Arxiu de la categoria: Sànscrit

LA NOIA DE LES GRANOTES

Deixa un comentari

(Els personatges que apareixen a la literatura índia antiga són – literalment – milers: divinitats específiques de les activitats més diverses i/o que glorifiquen llocs aparentment negligibles; reis, reines, prínceps i princeses de regnes engolits per l’oblit; savis de tota mena, sacerdots i sants. I també generals i militars de totes les graduacions, cossos i especialitats. I, finalment, pagesos, pescadors i comerciants. 

Els detalls de les seves biografies son sovint repetidament relatades en un allau d’obres que n’aporten informacions fragmentàries, freqüentment contradictòries amb les contigües i en les que és habitual trobar-nos probables coincidències de noms i nissagues corresponents a diferents protagonistes.

El fet no té evidentment remei, més enllà de moltes lectures i, sobretot, d’interès, capacitat de sorpresa i passió per la literatura.)

MANDODARI, LA PANCHAKANYA MÉS PROPERA

Bon exemple d’aquesta realitat és Mandodari, una dona empesa per la seva biografia a formar part de les cinc dones que formen la famosa Panchakanya (pancha, cinc; kanya, dones) el grup que, segons sembla, cal invocar un cop al dia, com a mínim, per a seguir els seus exemples i gaudir de la seva celestial i infal·lible protecció.

Malgrat que hi ha coincidència en els diversos tractats sobre que el seu naixement és fruit de la unió entre Mayasura, un dels reis dels dimonis, i Hena, una nimfa celestial, les notícies sobre la infantesa de la noia són, lògicament, força diverses.

Queda clar, això si, que està vinculada a les granotes. Les versions però, evidentment, són múltiples. Segons alguns autors, Mandodari és en realitat filla d’un déu i d’una deessa adúltera, tornada a ser humana uns anys més tard. Altres versions afirmen que és filla d’una serp, d’altres encara que, de petita, va ser untada amb pasta de sàndal… Totes en justifiquen siguin quins siguin els fets pel seus orígens demoníacs associats a la identitat del seu pare.

On hi ha sempre coincidència és que en l’eclosió de la menuda a l’adolescència va resultar d’una bellesa i d’una saviesa mai vistes abans, veritablement sorprenents.

UN MATRIMONI AMB FOSCOS AUGURIS

Les històries sobre Mandodari no comenten ni els seus festejos ni la identitat dels pretendents, excepte en el cas de Ravana, el rei de l’illa de Lanka, un altre diable que serà després l’enemic de Rama, el coratjós heroi del Ramayana. Ravana, que a més del seu caràcter demoníac era – i continua sent sorprenentment venerat avui dia a algunes contrades de l’Índia – un savi amb una indiscutible autoritat en temes religiosos.

Coneixia a fons els quatre vedes, que contenen tota la saviesa de l’Índia més antiga, i era un destacat seguidor de Shiva, el diví renovador de l’Univers, i reconegut no només per l’hinduisme sinó també pel budisme, el jainisme i els sijs.

Malgrat l’universal fama del nuvi d’impenitent faldiller, Mandodari s’hi va casar, orgullosa de l’empenta i brillantor intel·lectual del seu marit i decidida a corregir-ne el comportament infidel,

Com a dona assenyada, Mandodari sempre va intentar conduir Ravana a la rectitud, aconsellant-lo fins i tot de no sotmetre’s als Navagraha, els nou éssers celestials que, d’acord amb algunes creences, governen els destins humans.

NOVA ETAPA

La vida de Mandodari va ser sempre complexa.

Quan Ravana va segrestar Sita, la dona de Rama, en un bosc on estava exiliada amb el seu home, els fets es van precipitar: el demoníac rei. amb la voluntat d’engrandir el seu harem, també s’hi vol casar.

La vehement negativa de la noia i la invasió de Lanka per a alliberar-la van portar a una situació de gran gravetat i quan el diabòlic rei va voler matar Sita, va ser la pròpia Mandodari qui, aturant-li físicament la mà, ho impedí. Rama pel seu cantó va alliberar la seva esposa i Ravana va morir en la batalla.

Mandodari, vídua i repetint una vegada més la interminable roda de les dificultats de la seva vida, va perdre també fills, parents i amics.

(Aquests fets estan explicats amb pèls i senyals al Yuddha Kanda – Llibre de la Guerra – del Ramayana.)

DESPRÉS DE RAVANA

Malgrat que la versió del Ramayana acceptada com a oficial no en diu res, nombroses edicions alternatives afirmen que Mandodari es va tornar a casar.

Va ser potser una decisió personal de la pròpia Mandodari o bé algun tipus de raó d’estat per a preservar l’estabilitat del regne de Lanka on havia regant el seu difunt marit, mantenint-lo dins l’òrbita de poder de Rama, el vencedor en la guerra, o potser per a preservar la influència de la reina vídua en els afers públics del regne.

Sigui com sigui, Mandodari va continuar fidel als seus compromisos, fins que el seu rastre es dissol en els corriols de la literatura i en el nostre coneixement…

(UNA DE LES CINC

 Mandodari, amb Ahalya, Sita i Tara, pertanyen al Ramayana, mentre que Draupadi apareix al Mahabharata. Entre les cinc, Mandodari és repetidament equiparada a l’aigua: “turbulent a la superfície i profunda en la seva recerca espiritual”, afirmen algunes sentències.

 L’heroïna que observem – senzilla i modesta, impulsada per la llum del coneixement que dona sentit al comportament ètic en una època que envoltada d’impuls, passió i desig – sembla l’instrument que desperta la ment i aconsella la raó quan la irracionalitat es converteix en el centre de tot. Que no sigui escoltada no canvia el seu camí. Per a ella, els deures – o, si es vol, la part dhàrmica dels destins humans – són cap endins, mentre que el paper de l’esposa obedient és el jo extern.

[Podeu accedir a més informació sobre les Panchakanyes a  l’article “Panchakanya: verges sagrades, dones lliures” d’aquest mateix bloc.])

Aquesta entrada s'ha publicat en General, Hinduisme, Inici, Literatura sànscrita, Sànscrit, el 22 de maig de 2022 per toni-f

LES 16.108 ESPOSES DE KRISHNA

Deixa un comentari

Com sabem, Krishna és una de les grans deïtats de l’Hinduisme. Adorat com el vuitè avatar de Vishnu – la divinitat del Bé -, se`l considera el déu que atorga absoluta protecció, compassió, tendresa, amor…

És lògic que, amb aquestes virtuts, Krishna sigui un dels déus més populars arreu i venerat tant ara mateix com des de temps que es perden en el més diluït dels oblits.

LES VUIT PRIMERES

Sigui com sigui, donades les seves sobrenaturals característiques, les ments ben pensants de l’Hinduisme li han atribuït vuit esposes canòniques.

Les obres que tracten la sorprenent trajectòria amatòria de Krishna son excepcionalment nombroses: tres puranes (purana vol dir antic):  el Bhagavata Purana, que promou la devoció a Krishna,  el Vishnu Purana, i el Padma Purana, sobre el déu creador Brahma, a més del Mahabharata i l’Harivamsa, un  suplement del Mahabharata.

Segons tota aquesta informació, cada una de les aquestes mullers presenta trets específics que la distingeixen de les altres set i, sobretot, completen el concepte global del propi espòs.

El grup mereix la singular denominació d’ashtabharya (astha: vuit, bharya: esposa) i està constituït per tres tipus de dones.

El primer bloc està format per la famosa Rukmini, la filla de Bhishmaka, el rei de Vidarbha, regió situada al centre geogràfic del subcontinent indi, i avatar del món material, Satyabhama, avatar dels elements que conformen la realitat, i Jambavati, filla del rei-os Jambavan, a qui ella mateixa va derrotar per a recuperar una celestial joia màgica.

La segona agrupació està formada per Kalindi, filla de Surya, el déu del Sol y de Saranyu, la deïtat del riu Yamuna, provinent de la zona d’arribada dels pobles vèdics a l’Índia, per Nagnajiti que representa l’Est dels reialmes i per Lakshmana originària de les zones de l’Oest.

Finalment, el tercer grup consisteix en la bonica i virtuosa Mitravinda, filla del molt anomenat rei Shibi, un altre descendent del sol, i en la princesa Bhadra, d’una nissaga molt antiga.

Cada una d’aquestes dones va atorgar els orígens, els estímuls i els itineraris a Krishna, per a les innombrables odissees que converteixen la seva vida en exigent exemple per als seus creients.

16.100

A més de les vuit esposes acollides per l’ortodòxia Hinduista, Krishna es va casar també amb altres 16.100 o, segon les escriptures adoptades com a font d’informació, 16.000 noies de nissagues ben diverses.

En tots els casos eren princeses, filles de divinitats o deesses elles mateixes. Havien estat capturades pel rei-dimoni Nakasura i, un cop el diable vençut per Krishna i les noies alliberades, van demanar-li que s’hi casés per a evitar ser rebutjades degut a haver estat sotmeses a un empresonament indigne.

Cada una de les noves esposes de Krishna va rebre un palau i les servents corresponents i, nit rere nit, Krishna, bon espòs, les visitava encarnant-se individualment en personalitats diferents.

Lògicament, nombroses històries les acompanyen. Les més populars són probablement les que les converteixen en lleteres que tenien cura del que un jove Krishna, que tenia l’ofici de pastor, recollia cada nit, o les que les assimila, una a una, a tonades diferents de l’inacabable i riquíssim patrimoni musical de l’Índia.

En tot cas, totes elles ens acompanyen per exemplars aventures que engrandeixen – encara més! – els mèrits del personatge.

VUIT 0 SETZE-MIL CENT-VUIT?

Procliu a adoracions enceses i persistents, Krishna continua expressant les característiques desitjades per les persones que hi dipositen les seves fes. Les creences sobre ell continuen ben vives, estimulant i enfortint els seus fidels.

Motius sempre n’hi ha. L’espècie – vagament – humana és la nostra espècie i els mites, com les llegendes d’origen, juguen un paper fonamental en les nostres societats, recolzats, sovint amb sospitós entusiasme, per preteses autoritats de tota mena, polítiques, econòmiques, socials, intel·lectuals o religioses.

Cadascuna de les vuit dones – o de les setze-mil cent-vuit – de Krishna expressa un simbolisme espiritual de les relacions amoroses. Segons la tradició, la vida del déu Krishna és propera a la de cada ésser humà en tots els temps i llocs i en un univers simbòlic.

(Si vols, lògicament.)

RIG VEDA X 71: SENSE PARAULES… RES!

Deixa un comentari

Quan els homes, savi Brihaspati, guru dels déus, van posar nom al que els envoltava, van revelar els sons de Vak, la deessa dels mots. Tota les belleses i les veritats secretes que duia dins seu van ser així mostrades.

Aleshores, els més savis van modelar les paraules amb els seus pensaments, garbellant-les com si les agitessin amb un sedàs. Els que els envoltaven van descobrir-hi l’amistat. Un bon senyal havia acollit el llenguatge.

A través de les cerimònies van establir el pas dels mots per la parla i van implantar-la en els més sensats. Van enlairar-la i escampar-la en bocins i, aleshores, els set  cantaires de la celebració van elogiar-la.

Però alguns que miraven no la veien i altres que escoltaven no la sentien. La llengua només es mostra als qui, com una esposa amorosa, amb un bonic vestit, despulla el seu cos davant de l’estimat.

A una persona que se sent incòmode en aquesta amistat, no l’apressen perquè entengui els sentit dels sons. Viu en la falsedat, com una vaca que no dona llet, perquè les paraules que ha sentit no fan flors ni donen fruits.

Un home que abandona un amic que ha après amb ell no en comparteix les paraules. Qui escolta, escolta en va perquè no coneix els camins.

Aquests amics tenen ulls i orelles, però el que veuen i escolten no és el mateix. Alguns semblen estanys on l’aigua només arriba a la boca o a l’espatlla, d’altres però són com gorgs aptes per a banyar-s’hi.

Quan les intuïcions de la ment són formades en el cor, quan els bramans comparteixen els sacrificis com fan els amics, Alguns es queden enrere per desconeixement i d’altres els superen amb el poder de la pregària.

Els qui no es mouen ni a prop ni lluny, que no són veritables bramans ni espremedors de Soma. Usant les paraules de manera equivocada, teixeixen sobre una trama de draps, sense adonar-se’n.

Tots els amics s’alegren per l’amic que emergeix amb fam de victòria  en la trobada. Els salva dels errors i els dona aliments. És digne de ser lloat i de guanyar el premi.

Un fa florir la flor dels versos i un altre canta una cançó en l’antic metre sakvari. Un més, el braman, proclama el coneixement dels camins antics, les tradicions dels homes. Un altre estableix les regles del sacrifici.

 

Compost probablement en el si d’un grup dels primers homes que van articular les paraules inicials expressades pels nostres antecessors, l’himne 71 del desè llibre del Rig Veda és una de les primeres reflexions col·lectives sobre la parla. Els comentaris religiosos del text acompanyen la dimensió social del fenomen.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en General, Hinduisme, Inici, Literatura vèdica, Sànscrit, el 24 de gener de 2022 per toni-f

“COM FAIG IOGA, PARLO SÀNSCRIT”

Deixa un comentari

L’optimista afirmació del títol d’aquest article és, bàsicament, vàlida: els practicants de ioga utilitzen un abundant repertori de paraules sànscrites per a referir-se als seus exercicis i, sobretot, a la sòlida base filosòfica que els conté.

Però el sànscrit és una llengua integral, que descriu amb precisió la totalitat de les emocions i especulacions humanes, els fenòmens de la natura i les nostres activitats (ioga inclòs, per cert). I ho fa amb absoluta exactitud, de manera sovint reveladora de nous aspectes i matisos.

Clar que, pels seus orígens, el ioga fa servir paraules sànscrites i, per aquest motiu pot afirmar-se que el sànscrit és la llengua del ioga i, per tant, que qui fa ioga parla sànscrit.

 

TOPANTS

El lèxic sànscrit que utilitza el ioga, els camins pels que avancen els qui trepitgen els seus camins, són d’una precisió terminològica – i topogràfica – absoluta. En un mapa imaginari hi trobaríem panorames i racons d’una riquesa conceptual d’una enorme profunditat. Per exemple:

((Dharma)

La paraula “dharma”, per exemple, a més de ser el fil conductor del Mahabharata, té el sentit de “deure”, però també de virtut, norma o vocació i, fins i tot, de legislació. O, en l’altre extrem del seu pol conceptual, del principi que genera i governa l’Univers. El seu origen és el mot sànscrit “dhri” que vol dir aguantar, mantenir, preservar…

(Iama)

Els iames són els deures recomanats per la filosofia del ioga i descriuen els controls de la conducta necessaris per a una vida ètica. Deriven dels ensenyaments dels Vedes i conformen un codi de comandaments morals en forma de regles. Estan contingut en els Yoga Sutras de Patañjali, una col·lecció d’aforismes sobre la teoria i la pràctica del ioga.

(Jñana-ioga)

La paraula composta “jñana-ioga” – és a dir ioga de la saviesa, del saber, del coneixement, etc. – indica el camí cap al benestar a través de la intuïció directa del Jo, mitjançant l’aplicació constant del discerniment entre el Real i l’Irreal. La ruta transcorre a través de la meditació i d’altres pràctiques d’interiorització.

(Pranayama)

El pranayama és la pràctica – i la ciència – iòguica de centrar-se en la respiració. En sànscrit, prana significa “força vital”, i yama “agafar el control”. Les tècniques de ioga tenen com a finalitat absorbir, dirigir i acumular el prana i condueixen a l’increment de les energies vitals.

(Sarvangasana)

Es tracta d’una de les postures bàsiques del ioga ja que el cos descansa de forma invertida sobre les espatlles . La circulació de la sang i la respiració en sentit contrari a l’habitual provoquen la revitalització general del practicant. La paraula és el fruit de la combinació dels termes “sarva” (tot), “anga” (membre) i “asana” (postura).

(Savasana)

El terme prové de “sava”, que literalment vol dir cadàver, i d’”asana” que designa  la postura que l’imita. Mantenir-se estirat a terra, perfectament immòbil i relaxat calma el sistema nerviós, els pensaments i les emocions. Produeix un notable descans.  Normalment es realitza al final de les sessions de ioga.

(Tantra)

La paraula tantra prové de l’arrel sànscrita que significa “teixir” i es refereix a textos, sovint presentats com un diàleg entre un déu i una deessa., que tenen com a objectiu ensenyar que tot és digne del màxim respecte, fins i tot les pràctiques tradicionalment profanes.

 

ARA. AQUÍ

El coneixement a Europa i a Amèrica del sànscrit s’inicia a través dels primers colonitzadors del subcontinent indi per part de comerciants portuguesos i anglesos al segle XVII i l’arribada del ioga a Occident es va produir als darrers anys del segle XIX, concretament als Estats Units, de la mà de Swami Vivekananda.

Avui, tant el sànscrit com el ioga formen part del fons cultural comú a una gran part de la Humanitat i, per als practicants de ioga, aprendre sànscrit és, a més d’un enriquidor viatge intel·lectual, la oportunitat d’aprofundir en els seus exercicis ja que condueix a una millor comprensió d’uns coneixements amb clars beneficis des de tots els punts de vista.

Parlar sànscrit obre la porta a un millor ioga, perquè el sànscrit és, efectivament, la llengua del ioga.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Formació, General, Inici, Ioga, Sànscrit, el 12 de desembre de 2021 per toni-f

LES CATORZE OPCIONS DE LES PARAULES SÀNSCRITES

Deixa un comentari

La bellesa i l’interès del sànscrit no rau – només – en la seva gegantina literatura. La llengua en la que les seves obres estan escrites és també, per ella mateixa, un enorme univers de conceptes, connexions i boscos frondosos que, per poc que badem, fa presoner qui, incautament, s’hi endinsa.

Les seves paraules fonamentals – noms, adjectius, pronoms i numerals – varien segons el seu ús en la parla o l’escriptura, és a dir, declinen – com el llatí, per exemple – i per a fer-ho, despleguen una estructura de normes sense ni la més mínima escletxa o excepció (*).

TRES DE CATORZE OPCIONS

Els mots sànscrits adapten les seves formes segons els tres gèneres de la llengua (masculí, femení i neutre), els seus tres nombres (singular, plural i dual) i les vuit funcions gramaticals en les que es distingeixen: nominatiu, vocatiu, acusatiu, datiu, ablatiu, genitiu, locatiu (fins aquí com en llatí) i instrumental, que, com el seu nom ens diu, indica l’eina que es fa servir o qui acompanya qui fa l’acció descrita.

Cada terme sànscrit doncs pot adoptar fins a catorze formes diferents i, quan és utilitzat, com és lògic, sempre n’adopta tres: gènere, nombre i cas.

Així diem “pità” o “pitaram” si, per exemple, el pare (arrel “pitr”) estima o és estimat, però “nadyau” o “nadisu” si dos rius (arrel “nadi”) baixen per la vall o  es veuen o se’n descriuen tres o més.

LES TERMINACIONS

Fins aquí la teoria. Ara cal aplicar-la a cada un dels 20.000 o, segons com es comptin, fins a 2.000.000 de vocables sànscrits.

Sembla complex, però les normes que permeten parlar, escriure i llegir sànscrit d’una manera més o menys acceptable estan a l’abast de tothom que hi esmerci el temps necessari.

Per ella mateixa, l’operació és senzilla: només cal afegir el sufix adient a l’arrel de la paraula que s’utilitza, tenint en compte, això si, les terminacions del mot bàsic que, segons l’exhaustiva fonologia sànscrita, estableix criteris precisos per a cada cas.

Així, per exemple, el nominatiu de la paraula “kanta” (estimat) és kantah, kantam o kanta, segons si ens referim a un ésser masculí, neutre o femení, però si esmentem una germana (“svasr”) en datiu, per exemple, direm “svasre” si el terme està en singular, “svasrbhyam” si és dual o “svasrbhyah” si és plural.

És més senzill del que sembla. Les terminacions de les arrels sànscrites que acaben en vocal són només quatre i distingeixen entre la dicció llarga i la curta (en total, vuit doncs). Les consonàntiques, que són simplement sis, resulten relativament fàcils perquè els usos de les unes s’acosten molt als de les altres.

APRENDRE SÀNSCRIT

Aprendre sànscrit és una aventura que mai no s’acaba i per a tenir-ne una visió suficient per a entendre-la podem utilitzar diferents sistemes: Universitat, estudiar a casa, en grup o en solitari, amb o sense professor extern…

La veritat és que tots presenten avantatges, però hi ha dos mètodes casolans que funcionen força bé, almenys per a començar. Podem anomenar-los el dels infants i el de les persones sistemàtiques.

Si som metòdics cal utilitzar el més rigorós: aprenem de memòria un text breu, una estrofa del Bhagavad Gita, per exemple, en sànscrit, naturalment, i, amb l’ajuda de diccionaris, gramàtiques i/o mètodes d’aprenentatge, comprenem el sentit de cada paraula. Un cop memoritzat, haurem fet un pas determinant per a arribar al cel – i al zel – dels sanscritistes. Com és natural caldrà repetir la operació tantes vegades com calgui.

I haurem començat.

El sistema dels infants és més senzill. Espavilats com espurnes, quan són menuts, trien la paraula associada al que creuen més urgent: mare, llet, pa,  germà/na, dormir… la reprodueixen el millor que poden i la repeteixen fins que les persones que les envoltem descodifiquem els seus esforços i les criatures pronuncien de manera intel·ligible. I el procés continua fins que l’infant, per fi, parla !

Podem fer alguna cosa similar: prenem una paraula senzilla i propera a nosaltres, a la feina o en moments plaents, per exemple, i la repetim  incansablement fins que forma part de la nostra memòria. I després una altre i una altre i una altre…

És cert. En ambdós casos cal persistència. Com en tots els mètodes, per cert, si volem aconseguir bons resultats.

En qualsevol cas, aprendre sànscrit – o anar-s’hi apropant – s’ho val. El sànscrit és una de les llengües més descriptives – i boniques? – que coneixem, triem les opcions que triem.

 

(*) Comentarem la conjugació dels verbs i les paraules conegudes com indeclinables – preposicions, adverbis, interjeccions i conjuncions – en un proper article.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Formació, General, Inici, Sànscrit, el 8 de setembre de 2021 per toni-f

ALGUNS PENSAMENTS AL BOSC

Deixa un comentari

Com un home abraçat per la seva estimada,
que no percep res, ni dins ni fora d’ell mateix,
tampoc qui és acollit per l’Ésser infinit
no s’adona de res, ni extern ni intern.
 
Aquesta és la seva forma veritable,
aquella en la que s’han acomplert
tots els desitjos que eren anhels de l’Ésser.
En ella no hi ha ni afanys ni patiments.
 
(Brihadaranyaka Upanishad, IV, 3, 21.)

El text anterior és un brevíssim fragment del Brihadaranyaka Upanishad – literalment el Gran Upanishad del Bosc (abreviat amb les sigles BrUp) -, probablement el primer de la llarga sèrie de textos filosòfico-doctrinals que va destil·lar la cultura sànscrita entre els segles VII aC i XV dC i que, com sabem i gaudim, continua enriquint-nos.

El Brihadaranyaka és de fet la recuperació d’algunes seccions del Satapatha Brahmana (un recull de rituals religiosos que inclou nombrosos mites sobre la Creació i el Diluvi), una part al seu torn d’un dels quatre grans textos fundacionals de l’hinduisme, el Yajur Veda, centrat igualment en cerimonials i sacrificis, però amb importants textos de caire més global.


Com el seu propi nom delata, el Brihadaranyaka pertany a la tradició dels  textos “aranyaka” – és a dir “al bosc” -, que, amb afany rupturista, deixen clar amb el seu nom genèric que es tracta de reflexions fetes lluny de les tradicions clàssiques i tradicionals de l’època.

El Brihadaranyaka és un dels textos fonamentals i fundacionals de les creences hinduistes, ja que explora les teories del Vedanta (traduït usualment com “Culminació dels Vedes” o, també, i probablement millor, “Cim de la Saviesa”) i tracta molts conceptes primerencs i teories fonamentals per a aquest feix de creences.

CADA PERSONA ÉS L’UNIVERS (I L’UNIVERS, CADA PERSONA)

Com la majoria de textos sànscrits, el Brihadaranyaka Upanishad està ordenat en llibres, capítols i finalment estrofes que són les encarregades d’exposar els temes proposats, ja es tracti d’una narració – com és el cas del Ramayana, per exemple – o bé un contingut doctrinal, com en aquest upanishad o en el Bhagavad Gita, que ja coneixem.

El Brihadaranyaka inclou himnes sobre tota mena d’aspectes de l’existència humana, com, per exemple, l’ètica o el coneixement de la realitat.

Segons el teu desig és la teva voluntat,                                  
segons la teva voluntat són els teus actes,
segons els teus actes és el teu destí.
 
Ets bo si fas coses bones,
dolent si fas maldats.
Sempre obtens el que fas. 
(BrUp, IV.4.5)

De la irrealitat, condueix-me a la realitat.
De la foscor, condueix-me a la llum.
De la mort, condueix-me a la immortalitat.
(BrUp, I.3.28)

També presenta ensenyaments sobre la creació de l’Univers, la natura de la realitat, l’ànima humana i la seva relació amb Atman (el Jo, entre moltes altres possibles traduccions) i també sobre les premisses de l’alliberament, la realització de si mateix i, lògicament, Braman (l’Absolut).

I, a més de multitud d’altres temes doctrinals i ontològics, inclou reflexions al voltant de les característiques i indivisibilitat de les ànimes, de fet una de sola, immanent i transcendent, i la seva unitat amb tot l’univers a través dels éssers orgànics i inorgànics.

UNA PERMANENT INVITACIÓ

En la història de les religions i la cultura índies, els upanishads juguen un paper essencial. Les seves propostes desenvolupen les idees espirituals dominants i provoquen i indiquen el pas des del ritualisme vèdic a nous paràmetres doctrinals i a noves institucions.

Es coneixen 108 upanishads, dels quals les primeres obres van ser  memoritzades durant segles per generacions successives i transmesos oralment.

Els primers són anteriors a la nostra Era i cinc d’ells clarament pre-budistes (segle VI aC). De la resta, 95 formen part del cànon compost des dels últims segles del primer mil·lenni aC fins al segle XV. Els nous upanishads van continuar ser compostos en èpoques més recents i tracten sovint temes no directament connectats amb els Vedes.

Aquest univers és una trinitat
i està fet de nom, forma i acció.
Tots tres són un: l’Esperit de vida.
Tot és u i també tots tres.
 
L’Immortal és ocult pel real.
L’Esperit de vida és l’Immortal.
El nom i la forma són el real
i tots dos oculten l’Esperit.
(BrUp, I.6.1)
 
 
Quan creiem en la dualitat
entre el si mateix i el no si mateix,
el que hom veu, ensuma, tasta, percep,
escolta, toca i coneix sempre sembla un altre.
 
Però quan tot és el Si Mateix
no hi ha consciència
de res altre que el propi Si Mateix.
(BrUp, IV.5.15)

 

 

TOTES LES VERITATS SÓN AL BRAHMASUTRA

Deixa un comentari

Ara, doncs, pensem en Brahman
BS I.1

Aquest vers – o “sutra”, o, per a nosaltres, aforisme – és el primer dels 555 que configuren el Brahmasutra, és a dir i com és fàcil de deduir, els “Sutres sobre Brahman”, el déu de la Creació en la tríada hinduista, o també, com en aquest cas, la pròpia Creació o, encara, la totalitat de la Realitat.

UNA VISIÓ GLOBAL…

El Brahmasutra és – juntament amb el Bhagavad Gita i el monumental conjunt dels primers tractats filosòfics anomenats Upanishads – una obra fonamental de la literatura sànscrita. Es tracta efectivament d’una de les tres grans col·leccions de conceptes que conformen la totalitat de la filosofia hinduista.

Imaginativament atribuït a Vyasa – segons les llegendes, autor també dels quatre Vedes, del Mahabharata i dels Puranes, però que, recordem i siguem benèvols, literalment, significa “compilador” – el Brahmasutra sistematitza i resumeix les idees anteriors a ell mateix i és, de fet, el text fundacional de l’escola Vedanta de la filosofia hindú.

Es creu que, en la seva forma actual, és obra del també més o menys misteriós filòsof Badarayana que la va compondre – o “compilar” – entre el 400-450 aC i el 200 de la nostra era.

En tot cas, els 555 sutres estan ordenats en quatre grans capítols que globalment tracten del possible accés al sentit de l’existència humana i de l’Univers i, en darrera instància, i des d’un punt de vista metafísic, a la Realitat Primària i Última, és a dir, segons els hinduistes, ni més ni menys que el propi Brahman.

Les deduccions ensenyen les diferències
La pluralitat no és irreal
La percepció no revela l’ésser
BS I. 1.

… I APROFONDIDA

Malgrat el sentit sovint críptic  de molts dels seus sutres – estem davant d’una obra altament tècnica, probablement escrita fa uns quants mil·lennis -, els axiomes del Brahmasutra ens van col·locant metòdicament davant d’una llarga successió de propostes que les traduccions i els prolixos comentaris que sovint les acompanyen s’esforcen – a vegades amb un resultats d’escassa consistència – per aclarir-nos.

L’ésser i la consciència no són un
La consciència no és eterna
La consciència és capaç de canviar
BS I. 1

El primer capítol tracta de la metafísica de la realitat absoluta i és conegut com “Samanvaya”, és a dir Harmonia, ja que sincronitza els continguts de diversos sutres anteriors continguts especialment en els Upanishads i, a vegades, conflictius. Aquest equilibri remet repetidament al concepte de Brahman com a l’origen, el desenvolupament, el retorn i l’inevitable fi del món tal com el coneixem.

El capítol següent – anomenat “Avirodha”, és a dir no-contradicció – refuta les afirmacions d’altres doctrines filosòfiques o religioses, com el Jainisme o el Budisme, basant-se, sempre i de manera estrictament fidel, en els textos vèdics. Referma la identitat entre Atman (simplificant molt, el Jo) i el propi Brahman, convicció màxima de l’hinduisme més pur i dur i net.

…a causa de les paraules que denoten els esdeveniments
i de les històries explicades als Upanishads.
És per aquest motiu que no cal la il·luminació del foc,
però es necessita tot el treball.
BS III

En tercer lloc, el Brahmasutra examina les condicions per a aconseguir una emancipació definitiva de creences limitadores. Insisteix en la natura dels coneixements espirituals i en les vies per a aconseguir-los: la teoria de la mort i de la reencarnació, el karma, la importància de l’acció correcta, de la llibertat de la voluntat, el lliure albir i, sobretot, de la meditació.

Finalment, en el seu capítol més curt, el Brahmasutra lloa els efectes últims de la llibertat i de l’emancipació espirituals, fites últimes de la vida humana, insistint en la identitat entre Brahman i Atman, coneguda, reconeguda i refermada, una vegada més, a través de la meditació.

Fem el Discurs amb la ment.
I pel mateix mètode, segueix després
aquella ment que respira
i que està unida al guia capdavanter,
amb els elements …
BS. IV

ENLLÀ I ENDINS

Sabent-ho o no, milers i milers de persones, probablement milions, al llarg dels segles, a l’Índia però també, cada vegada més, una mica per tot arreu, han fet seus o han tingut en compte els estímuls que els aforismes del Brahmasutra fan germinar en ments i cors.

Primer, al propi continent indi, on ha calgut explicar i comentar cada vegada amb més detall, a mesura que el temps ha separat els lectors interessats dels orígens del text, el sentit de cada sutra. Se’n conserven dotzenes. Els més nombrosos i útils se situen entre el segles X i XVI. Sovint, són fàcilment consultables a internet, tant els més antics com també d’altres, pràcticament contemporanis.

I després, com qui diu, ara, doncs, les traduccions a l’alemany i a l’anglès de Paul Deussen (1883) i de George Thibaut (1890 – 1904) respectivament, que han estat decisives per a la seva difusió a Occident i la seva proximitat a nosaltres.

En qualsevol cas, els Brahmaputra apel·len insistentment a la nostra capacitat d’anar més enllà i més endins de les aparences immediates.

(Llegim, llegim. I siguem més.)

Aquesta entrada s'ha publicat en General, Hinduisme, Literatura sànscrita, Sànscrit el 1 de juny de 2020 per toni-f

GRAMÀTICA SÀNSCRITA, CIENTÍFICAMENT PERFECTA

Deixa un comentari

En compartir els articles publicats en aquest bloc, hem participat en la riquesa literària del sànscrit i en la saviesa humanística que, amb independència de creences personals, que l’idioma transmet. I en hem adonat també de que bona part de la claredat, la flexibilitat i la precisió del sànscrit són deguts a que es tracta d’una llengua que disposa d’un lèxic exhaustiu i d’una gramàtica que permet expressar els matisos més subtils i les afinitats més aclaridores.


UNA LLENGUA MOLT ANTIGA

Si ens fixem en la gramàtica sànscrita, constatem que descriu una llengua molt molt antiga. Prové del vèdic que, com l’hitita, el grec arcaic i altres llengües similars, neix al seu torn del proto-indoeuropeu, l’hipotètic idioma que, sense base documenta, els lingüistes utilitzen per a explicar els parlars que en són descendents (entre els que, com llunyà successor, es troba, com sabem, el català).

El gramàtic sànscrit conegut més antic és Yaksa – segle setè aC -, autor d’una etimologia que precisa, a més de l’origen de cada paraula, la seva categoria – nom, verb, prefix… -i el seu sentit. Però el veritable gegant dels lingüistes sànscrits és Pànini – sisè i cinquè segles aC – creador de l’Ashtadhyayi (“Vuit Capítols”), una veritable gramàtica que, en versos extremadament sintètics, exposa la morfologia, la sintaxi i la semàntica de la llengua de manera clara i completa (1).

La tradició lingüística sànscrita ens ha transmès una gramàtica científicament perfecta i sense excepcions, que explica amb precisió i a fons cada un dels fets la llengua. Això potser explica perquè el sànscrit s’ha mantingut inalterable al llarg dels seus mil·lennis d’existència.

DECLINAR I NO DECLINAR

Una primera aproximació al sànscrit ens posa davant de dos grans tipus de paraules: les que es modifiquen segons l’ús que en fem (gènere, nombre, moment…), és a dir, que declinen, i les que no ho fan.

Entre les primeres, destaquen lògicament els noms, és a dir els substantius i els adjectius. Totes elles tenen tres gèneres (femení, masculí i neutre), tres nombres (singular, dual i plural) i poden fer vuit funcions en les frases, cada una de les quals disposa de la consegüent gamma de declinacions: nominatiu, vocatiu, acusatiu, instrumental, datiu, ablatiu, genitiu i locatiu, amb les sis variants de gènere i nombre esmentades (2).

Aquesta abundància de possibilitats d’expressar-se abasta també les paraules indeclinables, és a dir preposicions, adverbis, conjuncions, interjeccions i partícules de les que disposem , literalment, de centenars i centenars.

La potència expressiva del sànscrit és riquíssima.

VERBS: L’AVENTURA CONTINUA

L’exuberància del sistema verbal persisteix en aquesta abundància de recursos. Combina el temps, l’aspecte, el mode, la veu, el nombre i la persona. Cal tenir en compte, a més, que els participis tenen un tractament similar al dels noms: declinacions, tres nombres i tres gèneres.

La veu activa, mitjana o passiva i el temps, el mode i l’aspecte presenten deu tipus més i la classe verb encara deu més.

Els temps verbals, per exemple, – si és que aquesta locució pot ser utilitzada, ja que expressen més distincions – s’organitzen en quatre “sistemes”: present (present, imperfecte, imperatiu i optatiu), perfecte, aorist i futur (futur i condicional).

Poden generar-se així milions de formes verbals.

Per altra banda, en sànscrit, els verbs es formen a partir d’arrels a les que s’aplica la conjugació i s’afegeix un sufix. Les arrels originals es divideixen en 10 classes amb un nombre divers de variables cada una. Hi ha més de 2.000 arrels originals i disposem de 22 prefixos que n’alteren, milloren o diferencien el significat.

ASCENDIR? NAVEGAR? APRENDRE!

Es compara sovint l’aprenentatge del sànscrit amb ascendir un cim rebel o creuar un oceà profund. La dificultat hi és, però per a aconseguir-ho cal, únicament i sobretot, constància i una estratègia clara. L’immens goig intel·lectual d’aprendre és a l’abast de tots.

Clar que potser val la pena invocar aquí, ara, amb un somriure als llavis, la col·laboració de Saraswati, la deessa hindú del coneixement:

Que Saraswati, la deessa del discurs,
ens permeti assolir la màxima eloqüència,
ella que porta una lluna jove,
excel·leix amb brillantor exquisida,
seu sobre un lotus blanc
i, des de la cúspide carmesí de les seves mans,
assegura resplendor sobre els instruments d’escriptura
i els llibres escrits gràcies als seus favors.
(Sarada Tilaka)

 

(1) L’elevadíssim nivell científic de Pànini i dels seus col·legues és evident: la seva anàlisi morfològica resulta més avançada que les teories d’estructures lògiques pròpies dels models matemàtics occidentals del segle XX.

(2) Recordem que el llatí te set declinacions ja que no distingeix la possibilitat de l’instrumental.

EL SÀNSCRIT QUE JA PARLEM

Deixa un comentari

Gràcies al contacte amb altres cultures hem anat incorporant a la nostra llengua paraules que – al menys al començament – no ens han estat pròpies.

Quan cal diem, per exemple, airbag, ego, gueisha o quiniela d’origen anglès, llatí, japonès o castellà respectivament. Clar que els parlants d’altres llengües usen també termes d’origen català. Barraca o paella, allioli, entremès o capicua en són algunes mostres.

Aquest fenomen – que els filòlegs anomenen manlleu o préstec lèxic . sempre ha estat present en totes les llengües, però s’ha generalitzat en els últims decennis a causa de la globalització.

 

Manlleus del sànscrit

Així, utilitzem les paraules “avatar”, “guru”, “karma” o “mantra”, totes elles provinents del sànscrit i el sentit de les quals ens és ben conegut, malgrat que ni “mantra” ni “karma” són encara incloses al Diccionari de l’Institut.

Hem de remarcar però que, en tots els casos, el significat original de les paraules sànscrites és més ampli – i, a vegades, lleugerament diferent – que el sentit que els donem en català.

El terme “avatar”, per exemple, és definit al Diccionari com el descens d’una deïtat a la Terra o l’estat d’algú que canvia d’opinió. El Diccionari Sànscrit-Català precisa però que el mot s’usa principalment per a referir-se als deu descensos del déu Vishnu.

Amb “guru” el fenomen és similar. Mentre el Diccionari ho enllesteix amb un lacònic “mestre espiritual hindú”, el seu homònim sànscrit-català dona com a primera correspondència “pesat, pesant, feixuc” i no és fins a la quarta que inclou “mestre” i “preceptor espiritual”, per a continuar després amb quasi un centenar de notes explicatives més.

“Mantra” té en sànscrit el sentit directe i immediat de paraula sagrada o de pregària. No és fins  a un quart o cinquè terme que no apareix una referència a algun sentit proper al nostre concepte del mot, ja que fa referència a “coneixements dels encantaments” i “de les fórmules sagrades”.

I la situació de “karma” és molt semblant ja que originalment vol dir “acte, fet, obra…” i no és fins molt més avall en la multitud de definicions acollides al Diccionari Sànscrit-Català que no apareix una referència a “producte, resultat, efecte”.

 

Calc: una altra aproximació

A aquests apropaments entre el sànscrit i el català amb diferents graus de fidelitat hem d’afegir una situació ben diferent: la paraula “no-violència” és un calc – un calc semàntic per a ser exactes – extremadament precís del seu equivalent sànscrit.

En aquesta llengua per a dir “no-violència” cal utilitzar el terme “ahimsa”, és a dir la partícula “a” (un prefix de negació) afegida a “himsa” que correspon – entre d’altres accepcions – a “violència”.

El procés, que és habitual en totes les llengües i en els àmbits més diversos, genera neologismes en el moment de fer l’apropiació, que posteriorment esdevenen acceptats de manera natural.

 

Un ús freqüent

Però a més d’aquests mots d’ús més o menys habitual, usem també molts altres termes d’origen sànscrit en situacions de tota mena.

Així, per exemple i entre molts altres possibles, quan diem “ayurveda”, ens referim òbviament al sistema de medicina tradicional indi. El mot és un compost fomat per “ayus” (que vol dir “vida” en sànscrit i que ha canviat la essa final per una erra pel veïnatge amb la ve contIgua) I “veda” que, com els lectors d’aquest bloc sabem, vol dir “coneixement”.

“Himàlaia”, que designa la coneguda cadena de cims, vol dir “casa del fred” (“hima”: fred, gelabror…” i “laya”: residència, casa, etc.).

L’ús de la paraula “ioga” és també molt generalitzat i es refereix òbviament a la disciplina d’origen hindú que té per objecte assolir el domini del cos i de la ment. En sànscrit té el mateix sentit, però també un munt d’altres connectats amb el seu origen. El mot prové de “yuj”que, a banda de la seva semblança amb el terme català, com correspon a la compartida rel indoeuropea, vol dir “col·locar el jou”.

Finalment “Viagra” – el popular citrat de sildenafil, afanyosament cercat en franges d’edat més aviat avançades i usat, amb plenitud d’esperances, per a tractar la disfunció erèctil – té el seu expectant homófon sànscrit en “vyhagra”, que té el sentit de tigre.

 

Mirar el món com és

Com tots els manlleus, els préstecs lingüístics sànscrits ens donen accés a nous coneixements, a, de fet, noves maneres de veure el món i, malgrat que alguns cauran en desús, en vindran de nous. Segur.

En tot cas, els manlleus del sànscrit ens posen en contacte amb les singulars virtuts d’aquesta llengua mil·lenària, probablement la que més fets descriu i, en tot cas, la que, gràcies a la multitud de sentits que ens ofereix la immensa majoria de les seves paraules, la que millor ho fa,

Veiem així el món com és.

Aquesta entrada s'ha publicat en General, Inici, Sànscrit el 30 d'agost de 2018 per toni-f

OM: LES DIMENSIONS DE LA CONSCIÈNCIA (MANDUKYA UPANISHAD)

Deixa un comentari

La paraula Om ho és tot. El passat, el present i el futur. I també tot el que hi ha més enllà de tots els temps.

Sens dubte tot això és Brahman i aquest Atman (el Si Mateix) també és Brahman. Té quatre dimensions,

La primera dimensió és Vaishvanara (l’Home Universal) en estat de vigília. S’hi és conscient del que és extern i s’hi gaudeix dels elements densos. Té set membres i dinou boques.

La segona dimensió és Taijasa (la Lluminositat), el món dels somnis. S’hi és conscient del que és intern i s’hi gaudeix de les impressions mentals. Té set membres i dinou boques.

Quan la persona adormida no té cap desig ni cap somni, es troba en la tercera de les dimensions d’Atman, la del son profund, la de Prajña (la Intel·ligència Pura). Conscient d’ella mateixa i centrada en ella mateixa, hi gaudeix de la seva pròpia benaurança.

Aquesta consciència tot ho governa. Tot ho sap i tot ho crea. És l’origen de tot i tot ho dissol; és l’inici i el final de tota existència. És la causa de tot.

Ni conscient del que és dins ni del que és fora, ni tampoc de l’estat intermedi. No centrada en res excepte en la pròpia consciència, però ni totalment conscient ni totalment inconscient del que és invisible; aïllada, imperceptible, desproveïda de tota connotació, impensable, indefinible, essencialment de la natura de l’autoconsciència, negació de tota existència, curulla de pau, de suprema benaurança, essencialment una. Aquesta és la quarta dimensió d’Atman, només real quan s’hi accedeix.

Om és la forma verbal d’Atman i està format per quatre sons: A, U i M. Cada so és una de les seves dimensions i cada dimensió, un dels seus sons.

La dimensió de Vaishvanara és l’estat de vigília i el seu so és A, el primer. A causa de la seva omnipresència i prioritat qui en té coneixement ateny els seus propis objectius.

La dimensió de Taijasa és el somni; el seu so és U, el segon. Manifesta la seva superioritat i la seva natura intermèdia. Qui ho sap incrementa el flux dels seus coneixements i esdevé igual a tot. Ningú ignorant de Brahman ha nascut mai en la seva família.

Prajña, que es manifesta en la dimensió del son profund, és el so M, el tercer. És la mesura i el final i qui ho sap, a causa del seu coneixement, tot ho amida i de tot esdevé el suport.

El transcendent i unitari estat de suprema beatitud, mancat d’existència sensible, és el so inaudible. El quart aspecte d’OM és certament Atman. Qui ho sap, per mitjà del seu si mateix, penetra en el Si Mateix.

 

DINS I FORA. SUBTIL I DENS. TEORIA I PRÀCTICA

El Mandukya Upanishad – del que el text anterior proposa una nova versió – és la més breu de les més de 200 obres sànscrites que, entre els segles VII aC i XV dC, reflexionen sobre el principi creador (Brahman) i el si mateix. És atribuït al rishi Mandukya, segons algunes fonts un dels recopiladors del Rig Veda.

Des de poc després de ser difós i fins ara mateix, el text ha estat objecte de multitud d’estudis i traduccions. Entre nosaltres, tenim la fortuna de comptar amb el treball de Joan Mascaró (1).

Com revela el propi text, més enllà del seu evident interès cultural, doctrinal i filosòfic, la lectura del Mandukya Upanishad examina metòdicament i des d’angles escrupolosament successius els diversos aspectes del mot “om” (2), sovint utilitzat en el ioga i en la meditació, on pot – potser – utlitzar-se com a marc per a una pràctica més profitosa.

 

(1) “Els Upanishads a cura de Joan Mascaró”. Editorial Moll, Ciutat de Mallorca, 2005.

(2) Altres articles sobre OM en aquest bloc:

– un comentari general en aquest ENLLAÇ
– OM en altres textos sànscrits en aquest ALTRE

També pot ser útil recuperar AQUÍ la lectura del text ja publicat sobre els Upanishads.

 

LA NO VIOLÈNCIA ÉS EL MITJÀ, LA VERITAT ÉS L’OBJECTIU (ALGUNS TEXTOS DE GANDHI)

Deixa un comentari

“Vaig trobar-me amb que l’expressió ‘resistència passiva’ era interpretada de manera molt restrictiva, com si es tractés únicament d’una arma dels febles contra els forts, d’una arma que fins i tot podia caracteritzar-se per l’odi o per manifestar-se com un tipus de violència.

Era evident que havíem de crear una nova manera d’anomenar la nostra lluita… havíem de trobar la forma d’expressar totes les dimensions del combat que dúiem a terme i explicar quins eren els seus fonaments.”

(Aquestes paraules de Gandhi expliquen le gènesi del terme “satyagraha”, que va designar des de començaments del segle XX, el moviment que ell encapçalava, a Sudàfrica.)

 

 

Satyagraha: insistència en la veritat

Satyagraha és una paraula composta formada pels mots sànscrits “satya” (veritat) i “agraha” (insistència) (1), en la que el propi Gandhi va anar aprofundint al llarg dels anys, associant-la sovint a les activitats de resistència civil:

– Satyagraha, de la que la resistència civil és una faceta més, és per a mi la llei universal de la vida.

– Satyagraha és una arma essencialment espiritual.

– Satyagraha no depèn de circumstàncies externes, sinó que obté tota la seva força de l’interior de les persones.

– Satyagraha no comença ni acaba amb al desobediència civil.

– Satyagraha no és predominantment desobediència civil, sinó una tranquil·la i irresistible cerca de la Veritat.

 

Veritat i no violència

Gandhi – empès per les seves profundes creences hinduistes (2) – va reflexionar també sobre el concepte de Veritat i la seva relació amb la no violència:

– Ni la violència ni la mentida, sinó la no violència i la veritat són la nostra raó de ser.

– El camí de la Pau és el camí de la Veritat. La veracitat és fins i tot més important que el pacifisme.

– La veritat és la meva religió i la no violència l’única via per a la seva realització.

– La propagació de la veritat i de la no violència pot fer-se menys per mitjà dels llibres que vivint realment en aquests principis.

 

Finalitat i mitjans

A més d’aquestes i moltes altres consideracions sintètiques del mateix caire, que condensen el nucli de la seva concepció transcendent de la no violència i dels drets humans, Gandhi també va desenvolupar el seu pensament de manera més articulada:

“La No Violència i la Veritat estan tan entrellaçades que és pràcticament impossible distingir-les i separa-les.

Són com les dues cares d’una mateixa moneda.”

En qualsevol cas:

“La No Violència és el mitjà i la Veritat, l’objectiu,”

 

 

(1) Per a fer-se més càrrec del sentit universal i intemporal del combat gandhià, pot ser útil seguir el camí traçat per Nietzsche – que, a més de filòsof, era catedràtic de filologia clàssica – per a qui “la filologia és l’art de llegir lentament”.

Si fem cas del seu criteri i “llegim lentament” el terme “satya”, ens adonem de que prové de “sat”, un dels diversos participis de “as”, verb que correspon al nostre “ser”

“Satya”, per tant, a més de “veritat”, vol dir “existència” i, en darrer terme, “realitat”.

 

(2) Gandhi va créixer en un entorn de devoció vishnuïta i la seva formació filosòfica es va desenvolupar, fonamentalment, en la tradició de l’Advaita Vedanta (vedisme no dualista).

Per altra banda, Satya/Veritat i Ahimsa/No Violència són els dos primers preceptes de Yama i Niyama, el conjunt de deu normes de comportament ètic, pròpies de l’hinduisme i del ioga.

 

 

 

 

 

Aquesta entrada s'ha publicat en General, Hinduisme, Inici, Ioga, Sànscrit el 27 de desembre de 2017 per toni-f

L’ESQUIROL, ELS SIMIS I EL PONT A LANKA (RAMAYANA, VERSIÓ ALTERNATIVA)

Deixa un comentari

– Fuig d’aquí! Sempre estàs al mig… No veus que estic carregant aquest roc? Encara em faràs caure!

Així increpà un simi a l’esquirol que constantment s’esmunyia, apressat, entre les cames dels seus nombrosos companys que estaven acumulant soques i grans roques per a construir un pont entre terra ferma i la llunyana illa de Lanka.

– Jo també vull ajudar a alliberar Sita! – va respondre el trasbalsat esquirol, que anava col·locant pedretes i branquillons entre els materials que començaven a formar l’enorme plataforma.

Els simis construïen un accés perquè Rama i el seu exèrcit poguessin arribar a l’illa i recuperar la seva esposa, segrestada i empresonada al seu regne enmig del mar pel diabòlic Ravana. De fet va ser el propi Rama qui, encuriosit per la rotllana formada al voltant de la cridòria, va acudir a posar pau.

– No us baralleu – va pregar l’heroic Rama, vuitena encarnació de Vishnu – Els còdols i branquetes que porta l’esquirol serveixen per a travar i fer més forts els fonaments del pont que ens durà a la victòria.

I va afegir, tot acaronant l’esquirol:

– Les grans tasques només són possibles amb la col·laboració de tothom. Com més difícil és un repte, més junts hem d’estar.

I així va ser com, després d’acabar el pont i de grans esforços,Sita va ser alliberada.

I també com, des d’aleshores, els esquirols d’aquelles contrades llueixen tres barres al llom.

 

TOT EL QUE ELS RAMAYANES – I ELS PONTS – UNEIXEN

La faula de l’esquirol amanyagat per Rama per tal que, juntament amb els simis, seguís construint el pont a Lanka no figura a la versió del Ramayana tradicionalment considerada canònica i més antiga, atribuïda a Valmiki.

F

De fet, segons com es comptin, hi ha més de tres-centes versions d’aquest gran poema èpic i és que tant Rama com el seu viatge – “yana” significa viatge en sànscrit – i la munió d’altres personatges exemplars que l’acompanyen han estat i continuen sent objecte de devoció popular, no només a l’Índia sinó també per tot el Sud-Est asiàtic, des del Nepal a Filipines i, en l’actualitat, també a Occident, Països Catalans inclosos.

El llibre és considerat sagrat per nombroses creences hinduistes, budistes, sikhs i jainistes de totes les latituds i molts d’aquests cultes particulars han generat les seves pròpies versions. Així, a partir d’un nucli narratiu central, més o menys invariable, el Ramayana ha anat enriquint-se amb les corresponents variants – totes elles perfectament vàlides – que acullen i s’adapten a les característiques particulars de fe, temps i lloc.

Hi ha, a més, des de sempre, innombrables versions resumides en diversos graus i obres de teatre completes o d’episodis concrets. Per altra banda, proliferen darrerament, adaptacions cinematogràfiques i per a la televisió, així com una nodrida col·lecció de còmics, realitzats per autors d’arreu.

En tot cas, el que és també materialment cert, és que el pont escenari de la faula de l’esquirol, més enllà del seu qui sap si mític origen, efectivament existeix. Carreteres i ponts intermedis, construïts sobre la cadena de bancs rocosos que hi ha entre el subcontinent indi i l’illa de l’actual Sri-Lanka, permeten travessar a peu pla la cinquantena de kilòmetres que els separen.

O que – com fan els Ramayanes escampats per tot el món – els uneixen.

 

 

 

EL RIG VEDA, REFLEX D’ESTELS

Deixa un comentari

Cap a on va el vostre brillant carruatge, Herois?
¿Qui l’ha guarnit per a un viatge feliç,
partint, gloriós, a trenc d’alba   
i visitant cada casa, cada matí?
 
On aneu al capvespre, Ashvins? I l’aurora?
On reposeu durant el dia? On passeu les nits?
¿Qui us acull, com fa la vídua amb el germà del seu marit
o la donzella que atrau el seu fadrí?

De matinada, amb veu clara i alta, convoqueu a la pregària
i a les llars acompanyeu el sacrifici.
Però, qui defugiu?
I a quines libacions us feu presents, semblants a Prínceps?
 
Com si fóssiu caçadors perseguint dos elefants salvatges,
us oferim oblacions a l’albada i al foscant.
Als qui us invoquen en els moments adequats,
vosaltres, Resplendents Senyors, assegureu força i aliments. 
 
Aquestes quatre estrofes inicien el quarantè himne del desè mandala del Rig Veda (RV 10.40), un text que, al llarg d’una quarantena de versos més, continua descrivint la resta de beneficis que els Ashvins pretesament atorguen.

El poema conté els trets bàsics de la mitologia vèdica: els Ashvins – dos genets i aurigues (el mot prové de “ashva”, és a dir “cavall”)  – aporten, segons les intemporals creences del subcontinent indi,  tresors, salut i benestar i allunyen la mala sort i la tristor.

Els dos germans conformen un dels mites fundacionals de la cultura indoeuropea: compartim amb els nostres congèneres nombrosos antecessors afins, com els  greco-romans Càstor i Pòl·lux, altres divinitats equivalents bàltiques i anglosaxones i personatges llegendaris com Ròmul i Rem o Aquil·les i Pàtrocle.

ELS DÉUS SÓN LLUM…

Però els versos versionats més amunt van més enllà d’aquestes simbòliques caracteritzacions. Per mitjà del context en el que es formulen  les preguntes, identifiquem clarament els moments en els que els Ashvin es fan visibles, és a dir a l’alba i al crepuscle.

És, per tant, normal que siguin també coneguts com a Estels del Matí i del Vespre, és a dir els planetes Venus i Mercuri, que tenen òrbites similars a la de la Terra, per tant, mai no s’allunyen de la del Sol.

De fet, la identificació dels déus amb els estels deriva ja de la pròpia paraula “deva”, que vol dir “déu” en sànscrit, però també, entre d’altres significats, “que brilla en el cel”. El mot prové de fet de la rel indoeuropea “div”,  és a dir “brillar” i està – potser – relacionada amb el nostre “diví”.

… I EL RIG VEDA, EL SEU MIRALL

A més de la seva importància literària, el Rig Veda  ens transmet una sorprenent quantitat – i qualitat – d’informació sociològica, cultural, religiosa, mitològica i, també, astronòmica.

Que els himnes del Rig Veda facin possible assimilar divinitats amb fenòmens naturals o astronòmics és un fet relativament freqüent en el recull. Surya (el Sol)  hi és molt present, així com Dyaus i Prithivi (el Cel i la Terra) o Ushas (l’Aurora), per exemple.

Però que el Rig Veda sigui un veritable codi astronòmic no depèn, només, dels seus continguts. Els treballs del professor  de Ciències de la Computació de la Universitat d’Oklahoma Subhash C. Kak demostren una relació evident  entre l’estructura de l’obra i la distància entre la Terra i el Sol, els períodes siderals de diversos planetes i les dimensions i orientació dels altars vèdics.

El Rig Veda és, segons paraules del propi professor Kak, “un Stonehenge fet de paraules” i, en tot cas, un llibre que reflecteix, com un mirall, el que veiem cada nit als Cels.

Aquesta entrada s'ha publicat en General, Hinduisme, Inici, Literatura vèdica, Sànscrit el 11 de maig de 2017 per toni-f

BHARTRIHARI. REINICIANT LA REALITAT, PARAULA A PARAULA

Deixa un comentari

El coneixement és la bellesa més alta,
el tresor amagat, la millor glòria,
l’alegria tranquil·la, la fama i la joia.
Aprendre és el camí més humà.

 Aquest poema va ser escrit al segle V dC per Bhartrihari, autor al que s’atribueixen dos textos sànscrits d’enorme transcendència i, des d’aleshores, de permanent actualitat i influència: una gramàtica que teoritza sobre el llenguatge des d’un punt de vista holístic i un recull poètic formalment impecable però, al mateix temps, amb una despietada càrrega crítica.

ATÒNITA DECONSTRUCCIÓ

Aquest darrer, anomenat Satakatraya – és a dir Tres centenes (Sataka: centenar; traya: tríada) – està format, lògicament, per tres col·leccions d’un centenar de poemes cada una, dedicades respectivament a l’ètica (Nitisataka), a l’amor (Sringarasataka) i a la vida ascètica (Vairagyasataka).

En tots ells el poeta es mostra atònit davant del que l’envolta i deconstrueix , des del punt de vista de l’ètica, de l’ascesi o de la relació amorosa, comportaments, sentiments, pensaments i… el seu propi jo:

Només penso en ella,
però ella desitja un altre home
que adora al seu torn una altra dona
que voldria estar amb mi…
Nefasta ella! Nefast jo mateix!
Funest amor! I tots plegats!

Bhartrihari vacil·la, amb lucidesa i intensitat, entre l’immediat i la transcendència:

Aquest Univers és, de fet, un petit cercle.
Què hi ha de desitjable?
Esdevindrà ones el mar
perquè hi nedin alguns peixos?

El poeta, però, reacciona i reprèn el seu camí. La seva tria és decidida i decisiva:

Llevem-nos! Anem al bosc.
Arrels i fruites seran els nostres aliments,
L’aigua pura, la nostra única beguda,
Les fulles, el nostre llit.

No hi trobarem ni els insensats
ni aquells amb els cors captius de les riqueses.

LES PARAULES SÓN, DE FET, L’ORIGEN DE TOT PLEGAT

Però la seva mirada crítica va més enllà – i més endins – de la seva activitat literària i qüestiona, amb la mateixa capacitat de dissecció, la pròpia matèria primera amb la que basteix els poemes: les paraules.

La gramàtica de Bhartrihari – que s’anomena Vakyapadiya (Frases: “vakya” i  Mots, designats en aquest context com a “pada”) – no es queda en la simple descripció analítica del sànscrit i proposa una veritable filosofia del llenguatge.

La seva afirmació de que Brahman – l’Absolut – no té començament ni final i que la seva essència és la Paraula ja que descriu la Realitat (la Paraula fa la cosa i, per tant, Brahman, el Món) és el punt de partida per a desenvolupar la seva triple aportació que es converteix així en una teoria global: el concepte de So Absolut (Om?), el de Sphota (mot arquetípic, assimilable al concepte del “logos” grec) i el de la funció simbòlica del llenguatge.

Aquest enfocament ha estimulat i enriquit els treballs d’eminents lingüistes i filòsofs d’Occident, especialment a partir del segle XX, des de Saussure, Bloomfield i Jakobson a Chomsky i Wittgenstein, entre molt altres, i està a la base de les teories de la Comunicació més avançades.

REINICI PERMANENT

Un dels poemes més coneguts de Bhartrihari sintetitza el seu pensament al voltant de les paraules (i, per tant, del que les paraules, segons ell, desencadenen):

Ni anells, ni collars.
Ni polseres, ni perfums.
Ni tant sols flors.

La gràcia de cada persona
és el seu llenguatge.
La Paraula,
l’única joia que ha d’usar.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en General, Inici, Literatura sànscrita, Sànscrit el 5 de març de 2017 per toni-f

NOUS BLOCS AL BLOC: FORMACIÓ I TRAJECTES

Deixa un comentari

El sànscrit ens transmet una cultura riquíssima, que millora els coneixements i la visió del món dels qui ens hi endinsem.

Cacciatore_di_stelle_ai_piedi_del_Gran_Paradiso - Còpia 1Com ja sabem els qui compartim aquest bloc, el sànscrit, transmet, per mitjà d’una llengua extraordinària, una cultura riquíssima, que enfonsa les seves  arrels en la mil·lenària herència vèdica, arriba fins a nosaltres per mitjà de l’imaginari i de les llengües indoeuropees i avança amb pas ferm cap al futur, gràcies a que l’estructura lògica de l’idioma en fa una eina de gran utilitat per a les ciències de la computació.

Per això conèixer-la i tenir-la present és una exploració plena d’estímuls.

És amb aquest objectiu que s’introdueixen sovint en aquest bloc petits canvis que pretenen incrementar-ne la utilitat per als lectors.

En aquesta ocasió, s’hi han inclòs dues novetats, dos nous blocs d’informació agrupats, amb les denominacions genèriques “Formació”  i “Trajectes clars”.

 

Formació

La secció “Formació” – situada com la resta de grups de textos entre la capçalera del bloc i els títols dels articles i accessibles amb un clic – informa sobre els dos cursos de sànscrit impartits actualment i que es poden començar en qualsevol moment.

A “El sànscrit i el Gita”, s’utilitzen estrofes del Bhagavad Gita per a examinar-les paraula per paraula, extreure’n les línies mestres de la seva estructura i aprofundir en el seu sentit.

A “El sànscrit i el Ioga” s’explica el significat de la o de les paraules que designen les diferents postures d’aquest disciplina i se n’analitza la forma. L’estudiant és així més conscient del que fa i, en conseqüència, treu més profit de les seves pràctiques.

 

Trajectes clars

Els articles reunits a “Trajectes Clars” – tots també localitzables des d’altres seccions – inclouen els textos publicats fins ara que descriuen, des del punt de vista de la tradició sànscrita, solucions pràctiques a situacions generades per la condició humana i, per tant, sempre actuals.

Els textos inclosos figuren ordenats des del més recent al més antic:

– Les claus de l’acció. Tardor al Ramayana.
(Normes per a una activitat immediata i eficaç.)

– Evita aquestes sis espases i viuràs cent anys
(Consells per a una vida equilibrada.)

– Chanakya (o els consells d’un Maquiavel indi del segle IV aC)
(Algunes de les sentències més il·luminadores d’aquest intel·lectual i polític
sànscrit.)

– Així es guanya
(Un text extret del “Yaksha Prashna” (*) que destaca les virtuts de les
persones d’acció.)

– Com ser estimat, ric i feliç segons el Mahabharata
(Un altre fragment del Yaksha Prashna.)

El secret d’Arjuna
  (Sobre la concentració de l’atenció en un sol objectiu per tal d’aconseguir-lo.)

 

Nous horitzons

La cultura sànscrita sembla inacabable.

El seu enorme fons documental no ha estat encara exhaurit i amaga, amb tota probabilitat, veritables tresors en les àrees bàsiques del coneixement, però, a més i sobretot, tant el propi sànscrit com tots els continguts que comunica mostren una vigència constantment renovada.

El camí que tenim al davant els “tocats” pel sànscrit és ple de riqueses i de nous horitzons.

Afortunadament.

 

(*) El Yaksha Prashna és un episodi del Mahabharata, publicat  en format
electrònic. És accessible al web d’Amazon.