Arxiu de la categoria: Ocells

Lúcida Emily: poema 135. L’Aigua, es revela per la set (*).

L’Aigua, es revela per la set.
La Terra – pels oceans trobats.
L’exaltació – per l’aflicció –
La Pau – per la narració de les seves batalles –
L’Amor, per l’Osca a la Memòria –
Els Ocells, per la Neu.

 

 

 

 

 

 

Aquesta versió del poema 135 d’Emily Dickinson (que alguns reculls cataloguen amb el número 133) manté les majúscules i minúscules, la puntuació i els guionets establerts per l’Autora. El text intenta un equilibri entre les paraules originals i la parla dels lectors d’aquí, avui.

 

(*) For Laura (48!), again.

DOS OCELLS VÈDICS A L’ARBRE DEL CONEIXEMENT. RV I.164. 20-22 (*)

Dos ocells, amics fidels,
van allotjar-se al mateix arbre.
Un d’ells en menja la fruita madura;
l’altre s’ho mira dejú.

Mentre els ocells, incansables, celebren cantant
el seu fragment d’Immortalitat entre els Savis,
el poderós Pastor de l’Univers,
el més Savi de tots, penetra en l’ignorant.

Els ocells que prenen mel
i nien en aquest arbre
diuen que és dalt de tot de la capçada on hi ha els millors fruits,
però que només en menja qui no coneix el Pare. 

342px-Phaenicornis_flammeus_Fiery_Red_Bird_Male_and_Female

La majoria dels 1.028 himnes que recull el Rig Veda (1) mostren una elaborada interpretació poètica i espiritual de la Natura o de l’entorn humà del o dels seus autors. Alguns, però, són complexes especulacions i riques associacions de conceptes teològics i filosòfics que constitueixen veritables laberints.

Entre aquests darrers es troba l’I.164 (2), que mostra una extraordinària acumulació de símbols, símils i imatges, la majoria creuats i entrecreuats entre ells, fins a proposar un enigma irresoluble, almenys per als lectors posteriors.

Les seves estrofes 20 a 22 (amb clars ecos del bíblic Arbre del Bé i del Mal) en són un bon exemple.

La versió oferta més amunt intenta traslladar aquest clima literari i intel·lectual als seus lectors d’aquí, avui.

Bon vol!

 

(Amb M. F.)

 

(1) “Els versos (rig) del coneixement (veda)”, és un recull d’himnes religiosos i filosòfics, però també profans, recollits entre els segles XV a XX aC. Es tracta dels textos indoeuropeus conservats més antics.

(2) El Rig Veda – convencionalment abreujat amb la sigla formada per les inicials erra i ve majúscules – està organitzat en deu llibres (o “mandales”, paraula que, segons el context, també pot significar “cercle”, “esfera”, “òrbita”, etc.), identificats amb xifres romanes o aràbigues. Els himnes inclosos en cada mandala i les estrofes dins de cada himne es determinen pel seu número d’ordre, designats  amb numeració aràbiga.

 

(*) Aquest article ha estat inclòs al volum editat en pdf que inclou els onze textos sobre ocells publicats al llarg dels anys, en aquest espai.

El recull és gratuït per als lectors de La Via Sànscrita. Cal demanar-lo a l’adreça electrònica tlferros@sanscrit.cat.

Garsa infinita

640px-Pica_pica_-Manchester_-England_-side-8

 

 

 

 

 

 

 

Primeres notes:
En la tarda del suburbi,
esberla la remor el crit trencat
d’una garsa invisible.
Irrompen al cor el bosc,
la vall, el rierol,
el camp de blat tendral.
(L’esquerp paisatge urbà
acull aires rurals.)

I també, més tard:
Ni esmerla ni perdiu
en el burg captiu encara,
però el sec i breu i brusc riall
de la garsa aparentment esparsa.
(Ecos terrals)

Ara:
Ha estat sols un instant.
(És, per tant, l’Eternitat.)

Potser l’ombra d’un vol

Tal vegada, una ombra rabent
avança arran de terra
i s’allunya fins a escolar-se
en unes Pàgines Futures.

Allà dalt, un tènue quest
sembla ocultar, fugaç,
el Sol a la mirada.

Ningú mai no sabrà
si cap ocell – i quin –
ha fet alçar el vol a les Paraules.

Nova veïna

Gràcil, menuda,
amb la pols de mil camins sobre les ales,
acabada d’arribar,
passeja, encara encuriosida,
per la breu pineda de la Plaça.

Des de més enllà del Bòsfor,
de paisatge en paisatge,
la tórtora ha trobat,
finalment,
l’Arcàdica Babel.

Benvinguda a Gràcia!

(Per a Jordi Altarriba)

Enigmes còrvids

Rastres de la nit d’anit?
Guaties de la foscor vinent?

Perquè obscurs?
A qui la negror espanta?
A qui la no-negror?
Sou Temps?
Saviesa?
Memòria de l’Inici?
Records d’abans dels Records?

Convideu al Zènit
des d’on veure el Tot?

Vindran estols de pardals feliços

Baladrers. Esvalotats. En grupets de quatre o cinc o, potser, en colles de quinze, de vint… Quina quadrilla!

Arribaran desordenats, sense saber d’on vindran, ni on aniran. S’aturaran aquí com podran no fer-ho, o aterrar una mica més enllà. O més ençà. Poc després, qui sap si en vindrà un altre, tot sol, com despistat. I s’afegirà a la resta. I s’hi confondrà.

Enjogassats, belluguets, s’empenyeran sense malícia. Espigolaran el terra sense saber ben bé què hi buscaran, si és que hi buscaran alguna cosa. Pujaran, baixaran, s’enfilaran per tot arreu, en equilibris impossibles. Cauran, hi tornaran o ho deixaran córrer.

Aleshores, sense motiu aparent, alguns s’aturaran un instant en mig d’un gest.

Pau parcial, imprevista i efímera.

Quina piuladissa sense ordre ni concert! Estaran contents. Semblaran riure. En tot cas, xerraran, interrompent-se els uns als altres. El gust de sentir el propi cant?

De sobte, sense que hagi passat res, almenys que ho sembli, obeint potser a una indicació imperceptible, un d’ells alçarà el vol, i després dos més, i finalment tota la resta. Apressats, velocíssims.

Adés amuntegats, adés dispersos, marxaran en una direcció desconeguda, amb certesa arbitrària i atzarosa.

Llavors, pensarem: “Goita! Ja no hi són!”  

Gavina urbana

Sentors de mars
sobre el bosc d’antenes.
Ecos de llums llunyanes.
Memòries d’horitzons?

Malgrat el batre alat,
– poderós, tranquil, segur,
molt alt –
res no sembla somoure
la inacabable successió
d’ones de pedra.

(Ben endins, si escoltem bé,
sentim com hi ressonen
les odes antigues.)