Arxiu de la categoria: Bhagavad Gita

ANUGITA (UN BHAGAVAD GITA PER ALS TEMPS DE PAU)

Deixa un comentari

El que hi ha en aquest llibre es pot trobar en altres llocs, però el que no és aquí no és enlloc més. (Mahabharata. El llibre del Començament.)

 

El Mahabharata, tradicionalment atribuït a l’imaginari Vyasa, és el llibre més llarg del món. Amb 1,8 milions de paraules, té deu vegades la llargada de la Ilíada i L’Odissea juntes i s’ha comparat la seva importància a la de la Bíblia, l’obra de William Shakespeare, Homer, el teatre de l’antiga Grècia o l’Alcorà.

A més de la narració de la Guerra de Kurukshetra i els destins dels kauraves i els pandaves, el Mahabharata conté molt material filosòfic i devocional.

Organitzat en divuit llibres, el sisè dels quals, el Bhishma Parva, narra el lideratge de Bhishma en el bàndol oposat als pandaves durant els primers dies de la guerra i conté les estrofes del Bhagavad Gita, una obra devocional d’interès ètic universal i d’èxit permanent.

Però hi ha, com a mínim, un altre Gita, exposat en un context totalment diferent. L’Anugita (“anu” vol dir posterior, continuació…), que és com es coneix el fragment,  proposa també una llarga sèrie d’interpretacions de la realitat i de consells per a la vida quotidiana. S’ha inclòs en el catorzè volum del monumental poema èpico-doctrinal, anomenat Ashvamedhika Parva (el Llibre del Sacrifici del Cavall).

DE NOU, LA NARRACIÓ  D’UN DIÀLEG

L’Ashvamedhika comença amb el consell de Krishna a Yudhishthira (l’hereu dels pandaves) de beneir el seu reialme celebrant, precisament, la Cerimònia del Cavall, un antic ritual ramader connectat amb el passat migratori dels kurus, i inclou després els 36 capítols de l’Anugita Parva on Krishna, clonant la fórmula narrativa de descriure un diàleg ja utilitzada en el Bhagavad Gita, explica:

-una primera discussió entre un Siddha (un sant) i un descendent laic de Kashyapa, un dels set savis de l’antiga Índia, sobre les successives reencarnacions i la via per a l’emancipació final,

– un segon diàleg entre un braman i la seva dona sobre els tipus de reencarnacions

– i una tercera conversa entre un Mestre i el seu deixeble al voltant de quina és la millor manera de viure.

PÍNDOLES DE SAVIESA PER A ÈPOQUES D’ENTESA

Les estrofes de l’Anugita romanen fidels a l’estil literari del Mahabharata i es presenten en forma de sentències:

Qui veu la seva ànima buida d’olor, gust o tacte, de sons, de pertinences o visions i no sap res, esdevé alliberat. 19.10.

Havent-se alliberat de les impressions dels sentits, hom és atent a Brahma que és etern, suprem, tranquil, estable, perdurable i indestructible. 19.14.

Des del naixement fins a la consecució d’una forma diferent, les accions bones o dolentes i l’acompliment de fets de ment o paraula existeixen en totes els éssers. 20.8.

El que no pot ser olorat pel nas, ni tastat per la llengua, ni tocat pel tacte és assolit per la Ment. 20.12.

Les direccions indicades per la brúixola, el vent, el Sol, la Lluna, la Terra, el foc, Vishnu, Indra, Prajapati i Mitra, aquests són els deu focs del sacrifici. 21. 4.

Tots els objectes de coneixement són Ment. Només el coneixement els percep. L’Ànima Individual, encoberta de forma subtil, viu en el cos que és produït per la llavor vital. 21. 7.

Ignorància, Foscor i Bondat són les tres qualitats de la Ment. Estan connectades les unes amb les altres i es condicionen mútuament.  26. 4

Com un llum que crema en una sala descobreix tot el que hi ha, així fa l’ànima que mostra les diferents potencialitats del cos.28. 11.

No s’ha de pensar en el passat ni sentir ansietat sobre el futur.  S’ha de prescindir del present, temps d’acció, amb el pensament immòbil. 46.42.

Alguns pensen en Brahma com en un arbre, altres consideren Brahma com un gran bosc. Alguns prenen Brahma com si fos immanifestat. Altres creuen que és transcendent i lliure de qualsevol angoixa. 48. 1.

ARRELS PROFUNDES. FRUITS MÉS ENLLÀ DELS TEMPS

El text original de l’Anugita té una antiguitat certa però, com és habitual en les literatures pretèrites, totalment imprecisa i s’ha anat editant, revisant, interpolant i reorganitzant en capítols al llarg de tota la seva història.

En tot cas, l’Anugita és sempre significatiu perquè les idees i els punts de vista ètics de l’original són citats pels estudiosos de la majoria de les escoles de filosofia hindú.

 

Els poetes han explicat abans aquests fets, nous poetes els tornen a explicar ara, altres poetes explicaran aquestes mateixes històries en el futur. (Mahabharata. El llibre del Començament.)

Aquesta entrada s'ha publicat en Bhagavad Gita, Hinduisme, Inici, Literatura sànscrita, el 9 de juny de 2021 per toni-f

ALGUNES ESPURNES DEL BHAGAVAD GITA PER ALS TEMPS QUE SOM

Deixa un comentari

Quan algú renuncia a fer el que cal per temença o por a les dificultats es deixa conduir pels seus propis límits. 18.8

La intel·ligència procedeix de la serenitat: entén quan actuar i quan no, què cal fer i què no, què causa temor i què no, què és la dependència i què l’alliberament. 18.30

La precipitació porta a percebre incorrectament què cal fer, quina és l’acció correcta i quina no ho és. 18.31

Les decisions preses en la foscor dels pensaments perceben els errors com encerts i tot ho jutja a l’inrevés.18.32

Cal persistir en la pròpia comesa encara que no condueixi a l’èxit immediat. Totes les empreses es veuen afectades per incorreccions com el fum que sempre acompanya el foc.18.48

Quan algú medita en la calma i el silenci, quan els seus pensaments i les seves paraules són en pau, quan la seva decisió és la llibertat i actua sense egoisme ni ostentació, serè d’esperit, no sent ni angúnies ni temors. 18.52 i 53

Si creus que no cal combatre, la teva decisió no tindrà cap sentit. La teva naturalesa t’hi portarà.18.59

Encoratjat per la teva pròpia tasca, que sorgeix de la teva naturalesa, inevitablement faràs el que cal fer, malgrat que dubtis d’avançar.18.60

Has escoltat aquestes paraules amb atenció concentrada? Han marxat els teus dubtes? 18.72

Els dubtes han desaparegut i gràcies a les teves paraules he recuperat el seny. La incertesa ha marxat. Faré com dius.18.73

SÍNTESI

Així com el Bhagavad Gita és sovint anomenat “la síntesi de l’Hinduisme”, el seu divuitè capítol podria ser conegut com “la síntesi del Gita” ja que, en setanta-vuit estrofes, ens porta l’essencial de tot el recull.

N’he extret els textos que semblen més adients per als temps que som.

Aquesta entrada s'ha publicat en Bhagavad Gita, Hinduisme, Trajectes clars, el 15 de març de 2021 per toni-f

COMPRENDRE EL GITA. MIRAR EL DHARMA, MIRAR ENDINS

Deixa un comentari

Dharmakshetre…

Així, amb la paraula “dharma”, comença el Bhagavad Gita.

Després, l’estrofa continua:

Al Camp del Deure…, al terreny dels Kurus, què hi fan, bel·ligerants, Sanjaya, les meves tropes i les dels Pandava? (BG I.1)

Es tracta de la pregunta que Dhritarshtra – pare i oncle cec dels enemics enfrontats – fa la seu auriga, quan sent la remor de la preparació de la batalla.

En tot cas, l’autor o els autors del recull semblen voler deixar clar que el dharma és el punt de partida del llibre i, com veiem a les seves pàgines, el nucli al voltant del qual es desenvolupa tot el Gita i, per tant, l’ensenyament que Krishna, un dels avatars de Vishnu, el còsmic principi del Bé, desplega davant del dubitatiu Arjuna (i dels lectors que, al llarg dels mil·lennis ens endinsem en el text).

Recordem que el mot dharma apareix ja al Rig Veda. Hi transmet el sentit general d’impuls ordenador de tot el que succeeix a l’Univers, siguin quines siguin les dimensions del fet, còsmiques o cel·lulars.

Al Bhagavad Gita, però, (tinguem en compte que han passat moltíssims segles des de la recopilació Rig Veda a l’escriptura del llibre) el mot dharma té el sentit més concret de deure o, d’una manera més general però potser més precisa, del que cal fer en cada circumstància.

“LES RESPOSTES SÓN DINS NOSTRE”, AFIRMA KRISHNA

I és això – què he de fer? – el que precisament pregunta Arjuna al seu divinitzat interlocutor.

Perquè el co-protagonista del Gita (i alter ego del lector), clarament situat al Camp del Deure, s’adona de les tràgiques implicacions i de l’enorme flagell que esta a punt de precipitar-se sobre la seva família. Aleshores, endut pel seu atordiment, exclama:

Aquests malvats destructors de la família, que causen les pitjors desgràcies, provoquen el final del Dharma i dels lligams entre parents. (BG I.43)

I exposa els seus dubtes davant de Krishna, amic i reputat conseller:

No sabem què és millor per a nosaltres, vence’ls o que ens vencin. Els homes de Dhritarashtra estan davant nostre; després de matar-los ja no tindrem motius per a viure. (BG II.6)

La resposta de Krishna situa la qüestió en el veritable àmbit del problema plantejat:

Sàpigues que el que aferma el món és immutable. Ningú no pot extingir el que es indestructible. (BG II.17)

Per a evitar que aquestes consideracions siguin massa generals, li fa posteriorment unes observacions de caire personal, en aquest cas apel·lant a la seva condició de combatent (però també convidant cada lector a examinar-se ell mateix amb independència de la seva condició):

Mira el teu Deure cara a cara, no vacil·lis, que no hi ha res més adient per a un soldat que una guerra lícita. (BG II.31)

Per si quedés cap dubte, Krishna ho aclareix encara més:

Fes la feina que et pertoca, que l’acció és millor que no fer res. Ni tant sols el manteniment del teu cos seria possible sense ocupar-se’n.

L’home ignorant i dubitatiu, que està trossejat pels dubtes, mor. Per a qui vacil·la no existeix ni aquest món ni el proper; no hi troba felicitat.

No hi ha res a témer, perquè, en el camp del Deure, la victòria és segura:

Sóc la força dels forts, però amb una empenta sense ambició ni passió. Entre els éssers sóc el desig que acompanya el Deure. (BG VII.11)

I Krishna clou el diàleg apel·lant a la consciència permanent sobre el que és positiu i suggerint recordar i aplicar els principis compartits:

Qui recordi aquesta conversa sobre el Deure, m’oferirà un sacrifici de coneixements. Per això el sostinc. (XVIII.70).

DHARMA GLOBAL

Després de les seves aparicions al Rig Veda i al Gita, travessant els mil·lennis durant els que s’ha desplegat la història de l’Índia i, per tant, les seves llengües, la paraula dharma ha anat enriquint-se de sentits.

Patanjali , el llegendari autor dels Ioga Sutres, ja va incloure al segle II aC el dharma com a aixopluc per als seus famosos iames i niïames, els manaments previs a la pràctica iòguica. I, al llarg del segles, desbordant el marc hinduista, el concepte de dharma ha anat incorporant-se a les doctrines del budisme, del jainisme i del sikhisme per, a partir del segle XVIII, arribar a Occident.

Ara mateix, per exemple, al diccionari sànscrit-català, hi trobem una definició de dharma que ocupa més de tres columnes de tipografia quasi microscòpica i inclou conceptes tant diversos com principi, essència, justícia, virtut, costum, qualitat, mèrit, deure, interès, senda, jutge, ciència, ensenyança i un llarguíssim, llarguíssim etcètera.

La importància del dharma en els sentiments més profunds de l’Índia – i la seva popularització – queda ben clara en el fet que el signe que l’expressa està present en la bandera del país. L’Ashoka Chakra – un cercle amb 24 radis, cada un dels quals representa una virtut cívica – figura en la franja horitzontal blanca, entre el taronja superior i el verd inferior.

I més enllà de tot plegat, és significatiu que – com altres paraules que assenyalen creences de l’Índia – dharma no sigui exactament traduïble en cap llengua d’Occident.

Clar que, per sort, tenim el Gita.

 

ENTRAR AL GITA. MIRAR AL VOLTANT

Deixa un comentari

Ho sabem: el Bhagavad Gita és un àmbit d’aprenentatge.

Des dels seus inicis, que ens mostren un angoixat Arjuna (amb qui fàcilment ens identifiquem), fins a la darrera estrofa en la que es canta amb entusiasme la joia del triomf, els 700 versos del Gita despleguen davant nostre els detalls fonamentals d’unes creences ètiques i espirituals que ajuden a conduir-se – com a mínim – de manera profitosa: directes cap als nostres objectius.

El propi Krishna – interlocutor d’Arjuna i, sobretot, el nostre imaginari instructor – afirma, diverses vegades i de manera perfectament explícita, el seu ànim didàctic:

És aquest Ioga antic el que avui t’he ensenyat; es tracta del misteri suprem. T’he tractat com a un amic fidel. (04.03)

Però un empresa d’aquestes dimensions necessita un mètode d’ensenyament complet i reiteratiu. I Krishna entra en concrecions que Arjuna – home d’acció – no acaba d’entendre. És per això que, amb freqüència, Arjuna l’interromp i pregunta al seu amic sobre les seves (i les nostres) terrenals i immediates inquietuds:

Quan es diu que un home posseeix la saviesa? Que ha assolit la contemplació? Com parla qui ha vist la Llum? Com seu? Com camina? (02.54)

I Krishna, pacientment, respon i aclareix el que l’amic li pregunta. I ho fa de la millor manera que se li acut: posant-li exemples de la vida quotidiana:

Quan, com la tortuga que retreu totalment els seus membres, l’home separa els seus sentits dels objectes sensibles,la saviesa és sòlida. (02.58)

Com un foc ardent redueix un bosc a cendres, així les flames del coneixement cremen totes les accions. (04.37)

LA VERITAT ÉS A TOCAR

Krishna – el text – utilitza constantment exemples extrets del que Arjuna (i el lector) veu i viu la seu voltant. Tot mantenint-se fidel al seu mètode, aclareix, un a un, cada exemple que exposa:

Qui fon els seus actes amb Braman i actua sense lligams no és afectat pel dolor, com l’aigua llisca sobre la fulla del lotus. (05.10)

Sempre es tracta de semblances entre el concepte exposat i les característiques de fenòmens ben propers:

Encara que fossis el més gran dels pecadors, portat pel coneixement com per un vaixell, creuaries la mar del mal. (04.36)

La ment és canviat, imperiosa, violenta, tenaç. Com el vent, és difícil de fixar. (06.34)

La temàtica és tant variada com la vida diària de cada u:

Com l’oceà que acull les aigües dels rius mai no s’omple, no cedeixis a l’atracció del desig. (02,70)

Però tot sovint els comentaris de Krishna fa referència a temen encara més clars, relacionats amb la llum, el dia, el Sol…

KRISHNA ES MOSTRA

El desè capítol del fragment de Mahabharata que acull el Bhagavad Gita – batejat, per cert, pels seus explícits tractadistes i traductors com el de les Manifestacions – que Krishna reuneix per primera vegada l’essència de les seves respostes.

Comença amb algunes exclusivament doctrinals:

Qui em coneix com a sobirà del món, etern, sense començament ni final, permanent entre els mortals, és lliure de tot pecat. (10.03)

Una mica més avall referma de nou la seva absoluta identificació amb la integritat de l’Univers:

Sóc l’origen de tot. Tot procedeix de mi. És amb aquesta convicció que es vinculen a mi els savis amb el pensament més profund. (10.08)

Arjuna, sobrepassat per la vehemència del seu amic, li torna a demanar aclariments:

Com, mestre del Ioga, fins i tot si medités sobre tu sense treva, sabria en quines formes d’existència et podria reconèixer? (10.17)

I Krisna, tornat al terreny de la immediatesa, li respon amb aclariments similars als anteriors i als que farà servir en la resta de capítols:

Entre les dotze déus del Sol sóc Vishnu i entre els astres, el propi Sol radiant. Sóc el déu de la Llum entre les divinitats de les tempestes i la Lluna entre les constel·lacions. (10.21)

Entre les lletres sóc la A i la primera entre les paraules. Sóc tots els temps dels verbs i el creador dels colors. (10.33)

Entre els cants sóc el més bell, entre els versos el més harmoniós. Sóc el primer mes de l’any, entre les estacions, la primavera. (10.35)

Sóc la força dels guanyadors, la política dels reis. Sóc el silenci dels temples i la ciència dels savis. (10.38)

Els aclariments finals de Krishna pretenen il·luminar l’enteniment d’Arjuna amb una resposta que pretén definitiva:

Comprèn que tota manifestació, tota vida, tota bellesa i tota energia s’originen en una parcel·la de la meva potència. (10.41)

MIRAR AL VOLTANT, ENTRAR AL GITA

Krishna insisteix en explicar una vegada i una altra que ell és, en definitiva, la totalitat de la realitat. Que no hi ha res més. Ni més enllà, ni més ençà.

De l’aigua sóc el gust, la Llum dins la Lluna i dins el Sol, la síl·laba Om que trobem als Vedes, el so a l’espai, tota la força de cada persona. (07.08)

 

LES DIMENSIONS DE L’ACCIÓ SEGONS EL GITA

Deixa un comentari

El Bhagavad Gita – un dels textos fonamentals de l’ètica humanística – es pot llegir com una llarga conversa.

S’inicia amb la descripció d’un camp de batalla i del col·lapse físic i psíquic del guerrer Arjuna, davant la inevitable i propera massacre i segueix amb els arguments de Krishna, la divinització del Bé, que intenta ajudar el desorientat combatent.

I així continua, fins al final, quan la divinitat i el soldat culminen el diàleg establert amb un total acord.

Clar que, entre l’inici i el final, s’acumulen els nombrosos nuclis de l’obra, és a dir, el successius arguments a favor dels comportaments més adients en la peripècia vital de cada persona.

RAONAMENTS GENERALS, PREGUNTES CONCRETES

Però el discurs de Krishna es veu constantment interromput per Arjuna que ha prendre una decisió immediata: combatre o no. Per això apressa el seu interlocutor a anar per feina, a prescindir de doctrines i parlar de coses concretes i intervé sovint amb interpel·lacions com, per exemple, i entre d’altres:

Em confons amb paraules i arguments contradictoris! Diguem d’una vegada com arribaré al déu suprem!! (03.02)

Qui és aquest Brahma? Què és el jo individual? Què és l’acció? Què s’anomena “elemental” i què “diví”? (08.01)

Si creus que puc comprendre-ho, mestre del Ioga, mostra la teva personalitat immortal. (11.04)

Però les rèpliques de Krishna es mantenen invariablement en el fil que el Gita descabdella.

En concret, per a les preguntes anteriors, aquestes respostes són, respectivament:

Tinc l’antiga convicció, príncep sense màcules, que en aquest món es poden prendre dos camins: la disciplina del coneixement o la de l’acció. (03.03)

El Brahma suprem és immortal. El jo individual és anomenat natura. Dels sentiments que originen els éssers s’en diuen actes. L'”elemental” és un ésser transitori, l’esperit és el “diví” i jo mateix sóc el “sacrificat” aquí, en aquest cos. (08.03 – 08.04)

Contempla, Partha, els meus centenars i milers de formes, de tota mena, divinines, amb multitud d’aspectes. Contempla els Aditis, els Vasus, els Rudres, els Asvins, els Maruts. Contempla, Bharata, les moltes meravelles que ningú ha vist abans. (1)

PERÒ, QUÈ ÉS L’ACCIÓ?

Al final del recull, en el divuitè capítol, el clima canvia i Krishna ofereix un dens resum dels textos anteriors. Amb la intenció de fer costat al seu interlocutor, li ofereix una visió detallada del que són les accions humanes i diu a Arjuna:

Aprèn de mi, príncep de forts braços, els cinc factors que, d’acord amb la filosofia dels vedes, intervenen en l’acompliment de totes les accions: les capacitats de l’individu, el seu jo interior, la interpretació que fa dels fets, els mitjans dels que disposa i els esdeveniments externs imprevisibles. (18.13-14)

I, per a deixar ben clara la importància del que acaba d’exposar, afegeix:

Aquests cinc factors estan presents en qualsevol acció que l’home du a terme, ja sigui amb el cos, la paraula o la ment i tant si els fets són correctes com erronis. (18.15)

CLARORS FINALS

Fruit de les explicacions de Krishna, unes estrofes més enllà, Arjuna es declara convençut i, sobretot, decidit a actuar segons els consells rebuts:

Les meves cabòries han desaparegut, Acycuta (2). Gràcies a tu he recuperat l’enteniment. Sóc aquí, sense cap dubte. Faré el que dius. (78.73)

Sanjaya – el narrador que explica a Dhritrashtra, oncle cec d’Arjuna i pare dels Kauraves, els seus enemics – descriu el que està passant en el camp de batalla i evoca l’emoció del moment. Per això finalitza el Bhagavad Gita amb la coneguda estrofa:

Allà on són Krishna, el mestre del Ioga, i Arjuna, l’Arquer, són segures la fortuna, la victòria, la prosperitat i la pau. (18.78)

 

(1) Partha i Bharata són epítets que Krishna adreça a Arjuna: Partha correspon als descendents de Kunthi, la seva mare, i Bharata és el cognom genèric de la família. Aditis, Vasus, etc. són grups de divinitats propis de les antigues creences vèdiques.

(2) Es tracta d’un dels 108 epítets de Krishna. Significa inamovible, permanent, incanviable…

 

 

SALUT SOSTENIBLE. LA PROPOSTA DEL BHAGAVAD GITA

Deixa un comentari

No importa quantes vegades hi hem tornat, ni en quines circumstàncies, sempre que rellegim el Bhagavad Gita hi descobrim estrofes que ens interpel·len de manera directa i personal.

Es tracta sovint de nous reflexos de l’humanisme integrador i universal que hi llueix permanentment però que no havien sabut encara veure.

I també clars senyals per a gaudir d’una vida més agradable i serena.

Entre aquest devessall de consells pràctics, d’aplicació immediata en la vida quotidiana de tothom, podem trobar-hi clares indicacions per a aconseguir o recuperar, però en tot cas mantenir, la salut i el benestar.

 

LA SALUT ÉS UN PASSEIG TRANQUIL

Per al Gita, la salut només pot ser el resultat d’un dia a dia equilibrat i tranquil, un passeig encalmat per un camí delitós o davant d’un panorama na obert a totes les llums:

La salut no és ni per a qui menja massa ni per a qui dejuna, ni per a qui dorm massa ni per a qui vetlla.
(BG 06.16)

I tot seguit aclareix, des d’una perspectiva més àmplia, que inclou la resta de les activitats humanes:

El capteniment que allunya tota mena d’afliccions és el que equilibra els àpats i les diversions, allunya l’agitació dels actes duts a terme i harmonitza el dormir i el vetllar.
(BG 06.17)

 

EL QUE SOM, EL QUE MENGEM, EL QUE FEM

Més endavant, a propòsit de l’exposició dels tres tipus de qualitats  que segons el Gita caracteritzen totes les realitats manifestades (1), inclosos els éssers humans i els aliments, el text estableix una clara relació entre els uns i els altres:

Així com la resta de les seves activitats, els aliments preferits per cadascú són de tres menes.
(BG 17.07)

I immediatament detalla quins aliments són avantposats per cada classe de persona i, per tant, els que els afavoreixen:

Els aliments que allarguen la vida, tranquil·litzen, vigoritzen, són saludables, aporten benestar i plaer i resulten saborosos, de gust suau, fortificants i agradables són triats per les persones equilibrades.
(BG 17.08)

Les persones centrades en l’acció s’estimen més els àpats de gust fort, fins i tot amargants, àcids, salats, molt calents, picants, crus o ardents, malgrat que poden causar  indigestions, molèsties i malalties.
(BG 17.09)

Aquells que són passius prenen aliments que han perdut les seves propietats i el seu sabor, d’olor desplaent, cuinats fa temps o que poden contaminar el que els envolta.
(BG 17.10)

 

UN PAS MÉS: OPTAR PER LA SALUT

Per a la síntesi del pensament hindú que el Bhagavad Gita ofereix, l’alimentació i el tipus de vida en el que la nutrició s’emmarca formen part de  processos molt més amplis, fins i tot holístics i, per tant, àmpliament guaridors.

El seu consell és ser conscient dels propis actes amb l’objectiu d’evitar-ne les conseqüències negatives (2).

De fet, segons aquestes creences, avançar cap a un estil de vida més saludable està a l’abast de la majoria, perquè tothom és el responsable últim de les opcions que tria:

Que cadascú se salvi ell mateix, que ningú no es perjudiqui. Cada u és el seu millor amic, però també el seu pitjor enemic.
(BG 06.05)

La salut – el benestar que l’inclou – està doncs, segons el Gita, permanentment disponible.

En tot cas… bon profit!

 

(1)  Es tracta dels “guṇa” – literalment “fil” – que, segons el context, es pot traduir per virtut, mèrit, peculiaritat, atribut, propietat, etc. Cal distingir entre el guna satttva (equilibri), el rajas (activitat) o el tamas (passivitat). En el Gita la paraula pren el sentit concret de natura individual innata.

(2) L’estrofa del Gita, en la que Krishna s’adreça a Arjuna, fill de la reina Kunti i un dels grans herois del Mahabharata, i que inclou aquests conceptes, fa referència als rituals i a les creences bàsiques de l’hinduisme:

Facis el que facis, o mengis, o ofrenis, o donis, o sacrifiquis, fill de Kunti, fes-me’n una oblació i jo desfaré els lligams del karma, del bons i dels mals fruits.
(BG 09.27)

 

BHAGAVAD GITA: ESTRATÈGIES CONTRA ELS DUBTES, EL DESÀNIM I L’ESTRÈS (*)

Deixa un comentari

Situat entre dos exèrcits enfrontats en una guerra que, com totes les guerres, és irreparablement fratricida, Arjuna – un dels grans protagonistes de la immensa epopeia sànscrita del Mahabharata – dubta sobre si ser fidel a la seva condició de guerrer i lluitar contra parents, mestres i amics o bé renunciar al combat i, en conseqüència, trair-se a ell mateix.

Davant de la seva vacil·lació entre dos comportaments igualment dolorosos,  el desorientat Arjuna demana consell a l’assenyat Krishna, conceptualització divinitzada del principi del Bé, present també en el combat.

El diàleg subsegüent, recollit al Bhagavad Gita – fonamentalment, una síntesi de les diverses escoles de pensament de l’Índia de l’època -, inclou nombrosos consells d’aplicació immediata que, a més d’ajudar a resoldre les incerteses de l’heroi, interpel·len directament els lectors d’arreu, en tots els temps.

L’estrofa que descriu l’estat d’ànim de qui no està segur de què ha de fer confirma aquesta validesa universal i intemporal, ja que reflecteix una situació que reconeix tothom que hagi dubtat alguna vegada:

El meu cor se sent feble i trist i la meva ment està confusa. Et pregunto què és millor. Sóc el teu deixeble, m’he lliurat a tu. Instrueix-me!  (2.7)

 

BHAGAVAD GITA: UNA MÀQUINA DE DECIDIR

Les respostes de Krishna proposen sempre un allunyament del dilema per tal de situar-lo en una dimensió més àmplia, que n’aclareixi tant els límits com el caràcter.

Segons aquesta nova perspectiva, l’origen del dubte es troba dins de qui vacil·la. La condició per a veure-hi clar fora és veure-hi clar dins, és a dir prendre consciència de la pròpia identitat:

Els teus pensaments depenen de les teves conviccions; la teva identitat està formada pels teus valors. Ets allò en el que creus. (17.3)

És només a partir d’aquí que es pot tornar a avançar, amb seguretat, allunyat de qualsevol vacil·lació:

És millor dur a terme la pròpia comesa, fins i tot de manera imperfecta, que no pas fer, sense errades,  la feina d’un altre. Fent la pròpia tasca ningú incorre en error. (18.47)

 

COM SUPERAR ELS OBSTACLES, UN A UN

Els sintètics consells de Krishna orienten  Arjuna – i els lectors del Gita – per a vèncer les principals dificultats que es troben en qualsevol viatge:

Centra’t en cada acció, no pas en els fruits que en puguis obtenir. No et moguis tampoc per a aconseguir cap resultat concret, però no deixis mai de fer el que has de fer. (2.47)

Qui es concentra en el que fa i retira els sentits del que l’envolta – com fa la tortuga quan amaga els seus membres – es manté ferm en el seu propòsit. (2.58)

Regula les teves energies. Fes respiracions tranquil·les i profundes. Observa la teves inspiracions i expiracions. (4.29)

Qui és moderat en el menjar i en el dejuni, que actua amb calma i és mesurat en el dormir i en la vigília es manté allunyat del desànim. (6.17)

 

MÉS ENLLÀ DE DUBTES, DESÀNIMS I TENSIONS

La proposta del Bhagavad Gita està basada en una ètica humanista de valor universal, més enllà de tota creença, ja que remet, de fet, a cada consciència individual.

A més, la validesa dels seus consells es fonamenta en uns resultats comprovats una i altra vegada, al llarg dels temps.

L’horitzó de dibuixa sembla perfectament versemblant, indiscutiblement lògic:

En aquest camí, no hi ha esforç inútil ni obstacles que impedeixin avançar.  Fins i tot una petita passa allunya dels neguits. (2.40)

Bon viatge!

 

(*) Per a Laura

EL CAMÍ DEL CONEIXEMENT I DE L’ACCIÓ (GITA – II)

Deixa un comentari

L’interès que sempre ha despertat el Bahagavad Gita – un intens poema de 700 estrofes que forma part de la gegantina obra èpica Mahabharata – respon probablement a que combina una lluminosa espiritualitat universal amb una proposta filosòfica personalista que dona sentit immediat a l’activitat individual.

DIÀLEG PER A BLOCEls seus divuit capítols transcriuen el diàleg entre el guerrer Arjuna i el déu Krishna, avatar del principi benèfic del Cosmos, divinitzat al seu torn amb el nom de Vishnu.

La conversa entre l’heroi i la divinitat explora els principals topants  de la doctrina sobre el coneixement, el deure, l’acció i la resta d’idees-força de les creences hinduistes.

…………………………………………………………

La selecció de les estrofes versionades a partir d’aquí pretén oferir una breu panoràmica del segon capítol del Bhagavad Gita, que resumeix els eixos essencials de l’obra.

Precedeixen cada text unes notes que el contextualitzen i n’aclareixen els termes menys comuns.

…………………………………………………………….

Arjuna, angoixat i dubitatiu per haver d’enfrontar-se en combat mortal a membres de la seva pròpia família, s’adreça aKrishna que l’acompanya en la batalla:

El meu cor se sent feble i trist i la meva ment no em diu quin és el meu deure. Et pregunto què és millor. Sóc el teu deixeble. M’he lliurat a tu. Instrueix-me! (BG 2.7)

 

Krishna recorda a Arjuna que el deure d’un guerrer (o kshatriya) és combatre en les guerres justes, com la plantejada en aquesta ocasió. Incomplir el propi deure (o dharma) – sigui quina sigui la situació a la que cal fer front – és l’error més greu:

Tingues sempre present el teu deure i no vacil·lis. No hi ha res més legítim per a un kshatriya que una guerra justa. (BG 2.31)

 

L’acompliment del propi deure requereix concentrar-se en aquest objectiu, malgrat les dificultats, diu la divinitat al guerrer. Per a reforçar la seva determinació, Krishna recorda a Arjuna quin és el seu llinatge:

Aquest camí avança en una única direcció, descendent de Kuru. Els pensaments dels qui no tenen aquest propòsit són incomptables i es dispersen en tots els sentits. (BG 2.41)

 

L’acompliment del propi deure es manifesta en cada acció, ja que n’és tant sols una conseqüència. Dhanañjaya és un dels sobrenoms d’Arjuna; vol dir “afortunat”:

Cada acció és, per ella mateixa, inferior a la intenció de dur-la a terme amb l’únic propòsit de ser fidel al propi deure. Busca recer, Dhanañjaya, en aquesta unitat de pensament. Mereixedors de compassió són els qui actuen moguts per la consecució d’uns resultats concrets. (BG 2.49)

 

Krishna posa exemples de l’entorn quotidià d’Arjuna per a aclarir el sentit del es seves paraules:

Qui retira els seus sentits del que l’envolta, com fa la tortuga quan amaga els seus membres, té la ment estable. (BG 2.58)

 

Els resultats immediats de la concentració són la serenitat i l’absència de patiments:

En un estat de serenitat, cessen tots els sofriments, perquè en una ment en calma es fixa aviat la unitat de pensament. (BG 2.65)

 

La lucidesa i la pau interior reclamades per Arjuna a l’inici del capítol culminen el procés de fidelitat a un mateix i de concentració mental descrit per les respostes de Krishna:

La persona auto-controlada està desperta quan és de nit per a la resta dels éssers, de la mateixa manera que és de nit per al savi quan els altres semblen desperts. (BG 2.69)

………………………………………………………………..

El Bjhagavad Gita continua durant setze capítols més. Estrofa rere estrofa, proposa a cada lector el seu propi camí personal cap a l’auto-coneixement i l’acció plena.

Com en qualsevol altra bona lectura, la decisió de seguir-lo o no ja és, per ella mateixa, un viatge enriquidor.

 

 

 

 

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Bhagavad Gita, General, Inici el 7 de març de 2016 per toni-f

DOTZE PROPÒSITS PER AL 2016

Deixa un comentari

Malgrat que la lectura d’aquest article sembla començar en aquests instants, de fet ja va fer-ho el passat mes d’octubre.

Aleshores, al text titulat “El sànscrit o els perills de les nits d’estiu” (1), s’hi esmentaven fins a cinc maneres diferents de referir-se a l’amor, cada una de les quals aportava un suggerent matís diferenciador.

Es tracta de les següents:

– snehala: amor tendre
– kama: passió eròtica
– prema: estima amistosa
– rati: oferiment de plaer i diversió
– priti: afecte sincer i alegre

Practicar-les totes – o algunes!, però quines? – és sens dubte recomanable en qualsevol moment i també, lògicament, durant l’any que ara comença. Seria, a més, una excel·lent manera de contribuir a amorosir l’estrany episodi històric en el que estem immersos.

Es tracta, en tot cas, d’una part de la somrient proposta d’aquest bloc per al 2016.

640px-Indian_-_Flirtation_on_the_Riverbank_-_Walters_W860 - 2a Còpia (2)Per a anar completant la dotzena de propòsits promesos al títol, cal recordar que a l’article citat s’hi comentava igualment que hi ha més d’una cinquantena de paraules sànscrites que fan referència a tota mena d’afectes. S’hi feia curt.

El lèxic d’aquesta llengua extraordinària en disposa – entre substantius, adjectius, verbs, derivats i compostos – d’un nombre molt més elevat, tant alt que establir-ne – o llegir-ne – un inventari complet seria una tasca ingent – els diversos diccionaris en recullen llarguíssimes llistes, però sempre parcialment diferents – i, sobretot, inútil: els documents tot sovint descoberts pels investigadors – ocults com estaven sota els estrats dels mil·lennis – revelen constantment nous termes.

La raó d’aquest fenomen es troba en la immensa riquesa del sànscrit, és a dir, en la seva permanent capacitat de generar paraules i significats que amplien les possibilitats de comprensió de la realitat i d’expressió dels seus coneixedors.

Proven aquesta aparentment agosarada afirmació  els cinc termes “amorosos” inclosos a continuació, ja que enriqueixen claramanent la llista d’intencions per al nou any i permeten – si aquesta és la sàvia i altament recomanable resolució del lector – explorar nous tipus d’afectes:

– apahnava: fascinació, seducció
– kandarpa: desig incontrolable
– subhaga: amor conjugal
– cauryarata: passió secreta
– dosaramana: relació nocturna

Clar que hi ha desmostracions d’amor igualment intenses i profitoses, dirigides no pas a amants individuals sinó a col·lectius més o menys nombrosos i propers, tot intervenint a més, directament i en persona, en els crucials esdeveniments dels propers mesos.

Aquest bloc en proposa – per a completar els dotze propòsits d’aquest any – un parell més:

– El patriotisme es designa en sànscrit amb la bonica paraula “deshabhakti”, és a dir “bhakti” (fidelitat, lleialtat, devoció, etc.) a “desha” (país nadiu).

– I per a referir-se a la solidaritat, ja sigui als nostres conciutadans en situacions injustes o difícils o als habitants o als infants d’altres països, es fa servir el mot “lokasamgraha”, extret directament del Bhagavad Gita (2) i que significa “benestar” (samgraha) del “loka” (món).

Sigui com sigui, tant si estem compartint un secret “cauryarata” o un tendre “snehala” – o qualsevol altra modalitat amorosa – amb la causa i l’objecte dels nostres sospirs, com si contribuïm a millorar la situació de grups de persones de qualsevol indret i edat, per mitjà del “deshabhakti” o del “lokasamgraha”, es tracta segur d’excel·lents i molt aconsellables resolucions per al 2016.

I per a sempre, per cert.

 

(1) Podeu llegir-lo seguint aquest ENLLAÇ.

(2) Es tracta del vintè “sholka” – o vers – del Capítol III d’aquest bellíssim i fonamental text de la filosofia hindú.

Joan Mascaró ens proposa la versió següent: “El rei Janaka i altres guerrers arribaren a la perfecció del camí de l’acció: que la teva intenció sia el bé de tothom, i per tant compleix el teu deure.” (Les paraules en negreta han estat afegides en aquest nota per a aclarir millor l’origen de la paraula “lokasamgraha”.)

Aquesta entrada s'ha publicat en Bhagavad Gita, General, Inici, Sànscrit el 8 de gener de 2016 per toni-f

11 DE SETEMBRE 2015: AMB EL GITA A LA MERIDIANA

Deixa un comentari

Diguin el que diguin, el Bhagavad Gita – o Gita com es coneix entre els amics i que ocupa divuit dels capítols del sisè llibre del Mahabharata, la immensa obra èpica sànscrita – és un himne de combat, un Manual de Campanya per a vèncer.

Kṛṣṇa_on_the_chariot_of_Arjuna - CòpiaÉs cert que el poema comença amb un heroi (Arjuna) confús i desmoralitzat, però continua amb encesos i raonats encoratjaments a la lluita i – com veurem al finals d’aquestes línies – culmina amb una clara visió de la Victòria.

Demà, a la Meridiana, no ens caldrà cap entusiasme suplementari. Prou que ens omplirà els cors la nostra voluntat de Llibertat.

Però mai no fan mal uns bons fonaments, sobretot si provenen – com és el cas – d’un dels grans textos de la nostra herència cultural universal.

N’he triat i versionat alguna de les estrofes més representatives i m’he permès afegir-hi els corresponents comentaris contextualitzadors.

(Les xifres a l’inici de cada estrofa corresponen, la primera, al capítol on es troba i, la segona, a l’ordre de l’estrofa dins del capítol.)

Krishna, l’encarnació de Vishnu, el principi bondadós de la trimurti – tríada divina hindú – auriga del seu dubitatiu parnt i amic Arjuna, l’exhorta amb passió:

BG 2.3
No actuïs com un covard.
Fer-ho no és digne de tu.
Allibera’t d’aquesta vulgar feblesa del cor!
Alça’t, foc damunt dels enemics!

Més endavant, el propi Krishna insisteix en convèncer Arjuna amb els mateixos versos que, dos o tres mil anys després de ser recollits al Mahabharata, van cantar els presoners indis davant dels atònits soldats de l’exèrcit colonial britànic, mentre els duien als camps de concentració, a la presó, a la tortura i, alguns, a la mort, durant la Guerra d’Independència de l’Índia finalitzada al 1947:

BG 2.23
Les espases no el tallen, el foc no el crema,
l’aigua no el mulla, el vent no el resseca.
L’Esperit de Llibertat no pot ser tallat,
ni cremat, ni mullat, ni ressecat.

Durant la resta del segon capítol, l’encarnació de Vishnu continua desplegant arguments doctrinals per a reforçar la validesa i la capacitat de convicció dels seus consells:

BG 2.33
Si no lluites en aquesta contesa justa,
abandones el teu deure i el teu honor
i n’esdevens responsable.

BG 2.40
En aquest combat, no hi ha esforç inútil
ni obstacles per a aconseguir la Victòria.
Fins i tot una passa petita en el Camí del Deure
allibera dels pitjors perills.

Des de moltes de les estrofes del segon capítol del Gita a la majoria de les del divuité, el diàleg entre el cada vegada més convençut Arjuna i el sempre pacient i didàctic Krishna, desplega el que es coneix com a “síntesi hindú”, un feix de doctrines que, tot combinant dels principis dels aleshores naixents sistemes de pensament anomenats samkhya i ioga, supera els darrers estrats dels fossilitzats vedisme i bramanisme i aferma, en aquest cas, les conviccions dels combatents.

El divuité continua insistint en que lluitar és ineludible i en millora les raons:

BG 18.48
Ningú no hauria d’abandonar el seu deure,
fins i tot si no el pot dur a terme amb perfecció,
perquè totes les tasques estan envoltades de defectes,
com tot foc pel fum.

BG 18.59
Si tancat dins de tu mateix,
decideixes no lluitar,
la teva decisió en cap cas no té sentit.
La teva natura t’hi obligarà.

La darrera estrofa del Gita és cantada per Sañjaya, el conseller del rei cec, pare i oncle dels contendents, que explica el que succeeis al camp de batalla.

Les seves paraules – amb una o altra formulació – sempre ressonen en el cor dels combatents:

BG 18.78
Allà on és Krishna, el Mestre del Ioga,
allà on és l’arquer Arjuna,
hi ha una direcció clara
i fortuna, prosperitat i Victòria.

 

 

 

 

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Bhagavad Gita, General, Inici el 10 de setembre de 2015 per toni-f

BHAGAVAD GITA: UNA CRIDA A L’ACCIÓ. I A LA VICTÒRIA

Deixa un comentari

El Bhagavad Gita és valorat com a síntesi dels principis de l’espiritualitat i de la filosofia de l’Índia. Les seves pàgines – malgrat que les dificultats que han de superar les seves traduccions ennuvolen a vegades el seu lluminós missatge – contenen un seguit d’estrofes que ho confirmen.

Però aquest famós fragment del Mahabharata és, de fet, un manual per a ajudar a esvair dubtes, prendre decisions i, sobretot, orientar l’acció cap al triomf.

El text està al servei d’aquesta intenció prioritària.

Arjuna, un dels dos protagonistes del diàleg a través del qual el Bhagavad Gita desplega els seus arguments, deixa clara la seva angoixa i – dirigint-se a Krishna – li demana dramàticament consell:

El meu cor se sent feble i trist
i la meva ment no sap quin és el meu deure.
Et pregunto què és millor.
Sóc el teu deixeble; m’he lliurat a tu. Instrueix-me!
BG 2.7

A partir d’aquest moment, el poema exposa de manera metòdica els seus raonaments i estableix els fonaments d’una acció profundament ètica, que basa la seva eficàcia – i la seva acceptació a Occident – en l’atemporalitat i en la validesa universal dels principis que proposa.

arjun3

Així, Krishna – una de les deu messiàniques encarnacions de Vishnu, la deïtat que simbolitza les energies benèfiques – insta Arjuna a dur a terme la pròpia comesa, és a dir, de manera congruent amb el context bèl·lic en el que se situa l’obra, a lluitar.

 

 

Si no combats en aquesta guerra justa,
abandones el teu deure i el teu honor
i esdevens culpable.
BG 2.33

Després d’aquesta crida a ser fidel a les pròpies responsabilitats individuals, Krishna obre la perspectiva afegint-hi el concepte d’ordre col·lectiu. El seu retorn i, per tant, la reactivació de les energies positives que Vishnu a través d’ell expressa, es produeix sempre que cal restablir l’equilibri trencat.

Cada vegada que l’ordre es marceix,
que el desordre floreix,
em creo a mi mateix.
BG 4.7

Però no n’hi ha prou.

La condició per a la recuperació de l’harmonia i de la felicitat és que cada acció singular manifesti i enforteixi la trajectòria còsmica general que Krishna representa,

Alçat per tant i cull gran glòria;
governa el ric reialme vencent els teus enemics.
Jo mateix els he condemnat en el passat.
Sigues merament la meva mà en aquesta ocasió, hàbil arquer.
BG 11.33

L’última estrofa del Bhagavad Gita ratifica quina és la clau de la victòria.

Per a dir-ho segons la coneguda metàfora bíblica, el que assegura el triomf – i també el goig i la joia – és l'”Aliança” entre l’home (Arjuna) i els principis que impulsen el món (Krishna):

Allà on és Krishna, el Mestre del Ioga,
i Arjuna, l’Arquer,
són segures la fortuna, la victòria,
la prosperitat i la pau.
BG 18.78

Aquesta entrada s'ha publicat en Bhagavad Gita, General, Inici el 19 de maig de 2015 per toni-f

BHAGAVAD GITA: UNA LLUM EN EL CAMÍ

Deixa un comentari
Quina és la conducta correcta? Quin el millor camí? Què cal fer, exactament?
Aquestes són – bàsicament – les preguntes que, a les primeres pàgines del Bhagavad Gita, en el marc de l’apassionant exploració de l’ànima humana cap a la que el Mahabharata absorbeix qui llegeix els seus versos, es fa el dubitatiu Arjuna (1).L’emblemàtic guerrer, davant de l’enorme exèrcit que els seus cosins han reunit contra el seu bàndol per tal d’apoderar-se del reialme familiar, se sent aclaparat per la inevitable mort de parents i amics i s’angoixa pels inevitables desastres i misèries que resultaran d’una guerra fratricida.Però el dilema plantejat supera immediatament el marc conjuntural d’una confrontació bèl·lica i pren dimensions transcendents, que afecten, de fet, tothom – lector d’aquest article inclòs – en tota mena de situacions. Dirigint-se a Krishna, el seu auriga ocasional, però, en realitat, una encarnació del déu Vishnu, la llum de tonalitats protectores del prisma hinduista (2), Arjuna diu:Amb el cor afeblit i la ment desorientada sobre quin és el meu deure, et prego que em diguis què és millor. Sóc el teu deixeble; tu, el meu refugi (BG II, 7).

La resposta a aquesta petició, a més de sintetitzar les principals doctrines de la tradició índia, ofereix una guia existencial i consells directes per a l’acció, de validesa i aplicació universals. Les tres últimes estrofes del mateix segon capítol del que prové la cita anterior – i que conforma una mena de sumari de tota l’obra – ho deixen clar:

Només arriba a la pau aquell en qui penetren els desitjos com fan les aigües en el mar, sense mai omplir-lo. No hi ha pau per a qui s’identifica amb els seus anhels.

Qui defuig els desitjos, el sentit de possessió i el de si mateix, arriba a la pau.

Aquest és el camí de l’Absolut. Quan s’hi arriba, ja no es tenen més dubtes. Qui hi roman se sap u amb la Totalitat (BG II, 70, 71 i 72).

El doll de preguntes d’Arjuna continua i les respostes de Krishna insisteixen en una visió holística de l’existència, com, per exemple, al tretzè capítol:

Qui veu que tota activitat, sempre i a tot arreu, és obra exclusiva de la Natura, veu la Veritat.

Quan una persona s’adona de que la infinitat d’éssers diversos són, únicament, manifestacions de la Unitat, que no en són sinó aparences, esdevé u amb l’Absolut. (BG XIII, 29 i 30).

Més endavant, al capítol XVIII, que finalitza i resumeix els ensenyaments de tots els anteriors, Krishna aprofundeix aquest mateix punt de vista, des d’una perspectiva complementària:

Quan es percep en tots els éssers una sola natura, eterna malgrat la seva aparent temporalitat i indivisible més enllà de la seva infinitat de formes, té un coneixement exacte (BG XVIII, 20).

Les respostes de Krishna, formulades des d’un nucli homogeni de conceptes, però utilizant diferents nivells de referents, condueixen Arjuna (i els que, a través de les pàgines del Bhagavad Gita, compartim el goig d’acompanyar-lo) cap a l’autoconeixement.

Del que es tracta, ens diu Krishna, és d’accedir a la veritat de cada ment individual, en harmonia amb la resta d’éssers humans, integrats, tots plegats, en l’ordre còsmic.

(1) El Mahabharata és un dels dos grans poemes èpics de la literatura sànscrita i, per tant, de la cultura universal. El Bhagavad Gita – una de les seves moltes narracions complementàries – presenta l’heroic Arjuna just abans de començar la gran batalla que constitueix el nucli del relat.

(2) L’hinduisme distingeix tres grans funcions còsmiques: impuls/creació, estabilitat/manteniment i renovació/destrucció, personificades respectivament pels déus Brahma, Vishnu i Shiva. Krishna és un dels avatars (que significa “descens” en sàsncrit) per mitjà dels quals la divinitat benefactora restableix la justícia entre els humans.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Bhagavad Gita el 21 de juny de 2014 per toni-f

BHAGAVAD GITA. EL LLIBRE QUE LLEGIA GANDHI

Deixa un comentari
Tot lector de Gandhi es troba sovint amb aquesta cita literal de les seves paraules:Quan els dubtes em persegueixen i les decepcions em miren fixament, quan no veig ni un bri d’esperança a l’horitzó, em dirigeixo al Bhagavad Gita i sempre hi trobo un vers que en consola.

Aleshores començo a somriure enmig de la tristesa.

Després, a mesura que la seva lectura continua, les freqüents referències al Bhagavad Gita confirmen la predilecció del Mahatma per aquesta petita obra mestra sobre el comportament ètic que, feliçment, el sànscrit ens ha llegat.

A la seva pròpia autobiografia, Gandhi explica com el poema es va convertir en el seu llibre de capçalera. Per a il·lustrar com el recull el va ajudar en diversos moments crucials, en reprodueix tres estrofes del segon capítol i una del tercer (3.35).

Aquesta darrera exhorta a acomplir el propi deure. Les anteriors mostren el camí per a dur a terme accions desinteressades i arribar a la plenitud:

Els plaers dels sentits es dilueixen quan se’ls abandona,
però el desig continua.
Ara bé, fins i tot el desig desapareix
per a qui ha vist l’Absolut.
2.59

En qui pensa en els objectes dels sentits
sorgeix l’atracció cap a ells;
l’atracció crea desig
i del desig neix la còlera.
La còlera porta a l’error
i l’error a la incapacitat de raonar;
la incapacitat de raonar
condueix a la mort.
2.62-63

Altres comentaris de Gandhi confirmen que la seva relació amb el Bhagavad Gita era especialment estreta i insistia en que es tractava del seu “diccionari d’ús quotidià”, de la seva “infal·lible guia de conducta”.

Els elogis de Gandhi s’afegeixen a les lloances de personalitats de tot el món: Huxley, Oppenheimer, Thoreau, Hesse, Einstein… El Bhagavad Gita – que inclou, a més, fragments d’una gran bellesa poètica i una síntesi de les filosofies hinduistes – és una lectura altament recomanable, potser, fins i tot, imprescindible. (*)

(*) Com ja va ser anunciat fa uns dies, compartir algunes de les estrofes del Bhagavad Gita partint de la lectura que en fa el Mahatma és l’objectiu de la xerrada pública organitzada a “La Violeta de Gràcia” (Maspons, 6, Barcelona) el proper dimecres 9 d’abril a les 7 del vespre. Tothom hi és convidat.

 

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Bhagavad Gita el 2 d'abril de 2014 per toni-f

BHAGAVAD GITA. ARA MATEIX, EXACTAMENT AQUÍ

Deixa un comentari
Per a dir-ho en contrast amb la fórmula inicial d’una famosa sèrie de pel·lícules de ciència ficció (1) – i com ja sabem els seus lectors -, el Bhagavad Gita no és pas un llibre situat en un passat remot i tampoc en alguna galàxia, ni poc ni molt llunyana.

Ben al contrari, des de les primeres paraules de la primera estrofa (“En el camp del deure…”), queda clar que la vigència de la narració és permanent en el temps i, per tant, dotada de la sorprenent capacitat d’activar-se i esdevenir pertinent cada vegada que és llegida (2):

En el camp del deure,
al país dels Kuru,
què hi fan, bel·licosos,
els meus fills i els Pandava,
pregunta Dhritarashtra a Sanjaya.
(1.1)

A la resta d’aquesta breu però intensa obra mestra de la literatura sànscrita, i més enllà de creences, els valors que el déu Krishna transmet al desorientat heroi Arjuna – que dubta de combatre o no contra parents, mestres i amics – tenen una validesa universal i es revelen especialment útils quan, en qualsevol aspecte de la vida, els reptes que es plantegen fan imprescindible triar entre alternatives aparentment equivalents.

En succint resum, per a resoldre els dubtes, el Bhagavad Gita aconsella actuar sent fidel a un mateix, tenir present que l’acció sempre és preferible a la no-acció i, com ja ha estat vist en aquest bloc, fer-ho sense tenir en compte els fruits que deriven de qualsevol actuació:

Compleix el teu deure.
Res no pot ser més benvingut
que una acció d’acord amb la pròpia natura.
Vacil·lar davant d’aquest dilema és inútil.
(2.31)

Ni per un instant és possible
estar sense activitat.
Tots som conduïts a l’acció
per les forces de la naturalesa.
(3.5)

El propi Bhagavad Gita destaca la utilitat permanent dels valors que preconitza, sobretot en moments de confusió i de crisi:

Quan la virtut dubta
i la incertesa regna,
el meu esperit
apareix sobre la Terra.
(4.7)

Endinsar-se en les pàgines del Bhagavad és avançar per un camí ple de sentit, perfectament harmònic, ombrejat per la plenitud i per la serenitat. És un viatge possible ara mateix, exactament aquí.

 

(1) La guerra de les galàxies: “Fa molt de temps, en una galàxia molt, molt llunyana…

(2) Precisament sobre el Bhagavad Gita – i, de manera més concreta, sobre la vinculació de Gandhi amb aquest poema – faré aviat una lectura comentada d’algunes de les seves estrofes. La conversa tindrà lloc el proper dimecres 9 d’abril a les 7 de la tarda al Centre de Cultura Popular “La Violeta de Gràcia”, al número 6 del carrer Maspons de Barcelona. Es tracta d’un acte públic al que tothom està convidat.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Bhagavad Gita el 19 de març de 2014 per toni-f

ELS TRES IOGUES DEL BHAGAVAD GITA

Deixa un comentari
Els lectors del Bhagavad Gita ho sabem: el llibre pot ser llegit de moltes maneres.

Segons cada lector, en cada lectura, el Bhagavad Gita és guia espiritual, bell poema, text sagrat, document històric, episodi del Mahabharata, obra de consulta en moments d’incertesa i – a més d’innombrables altres possibilitats – un manual de ioga, entès com disciplina personal, adequada per a avançar cap al coneixement últim de la realitat.

Des d’aquest perspectiva, els divuit capítols del Bhagavad Gita acompanyen els seus interlocutors des del karma ioga (o ioga de l’acció, capítols 1 a 6), i a través del bhakti ioga (de la devoció, 7 a 12), fins la jñani ioga (del coneixement, 13 a 18).

Entre les nombroses estrofes en les Krishna instrueix Arjuna sobre com posar en pràctica els seus ensenyaments, les següents són algunes de les més eloqüents:

(Karma ioga)
Establert en el Ioga, compleix el teu deure de manera desinteressada, aliè a l’èxit o al fracàs. Aquesta equanimitat s’anomena Ioga (2.48).

(Bhakti ioga)
Els qui, amb el pensament centrat en Mi, mediten amb devoció constant i fe incommovible, són, al meus ulls, els millors ioguis (12.2).

(Jñana ioga)
Quan una persona s’adona de que la diversitat de tot el que existeix té la rel a l’U i que n’és únicament una manifestació, ella mateixa esdevé una amb l’Absolut (13.30).

El Bhagavad Gita és un text obert que ressona – curull de sentit – en l’ànim de cada lector.

D’aquí prové, probablement, una part important de la seva fama intemporal i de la seva contínua validesa.

Aquí rau, possiblement, un prestigi i una acceptació que s’estenen sovint a la resta d’obres de la literatura sànscrita i de la pròpia llengua en les que estan escrites. 

Aquesta entrada s'ha publicat en Bhagavad Gita el 2 de setembre de 2013 per toni-f