Arxiu de la categoria: Hinduisme

ALGUNS PENSAMENTS AL BOSC

Com un home abraçat per la seva estimada,
que no percep res, ni dins ni fora d’ell mateix,
tampoc qui és acollit per l’Ésser infinit
no s’adona de res, ni extern ni intern.
 
Aquesta és la seva forma veritable,
aquella en la que s’han acomplert
tots els desitjos que eren anhels de l’Ésser.
En ella no hi ha ni afanys ni patiments.
 
(Brihadaranyaka Upanishad, IV, 3, 21.)

El text anterior és un brevíssim fragment del Brihadaranyaka Upanishad – literalment el Gran Upanishad del Bosc (abreviat amb les sigles BrUp) -, probablement el primer de la llarga sèrie de textos filosòfico-doctrinals que va destil·lar la cultura sànscrita entre els segles VII aC i XV dC i que, com sabem i gaudim, continua enriquint-nos.

El Brihadaranyaka és de fet la recuperació d’algunes seccions del Satapatha Brahmana (un recull de rituals religiosos que inclou nombrosos mites sobre la Creació i el Diluvi), una part al seu torn d’un dels quatre grans textos fundacionals de l’hinduisme, el Yajur Veda, centrat igualment en cerimonials i sacrificis, però amb importants textos de caire més global.


Com el seu propi nom delata, el Brihadaranyaka pertany a la tradició dels  textos “aranyaka” – és a dir “al bosc” -, que, amb afany rupturista, deixen clar amb el seu nom genèric que es tracta de reflexions fetes lluny de les tradicions clàssiques i tradicionals de l’època.

El Brihadaranyaka és un dels textos fonamentals i fundacionals de les creences hinduistes, ja que explora les teories del Vedanta (traduït usualment com “Culminació dels Vedes” o, també, i probablement millor, “Cim de la Saviesa”) i tracta molts conceptes primerencs i teories fonamentals per a aquest feix de creences.

CADA PERSONA ÉS L’UNIVERS (I L’UNIVERS, CADA PERSONA)

Com la majoria de textos sànscrits, el Brihadaranyaka Upanishad està ordenat en llibres, capítols i finalment estrofes que són les encarregades d’exposar els temes proposats, ja es tracti d’una narració – com és el cas del Ramayana, per exemple – o bé un contingut doctrinal, com en aquest upanishad o en el Bhagavad Gita, que ja coneixem.

El Brihadaranyaka inclou himnes sobre tota mena d’aspectes de l’existència humana, com, per exemple, l’ètica o el coneixement de la realitat.

Segons el teu desig és la teva voluntat,                                  
segons la teva voluntat són els teus actes,
segons els teus actes és el teu destí.
 
Ets bo si fas coses bones,
dolent si fas maldats.
Sempre obtens el que fas. 
(BrUp, IV.4.5)

De la irrealitat, condueix-me a la realitat.
De la foscor, condueix-me a la llum.
De la mort, condueix-me a la immortalitat.
(BrUp, I.3.28)

També presenta ensenyaments sobre la creació de l’Univers, la natura de la realitat, l’ànima humana i la seva relació amb Atman (el Jo, entre moltes altres possibles traduccions) i també sobre les premisses de l’alliberament, la realització de si mateix i, lògicament, Braman (l’Absolut).

I, a més de multitud d’altres temes doctrinals i ontològics, inclou reflexions al voltant de les característiques i indivisibilitat de les ànimes, de fet una de sola, immanent i transcendent, i la seva unitat amb tot l’univers a través dels éssers orgànics i inorgànics.

UNA PERMANENT INVITACIÓ

En la història de les religions i la cultura índies, els upanishads juguen un paper essencial. Les seves propostes desenvolupen les idees espirituals dominants i provoquen i indiquen el pas des del ritualisme vèdic a nous paràmetres doctrinals i a noves institucions.

Es coneixen 108 upanishads, dels quals les primeres obres van ser  memoritzades durant segles per generacions successives i transmesos oralment.

Els primers són anteriors a la nostra Era i cinc d’ells clarament pre-budistes (segle VI aC). De la resta, 95 formen part del cànon compost des dels últims segles del primer mil·lenni aC fins al segle XV. Els nous upanishads van continuar ser compostos en èpoques més recents i tracten sovint temes no directament connectats amb els Vedes.

Aquest univers és una trinitat
i està fet de nom, forma i acció.
Tots tres són un: l’Esperit de vida.
Tot és u i també tots tres.
 
L’Immortal és ocult pel real.
L’Esperit de vida és l’Immortal.
El nom i la forma són el real
i tots dos oculten l’Esperit.
(BrUp, I.6.1)
 
 
Quan creiem en la dualitat
entre el si mateix i el no si mateix,
el que hom veu, ensuma, tasta, percep,
escolta, toca i coneix sempre sembla un altre.
 
Però quan tot és el Si Mateix
no hi ha consciència
de res altre que el propi Si Mateix.
(BrUp, IV.5.15)

 

 

TOTES LES VERITATS SÓN AL BRAHMASUTRA

Ara, doncs, pensem en Brahman
BS I.1

Aquest vers – o “sutra”, o, per a nosaltres, aforisme – és el primer dels 555 que configuren el Brahmasutra, és a dir i com és fàcil de deduir, els “Sutres sobre Brahman”, el déu de la Creació en la tríada hinduista, o també, com en aquest cas, la pròpia Creació o, encara, la totalitat de la Realitat.

UNA VISIÓ GLOBAL…

El Brahmasutra és – juntament amb el Bhagavad Gita i el monumental conjunt dels primers tractats filosòfics anomenats Upanishads – una obra fonamental de la literatura sànscrita. Es tracta efectivament d’una de les tres grans col·leccions de conceptes que conformen la totalitat de la filosofia hinduista.

Imaginativament atribuït a Vyasa – segons les llegendes, autor també dels quatre Vedes, del Mahabharata i dels Puranes, però que, recordem i siguem benèvols, literalment, significa “compilador” – el Brahmasutra sistematitza i resumeix les idees anteriors a ell mateix i és, de fet, el text fundacional de l’escola Vedanta de la filosofia hindú.

Es creu que, en la seva forma actual, és obra del també més o menys misteriós filòsof Badarayana que la va compondre – o “compilar” – entre el 400-450 aC i el 200 de la nostra era.

En tot cas, els 555 sutres estan ordenats en quatre grans capítols que globalment tracten del possible accés al sentit de l’existència humana i de l’Univers i, en darrera instància, i des d’un punt de vista metafísic, a la Realitat Primària i Última, és a dir, segons els hinduistes, ni més ni menys que el propi Brahman.

Les deduccions ensenyen les diferències
La pluralitat no és irreal
La percepció no revela l’ésser
BS I. 1.

… I APROFONDIDA

Malgrat el sentit sovint críptic  de molts dels seus sutres – estem davant d’una obra altament tècnica, probablement escrita fa uns quants mil·lennis -, els axiomes del Brahmasutra ens van col·locant metòdicament davant d’una llarga successió de propostes que les traduccions i els prolixos comentaris que sovint les acompanyen s’esforcen – a vegades amb un resultats d’escassa consistència – per aclarir-nos.

L’ésser i la consciència no són un
La consciència no és eterna
La consciència és capaç de canviar
BS I. 1

El primer capítol tracta de la metafísica de la realitat absoluta i és conegut com “Samanvaya”, és a dir Harmonia, ja que sincronitza els continguts de diversos sutres anteriors continguts especialment en els Upanishads i, a vegades, conflictius. Aquest equilibri remet repetidament al concepte de Brahman com a l’origen, el desenvolupament, el retorn i l’inevitable fi del món tal com el coneixem.

El capítol següent – anomenat “Avirodha”, és a dir no-contradicció – refuta les afirmacions d’altres doctrines filosòfiques o religioses, com el Jainisme o el Budisme, basant-se, sempre i de manera estrictament fidel, en els textos vèdics. Referma la identitat entre Atman (simplificant molt, el Jo) i el propi Brahman, convicció màxima de l’hinduisme més pur i dur i net.

…a causa de les paraules que denoten els esdeveniments
i de les històries explicades als Upanishads.
És per aquest motiu que no cal la il·luminació del foc,
però es necessita tot el treball.
BS III

En tercer lloc, el Brahmasutra examina les condicions per a aconseguir una emancipació definitiva de creences limitadores. Insisteix en la natura dels coneixements espirituals i en les vies per a aconseguir-los: la teoria de la mort i de la reencarnació, el karma, la importància de l’acció correcta, de la llibertat de la voluntat, el lliure albir i, sobretot, de la meditació.

Finalment, en el seu capítol més curt, el Brahmasutra lloa els efectes últims de la llibertat i de l’emancipació espirituals, fites últimes de la vida humana, insistint en la identitat entre Brahman i Atman, coneguda, reconeguda i refermada, una vegada més, a través de la meditació.

Fem el Discurs amb la ment.
I pel mateix mètode, segueix després
aquella ment que respira
i que està unida al guia capdavanter,
amb els elements …
BS. IV

ENLLÀ I ENDINS

Sabent-ho o no, milers i milers de persones, probablement milions, al llarg dels segles, a l’Índia però també, cada vegada més, una mica per tot arreu, han fet seus o han tingut en compte els estímuls que els aforismes del Brahmasutra fan germinar en ments i cors.

Primer, al propi continent indi, on ha calgut explicar i comentar cada vegada amb més detall, a mesura que el temps ha separat els lectors interessats dels orígens del text, el sentit de cada sutra. Se’n conserven dotzenes. Els més nombrosos i útils se situen entre el segles X i XVI. Sovint, són fàcilment consultables a internet, tant els més antics com també d’altres, pràcticament contemporanis.

I després, com qui diu, ara, doncs, les traduccions a l’alemany i a l’anglès de Paul Deussen (1883) i de George Thibaut (1890 – 1904) respectivament, que han estat decisives per a la seva difusió a Occident i la seva proximitat a nosaltres.

En qualsevol cas, els Brahmaputra apel·len insistentment a la nostra capacitat d’anar més enllà i més endins de les aparences immediates.

(Llegim, llegim. I siguem més.)

HISTÒRIES QUE S’ACUMULEN: EL REI, EL CEL I EL GOS DE TOTS PLEGATS

Mai no ho sabrem del cert, però és probable  que el Mahabharata – com, per altra banda i entre d’altres, la Ilíada i l’Odissea – fos, en els seus primers primers inicis, un recull de contalles populars que anaven afegint-se les unes a les altres i convertint-se en una narració, més o menys travada, però cada vegada més popular.

Després, al llarg dels segles i dels mil·lennis, s’hi han anat afegint episodis de tota mena, des d’esdeveniments dramàtics i èpics – convenientment completats amb ampliacions literàries i arguments doctrinals diversos – a fragments erudits de caire religiós, filosòfic o polític.

Al menys, això sembla al llarg de les lectures i relectures que s’hi poden anar fent, activitat que, per cert, és molt agradable i divertit dur a terme.

Aquesta elaboració col·lectiva i dilatada es va intuint i confirmant al llarg dels divuit gegantins llibres de l’obra i culmina en el dissetè – el divuitè és una descripció del Cel – que conta la mort de Yudhishthira, el germà gran dels Pandava, l’exemplar família protagonista de la trama narrativa del Mahabharata.

DESPRÉS DE LA VICTÒRIA I DEL REGNAT…

En efecte, el Mahaprasthanika Parva (Llibre del Gran Viatge) – el més curt del poema èpic – explica com, després de la sanguinària i acarnissada victòria contra els seus cosins a la Batalla de Kurukshetra i del regnat dels Bharata amb Yudhishthira al capdavant al llarg de trenta-sis anys, la família va decidir passar el testimoni als seus successors.

L’hereu triat va ser l’únic possible, Pariksit, net d’Arjuna i solitari supervivent de la batalla i, després de les cerimònies pròpies d’un esdeveniment tant important, els cinc germans, amb Draupadi la seva mare al capdavant i un gos que, estranyament, acompanyava Yudhishthira, van dirigir-se cap al Cel.

… YUDHISHTHIRA ARRIBA AL CEL

El viatge a peu fins a l’Himàlaia – porta d’accés al recer final –, travessant deserts i altes muntanyes, va ser tant dur que tant Draupadi com els Pandava, llevat de Yudhishthira i del seu gos, van anar morint per esgotament i inanició, o “van caure a terra”, com repeteix amb dramàtica simplicitat, cinc vegades el llibre.

Quan Yudhishthira, finalment, arribà al seu destí va ser rebut personalment pel propi Indra, el rei dels déus, i convidat a instal·lar-se en una carrossa per a arribar al seu estatge definitiu.

Però quan Indra va demanar a Yudhishthira que deixés el gos on era, aquest li respongué:

Aquest gos, Senyor del Passat i del Present,
m’és totalment fidel.
Ell s’estarà sempre al meu costat.
El meu cor està ple d’ell.

Però Indra no hi estigué d’acord:

Has aconseguit avui la immortalitat. Ets igual que jo.
La prosperitat s’estén davant teu en totes direccions
i tens assegurat l’èxit més alt i totes les felicitats del Cel.
Però ara has de fer fora aquest gos. En això no hi ha cap crueltat.

Començà aleshores un estira-i-arronsa, aparentment sense sentit:

Indra no donava el seu braç a tòrcer:

… al Cel no hi ha lloc per a cap gos…
… si abandones aquest gos arribaràs a la Casa dels Déus…

Però Yudhishthira insistia una vegada i una altra:

… no em separaré d’algú que sent un afecte tant viu per mi…
… mai no abandonaré aquest gos…
… seguiré al seu costat mentre estigui viu…

Per sort, màgicament, el desacord acabà quan, de sobte i causant estranyesa i estupor, el gos es transformà en el déu Dharma – la divinitat del deures, dels drets, de la legalitat, de les virtuts…  – de qui Yudhishthira havia estat estrictament devot al llarg de tota la seva vida.

En les seves paraules, Dharma va posar de relleu les principals virtuts del rei:

… ja vas ser posat a prova per mi en una trobada anterior,
quan els teus germans semblaven morts (*)…

… per ser fidel al teu gos, Yudhishthira,
hauries renunciat a pujar a la carrossa celestial…

… no hi ha ningú altre com tu al Cel.
T’has guanyat una felicitat inexhaurible.

Aleshores, Yudhishthira pujà a la carrossa i entrà definitivament al cel.

I així acaba l’episodi.

DESTÍ FINAL

És impossible determinar amb la mínima certesa quins fragments corresponen a una eventual narració original i quins hi han estat incorporats en etapes posteriors, si és que aquest fet ha succeït mai. Podem imaginar naturalment que alguns dels textos de la discussió entre els dos interlocutors i/o els que corresponen a les paraules Dharma són afegits complement benintencionats.

Sigui com sigui, tal com està, el Mahaprasthanika Parva – i la resta del Mahabharata – és el donat per definitiu pels autors/recopiladors de l’obra.

Però potser una definició més concreta del concepte “dharma” ens ajudarà a degustar-ne la lectura més enllà de suposicions que res afegeixen al plaer causat pels textos, perquè el dharma és, fonamentalment, el conjunt de creences que fa possible la vida a l’Univers.

(Com el propi Mahabharata, goso afegir.)

 

(*) El text es refereix a l’episodi “Yaksha Prashna” del que hi ha una secció específica en aquest bloc amb nombrosos fragments.

COMPRENDRE EL GITA. MIRAR EL DHARMA, MIRAR ENDINS

Dharmakshetre…

Així, amb la paraula “dharma”, comença el Bhagavad Gita.

Després, l’estrofa continua:

Al Camp del Deure…, al terreny dels Kurus, què hi fan, bel·ligerants, Sanjaya, les meves tropes i les dels Pandava? (BG I.1)

Es tracta de la pregunta que Dhritarshtra – pare i oncle cec dels enemics enfrontats – fa la seu auriga, quan sent la remor de la preparació de la batalla.

En tot cas, l’autor o els autors del recull semblen voler deixar clar que el dharma és el punt de partida del llibre i, com veiem a les seves pàgines, el nucli al voltant del qual es desenvolupa tot el Gita i, per tant, l’ensenyament que Krishna, un dels avatars de Vishnu, el còsmic principi del Bé, desplega davant del dubitatiu Arjuna (i dels lectors que, al llarg dels mil·lennis ens endinsem en el text).

Recordem que el mot dharma apareix ja al Rig Veda. Hi transmet el sentit general d’impuls ordenador de tot el que succeeix a l’Univers, siguin quines siguin les dimensions del fet, còsmiques o cel·lulars.

Al Bhagavad Gita, però, (tinguem en compte que han passat moltíssims segles des de la recopilació Rig Veda a l’escriptura del llibre) el mot dharma té el sentit més concret de deure o, d’una manera més general però potser més precisa, del que cal fer en cada circumstància.

“LES RESPOSTES SÓN DINS NOSTRE”, AFIRMA KRISHNA

I és això – què he de fer? – el que precisament pregunta Arjuna al seu divinitzat interlocutor.

Perquè el co-protagonista del Gita (i alter ego del lector), clarament situat al Camp del Deure, s’adona de les tràgiques implicacions i de l’enorme flagell que esta a punt de precipitar-se sobre la seva família. Aleshores, endut pel seu atordiment, exclama:

Aquests malvats destructors de la família, que causen les pitjors desgràcies, provoquen el final del Dharma i dels lligams entre parents. (BG I.43)

I exposa els seus dubtes davant de Krishna, amic i reputat conseller:

No sabem què és millor per a nosaltres, vence’ls o que ens vencin. Els homes de Dhritarashtra estan davant nostre; després de matar-los ja no tindrem motius per a viure. (BG II.6)

La resposta de Krishna situa la qüestió en el veritable àmbit del problema plantejat:

Sàpigues que el que aferma el món és immutable. Ningú no pot extingir el que es indestructible. (BG II.17)

Per a evitar que aquestes consideracions siguin massa generals, li fa posteriorment unes observacions de caire personal, en aquest cas apel·lant a la seva condició de combatent (però també convidant cada lector a examinar-se ell mateix amb independència de la seva condició):

Mira el teu Deure cara a cara, no vacil·lis, que no hi ha res més adient per a un soldat que una guerra lícita. (BG II.31)

Per si quedés cap dubte, Krishna ho aclareix encara més:

Fes la feina que et pertoca, que l’acció és millor que no fer res. Ni tant sols el manteniment del teu cos seria possible sense ocupar-se’n.

L’home ignorant i dubitatiu, que està trossejat pels dubtes, mor. Per a qui vacil·la no existeix ni aquest món ni el proper; no hi troba felicitat.

No hi ha res a témer, perquè, en el camp del Deure, la victòria és segura:

Sóc la força dels forts, però amb una empenta sense ambició ni passió. Entre els éssers sóc el desig que acompanya el Deure. (BG VII.11)

I Krishna clou el diàleg apel·lant a la consciència permanent sobre el que és positiu i suggerint recordar i aplicar els principis compartits:

Qui recordi aquesta conversa sobre el Deure, m’oferirà un sacrifici de coneixements. Per això el sostinc. (XVIII.70).

DHARMA GLOBAL

Després de les seves aparicions al Rig Veda i al Gita, travessant els mil·lennis durant els que s’ha desplegat la història de l’Índia i, per tant, les seves llengües, la paraula dharma ha anat enriquint-se de sentits.

Patanjali , el llegendari autor dels Ioga Sutres, ja va incloure al segle II aC el dharma com a aixopluc per als seus famosos iames i niïames, els manaments previs a la pràctica iòguica. I, al llarg del segles, desbordant el marc hinduista, el concepte de dharma ha anat incorporant-se a les doctrines del budisme, del jainisme i del sikhisme per, a partir del segle XVIII, arribar a Occident.

Ara mateix, per exemple, al diccionari sànscrit-català, hi trobem una definició de dharma que ocupa més de tres columnes de tipografia quasi microscòpica i inclou conceptes tant diversos com principi, essència, justícia, virtut, costum, qualitat, mèrit, deure, interès, senda, jutge, ciència, ensenyança i un llarguíssim, llarguíssim etcètera.

La importància del dharma en els sentiments més profunds de l’Índia – i la seva popularització – queda ben clara en el fet que el signe que l’expressa està present en la bandera del país. L’Ashoka Chakra – un cercle amb 24 radis, cada un dels quals representa una virtut cívica – figura en la franja horitzontal blanca, entre el taronja superior i el verd inferior.

I més enllà de tot plegat, és significatiu que – com altres paraules que assenyalen creences de l’Índia – dharma no sigui exactament traduïble en cap llengua d’Occident.

Clar que, per sort, tenim el Gita.

 

UPANISHADS, L’HIMALÀIA DE L’ÀNIMA

Quan l’eminent sanscritista Joan Mascaró defineix els Upanishads com l’Himalàia de l’Ànima (1) en fa una descripció sorprenentment precisa: aquests brillants textos filosòfics presideixen l’essència conceptual de l’Hinduisme i de bona part de la del Budisme i del Jainisme, és a dir, dels fonaments de la societat de l’Índia i, per tant, malgrat totes les enormes distàncies, de la nostra.

Com vam compartir anteriorment (2), en uns moments de profunda crisi de civilització, els Upanishads van assentar les bases per a superar les antiquíssimes doctrines vèdiques i, amb els seus feixos d’inèdits punts de vista, van obrir nous camins per a noves idees i per a una nova societat.

Començats a recollir cap als segles VII o VI aC. i donats per completats aproximadament al III dC., els més de 200 Upanishads coneguts reexaminen i posen en qüestió totes les creences en l’àmbit del pensament col·lectiu, sobretot el seu punt central i nuclear: la relació entre l’Absolut (Braman) i el Jo (Atman).

BRAMAN/ATMAN

Durant mil anys, els pensadors indis, partint dels Vedes, van sacsejar tots els comportaments de la societat i, per tant, els seus camps d’estudi n’atenyen, un darrera l’altre, cada un dels seus conceptes bàsics.

Sempre es van situar sota la poderosa ombra de les idees seminals de la seva filosofia: trobar l’entrellat de la distància – o de la identitat! – entre el més gran (el Firmament, la Natura, el Foc…) l el més petit (la dona i l’home, la vida i la mort, el donar i el rebre…).

Alguns exemples ens hi acostaran, potser, millor:

Aquest és el veritable Braman. S’anomena Prana, és a dir Energia Vital, i és l’únic déu. Totes les altres divinitats en són manifestacions. Qui arriba a ser un amb Prana arriba als déus. Aitareya Upanishad.

Qui coneix l’excel·lència esdevé excel·lent. Qui coneix l’estabilitat esdevé estable. Qui coneix el triomf esdevé triomfant. Qui coneix la seva llar, esdevé la llar dels altres. Chandogya Upanishad.

En qui Braman desperta, el coneix i hi troba la immortalitat. El que és li dona la força. El que sap li dona la immortalitat. Kena Upanishad.

L’Un Mateix (Atman), més menut que el més menut, més gran que el més gran, està amagat en el cor de cada u. Lliure d’avarícia, lliure de dolor, ple de pau i d’alegria, veu la suprema glòria d’Atman. Katha Upanishad.

Mai no falteu a la Veritat. Mai no us desvieu del vostre Deure. Mai no negligiu el vostre benestar. Mai no negligiu la vostra salut. Mai no negligiu la vostra prosperitat. Mai no negligiu l’estudi de vosaltres mateixos ni la lectura dels Vedes. Taittiriya Upanishad.

És el Temps o la Natura o la Necessitat o l’Atzar o la Matèria o l’Esperit la Causa Primera? Pot la unió d’aquestes possibilitats ser tinguda com a Causa Primera? No. En cap cas. Perquè l’Un Mateix existeix… Però ni tant sols l’Un Mateix és prou potent per a crear l’alegria i la pena! Shvetashvatara Upanishad.

Només la ment és la Reencarnació i l’home ha de purificar els seus pensaments. El que algú pensa, això esdevé. Aquest és un misteri etern. Maitrayaniya Upanishad.

Quan un home que comprèn l’Un Mateix ha esdevingut tot el que sap, quina pena, quina ànsia pot mostrar aquesta unitat? Isha Upanishad.

NOVES PERSPECTIVES

Des de les primeres traduccions al persa al segle XVI, els Upanishads no han deixat de ser llegits arreu i, actualment, en podem trobar versions en la majoria de llengües de tot el planeta.

Així, a les primeres edicions en persa, van seguir, un parell de segles després, les escrites en llatí i en francès i, immediatament, les angleses i les alemanyes, la majoria de les quals amb intencions comentaris erudits.

Se n’atribueixen tradicionalment al filòsof alemany Arthur Schopenhauer (1788-1860) els comentaris fonamentals ja que va incorporar-los a la seva gran obra “El món com voluntat i representació”, a més va anomenar els Upanishads “la producció més elevada de la saviesa humana”.

Sempre han estat molt respectats per tota mena d’autors, des dels americans Emerson i Thoreau al poeta T. S. Elliot. Se’n destaquen sobretot els esclats de lucidesa i consciència que mostres i demostren i, també, la seva proximitat a alguns conceptes fonamentals de Pitagòres i de plató.

En qualsevol cas, es tracta de lectures indispensables per als qui busquem textos de analitzin la realitat amb la màxima profunditat i el més precís detall i, a la vegada, clars i connectats amb la quotidianitat.

Llegir els Upanishads és avançar.

Endins i enllà.

 

(1) A les últimes pàgines del pròleg a la seva traducció dels Upanishads. El títol d’aquest text pretén i gosa ser un modestíssim homenatge a l’autor.

(2) Article “On és la Llum?” del març del 2015.

 

 

 

ENTRAR AL GITA. MIRAR AL VOLTANT

Ho sabem: el Bhagavad Gita és un àmbit d’aprenentatge.

Des dels seus inicis, que ens mostren un angoixat Arjuna (amb qui fàcilment ens identifiquem), fins a la darrera estrofa en la que es canta amb entusiasme la joia del triomf, els 700 versos del Gita despleguen davant nostre els detalls fonamentals d’unes creences ètiques i espirituals que ajuden a conduir-se – com a mínim – de manera profitosa: directes cap als nostres objectius.

El propi Krishna – interlocutor d’Arjuna i, sobretot, el nostre imaginari instructor – afirma, diverses vegades i de manera perfectament explícita, el seu ànim didàctic:

És aquest Ioga antic el que avui t’he ensenyat; es tracta del misteri suprem. T’he tractat com a un amic fidel. (04.03)

Però un empresa d’aquestes dimensions necessita un mètode d’ensenyament complet i reiteratiu. I Krishna entra en concrecions que Arjuna – home d’acció – no acaba d’entendre. És per això que, amb freqüència, Arjuna l’interromp i pregunta al seu amic sobre les seves (i les nostres) terrenals i immediates inquietuds:

Quan es diu que un home posseeix la saviesa? Que ha assolit la contemplació? Com parla qui ha vist la Llum? Com seu? Com camina? (02.54)

I Krishna, pacientment, respon i aclareix el que l’amic li pregunta. I ho fa de la millor manera que se li acut: posant-li exemples de la vida quotidiana:

Quan, com la tortuga que retreu totalment els seus membres, l’home separa els seus sentits dels objectes sensibles,la saviesa és sòlida. (02.58)

Com un foc ardent redueix un bosc a cendres, així les flames del coneixement cremen totes les accions. (04.37)

LA VERITAT ÉS A TOCAR

Krishna – el text – utilitza constantment exemples extrets del que Arjuna (i el lector) veu i viu la seu voltant. Tot mantenint-se fidel al seu mètode, aclareix, un a un, cada exemple que exposa:

Qui fon els seus actes amb Braman i actua sense lligams no és afectat pel dolor, com l’aigua llisca sobre la fulla del lotus. (05.10)

Sempre es tracta de semblances entre el concepte exposat i les característiques de fenòmens ben propers:

Encara que fossis el més gran dels pecadors, portat pel coneixement com per un vaixell, creuaries la mar del mal. (04.36)

La ment és canviat, imperiosa, violenta, tenaç. Com el vent, és difícil de fixar. (06.34)

La temàtica és tant variada com la vida diària de cada u:

Com l’oceà que acull les aigües dels rius mai no s’omple, no cedeixis a l’atracció del desig. (02,70)

Però tot sovint els comentaris de Krishna fa referència a temen encara més clars, relacionats amb la llum, el dia, el Sol…

KRISHNA ES MOSTRA

El desè capítol del fragment de Mahabharata que acull el Bhagavad Gita – batejat, per cert, pels seus explícits tractadistes i traductors com el de les Manifestacions – que Krishna reuneix per primera vegada l’essència de les seves respostes.

Comença amb algunes exclusivament doctrinals:

Qui em coneix com a sobirà del món, etern, sense començament ni final, permanent entre els mortals, és lliure de tot pecat. (10.03)

Una mica més avall referma de nou la seva absoluta identificació amb la integritat de l’Univers:

Sóc l’origen de tot. Tot procedeix de mi. És amb aquesta convicció que es vinculen a mi els savis amb el pensament més profund. (10.08)

Arjuna, sobrepassat per la vehemència del seu amic, li torna a demanar aclariments:

Com, mestre del Ioga, fins i tot si medités sobre tu sense treva, sabria en quines formes d’existència et podria reconèixer? (10.17)

I Krisna, tornat al terreny de la immediatesa, li respon amb aclariments similars als anteriors i als que farà servir en la resta de capítols:

Entre les dotze déus del Sol sóc Vishnu i entre els astres, el propi Sol radiant. Sóc el déu de la Llum entre les divinitats de les tempestes i la Lluna entre les constel·lacions. (10.21)

Entre les lletres sóc la A i la primera entre les paraules. Sóc tots els temps dels verbs i el creador dels colors. (10.33)

Entre els cants sóc el més bell, entre els versos el més harmoniós. Sóc el primer mes de l’any, entre les estacions, la primavera. (10.35)

Sóc la força dels guanyadors, la política dels reis. Sóc el silenci dels temples i la ciència dels savis. (10.38)

Els aclariments finals de Krishna pretenen il·luminar l’enteniment d’Arjuna amb una resposta que pretén definitiva:

Comprèn que tota manifestació, tota vida, tota bellesa i tota energia s’originen en una parcel·la de la meva potència. (10.41)

MIRAR AL VOLTANT, ENTRAR AL GITA

Krishna insisteix en explicar una vegada i una altra que ell és, en definitiva, la totalitat de la realitat. Que no hi ha res més. Ni més enllà, ni més ençà.

De l’aigua sóc el gust, la Llum dins la Lluna i dins el Sol, la síl·laba Om que trobem als Vedes, el so a l’espai, tota la força de cada persona. (07.08)

 

SOBRE LAKSMI

(Algunes notes, traduccions, preguntes, apunts personals… a l’entorn de Laksmi, una de les tres grans deesses primordials de les literatures sànscrites.)

LAKSMI

Laksmi és la deessa de la Bona Sort, de la prosperitat, de l’abundància. És, també, l’esposa de Vishnu, la divinitat del Bé. El seu altre nom és Shri.

VUIT DIMENSIONS

Els Ashta Laksmi són les vuit manifestacions bàsiques de Laksmi. Cada una d’elles correspon a una font de riquesa:
– Adi (o Maha) Laksmi: la primera (o gran) Laksmi essencial.
– Dhana Laksmi: la Laksmi dels diners.
– Dhanya Laksmi: la Laksmi de la riquesa agrícola.
– Gaja Laksmi: la Laksmi de la prosperitat ramadera.
– Santana Laksmi: la Laksmi donadora de descendents.
– Veera Laksmi: la Laksmi que assegura força i determinació.
– Jaya Laksmi: la Laksmi victoriosa en qualsevol sircumstància.
– Vidya Laksmi: la Laksmi de tota mena de coneixements.

ESPOSA DE VISHNU I DELS SEUS AVATARS

Quan Vishnu baixa a la terra sota la forma de Rama o de Krishna, Laksmi també descendeix i pren les formes de les seves respectives consorts: Sita o Rukmini.

UNA ODA

Cada dona és tu mateixa.
Com una noia en la infantesa,
Com una fadrina en la joventut,
Com una dama en la maduresa.

Oda recollida per Constantina Rhodes (2011), Invoking Lakshmi: The Goddess of Wealth in Song and Ceremony, State University of New York Press.

PURANES

Laksmi apareix freqüentment en els Puranes (textos antics sobre Història, mites, religió…), especialment en el Vishnu Purara:

Shri, lleial a Vishnu, és la mare del món.
Vishnu és el significat, Shri és la paraula.
Ella és la conducta, ell el comportament.
Vishnu és el coneixement, ella la comprensió.
Ell és el Deure, ella l’Acció Virtuosa.
Ella és la Terra, ell allò que la sosté.
Ella és la joia, ell la satisfacció.
Ella és el desig, ell és el delit.
Shri és el Cel, Vishnu el Tot.
Ell és la Lluna, ella la llum de la Lluna.
Ell és l’Oceà, ella és la riba.

TRIDEVI

Amb Parvati (la deessa de la fertilitat) i Saraswati (la del Coneixement), Laksmi conforma el Tridevi, versió femenina de la Trimurti (tríada de Brahma, Vishnu i Shiva). Són també les seves tres esposes.

LAKSMI TÉ MOLTS MÉS NOMS

A més de Laksmi i Shri, Laksmi té molts més noms, la majoria vinculats al lotus (padma en sànscrit), la flor sobre la que se sosté: Kamala (un altre nom dels lotus), Padmapriya (amant dels lotus), Padmamaladhara Devi (deessa amb una garlanda de lotus), Padmamukhi (cara bella com un lotus), Padmaksi (amb ulls bonics com els lotus), Padmahasta (mans que porten uns lotus), Padmasundari (bonica com un lotus)…

Però té també altres identificacions: Vishnupriya (amant de Vishnu), Ulukavahini (que vola com un mussol), Manushri, Chakrika, Kamalika, Aishwarya, Lalima, Indira, Kalyani. Nandika, Nandini, Rujula, Vaishnavi,Samruddhi, Bhargavi, Sridevi, Chanchala, Jalaka, Madhavi, Sujata… entre d’altres.

L’ESTEL DE LAKSMI

L’Estel de Laksmi – ashtalaksmi: vuit Laksmis – és un polígon regular compost per dos quadrats amb un mayeix centre els costats dels quals formen angles de 45 graus. Representa les vuit manifestacions de la deessa.

UNA ALTRA ODA

Nascuda dels lotus,
Reclama tota la dolçor del seu nom.
Laksmi, la reina de la fortuna, et defensarà.
Nascuda amb el lotus com tu
T’envia llunes amables d’amor que et beneeixen,
Vents feliços i suaus per a acariciar-te.
Donzella dels lotus,
Que siguis perfumada per tots els èxtasis.
Ets la deessa més estiamada de Krishna.

Extreta de “The Heavenly Gods’Praise-Song for Laksmi” de Sri Daivakarta Laksmi Stotram.

A POMPÈIA

Què hi fa – i com i quan ha arribat – aquesta menuda i primitiva estàtua de Laksmi al jardí d’una casa de Pompèia, perdurant sota les laves del Vesuvi?

GRAMÀTICA SÀNSCRITA, CIENTÍFICAMENT PERFECTA

En compartir els articles publicats en aquest bloc, hem participat en la riquesa literària del sànscrit i en la saviesa humanística que, amb independència de creences personals, que l’idioma transmet. I en hem adonat també de que bona part de la claredat, la flexibilitat i la precisió del sànscrit són deguts a que es tracta d’una llengua que disposa d’un lèxic exhaustiu i d’una gramàtica que permet expressar els matisos més subtils i les afinitats més aclaridores.


UNA LLENGUA MOLT ANTIGA

Si ens fixem en la gramàtica sànscrita, constatem que descriu una llengua molt molt antiga. Prové del vèdic que, com l’hitita, el grec arcaic i altres llengües similars, neix al seu torn del proto-indoeuropeu, l’hipotètic idioma que, sense base documenta, els lingüistes utilitzen per a explicar els parlars que en són descendents (entre els que, com llunyà successor, es troba, com sabem, el català).

El gramàtic sànscrit conegut més antic és Yaksa – segle setè aC -, autor d’una etimologia que precisa, a més de l’origen de cada paraula, la seva categoria – nom, verb, prefix… -i el seu sentit. Però el veritable gegant dels lingüistes sànscrits és Pànini – sisè i cinquè segles aC – creador de l’Ashtadhyayi (“Vuit Capítols”), una veritable gramàtica que, en versos extremadament sintètics, exposa la morfologia, la sintaxi i la semàntica de la llengua de manera clara i completa (1).

La tradició lingüística sànscrita ens ha transmès una gramàtica científicament perfecta i sense excepcions, que explica amb precisió i a fons cada un dels fets la llengua. Això potser explica perquè el sànscrit s’ha mantingut inalterable al llarg dels seus mil·lennis d’existència.

DECLINAR I NO DECLINAR

Una primera aproximació al sànscrit ens posa davant de dos grans tipus de paraules: les que es modifiquen segons l’ús que en fem (gènere, nombre, moment…), és a dir, que declinen, i les que no ho fan.

Entre les primeres, destaquen lògicament els noms, és a dir els substantius i els adjectius. Totes elles tenen tres gèneres (femení, masculí i neutre), tres nombres (singular, dual i plural) i poden fer vuit funcions en les frases, cada una de les quals disposa de la consegüent gamma de declinacions: nominatiu, vocatiu, acusatiu, instrumental, datiu, ablatiu, genitiu i locatiu, amb les sis variants de gènere i nombre esmentades (2).

Aquesta abundància de possibilitats d’expressar-se abasta també les paraules indeclinables, és a dir preposicions, adverbis, conjuncions, interjeccions i partícules de les que disposem , literalment, de centenars i centenars.

La potència expressiva del sànscrit és riquíssima.

VERBS: L’AVENTURA CONTINUA

L’exuberància del sistema verbal persisteix en aquesta abundància de recursos. Combina el temps, l’aspecte, el mode, la veu, el nombre i la persona. Cal tenir en compte, a més, que els participis tenen un tractament similar al dels noms: declinacions, tres nombres i tres gèneres.

La veu activa, mitjana o passiva i el temps, el mode i l’aspecte presenten deu tipus més i la classe verb encara deu més.

Els temps verbals, per exemple, – si és que aquesta locució pot ser utilitzada, ja que expressen més distincions – s’organitzen en quatre “sistemes”: present (present, imperfecte, imperatiu i optatiu), perfecte, aorist i futur (futur i condicional).

Poden generar-se així milions de formes verbals.

Per altra banda, en sànscrit, els verbs es formen a partir d’arrels a les que s’aplica la conjugació i s’afegeix un sufix. Les arrels originals es divideixen en 10 classes amb un nombre divers de variables cada una. Hi ha més de 2.000 arrels originals i disposem de 22 prefixos que n’alteren, milloren o diferencien el significat.

ASCENDIR? NAVEGAR? APRENDRE!

Es compara sovint l’aprenentatge del sànscrit amb ascendir un cim rebel o creuar un oceà profund. La dificultat hi és, però per a aconseguir-ho cal, únicament i sobretot, constància i una estratègia clara. L’immens goig intel·lectual d’aprendre és a l’abast de tots.

Clar que potser val la pena invocar aquí, ara, amb un somriure als llavis, la col·laboració de Saraswati, la deessa hindú del coneixement:

Que Saraswati, la deessa del discurs,
ens permeti assolir la màxima eloqüència,
ella que porta una lluna jove,
excel·leix amb brillantor exquisida,
seu sobre un lotus blanc
i, des de la cúspide carmesí de les seves mans,
assegura resplendor sobre els instruments d’escriptura
i els llibres escrits gràcies als seus favors.
(Sarada Tilaka)

 

(1) L’elevadíssim nivell científic de Pànini i dels seus col·legues és evident: la seva anàlisi morfològica resulta més avançada que les teories d’estructures lògiques pròpies dels models matemàtics occidentals del segle XX.

(2) Recordem que el llatí te set declinacions ja que no distingeix la possibilitat de l’instrumental.

PURANES: ENCICLOPÈDIES QUE TRAVESSEN SEGLES

Poc a poc s’arriba al cim d’una muntanya. Poc a poc s’aconsegueixen els desitjos. Poc a poc s’adquireix la saviesa.
Garuda Purana. 109.

Ajudar i ser amable amb tothom és el màxim sacrifici davant del Senyor de les vuit formes.
Linga Purana. 2.13.35.

La virtut, el benestar i la riquesa són els tres objectius que tots ens esforcem en aconseguir. Els tres s’adquireixen després d’evitar els pecats.
Brahma Purana. 108.

(Els textos de més amunt – com la resta dels destacats en aquest article – provenen dels Puranes, un ampli gènere literari centrat en la descripció de mites, llegendes i altres coneixements tradicionals, desenvolupats al continent indi entre els segles VI i XX, però amb clares traces que n’evidencien un origen molt més antic.

Es tracta de veritables enciclopèdies que inclouen cosmogonia, genealogies de divinitats, reis, herois, savis i semidéus, així com narracions populars i informació sobre pelegrinatges, temples, medecina, astronomia, gramàtica, mineralogia, teologia, filosofia i fins i tot humor, històries d’amor i – com acabem de veure – instruccions per a una vida ètica.)

L’objectiu de la vida és buscar la Veritat i no pretendre assegurar-se el paradís gràcies als rituals religiosos.

Qui posseeix el coneixement de la Veritat l’anomena no-dualitat.
Bhagavata Purana. 1.2.10-11.

(Literalment “purana” vol dir “antic” i, malgrat que es convé en que els considerats més valuosos van set recollits entre els segles III i XVI, s’esmenten ja al Mahabharata i al Ramayana i fins i tot al Rig Veda, dels que es consideren actualitzacions.

En la classificació tradicional sànscrita s’inclouen en la literatura recordada (smriti, és a dir apresa i recordada) i no pas revelada (shruti o escoltada, és a dir els quatre vedes).

Estan redactats en vers i en un sànscrit simple i directe, amb freqüents arcaismes.)

Un bon metge fa diagnòstics encertats i guareix les malalties amb les medecines adients. Similarment, Shiva és anomenat el metge del món per aquells que coneixen els seus principis.
Shiva Purana. 9.17-22.

L’Univers ha emanat de Vishnu. En ell existeix. És ell qui governa vida i destrucció.
Vishnu Purana. 1.14.

Al començament només jo existia. No hi havia res més, ni intern, ni extern. Tot era pura consciència immanifestada. Tot dormia a tot arreu.
Bhagavata Purana. 6.46-47.

(El contingut de cada purana és molt variat i cada un d’ells ha sobreviscut en multitud de manuscrits que contenen, la gran majoria de les vegades, notables diferències.

La col·lecció està formada per divuit grans puranes (mahapuranes) i divuit secundaris (upapuranes). Contenen un total de 400.000 versos.)

T’he descrit el riu Ganges i els països segons el seu ordre la Món. A Kimpurusa i a la resta de contrades hi viuen persones que busquen ser feliços, mantenir-se sans i estar exempts de grans diferències. I a cada paÍs hi ha rius que baixen de les muntanyes.
Markaneya Purana. 56.23.

El fill del primer rei de Vaishali va ser Hemacandra; el seu fill va ser Sucandra; el seu fill va ser Dhumrashva; el seu fill va ser Sriñjaya; el seu fill va ser Sahadeva; el seu fill va ser Krishashva; el seu fill va ser Somadatta, que va celebrar deu vegades el sacrifici del cavall; el seu fill va ser Janamejaya; el seu fill va ser Sumati.
Vishnu Purana. 1.14.

(La influència dels puranes en la societat índia ha estat – i continua sent – molt profunda ja que ha originat reiterades síntesis entre creences i ritus diversos, entre llegendes i història, entre pràctiques individuals i celebracions socials, entre les tradicions i els successius nous costums.

Els textos expliquen i integren divinitats regionals, però – com hem vist – també tracten tota mena de temes generals, a més de mols altres de seculars.)

La pluja, la calor, la neu, el dia, la nit, el crepuscle i també el benestar i el malestar es deuen a Dhruva, l’Estel Polar.

Les persones ens fem passar la gana amb els productes, els líquids i les herbes remeieres que creixen gràcies a la pluja que el Sol eleva i fa caure amb els seus rajos.

Tant a l’hemisferi nord com a l’hemisferi sud, quan el Sol es lleva, la nit entra dins l’aigua. Per tant, les aigües s’escalfen durant el dia i es refreden per la nit.
Brahmanda Purana. 1.2.22.7, 23.40, 24.20.

 

 

SATYAVATI CONTRA EL PATRIARCAT

– Tothom em veu! No accediré al teu desig!! (*)

Va dir Satyavati (l’Alè, vati, de la Veritat, Satya) a Parashara, el braman que, captivat per la bellesa de la noia que l’ajudava a creuar el riu Yamuna, volia fer-la seva.

 

Després d’aquestes paraules, el braman, sorprès per la maduresa d’aquella adolescent decidida a prendre el control de la seva vida, va cobrir la zona amb una densa boira. Però ella insistí en els seus recels:

En acceptar la teva abraçada perdré la virginitat!

Obstinat, Parashara li concedí que es mantingués verge després d’estar junts. Aleshores Satyavat plantejà encara una altra exigència:

– Vull que el meu cos faci la olor més dolça.

El braman va accedir a aquesta no petició i Satyavati, cada vegada més forta i coratjosa, màgicament, després d’unir-se al braman, va parir tot seguit un jove ja format. Es tractava de Vyasa, el savi redactor del Mahabharata i, anys més tard, protagonista de nombrosos fets memorables.

 

PRODIGIOSA SATYAVATI

Satyavati és un dels personatges centrals de la gran obra èpica sànscrita: a més de ser la mare del seu llegendari compilador, era besàvia dels cosins que, anys més tard, s’enfrontarien en la Guerra de Kurushetra, motiu central del llibre.

Però la seva pròpia vida, pel fet descrit i també a causa de molts altres motius, va ser un veritable prodigi.

Era filla d’una nimfa i del rei Vasu i va néixer dins d’un peix; aquest fet va donar-li un fort flaire a l’animal i motivà la seva petició de bona olor a Parashara. Va ser també a causa de la seva sentor que el rei va lliurar-la a un pescador. Ell li ensenyà a passar els viatgers d’una riba a l’altra del riu Yamuna, un dels grans afluents dels Ganges.

Al llarg de la seva vida, Sayavati, sempre conscient de la seva marginació en tant que dona i de la soledat que aquest fet comportava, va anar subvertint els valors patriarcals i superant els límits de la seva existència perifèrica.

 

MATRIMONI REIAL

Pocs anys més tard de l’episodi del Yamuna, quan Shantanu – el rei de la gran ciutat d’Hastinapura – va anar a caçar a la vora de riu, va sentir-se captivat per una olor deliciosa. Tot seguint-la, va arribar a la cabana de Satyavati i, en veure-la, va quedar seduït per la seva bellesa.

El pare de la noia – sens dubte instruït per ella – no li concedí la seva mà si no accedia a que el seu nét heretés el regne i va dir al rei:

– El fill nascut d’aquesta noia serà instal·lat en el teu tron i no faràs ningú altre el teu successor.

 

Shantanu va tornar molt entristit al seu palau ja que havia anomenat hereu el fill que ja tenia. El noi, però, en saber quina era la causa de l’aflicció del seu pare, va anar a veure el pescador per a insistir en la sol·licitud paterna, però el pescador no es va moure de la seva negativa.

– El fill que naixerà d’aquesta noia serà el nostre rei, va assegura-li aleshores el príncep.

El pescador no estava convençut d’aquesta afirmació: No dubto de la teva paraula però potser els teus fills sí ho faran.

Em declaro brahmacharya i, en el celibat més absolut, em dedicaré exclusivament a l’estudi i a la meditació, va respondre-li el fill del rei.

Aquestes paraules van concloure la conversa i el pescador va acceptar casar la seva filla – que, a cada transició, evolucionava i creixia – amb el rei d’Hastinapura.

 

SOBIRANIA EN PERILL

Del matrimoni de Matsyavati i Shantanu van néixer dos fills, però ambdós van morir sense descendència i, després del decés dels seu marit,  la reina va raonar:

– Els fills neixen tant del pare com de la mare. Els dos hi tenen els mateixos deures i els mateixos drets. No hi ha dubte de que he fer-hi tant com pugui.

 

Decidida a que el regne no caigués en altres mans, i tornant a superar els comportaments patriarcals, va voler que fos la seva sang la que dirigís els destins d’Hastinapura i va recórrer al seu primogènit, tingut a les ribes del Yamuna.

Vyasa va tenir fills amb les dues vídues del seu germà petit, l’últim hereu. La primera – davant l’aspecte feréstec del nuvi – va tancar els ulls durant l’encontre i el fill engendrat va néixer cec; la segona – pel mateix motiu – va empal·lidir en veure’l i el nadó resultant tenia la pell totalment blanca.

Aquests fets van encendre una ferotge enemistat entre els dos grups de descendents que van abocar, al cap dels anys, a la guerra que narra el Mahabharata.

 

VIDA PLENA

La determinació de Satyavati la mostra segura dels seus objectius i decidida a aconseguir-los malgrat les convencions socials i polítiques i les voluntats dels homes que l’envolten. Ella venç, un a un, cada obstacle que se li presenta.

La seva mort – lúcida i valenta entre les flames de la selva, anys després de la guerra – confirmen el seu tarannà, la seva invencible voluntat.

Satyavati emergeix dels estrets marges que l’envolten, es fa responsable de les seves tries i de les seves decisions. Trencant els estereotips masclistes i patriarcals, aconsegueix una vida plena.

 

(*) Totes les citacions provenen de l’Adi Parva (Primer llibre del Mahabharata).

A més d’arribar-nos per aquesta obra també poder accedir-hi a través de l’Harivamsa, un apèndix del Mahabharata, i del Devi Bhagavata Purana, que proclama la feminitat com a origen de tota existència.