanes.

(Pot ser que les preguntes que – fa quatre o qui sap si cinc mil·lennis – plantejava el Nasadiya Sukta siguin similars – o fins i tot iguals – a les que nosaltres mateixos ens fem avui?)