Arxiu mensual: març de 2012

EL SECRET D’ARJUNA

En una ocasió, durant els seus anys d’aprenentatge, Arjuna – el gran heroi del Mahabharata, conegut per la seva excel·lència en el combat amb arc – participava en una competició amb els seus condeixebles. Quan va arribar el seu torn i tenia la sageta dirigida a l’ocell de fusta que servia d’objectiu, va sentir la veu del seu mestre:- Què estàs veient, Arjuna? Em veus a mi, i als teus companys, i l’arbre en el que hi ha la diana?

– No, mestre – va respondre el noi -. Només veig el cap de l’ocell, però no pas a tu, ni els companys, ni l’arbre.

– En aquest cas – continuà el mestre – descriu l’ocell que has d’escapçar.

– Em sap greu, mestre – digué Arjuna-. Veig el cap de l’ocell i prou.

El mestre, satisfet per aquestes respostes, va ordenar a Arjuna que disparés la sageta. L’arquer, sense vacil·lacions, va tallar tot d’una el coll de l’ocell de fusta i en va fer caure el cap a terra.

El seu mestre va abraçar-lo o l’anomenada del noi i la fama de la seva eficàcia van créixer i créixer fins arribar als racons més llunyans.

(El Mahabharata és ple d’episodis i de personatges com aquests; el lector viatja de la sorpresa a la delit, de l’interès a l’admiració. El fragment recollit més amunt és una adaptació abreujada del capítol cent-trenta-quatre de l’Adi Parva que es troba al primer dels deu llibres de la gran obra èpica sànscrita.) 

 

GAYATRI MANTRA: LLUM PERENNE

Des de fa milers d’anys, cada dia, mentre el sol s’alça i es pon, milions de persones, arreu del planeta, canten o reciten les paraules: “Om. Bhur bhuvah svah, tat savitur vareniam, bhargo devasya dhimadhi, dhiyo yo nah pracodayat”. 

Es tracta del famós “Gayatri mantra”, un breu fragment de l’himne seixanta-dos del tercer llibre (o mandala) del Rigveda, l’obra literària més antiga conservada en qualsevol llengua indoeuropea, escrita en vèdic, l’idioma antecessor del sànscrit.

Aquesta pregària ha estat traduïda a la gran majoria de les llengües del món i n’existeixen multitud de versions. Un text en català, respectuós amb la seva literalitat, pot ser formulat així:


Om. Que a la Terra, a l’aire i al cel
aquesta gran glòria
del diví Savitri
doni vida als nostres anhels.

(“Om” és la paraula més sagrada de l´hinduisme i Savitri una divinitat solar que personifica el creixement i la revitalització.)

La universalitat del sànscrit (i del vèdic) es manifesta pels mitjans més insospitats.

Fins i tot a través d’una aparentment humil pregària que il·lumina amb poquíssimes paraules el perenne afany de trascendència del humans.


CATALÀ I SÀNSCRIT; PARENTS LLUNYANS, PERÒ PARENTS

 

Malgrat la distància geogràfica i les diferències lingüístiques entre el català i el sànscrit, les arrels compartides per ambdues llengües perduren més enllà dels segles i força paraules d’un i altre idioma mostren una gran semblança.

Els nostres “pare” i “mare”, per exemple, recorden clarament els pitar i matar sànscrits i el mateix passa amb els noms d’alguns números: dos-dva, tres-tri, sis-sas, set-sapta, nou-navan, etc. Un fenomen similar es repeteix en força mots comuns com, entre molts d’altres:

cap-kapitha, dent-danta, déu-deva, serp-sarpe o sucre-sukha. Ioga, per cert, té la mateixa arrel indoeuropea – i el mateix significat general – que “jou” o el verb “junyir”.

Un segon cas és de les paraules que han sofert canvis més profunds. La seva filiació comuna és malgrat això evident. Per exemple, “escacs” prové del sànscrit catur anga (és a dir, quatre membres), “sofre” té en sulbari (que vol dir enemic del coure) el seu familiar oriental i “Júpiter” equival a diaus-pitar (pare del cel).

A més, hi ha també algunes paraules sànscrites que s’han incorporat al nostre vocabulari quotidià. Avatar, mantra, guru o nirvana en són mostres ben clares i d’ús general.

Aquest origen indoeuropeu comú es manifesta en el lèxic, però també en un munt de mites que resulten familiars per als uns i per als altres.

LITERATURA SÀNSCRITA: UN UNIVERS PER DESCOBRIR

Amb arrels que s’enfonsen en els mil·lennis anteriors a la nostra era fins penetrar el nucli de la cultura indoeuropea, la literatura en llengua sànscrita ha estat el vehicle per a la creació de nombrosíssimes obres mestres en tota mena de gèneres.

El preludi d’aquesta excel·lència es troba en el Rigveda, una col·lecció d’himnes, majoritàriament religiosos però també descriptius de fets quotidians, redactada en vèdic, una llengua anterior al sànscrit, propera a l’avèstic, idioma del zoroastrisme a l’antiga Pèrsia i amb clares semblances amb altres llengües d’arrel indoeuropea com el grec clàssic i el llatí.

Després d’un llarg període de desenvolupament de la literatura vèdica, es produeix l’eclosió del sànscrit amb grans obres èpiques. El Mahabharata – una obra bellíssima i gegantina, que supera en llargada més de vuit vegades l’Odissea i La Ilíada juntes – i el Ramayana, en són les mostres més destacades.

A partir del s. III dC, s’inicia una fèrtil època, anomenada clàssica, caracteritzada per obres dramàtiques, poètiques i narratives de gran qualitat, que s’allarga durant 500 anys. S’inicia aleshores l’apogeu literari de les llengües vernacles com, entre d’altres, l’hindi i el marathi.

Des de mitjans del segle XX, una munió d’autors que no renuncien a seguir utilitzant la llengua que, durant molts segles, ha transmès ininterrompudament la cultura del subcontinent indi, ha reprès la publicació de tota mena d’obres, en tota mena de gèneres.

El sànscrit és la llengua en la que ha estat escrit un veritable univers literari, amb immensos oceans i grans continents, altes serralades i fèrtils valls, racons deliciosos i panorames de vertiginosa bellesa.

La literatura sànscrita és un univers per descobrir.