Arxiu mensual: gener de 2013

Gavina urbana

Sentors de mars
sobre el bosc d’antenes.
Ecos de llums llunyanes.
Memòries d’horitzons?

Malgrat el batre alat,
– poderós, tranquil, segur,
molt alt –
res no sembla somoure
la inacabable successió
d’ones de pedra.

(Ben endins, si escoltem bé,
sentim com hi ressonen
les odes antigues.) 

LES DECLINACIONS SÀNSCRITES (O L’EXCEL·LÈNCIA EXPRESSIVA)

Com moltes altres llengües, el sànscrit fa servir diverses formes d’una mateixa paraula per a indicar-ne les característiques gramaticals; es tracta del que s’anomena “declinació”.

Aquest sistema és propi de tot tipus d’idiomes, tant d’arrel indoeuropea (ja siguin antigues – com el grec clàssic i el llatí – o actuals: l’alemany, el rus, etc.) com d’altres famílies: l’àrab, el basc o el turc, per exemple.

Entre totes elles, el sànscrit es caracteritza per la riquesa – i la precisió – de les seves declinacions.

Filant prim: tres gèneres, tres nombres

Per un cantó, distingeix tres gèneres: masculí, femení i neutre. Si prenem com model l’adjectiu priya- (estimat) qualificant un substantiu en funció de subjecte, podem trobar les formes priyas, priya o priyam, segons s’apliqui, per exemple, a un home, a una dona o al nom neutre “parla” (el gènere neutre es reserva, en general, a conceptes abstractes i objectes inanimats).

També utilitza tres nombres, ja que complementa el singular i el plural amb el dual. Així, en el cas de la paraula deva- (déu) com a subjecte de l’acció, usa devas en singular, devasas (o devaas amb a llarga) en plural i deva quan es tracta de dues divinitats.

Alta intensitat comunicativa: vuit casos

Però on el sànscrit mostra una potència comunicativa màxima és en la seva capacitat per a precisar la funció de les paraules en les frases.

Més enllà del grec clàssic, que diferencia quatre casos (nominatiu, acusatiu, genitiu i datiu) i del llatí, que n’hi afegeix tres (vocatiu, abaltiu i locatiu), el sànscrit arriba a vuit ja que, per a assenyalar el mitjà pel qual es realitza una acció o allò que l’acompanya, fa servir un tipus de complement que anomena “instrumental”.

Una paraula com deva-, segons es tracti de nominatiu, vocatiu, acusatiu, instrumental, datiu, ablatiu, genitiu o locatiu en masculí singular, presenta les següents formes: devas, devam, devena (o devaa), devaya, devat, devasya, deve o deva.

El sànscrit és una eina lingüística d’extrema exactitud.

AMB SITA, ENLLÀ DEL TEMPS

Com Elena de Troia o Penèlope d’Ítaca, Sita – la protagonista central del Ramayana – és un dels grans personatges femenins de la literatura universal.

Amb clares afinitats amb les dues heroïnes homèriques – com Elena, va ser raptada i motiu d’una guerra ferotge i, a similitud de Penèlope, guanyada en tensar l’heroi de la llegenda un arc mític i mantenint-se fidel a l’espòs – Sita és el gran eix al voltant del qual gira la resta de personatges de la gran obra èpica sànscrita, Rama inclòs.

Potser fugaç deessa vèdica de la fertilitat – només apareix una vegada al Rigveda – Sita és considerada un avatar de Lakshmi, la deïtat hindú de la l’abundància, que – en un remolí de parentius, aparellaments i encarnacions – és, al seu torn, la mitològica esposa de Vishnu, de la que el propi Rama, per cert, és una forma humana.

Sigui com sigui, Sita és l’arquetip, indiscutible i permanent, de filla, de princesa, d’esposa i de reina.

Bellesa absoluta

La faç visible de Sita és, sens dubte, la seva fascinant bellesa.

Va ser la fama d’aquesta beutat el que va congregar els seus pretendents en el certamen en el que Rama va aconseguir-la i el seu encís el que va mantenir-lo captiu durant tota la vida.

També Ravana – el diable que va segrestar-la – en resultà seduït, fins el punt que, per tal de conservar-la, va acabar perdent família, regne i vida, i fins i tot Hanuman, el simi que, al servei de Rama, sense haver-la vista mai abans, orientat pel seu renom, va reconèixer-la en el jardí secret que l’empresonava, podent guiar així l’exèrcit que va alliberar-la.

Res no l’esberla

Però el seu aspecte extern no és res més que l’embolcall d’una virtut més valuosa encara: l’altra cara de Sita és l’invencible fermesa del seu caràcter, repetidament confirmada al llarg dels anys.

La seva lleialtat a Rama va dur-la a abandonar una vida luxosa per a seguir-lo a l’exili, en un bosc ple de perills i estretors, i el que la va fer resistir els intents del seu raptor per a alliberar- de les duríssimes condicions del seu captiveri i convertir-la en sobirana del regne, a canvi de que acceptés ser la seva muller.
 
Va ser també la seva invulnerable força interior el que la va fer defensar la certesa de la seva puresa, posada en qüestió per Rama primer i pels seus súbdits després: per a demostrar la seva virtut – protegida per Agni, el rei del foc – travessà una gran foguera sense cremar-s’hi i, posteriorment, marxà de nou l’exili, però, en aquesta segona ocasió, tota sola i, a més, embarassada.

Solc profund

Trobada en un solc – “sita” vol dir solc en sànscrit – per Janaka, el rei de Mithila, mentre llaurava els seus camps, Sita va travessar el seu temps hostil deixant-nos, en cada gest, una empremta inesborrable, fins que Bhumi – la deessa de la terra – clement, va obrir-se en una esquerda on acollir-la.

Per a fortuna nostra, però, la seva imprescindible presència perdura en les pàgines del Ramayana.