Arxiu de la categoria: Literatures

COMPRENDRE EL GITA. MIRAR EL DHARMA, MIRAR ENDINS

Dharmakshetre…

Així, amb la paraula “dharma”, comença el Bhagavad Gita.

Després, l’estrofa continua:

Al Camp del Deure…, al terreny dels Kurus, què hi fan, bel·ligerants, Sanjaya, les meves tropes i les dels Pandava? (BG I.1)

Es tracta de la pregunta que Dhritarshtra – pare i oncle cec dels enemics enfrontats – fa la seu auriga, quan sent la remor de la preparació de la batalla.

En tot cas, l’autor o els autors del recull semblen voler deixar clar que el dharma és el punt de partida del llibre i, com veiem a les seves pàgines, el nucli al voltant del qual es desenvolupa tot el Gita i, per tant, l’ensenyament que Krishna, un dels avatars de Vishnu, el còsmic principi del Bé, desplega davant del dubitatiu Arjuna (i dels lectors que, al llarg dels mil·lennis ens endinsem en el text).

Recordem que el mot dharma apareix ja al Rig Veda. Hi transmet el sentit general d’impuls ordenador de tot el que succeeix a l’Univers, siguin quines siguin les dimensions del fet, còsmiques o cel·lulars.

Al Bhagavad Gita, però, (tinguem en compte que han passat moltíssims segles des de la recopilació Rig Veda a l’escriptura del llibre) el mot dharma té el sentit més concret de deure o, d’una manera més general però potser més precisa, del que cal fer en cada circumstància.

“LES RESPOSTES SÓN DINS NOSTRE”, AFIRMA KRISHNA

I és això – què he de fer? – el que precisament pregunta Arjuna al seu divinitzat interlocutor.

Perquè el co-protagonista del Gita (i alter ego del lector), clarament situat al Camp del Deure, s’adona de les tràgiques implicacions i de l’enorme flagell que esta a punt de precipitar-se sobre la seva família. Aleshores, endut pel seu atordiment, exclama:

Aquests malvats destructors de la família, que causen les pitjors desgràcies, provoquen el final del Dharma i dels lligams entre parents. (BG I.43)

I exposa els seus dubtes davant de Krishna, amic i reputat conseller:

No sabem què és millor per a nosaltres, vence’ls o que ens vencin. Els homes de Dhritarashtra estan davant nostre; després de matar-los ja no tindrem motius per a viure. (BG II.6)

La resposta de Krishna situa la qüestió en el veritable àmbit del problema plantejat:

Sàpigues que el que aferma el món és immutable. Ningú no pot extingir el que es indestructible. (BG II.17)

Per a evitar que aquestes consideracions siguin massa generals, li fa posteriorment unes observacions de caire personal, en aquest cas apel·lant a la seva condició de combatent (però també convidant cada lector a examinar-se ell mateix amb independència de la seva condició):

Mira el teu Deure cara a cara, no vacil·lis, que no hi ha res més adient per a un soldat que una guerra lícita. (BG II.31)

Per si quedés cap dubte, Krishna ho aclareix encara més:

Fes la feina que et pertoca, que l’acció és millor que no fer res. Ni tant sols el manteniment del teu cos seria possible sense ocupar-se’n.

L’home ignorant i dubitatiu, que està trossejat pels dubtes, mor. Per a qui vacil·la no existeix ni aquest món ni el proper; no hi troba felicitat.

No hi ha res a témer, perquè, en el camp del Deure, la victòria és segura:

Sóc la força dels forts, però amb una empenta sense ambició ni passió. Entre els éssers sóc el desig que acompanya el Deure. (BG VII.11)

I Krishna clou el diàleg apel·lant a la consciència permanent sobre el que és positiu i suggerint recordar i aplicar els principis compartits:

Qui recordi aquesta conversa sobre el Deure, m’oferirà un sacrifici de coneixements. Per això el sostinc. (XVIII.70).

DHARMA GLOBAL

Després de les seves aparicions al Rig Veda i al Gita, travessant els mil·lennis durant els que s’ha desplegat la història de l’Índia i, per tant, les seves llengües, la paraula dharma ha anat enriquint-se de sentits.

Patanjali , el llegendari autor dels Ioga Sutres, ja va incloure al segle II aC el dharma com a aixopluc per als seus famosos iames i niïames, els manaments previs a la pràctica iòguica. I, al llarg del segles, desbordant el marc hinduista, el concepte de dharma ha anat incorporant-se a les doctrines del budisme, del jainisme i del sikhisme per, a partir del segle XVIII, arribar a Occident.

Ara mateix, per exemple, al diccionari sànscrit-català, hi trobem una definició de dharma que ocupa més de tres columnes de tipografia quasi microscòpica i inclou conceptes tant diversos com principi, essència, justícia, virtut, costum, qualitat, mèrit, deure, interès, senda, jutge, ciència, ensenyança i un llarguíssim, llarguíssim etcètera.

La importància del dharma en els sentiments més profunds de l’Índia – i la seva popularització – queda ben clara en el fet que el signe que l’expressa està present en la bandera del país. L’Ashoka Chakra – un cercle amb 24 radis, cada un dels quals representa una virtut cívica – figura en la franja horitzontal blanca, entre el taronja superior i el verd inferior.

I més enllà de tot plegat, és significatiu que – com altres paraules que assenyalen creences de l’Índia – dharma no sigui exactament traduïble en cap llengua d’Occident.

Clar que, per sort, tenim el Gita.

 

UPANISHADS, L’HIMALÀIA DE L’ÀNIMA

Quan l’eminent sanscritista Joan Mascaró defineix els Upanishads com l’Himalàia de l’Ànima (1) en fa una descripció sorprenentment precisa: aquests brillants textos filosòfics presideixen l’essència conceptual de l’Hinduisme i de bona part de la del Budisme i del Jainisme, és a dir, dels fonaments de la societat de l’Índia i, per tant, malgrat totes les enormes distàncies, de la nostra.

Com vam compartir anteriorment (2), en uns moments de profunda crisi de civilització, els Upanishads van assentar les bases per a superar les antiquíssimes doctrines vèdiques i, amb els seus feixos d’inèdits punts de vista, van obrir nous camins per a noves idees i per a una nova societat.

Començats a recollir cap als segles VII o VI aC. i donats per completats aproximadament al III dC., els més de 200 Upanishads coneguts reexaminen i posen en qüestió totes les creences en l’àmbit del pensament col·lectiu, sobretot el seu punt central i nuclear: la relació entre l’Absolut (Braman) i el Jo (Atman).

BRAMAN/ATMAN

Durant mil anys, els pensadors indis, partint dels Vedes, van sacsejar tots els comportaments de la societat i, per tant, els seus camps d’estudi n’atenyen, un darrera l’altre, cada un dels seus conceptes bàsics.

Sempre es van situar sota la poderosa ombra de les idees seminals de la seva filosofia: trobar l’entrellat de la distància – o de la identitat! – entre el més gran (el Firmament, la Natura, el Foc…) l el més petit (la dona i l’home, la vida i la mort, el donar i el rebre…).

Alguns exemples ens hi acostaran, potser, millor:

Aquest és el veritable Braman. S’anomena Prana, és a dir Energia Vital, i és l’únic déu. Totes les altres divinitats en són manifestacions. Qui arriba a ser un amb Prana arriba als déus. Aitareya Upanishad.

Qui coneix l’excel·lència esdevé excel·lent. Qui coneix l’estabilitat esdevé estable. Qui coneix el triomf esdevé triomfant. Qui coneix la seva llar, esdevé la llar dels altres. Chandogya Upanishad.

En qui Braman desperta, el coneix i hi troba la immortalitat. El que és li dona la força. El que sap li dona la immortalitat. Kena Upanishad.

L’Un Mateix (Atman), més menut que el més menut, més gran que el més gran, està amagat en el cor de cada u. Lliure d’avarícia, lliure de dolor, ple de pau i d’alegria, veu la suprema glòria d’Atman. Katha Upanishad.

Mai no falteu a la Veritat. Mai no us desvieu del vostre Deure. Mai no negligiu el vostre benestar. Mai no negligiu la vostra salut. Mai no negligiu la vostra prosperitat. Mai no negligiu l’estudi de vosaltres mateixos ni la lectura dels Vedes. Taittiriya Upanishad.

És el Temps o la Natura o la Necessitat o l’Atzar o la Matèria o l’Esperit la Causa Primera? Pot la unió d’aquestes possibilitats ser tinguda com a Causa Primera? No. En cap cas. Perquè l’Un Mateix existeix… Però ni tant sols l’Un Mateix és prou potent per a crear l’alegria i la pena! Shvetashvatara Upanishad.

Només la ment és la Reencarnació i l’home ha de purificar els seus pensaments. El que algú pensa, això esdevé. Aquest és un misteri etern. Maitrayaniya Upanishad.

Quan un home que comprèn l’Un Mateix ha esdevingut tot el que sap, quina pena, quina ànsia pot mostrar aquesta unitat? Isha Upanishad.

NOVES PERSPECTIVES

Des de les primeres traduccions al persa al segle XVI, els Upanishads no han deixat de ser llegits arreu i, actualment, en podem trobar versions en la majoria de llengües de tot el planeta.

Així, a les primeres edicions en persa, van seguir, un parell de segles després, les escrites en llatí i en francès i, immediatament, les angleses i les alemanyes, la majoria de les quals amb intencions comentaris erudits.

Se n’atribueixen tradicionalment al filòsof alemany Arthur Schopenhauer (1788-1860) els comentaris fonamentals ja que va incorporar-los a la seva gran obra “El món com voluntat i representació”, a més va anomenar els Upanishads “la producció més elevada de la saviesa humana”.

Sempre han estat molt respectats per tota mena d’autors, des dels americans Emerson i Thoreau al poeta T. S. Elliot. Se’n destaquen sobretot els esclats de lucidesa i consciència que mostres i demostren i, també, la seva proximitat a alguns conceptes fonamentals de Pitagòres i de plató.

En qualsevol cas, es tracta de lectures indispensables per als qui busquem textos de analitzin la realitat amb la màxima profunditat i el més precís detall i, a la vegada, clars i connectats amb la quotidianitat.

Llegir els Upanishads és avançar.

Endins i enllà.

 

(1) A les últimes pàgines del pròleg a la seva traducció dels Upanishads. El títol d’aquest text pretén i gosa ser un modestíssim homenatge a l’autor.

(2) Article “On és la Llum?” del març del 2015.

 

 

 

ENTRAR AL GITA. MIRAR AL VOLTANT

Ho sabem: el Bhagavad Gita és un àmbit d’aprenentatge.

Des dels seus inicis, que ens mostren un angoixat Arjuna (amb qui fàcilment ens identifiquem), fins a la darrera estrofa en la que es canta amb entusiasme la joia del triomf, els 700 versos del Gita despleguen davant nostre els detalls fonamentals d’unes creences ètiques i espirituals que ajuden a conduir-se – com a mínim – de manera profitosa: directes cap als nostres objectius.

El propi Krishna – interlocutor d’Arjuna i, sobretot, el nostre imaginari instructor – afirma, diverses vegades i de manera perfectament explícita, el seu ànim didàctic:

És aquest Ioga antic el que avui t’he ensenyat; es tracta del misteri suprem. T’he tractat com a un amic fidel. (04.03)

Però un empresa d’aquestes dimensions necessita un mètode d’ensenyament complet i reiteratiu. I Krishna entra en concrecions que Arjuna – home d’acció – no acaba d’entendre. És per això que, amb freqüència, Arjuna l’interromp i pregunta al seu amic sobre les seves (i les nostres) terrenals i immediates inquietuds:

Quan es diu que un home posseeix la saviesa? Que ha assolit la contemplació? Com parla qui ha vist la Llum? Com seu? Com camina? (02.54)

I Krishna, pacientment, respon i aclareix el que l’amic li pregunta. I ho fa de la millor manera que se li acut: posant-li exemples de la vida quotidiana:

Quan, com la tortuga que retreu totalment els seus membres, l’home separa els seus sentits dels objectes sensibles,la saviesa és sòlida. (02.58)

Com un foc ardent redueix un bosc a cendres, així les flames del coneixement cremen totes les accions. (04.37)

LA VERITAT ÉS A TOCAR

Krishna – el text – utilitza constantment exemples extrets del que Arjuna (i el lector) veu i viu la seu voltant. Tot mantenint-se fidel al seu mètode, aclareix, un a un, cada exemple que exposa:

Qui fon els seus actes amb Braman i actua sense lligams no és afectat pel dolor, com l’aigua llisca sobre la fulla del lotus. (05.10)

Sempre es tracta de semblances entre el concepte exposat i les característiques de fenòmens ben propers:

Encara que fossis el més gran dels pecadors, portat pel coneixement com per un vaixell, creuaries la mar del mal. (04.36)

La ment és canviat, imperiosa, violenta, tenaç. Com el vent, és difícil de fixar. (06.34)

La temàtica és tant variada com la vida diària de cada u:

Com l’oceà que acull les aigües dels rius mai no s’omple, no cedeixis a l’atracció del desig. (02,70)

Però tot sovint els comentaris de Krishna fa referència a temen encara més clars, relacionats amb la llum, el dia, el Sol…

KRISHNA ES MOSTRA

El desè capítol del fragment de Mahabharata que acull el Bhagavad Gita – batejat, per cert, pels seus explícits tractadistes i traductors com el de les Manifestacions – que Krishna reuneix per primera vegada l’essència de les seves respostes.

Comença amb algunes exclusivament doctrinals:

Qui em coneix com a sobirà del món, etern, sense començament ni final, permanent entre els mortals, és lliure de tot pecat. (10.03)

Una mica més avall referma de nou la seva absoluta identificació amb la integritat de l’Univers:

Sóc l’origen de tot. Tot procedeix de mi. És amb aquesta convicció que es vinculen a mi els savis amb el pensament més profund. (10.08)

Arjuna, sobrepassat per la vehemència del seu amic, li torna a demanar aclariments:

Com, mestre del Ioga, fins i tot si medités sobre tu sense treva, sabria en quines formes d’existència et podria reconèixer? (10.17)

I Krisna, tornat al terreny de la immediatesa, li respon amb aclariments similars als anteriors i als que farà servir en la resta de capítols:

Entre les dotze déus del Sol sóc Vishnu i entre els astres, el propi Sol radiant. Sóc el déu de la Llum entre les divinitats de les tempestes i la Lluna entre les constel·lacions. (10.21)

Entre les lletres sóc la A i la primera entre les paraules. Sóc tots els temps dels verbs i el creador dels colors. (10.33)

Entre els cants sóc el més bell, entre els versos el més harmoniós. Sóc el primer mes de l’any, entre les estacions, la primavera. (10.35)

Sóc la força dels guanyadors, la política dels reis. Sóc el silenci dels temples i la ciència dels savis. (10.38)

Els aclariments finals de Krishna pretenen il·luminar l’enteniment d’Arjuna amb una resposta que pretén definitiva:

Comprèn que tota manifestació, tota vida, tota bellesa i tota energia s’originen en una parcel·la de la meva potència. (10.41)

MIRAR AL VOLTANT, ENTRAR AL GITA

Krishna insisteix en explicar una vegada i una altra que ell és, en definitiva, la totalitat de la realitat. Que no hi ha res més. Ni més enllà, ni més ençà.

De l’aigua sóc el gust, la Llum dins la Lluna i dins el Sol, la síl·laba Om que trobem als Vedes, el so a l’espai, tota la força de cada persona. (07.08)

 

GRAMÀTICA SÀNSCRITA, CIENTÍFICAMENT PERFECTA

En compartir els articles publicats en aquest bloc, hem participat en la riquesa literària del sànscrit i en la saviesa humanística que, amb independència de creences personals, que l’idioma transmet. I en hem adonat també de que bona part de la claredat, la flexibilitat i la precisió del sànscrit són deguts a que es tracta d’una llengua que disposa d’un lèxic exhaustiu i d’una gramàtica que permet expressar els matisos més subtils i les afinitats més aclaridores.


UNA LLENGUA MOLT ANTIGA

Si ens fixem en la gramàtica sànscrita, constatem que descriu una llengua molt molt antiga. Prové del vèdic que, com l’hitita, el grec arcaic i altres llengües similars, neix al seu torn del proto-indoeuropeu, l’hipotètic idioma que, sense base documenta, els lingüistes utilitzen per a explicar els parlars que en són descendents (entre els que, com llunyà successor, es troba, com sabem, el català).

El gramàtic sànscrit conegut més antic és Yaksa – segle setè aC -, autor d’una etimologia que precisa, a més de l’origen de cada paraula, la seva categoria – nom, verb, prefix… -i el seu sentit. Però el veritable gegant dels lingüistes sànscrits és Pànini – sisè i cinquè segles aC – creador de l’Ashtadhyayi (“Vuit Capítols”), una veritable gramàtica que, en versos extremadament sintètics, exposa la morfologia, la sintaxi i la semàntica de la llengua de manera clara i completa (1).

La tradició lingüística sànscrita ens ha transmès una gramàtica científicament perfecta i sense excepcions, que explica amb precisió i a fons cada un dels fets la llengua. Això potser explica perquè el sànscrit s’ha mantingut inalterable al llarg dels seus mil·lennis d’existència.

DECLINAR I NO DECLINAR

Una primera aproximació al sànscrit ens posa davant de dos grans tipus de paraules: les que es modifiquen segons l’ús que en fem (gènere, nombre, moment…), és a dir, que declinen, i les que no ho fan.

Entre les primeres, destaquen lògicament els noms, és a dir els substantius i els adjectius. Totes elles tenen tres gèneres (femení, masculí i neutre), tres nombres (singular, dual i plural) i poden fer vuit funcions en les frases, cada una de les quals disposa de la consegüent gamma de declinacions: nominatiu, vocatiu, acusatiu, instrumental, datiu, ablatiu, genitiu i locatiu, amb les sis variants de gènere i nombre esmentades (2).

Aquesta abundància de possibilitats d’expressar-se abasta també les paraules indeclinables, és a dir preposicions, adverbis, conjuncions, interjeccions i partícules de les que disposem , literalment, de centenars i centenars.

La potència expressiva del sànscrit és riquíssima.

VERBS: L’AVENTURA CONTINUA

L’exuberància del sistema verbal persisteix en aquesta abundància de recursos. Combina el temps, l’aspecte, el mode, la veu, el nombre i la persona. Cal tenir en compte, a més, que els participis tenen un tractament similar al dels noms: declinacions, tres nombres i tres gèneres.

La veu activa, mitjana o passiva i el temps, el mode i l’aspecte presenten deu tipus més i la classe verb encara deu més.

Els temps verbals, per exemple, – si és que aquesta locució pot ser utilitzada, ja que expressen més distincions – s’organitzen en quatre “sistemes”: present (present, imperfecte, imperatiu i optatiu), perfecte, aorist i futur (futur i condicional).

Poden generar-se així milions de formes verbals.

Per altra banda, en sànscrit, els verbs es formen a partir d’arrels a les que s’aplica la conjugació i s’afegeix un sufix. Les arrels originals es divideixen en 10 classes amb un nombre divers de variables cada una. Hi ha més de 2.000 arrels originals i disposem de 22 prefixos que n’alteren, milloren o diferencien el significat.

ASCENDIR? NAVEGAR? APRENDRE!

Es compara sovint l’aprenentatge del sànscrit amb ascendir un cim rebel o creuar un oceà profund. La dificultat hi és, però per a aconseguir-ho cal, únicament i sobretot, constància i una estratègia clara. L’immens goig intel·lectual d’aprendre és a l’abast de tots.

Clar que potser val la pena invocar aquí, ara, amb un somriure als llavis, la col·laboració de Saraswati, la deessa hindú del coneixement:

Que Saraswati, la deessa del discurs,
ens permeti assolir la màxima eloqüència,
ella que porta una lluna jove,
excel·leix amb brillantor exquisida,
seu sobre un lotus blanc
i, des de la cúspide carmesí de les seves mans,
assegura resplendor sobre els instruments d’escriptura
i els llibres escrits gràcies als seus favors.
(Sarada Tilaka)

 

(1) L’elevadíssim nivell científic de Pànini i dels seus col·legues és evident: la seva anàlisi morfològica resulta més avançada que les teories d’estructures lògiques pròpies dels models matemàtics occidentals del segle XX.

(2) Recordem que el llatí te set declinacions ja que no distingeix la possibilitat de l’instrumental.

Ígnia Emily: Sabré perquè. Poema 193

Sabré perquè – quan s’acabi el temps –
I hauré deixat de preguntar-me perquè –
Crist explicarà cada una de les angoixes
En la bonica aula del cel.

Em dirà el que Pere va prometre –
I jo – en la sorpresa del seu dolor –
Oblidaré la gota d’Angoixa
Que ara em crema – que ara em crema!

 

LES DIMENSIONS DE L’ACCIÓ SEGONS EL GITA

El Bhagavad Gita – un dels textos fonamentals de l’ètica humanística – es pot llegir com una llarga conversa.

S’inicia amb la descripció d’un camp de batalla i del col·lapse físic i psíquic del guerrer Arjuna, davant la inevitable i propera massacre i segueix amb els arguments de Krishna, la divinització del Bé, que intenta ajudar el desorientat combatent.

I així continua, fins al final, quan la divinitat i el soldat culminen el diàleg establert amb un total acord.

Clar que, entre l’inici i el final, s’acumulen els nombrosos nuclis de l’obra, és a dir, el successius arguments a favor dels comportaments més adients en la peripècia vital de cada persona.

RAONAMENTS GENERALS, PREGUNTES CONCRETES

Però el discurs de Krishna es veu constantment interromput per Arjuna que ha prendre una decisió immediata: combatre o no. Per això apressa el seu interlocutor a anar per feina, a prescindir de doctrines i parlar de coses concretes i intervé sovint amb interpel·lacions com, per exemple, i entre d’altres:

Em confons amb paraules i arguments contradictoris! Diguem d’una vegada com arribaré al déu suprem!! (03.02)

Qui és aquest Brahma? Què és el jo individual? Què és l’acció? Què s’anomena “elemental” i què “diví”? (08.01)

Si creus que puc comprendre-ho, mestre del Ioga, mostra la teva personalitat immortal. (11.04)

Però les rèpliques de Krishna es mantenen invariablement en el fil que el Gita descabdella.

En concret, per a les preguntes anteriors, aquestes respostes són, respectivament:

Tinc l’antiga convicció, príncep sense màcules, que en aquest món es poden prendre dos camins: la disciplina del coneixement o la de l’acció. (03.03)

El Brahma suprem és immortal. El jo individual és anomenat natura. Dels sentiments que originen els éssers s’en diuen actes. L'”elemental” és un ésser transitori, l’esperit és el “diví” i jo mateix sóc el “sacrificat” aquí, en aquest cos. (08.03 – 08.04)

Contempla, Partha, els meus centenars i milers de formes, de tota mena, divinines, amb multitud d’aspectes. Contempla els Aditis, els Vasus, els Rudres, els Asvins, els Maruts. Contempla, Bharata, les moltes meravelles que ningú ha vist abans. (1)

PERÒ, QUÈ ÉS L’ACCIÓ?

Al final del recull, en el divuitè capítol, el clima canvia i Krishna ofereix un dens resum dels textos anteriors. Amb la intenció de fer costat al seu interlocutor, li ofereix una visió detallada del que són les accions humanes i diu a Arjuna:

Aprèn de mi, príncep de forts braços, els cinc factors que, d’acord amb la filosofia dels vedes, intervenen en l’acompliment de totes les accions: les capacitats de l’individu, el seu jo interior, la interpretació que fa dels fets, els mitjans dels que disposa i els esdeveniments externs imprevisibles. (18.13-14)

I, per a deixar ben clara la importància del que acaba d’exposar, afegeix:

Aquests cinc factors estan presents en qualsevol acció que l’home du a terme, ja sigui amb el cos, la paraula o la ment i tant si els fets són correctes com erronis. (18.15)

CLARORS FINALS

Fruit de les explicacions de Krishna, unes estrofes més enllà, Arjuna es declara convençut i, sobretot, decidit a actuar segons els consells rebuts:

Les meves cabòries han desaparegut, Acycuta (2). Gràcies a tu he recuperat l’enteniment. Sóc aquí, sense cap dubte. Faré el que dius. (78.73)

Sanjaya – el narrador que explica a Dhritrashtra, oncle cec d’Arjuna i pare dels Kauraves, els seus enemics – descriu el que està passant en el camp de batalla i evoca l’emoció del moment. Per això finalitza el Bhagavad Gita amb la coneguda estrofa:

Allà on són Krishna, el mestre del Ioga, i Arjuna, l’Arquer, són segures la fortuna, la victòria, la prosperitat i la pau. (18.78)

 

(1) Partha i Bharata són epítets que Krishna adreça a Arjuna: Partha correspon als descendents de Kunthi, la seva mare, i Bharata és el cognom genèric de la família. Aditis, Vasus, etc. són grups de divinitats propis de les antigues creences vèdiques.

(2) Es tracta d’un dels 108 epítets de Krishna. Significa inamovible, permanent, incanviable…

 

 

RIG VEDA 10.97: ELS PODERS CURATIUS DE LES PLANTES

És cert que entre els 1.028 himnes del Rig Veda – col·lecció de textos majoritàriament sagrats, recollida fa més 3.500 anys – els dedicats a assumptes profans – bodes, conflictes domèstics, afers de feina, aficions… – són una ínfima minoria (una cinquantena a tot estirar) i que pràcticament tots es troben al desè llibre del recull. Però hi són. I la seva concentració en un sol volum i la seva temàtica secular els fan destacar entre els altres.

 

UNA COMPILACIÓ ARBITRÀRIA!

Un bon exemple és l’himne 10.97, conegut, a més d’altres noms més o menys descriptius del seu contingut, com “Himne de les herbes remeieres”.

Es tracta en efecte d’un seguit de 23 lloances, peticions i reflexions al voltant d’aquests vegetals tant especials. Els conceptes estan compilats sense cap ordre, com si es tractés d’una llista col·leccionada amb més voluntat de recordar-la que no pas oferir-ne cap projecció narrativa ni doctrinal.

En selecciono alguns exemples.

 

SORGIDES EN TEMPS ANTICS…

Herbes que vau sorgir en temps antics, fins a tres eres abans que els déus; cantaré ara les vostres cent-set formes.

 

Sigueu plenes de joia, tant si floriu com si porteu fruits. Com eugues que guanyen juntes les curses, plenes de vida, feu-me avançar!

Quan prenc aquestes plantes a les mans, anhelant el premi de la curació, torna la força i la malaltia desapareix.

Herbes riques en nutrients, que doneu força… Totes aquestes plantes he trobat aquí, perquè aquest home estigui sa de nou.

Les virtuts curatives de les plantes surten com bestiar des de l’estable. Estalvien l’alè vital de les persones i guanyen per a mi benestar.

A través vostre, extremitat per extremitat, articulació per articulació, com un home molt fort entre els lluitadors, faig fugir la malaltia.

Qua cada una de vosaltres ajudi totes les altres; que cada una estigui a prop de totes les altres. Aconseguiu que les meves paraules guaridores siguin certes.

Volant des del cel, les plantes parlen: cap mal no caurà sobre aquest home a qui enfortim la vida.

Tant plantes que escolteu aquestes paraules com les que sou lluny: veniu ben juntes, que el vostre poder curatiu actuï en aquesta germana vostra.

 

COM EL CRIT DEL VENT

Més enllà de la societat en la que aquestes paraules sorgeixen, queda clar que els coneixements sobre els efectes de les plantes s’exposen de manera molt general. Cap referència a cap malaltia concreta, ni a cap dels seus resultats específics, ni a com s’han de subministrar.

Estem lluny de la precisió curativa de l’ayurveda i de les prescripcions mèdiques de l’antiga medecina grecoromana, inicialment contemporània dels textos.

Però crida l’atenció la permanència dels afanys del curador. Les seves inquietuds, preguntes i constatacions són equivalents a les de qualsevol terapeuta en qualsevol lloc o moment.

Per a dir-ho amb les mateixes paraules que el propi himne:

Vola ben lluny, malaltia; ves amb el gaig blau. Desapareix com el crit del vent o la pluja de la tempesta.

 

PURANES: ENCICLOPÈDIES QUE TRAVESSEN SEGLES

Poc a poc s’arriba al cim d’una muntanya. Poc a poc s’aconsegueixen els desitjos. Poc a poc s’adquireix la saviesa.
Garuda Purana. 109.

Ajudar i ser amable amb tothom és el màxim sacrifici davant del Senyor de les vuit formes.
Linga Purana. 2.13.35.

La virtut, el benestar i la riquesa són els tres objectius que tots ens esforcem en aconseguir. Els tres s’adquireixen després d’evitar els pecats.
Brahma Purana. 108.

(Els textos de més amunt – com la resta dels destacats en aquest article – provenen dels Puranes, un ampli gènere literari centrat en la descripció de mites, llegendes i altres coneixements tradicionals, desenvolupats al continent indi entre els segles VI i XX, però amb clares traces que n’evidencien un origen molt més antic.

Es tracta de veritables enciclopèdies que inclouen cosmogonia, genealogies de divinitats, reis, herois, savis i semidéus, així com narracions populars i informació sobre pelegrinatges, temples, medecina, astronomia, gramàtica, mineralogia, teologia, filosofia i fins i tot humor, històries d’amor i – com acabem de veure – instruccions per a una vida ètica.)

L’objectiu de la vida és buscar la Veritat i no pretendre assegurar-se el paradís gràcies als rituals religiosos.

Qui posseeix el coneixement de la Veritat l’anomena no-dualitat.
Bhagavata Purana. 1.2.10-11.

(Literalment “purana” vol dir “antic” i, malgrat que es convé en que els considerats més valuosos van set recollits entre els segles III i XVI, s’esmenten ja al Mahabharata i al Ramayana i fins i tot al Rig Veda, dels que es consideren actualitzacions.

En la classificació tradicional sànscrita s’inclouen en la literatura recordada (smriti, és a dir apresa i recordada) i no pas revelada (shruti o escoltada, és a dir els quatre vedes).

Estan redactats en vers i en un sànscrit simple i directe, amb freqüents arcaismes.)

Un bon metge fa diagnòstics encertats i guareix les malalties amb les medecines adients. Similarment, Shiva és anomenat el metge del món per aquells que coneixen els seus principis.
Shiva Purana. 9.17-22.

L’Univers ha emanat de Vishnu. En ell existeix. És ell qui governa vida i destrucció.
Vishnu Purana. 1.14.

Al començament només jo existia. No hi havia res més, ni intern, ni extern. Tot era pura consciència immanifestada. Tot dormia a tot arreu.
Bhagavata Purana. 6.46-47.

(El contingut de cada purana és molt variat i cada un d’ells ha sobreviscut en multitud de manuscrits que contenen, la gran majoria de les vegades, notables diferències.

La col·lecció està formada per divuit grans puranes (mahapuranes) i divuit secundaris (upapuranes). Contenen un total de 400.000 versos.)

T’he descrit el riu Ganges i els països segons el seu ordre la Món. A Kimpurusa i a la resta de contrades hi viuen persones que busquen ser feliços, mantenir-se sans i estar exempts de grans diferències. I a cada paÍs hi ha rius que baixen de les muntanyes.
Markaneya Purana. 56.23.

El fill del primer rei de Vaishali va ser Hemacandra; el seu fill va ser Sucandra; el seu fill va ser Dhumrashva; el seu fill va ser Sriñjaya; el seu fill va ser Sahadeva; el seu fill va ser Krishashva; el seu fill va ser Somadatta, que va celebrar deu vegades el sacrifici del cavall; el seu fill va ser Janamejaya; el seu fill va ser Sumati.
Vishnu Purana. 1.14.

(La influència dels puranes en la societat índia ha estat – i continua sent – molt profunda ja que ha originat reiterades síntesis entre creences i ritus diversos, entre llegendes i història, entre pràctiques individuals i celebracions socials, entre les tradicions i els successius nous costums.

Els textos expliquen i integren divinitats regionals, però – com hem vist – també tracten tota mena de temes generals, a més de mols altres de seculars.)

La pluja, la calor, la neu, el dia, la nit, el crepuscle i també el benestar i el malestar es deuen a Dhruva, l’Estel Polar.

Les persones ens fem passar la gana amb els productes, els líquids i les herbes remeieres que creixen gràcies a la pluja que el Sol eleva i fa caure amb els seus rajos.

Tant a l’hemisferi nord com a l’hemisferi sud, quan el Sol es lleva, la nit entra dins l’aigua. Per tant, les aigües s’escalfen durant el dia i es refreden per la nit.
Brahmanda Purana. 1.2.22.7, 23.40, 24.20.