Arxiu de la categoria: Sànscrit

GRAMÀTICA SÀNSCRITA, CIENTÍFICAMENT PERFECTA

En compartir els articles publicats en aquest bloc, hem participat en la riquesa literària del sànscrit i en la saviesa humanística que, amb independència de creences personals, que l’idioma transmet. I en hem adonat també de que bona part de la claredat, la flexibilitat i la precisió del sànscrit són deguts a que es tracta d’una llengua que disposa d’un lèxic exhaustiu i d’una gramàtica que permet expressar els matisos més subtils i les afinitats més aclaridores.


UNA LLENGUA MOLT ANTIGA

Si ens fixem en la gramàtica sànscrita, constatem que descriu una llengua molt molt antiga. Prové del vèdic que, com l’hitita, el grec arcaic i altres llengües similars, neix al seu torn del proto-indoeuropeu, l’hipotètic idioma que, sense base documenta, els lingüistes utilitzen per a explicar els parlars que en són descendents (entre els que, com llunyà successor, es troba, com sabem, el català).

El gramàtic sànscrit conegut més antic és Yaksa – segle setè aC -, autor d’una etimologia que precisa, a més de l’origen de cada paraula, la seva categoria – nom, verb, prefix… -i el seu sentit. Però el veritable gegant dels lingüistes sànscrits és Pànini – sisè i cinquè segles aC – creador de l’Ashtadhyayi (“Vuit Capítols”), una veritable gramàtica que, en versos extremadament sintètics, exposa la morfologia, la sintaxi i la semàntica de la llengua de manera clara i completa (1).

La tradició lingüística sànscrita ens ha transmès una gramàtica científicament perfecta i sense excepcions, que explica amb precisió i a fons cada un dels fets la llengua. Això potser explica perquè el sànscrit s’ha mantingut inalterable al llarg dels seus mil·lennis d’existència.

DECLINAR I NO DECLINAR

Una primera aproximació al sànscrit ens posa davant de dos grans tipus de paraules: les que es modifiquen segons l’ús que en fem (gènere, nombre, moment…), és a dir, que declinen, i les que no ho fan.

Entre les primeres, destaquen lògicament els noms, és a dir els substantius i els adjectius. Totes elles tenen tres gèneres (femení, masculí i neutre), tres nombres (singular, dual i plural) i poden fer vuit funcions en les frases, cada una de les quals disposa de la consegüent gamma de declinacions: nominatiu, vocatiu, acusatiu, instrumental, datiu, ablatiu, genitiu i locatiu, amb les sis variants de gènere i nombre esmentades (2).

Aquesta abundància de possibilitats d’expressar-se abasta també les paraules indeclinables, és a dir preposicions, adverbis, conjuncions, interjeccions i partícules de les que disposem , literalment, de centenars i centenars.

La potència expressiva del sànscrit és riquíssima.

VERBS: L’AVENTURA CONTINUA

L’exuberància del sistema verbal persisteix en aquesta abundància de recursos. Combina el temps, l’aspecte, el mode, la veu, el nombre i la persona. Cal tenir en compte, a més, que els participis tenen un tractament similar al dels noms: declinacions, tres nombres i tres gèneres.

La veu activa, mitjana o passiva i el temps, el mode i l’aspecte presenten deu tipus més i la classe verb encara deu més.

Els temps verbals, per exemple, – si és que aquesta locució pot ser utilitzada, ja que expressen més distincions – s’organitzen en quatre “sistemes”: present (present, imperfecte, imperatiu i optatiu), perfecte, aorist i futur (futur i condicional).

Poden generar-se així milions de formes verbals.

Per altra banda, en sànscrit, els verbs es formen a partir d’arrels a les que s’aplica la conjugació i s’afegeix un sufix. Les arrels originals es divideixen en 10 classes amb un nombre divers de variables cada una. Hi ha més de 2.000 arrels originals i disposem de 22 prefixos que n’alteren, milloren o diferencien el significat.

ASCENDIR? NAVEGAR? APRENDRE!

Es compara sovint l’aprenentatge del sànscrit amb ascendir un cim rebel o creuar un oceà profund. La dificultat hi és, però per a aconseguir-ho cal, únicament i sobretot, constància i una estratègia clara. L’immens goig intel·lectual d’aprendre és a l’abast de tots.

Clar que potser val la pena invocar aquí, ara, amb un somriure als llavis, la col·laboració de Saraswati, la deessa hindú del coneixement:

Que Saraswati, la deessa del discurs,
ens permeti assolir la màxima eloqüència,
ella que porta una lluna jove,
excel·leix amb brillantor exquisida,
seu sobre un lotus blanc
i, des de la cúspide carmesí de les seves mans,
assegura resplendor sobre els instruments d’escriptura
i els llibres escrits gràcies als seus favors.
(Sarada Tilaka)

 

(1) L’elevadíssim nivell científic de Pànini i dels seus col·legues és evident: la seva anàlisi morfològica resulta més avançada que les teories d’estructures lògiques pròpies dels models matemàtics occidentals del segle XX.

(2) Recordem que el llatí te set declinacions ja que no distingeix la possibilitat de l’instrumental.

EL SÀNSCRIT QUE JA PARLEM

Gràcies al contacte amb altres cultures hem anat incorporant a la nostra llengua paraules que – al menys al començament – no ens han estat pròpies.

Quan cal diem, per exemple, airbag, ego, gueisha o quiniela d’origen anglès, llatí, japonès o castellà respectivament. Clar que els parlants d’altres llengües usen també termes d’origen català. Barraca o paella, allioli, entremès o capicua en són algunes mostres.

Aquest fenomen – que els filòlegs anomenen manlleu o préstec lèxic . sempre ha estat present en totes les llengües, però s’ha generalitzat en els últims decennis a causa de la globalització.

 

Manlleus del sànscrit

Així, utilitzem les paraules “avatar”, “guru”, “karma” o “mantra”, totes elles provinents del sànscrit i el sentit de les quals ens és ben conegut, malgrat que ni “mantra” ni “karma” són encara incloses al Diccionari de l’Institut.

Hem de remarcar però que, en tots els casos, el significat original de les paraules sànscrites és més ampli – i, a vegades, lleugerament diferent – que el sentit que els donem en català.

El terme “avatar”, per exemple, és definit al Diccionari com el descens d’una deïtat a la Terra o l’estat d’algú que canvia d’opinió. El Diccionari Sànscrit-Català precisa però que el mot s’usa principalment per a referir-se als deu descensos del déu Vishnu.

Amb “guru” el fenomen és similar. Mentre el Diccionari ho enllesteix amb un lacònic “mestre espiritual hindú”, el seu homònim sànscrit-català dona com a primera correspondència “pesat, pesant, feixuc” i no és fins a la quarta que inclou “mestre” i “preceptor espiritual”, per a continuar després amb quasi un centenar de notes explicatives més.

“Mantra” té en sànscrit el sentit directe i immediat de paraula sagrada o de pregària. No és fins  a un quart o cinquè terme que no apareix una referència a algun sentit proper al nostre concepte del mot, ja que fa referència a “coneixements dels encantaments” i “de les fórmules sagrades”.

I la situació de “karma” és molt semblant ja que originalment vol dir “acte, fet, obra…” i no és fins molt més avall en la multitud de definicions acollides al Diccionari Sànscrit-Català que no apareix una referència a “producte, resultat, efecte”.

 

Calc: una altra aproximació

A aquests apropaments entre el sànscrit i el català amb diferents graus de fidelitat hem d’afegir una situació ben diferent: la paraula “no-violència” és un calc – un calc semàntic per a ser exactes – extremadament precís del seu equivalent sànscrit.

En aquesta llengua per a dir “no-violència” cal utilitzar el terme “ahimsa”, és a dir la partícula “a” (un prefix de negació) afegida a “himsa” que correspon – entre d’altres accepcions – a “violència”.

El procés, que és habitual en totes les llengües i en els àmbits més diversos, genera neologismes en el moment de fer l’apropiació, que posteriorment esdevenen acceptats de manera natural.

 

Un ús freqüent

Però a més d’aquests mots d’ús més o menys habitual, usem també molts altres termes d’origen sànscrit en situacions de tota mena.

Així, per exemple i entre molts altres possibles, quan diem “ayurveda”, ens referim òbviament al sistema de medicina tradicional indi. El mot és un compost fomat per “ayus” (que vol dir “vida” en sànscrit i que ha canviat la essa final per una erra pel veïnatge amb la ve contIgua) I “veda” que, com els lectors d’aquest bloc sabem, vol dir “coneixement”.

“Himàlaia”, que designa la coneguda cadena de cims, vol dir “casa del fred” (“hima”: fred, gelabror…” i “laya”: residència, casa, etc.).

L’ús de la paraula “ioga” és també molt generalitzat i es refereix òbviament a la disciplina d’origen hindú que té per objecte assolir el domini del cos i de la ment. En sànscrit té el mateix sentit, però també un munt d’altres connectats amb el seu origen. El mot prové de “yuj”que, a banda de la seva semblança amb el terme català, com correspon a la compartida rel indoeuropea, vol dir “col·locar el jou”.

Finalment “Viagra” – el popular citrat de sildenafil, afanyosament cercat en franges d’edat més aviat avançades i usat, amb plenitud d’esperances, per a tractar la disfunció erèctil – té el seu expectant homófon sànscrit en “vyhagra”, que té el sentit de tigre.

 

Mirar el món com és

Com tots els manlleus, els préstecs lingüístics sànscrits ens donen accés a nous coneixements, a, de fet, noves maneres de veure el món i, malgrat que alguns cauran en desús, en vindran de nous. Segur.

En tot cas, els manlleus del sànscrit ens posen en contacte amb les singulars virtuts d’aquesta llengua mil·lenària, probablement la que més fets descriu i, en tot cas, la que, gràcies a la multitud de sentits que ens ofereix la immensa majoria de les seves paraules, la que millor ho fa,

Veiem així el món com és.

OM: LES DIMENSIONS DE LA CONSCIÈNCIA (MANDUKYA UPANISHAD)

La paraula Om ho és tot. El passat, el present i el futur. I també tot el que hi ha més enllà de tots els temps.

Sens dubte tot això és Brahman i aquest Atman (el Si Mateix) també és Brahman. Té quatre dimensions,

La primera dimensió és Vaishvanara (l’Home Universal) en estat de vigília. S’hi és conscient del que és extern i s’hi gaudeix dels elements densos. Té set membres i dinou boques.

La segona dimensió és Taijasa (la Lluminositat), el món dels somnis. S’hi és conscient del que és intern i s’hi gaudeix de les impressions mentals. Té set membres i dinou boques.

Quan la persona adormida no té cap desig ni cap somni, es troba en la tercera de les dimensions d’Atman, la del son profund, la de Prajña (la Intel·ligència Pura). Conscient d’ella mateixa i centrada en ella mateixa, hi gaudeix de la seva pròpia benaurança.

Aquesta consciència tot ho governa. Tot ho sap i tot ho crea. És l’origen de tot i tot ho dissol; és l’inici i el final de tota existència. És la causa de tot.

Ni conscient del que és dins ni del que és fora, ni tampoc de l’estat intermedi. No centrada en res excepte en la pròpia consciència, però ni totalment conscient ni totalment inconscient del que és invisible; aïllada, imperceptible, desproveïda de tota connotació, impensable, indefinible, essencialment de la natura de l’autoconsciència, negació de tota existència, curulla de pau, de suprema benaurança, essencialment una. Aquesta és la quarta dimensió d’Atman, només real quan s’hi accedeix.

Om és la forma verbal d’Atman i està format per quatre sons: A, U i M. Cada so és una de les seves dimensions i cada dimensió, un dels seus sons.

La dimensió de Vaishvanara és l’estat de vigília i el seu so és A, el primer. A causa de la seva omnipresència i prioritat qui en té coneixement ateny els seus propis objectius.

La dimensió de Taijasa és el somni; el seu so és U, el segon. Manifesta la seva superioritat i la seva natura intermèdia. Qui ho sap incrementa el flux dels seus coneixements i esdevé igual a tot. Ningú ignorant de Brahman ha nascut mai en la seva família.

Prajña, que es manifesta en la dimensió del son profund, és el so M, el tercer. És la mesura i el final i qui ho sap, a causa del seu coneixement, tot ho amida i de tot esdevé el suport.

El transcendent i unitari estat de suprema beatitud, mancat d’existència sensible, és el so inaudible. El quart aspecte d’OM és certament Atman. Qui ho sap, per mitjà del seu si mateix, penetra en el Si Mateix.

 

DINS I FORA. SUBTIL I DENS. TEORIA I PRÀCTICA

El Mandukya Upanishad – del que el text anterior proposa una nova versió – és la més breu de les més de 200 obres sànscrites que, entre els segles VII aC i XV dC, reflexionen sobre el principi creador (Brahman) i el si mateix. És atribuït al rishi Mandukya, segons algunes fonts un dels recopiladors del Rig Veda.

Des de poc després de ser difós i fins ara mateix, el text ha estat objecte de multitud d’estudis i traduccions. Entre nosaltres, tenim la fortuna de comptar amb el treball de Joan Mascaró (1).

Com revela el propi text, més enllà del seu evident interès cultural, doctrinal i filosòfic, la lectura del Mandukya Upanishad examina metòdicament i des d’angles escrupolosament successius els diversos aspectes del mot “om” (2), sovint utilitzat en el ioga i en la meditació, on pot – potser – utlitzar-se com a marc per a una pràctica més profitosa.

 

(1) “Els Upanishads a cura de Joan Mascaró”. Editorial Moll, Ciutat de Mallorca, 2005.

(2) Altres articles sobre OM en aquest bloc:

– un comentari general en aquest ENLLAÇ
– OM en altres textos sànscrits en aquest ALTRE

També pot ser útil recuperar AQUÍ la lectura del text ja publicat sobre els Upanishads.

 

LA NO VIOLÈNCIA ÉS EL MITJÀ, LA VERITAT ÉS L’OBJECTIU (ALGUNS TEXTOS DE GANDHI)

“Vaig trobar-me amb que l’expressió ‘resistència passiva’ era interpretada de manera molt restrictiva, com si es tractés únicament d’una arma dels febles contra els forts, d’una arma que fins i tot podia caracteritzar-se per l’odi o per manifestar-se com un tipus de violència.

Era evident que havíem de crear una nova manera d’anomenar la nostra lluita… havíem de trobar la forma d’expressar totes les dimensions del combat que dúiem a terme i explicar quins eren els seus fonaments.”

(Aquestes paraules de Gandhi expliquen le gènesi del terme “satyagraha”, que va designar des de començaments del segle XX, el moviment que ell encapçalava, a Sudàfrica.)

 

 

Satyagraha: insistència en la veritat

Satyagraha és una paraula composta formada pels mots sànscrits “satya” (veritat) i “agraha” (insistència) (1), en la que el propi Gandhi va anar aprofundint al llarg dels anys, associant-la sovint a les activitats de resistència civil:

– Satyagraha, de la que la resistència civil és una faceta més, és per a mi la llei universal de la vida.

– Satyagraha és una arma essencialment espiritual.

– Satyagraha no depèn de circumstàncies externes, sinó que obté tota la seva força de l’interior de les persones.

– Satyagraha no comença ni acaba amb al desobediència civil.

– Satyagraha no és predominantment desobediència civil, sinó una tranquil·la i irresistible cerca de la Veritat.

 

Veritat i no violència

Gandhi – empès per les seves profundes creences hinduistes (2) – va reflexionar també sobre el concepte de Veritat i la seva relació amb la no violència:

– Ni la violència ni la mentida, sinó la no violència i la veritat són la nostra raó de ser.

– El camí de la Pau és el camí de la Veritat. La veracitat és fins i tot més important que el pacifisme.

– La veritat és la meva religió i la no violència l’única via per a la seva realització.

– La propagació de la veritat i de la no violència pot fer-se menys per mitjà dels llibres que vivint realment en aquests principis.

 

Finalitat i mitjans

A més d’aquestes i moltes altres consideracions sintètiques del mateix caire, que condensen el nucli de la seva concepció transcendent de la no violència i dels drets humans, Gandhi també va desenvolupar el seu pensament de manera més articulada:

“La No Violència i la Veritat estan tan entrellaçades que és pràcticament impossible distingir-les i separa-les.

Són com les dues cares d’una mateixa moneda.”

En qualsevol cas:

“La No Violència és el mitjà i la Veritat, l’objectiu,”

 

 

(1) Per a fer-se més càrrec del sentit universal i intemporal del combat gandhià, pot ser útil seguir el camí traçat per Nietzsche – que, a més de filòsof, era catedràtic de filologia clàssica – per a qui “la filologia és l’art de llegir lentament”.

Si fem cas del seu criteri i “llegim lentament” el terme “satya”, ens adonem de que prové de “sat”, un dels diversos participis de “as”, verb que correspon al nostre “ser”

“Satya”, per tant, a més de “veritat”, vol dir “existència” i, en darrer terme, “realitat”.

 

(2) Gandhi va créixer en un entorn de devoció vishnuïta i la seva formació filosòfica es va desenvolupar, fonamentalment, en la tradició de l’Advaita Vedanta (vedisme no dualista).

Per altra banda, Satya/Veritat i Ahimsa/No Violència són els dos primers preceptes de Yama i Niyama, el conjunt de deu normes de comportament ètic, pròpies de l’hinduisme i del ioga.

 

 

 

 

 

L’ESQUIROL, ELS SIMIS I EL PONT A LANKA (RAMAYANA, VERSIÓ ALTERNATIVA)

– Fuig d’aquí! Sempre estàs al mig… No veus que estic carregant aquest roc? Encara em faràs caure!

Així increpà un simi a l’esquirol que constantment s’esmunyia, apressat, entre les cames dels seus nombrosos companys que estaven acumulant soques i grans roques per a construir un pont entre terra ferma i la llunyana illa de Lanka.

– Jo també vull ajudar a alliberar Sita! – va respondre el trasbalsat esquirol, que anava col·locant pedretes i branquillons entre els materials que començaven a formar l’enorme plataforma.

Els simis construïen un accés perquè Rama i el seu exèrcit poguessin arribar a l’illa i recuperar la seva esposa, segrestada i empresonada al seu regne enmig del mar pel diabòlic Ravana. De fet va ser el propi Rama qui, encuriosit per la rotllana formada al voltant de la cridòria, va acudir a posar pau.

– No us baralleu – va pregar l’heroic Rama, vuitena encarnació de Vishnu – Els còdols i branquetes que porta l’esquirol serveixen per a travar i fer més forts els fonaments del pont que ens durà a la victòria.

I va afegir, tot acaronant l’esquirol:

– Les grans tasques només són possibles amb la col·laboració de tothom. Com més difícil és un repte, més junts hem d’estar.

I així va ser com, després d’acabar el pont i de grans esforços,Sita va ser alliberada.

I també com, des d’aleshores, els esquirols d’aquelles contrades llueixen tres barres al llom.

 

TOT EL QUE ELS RAMAYANES – I ELS PONTS – UNEIXEN

La faula de l’esquirol amanyagat per Rama per tal que, juntament amb els simis, seguís construint el pont a Lanka no figura a la versió del Ramayana tradicionalment considerada canònica i més antiga, atribuïda a Valmiki.

F

De fet, segons com es comptin, hi ha més de tres-centes versions d’aquest gran poema èpic i és que tant Rama com el seu viatge – “yana” significa viatge en sànscrit – i la munió d’altres personatges exemplars que l’acompanyen han estat i continuen sent objecte de devoció popular, no només a l’Índia sinó també per tot el Sud-Est asiàtic, des del Nepal a Filipines i, en l’actualitat, també a Occident, Països Catalans inclosos.

El llibre és considerat sagrat per nombroses creences hinduistes, budistes, sikhs i jainistes de totes les latituds i molts d’aquests cultes particulars han generat les seves pròpies versions. Així, a partir d’un nucli narratiu central, més o menys invariable, el Ramayana ha anat enriquint-se amb les corresponents variants – totes elles perfectament vàlides – que acullen i s’adapten a les característiques particulars de fe, temps i lloc.

Hi ha, a més, des de sempre, innombrables versions resumides en diversos graus i obres de teatre completes o d’episodis concrets. Per altra banda, proliferen darrerament, adaptacions cinematogràfiques i per a la televisió, així com una nodrida col·lecció de còmics, realitzats per autors d’arreu.

En tot cas, el que és també materialment cert, és que el pont escenari de la faula de l’esquirol, més enllà del seu qui sap si mític origen, efectivament existeix. Carreteres i ponts intermedis, construïts sobre la cadena de bancs rocosos que hi ha entre el subcontinent indi i l’illa de l’actual Sri-Lanka, permeten travessar a peu pla la cinquantena de kilòmetres que els separen.

O que – com fan els Ramayanes escampats per tot el món – els uneixen.

 

 

 

EL RIG VEDA, REFLEX D’ESTELS

Cap a on va el vostre brillant carruatge, Herois?
¿Qui l’ha guarnit per a un viatge feliç,
partint, gloriós, a trenc d’alba   
i visitant cada casa, cada matí?
 
On aneu al capvespre, Ashvins? I l’aurora?
On reposeu durant el dia? On passeu les nits?
¿Qui us acull, com fa la vídua amb el germà del seu marit
o la donzella que atrau el seu fadrí?

De matinada, amb veu clara i alta, convoqueu a la pregària
i a les llars acompanyeu el sacrifici.
Però, qui defugiu?
I a quines libacions us feu presents, semblants a Prínceps?
 
Com si fóssiu caçadors perseguint dos elefants salvatges,
us oferim oblacions a l’albada i al foscant.
Als qui us invoquen en els moments adequats,
vosaltres, Resplendents Senyors, assegureu força i aliments. 
 
Aquestes quatre estrofes inicien el quarantè himne del desè mandala del Rig Veda (RV 10.40), un text que, al llarg d’una quarantena de versos més, continua descrivint la resta de beneficis que els Ashvins pretesament atorguen.

El poema conté els trets bàsics de la mitologia vèdica: els Ashvins – dos genets i aurigues (el mot prové de “ashva”, és a dir “cavall”)  – aporten, segons les intemporals creences del subcontinent indi,  tresors, salut i benestar i allunyen la mala sort i la tristor.

Els dos germans conformen un dels mites fundacionals de la cultura indoeuropea: compartim amb els nostres congèneres nombrosos antecessors afins, com els  greco-romans Càstor i Pòl·lux, altres divinitats equivalents bàltiques i anglosaxones i personatges llegendaris com Ròmul i Rem o Aquil·les i Pàtrocle.

ELS DÉUS SÓN LLUM…

Però els versos versionats més amunt van més enllà d’aquestes simbòliques caracteritzacions. Per mitjà del context en el que es formulen  les preguntes, identifiquem clarament els moments en els que els Ashvin es fan visibles, és a dir a l’alba i al crepuscle.

És, per tant, normal que siguin també coneguts com a Estels del Matí i del Vespre, és a dir els planetes Venus i Mercuri, que tenen òrbites similars a la de la Terra, per tant, mai no s’allunyen de la del Sol.

De fet, la identificació dels déus amb els estels deriva ja de la pròpia paraula “deva”, que vol dir “déu” en sànscrit, però també, entre d’altres significats, “que brilla en el cel”. El mot prové de fet de la rel indoeuropea “div”,  és a dir “brillar” i està – potser – relacionada amb el nostre “diví”.

… I EL RIG VEDA, EL SEU MIRALL

A més de la seva importància literària, el Rig Veda  ens transmet una sorprenent quantitat – i qualitat – d’informació sociològica, cultural, religiosa, mitològica i, també, astronòmica.

Que els himnes del Rig Veda facin possible assimilar divinitats amb fenòmens naturals o astronòmics és un fet relativament freqüent en el recull. Surya (el Sol)  hi és molt present, així com Dyaus i Prithivi (el Cel i la Terra) o Ushas (l’Aurora), per exemple.

Però que el Rig Veda sigui un veritable codi astronòmic no depèn, només, dels seus continguts. Els treballs del professor  de Ciències de la Computació de la Universitat d’Oklahoma Subhash C. Kak demostren una relació evident  entre l’estructura de l’obra i la distància entre la Terra i el Sol, els períodes siderals de diversos planetes i les dimensions i orientació dels altars vèdics.

El Rig Veda és, segons paraules del propi professor Kak, “un Stonehenge fet de paraules” i, en tot cas, un llibre que reflecteix, com un mirall, el que veiem cada nit als Cels.

BHARTRIHARI. REINICIANT LA REALITAT, PARAULA A PARAULA

El coneixement és la bellesa més alta,
el tresor amagat, la millor glòria,
l’alegria tranquil·la, la fama i la joia.
Aprendre és el camí més humà.

 Aquest poema va ser escrit al segle V dC per Bhartrihari, autor al que s’atribueixen dos textos sànscrits d’enorme transcendència i, des d’aleshores, de permanent actualitat i influència: una gramàtica que teoritza sobre el llenguatge des d’un punt de vista holístic i un recull poètic formalment impecable però, al mateix temps, amb una despietada càrrega crítica.

ATÒNITA DECONSTRUCCIÓ

Aquest darrer, anomenat Satakatraya – és a dir Tres centenes (Sataka: centenar; traya: tríada) – està format, lògicament, per tres col·leccions d’un centenar de poemes cada una, dedicades respectivament a l’ètica (Nitisataka), a l’amor (Sringarasataka) i a la vida ascètica (Vairagyasataka).

En tots ells el poeta es mostra atònit davant del que l’envolta i deconstrueix , des del punt de vista de l’ètica, de l’ascesi o de la relació amorosa, comportaments, sentiments, pensaments i… el seu propi jo:

Només penso en ella,
però ella desitja un altre home
que adora al seu torn una altra dona
que voldria estar amb mi…
Nefasta ella! Nefast jo mateix!
Funest amor! I tots plegats!

Bhartrihari vacil·la, amb lucidesa i intensitat, entre l’immediat i la transcendència:

Aquest Univers és, de fet, un petit cercle.
Què hi ha de desitjable?
Esdevindrà ones el mar
perquè hi nedin alguns peixos?

El poeta, però, reacciona i reprèn el seu camí. La seva tria és decidida i decisiva:

Llevem-nos! Anem al bosc.
Arrels i fruites seran els nostres aliments,
L’aigua pura, la nostra única beguda,
Les fulles, el nostre llit.

No hi trobarem ni els insensats
ni aquells amb els cors captius de les riqueses.

LES PARAULES SÓN, DE FET, L’ORIGEN DE TOT PLEGAT

Però la seva mirada crítica va més enllà – i més endins – de la seva activitat literària i qüestiona, amb la mateixa capacitat de dissecció, la pròpia matèria primera amb la que basteix els poemes: les paraules.

La gramàtica de Bhartrihari – que s’anomena Vakyapadiya (Frases: “vakya” i  Mots, designats en aquest context com a “pada”) – no es queda en la simple descripció analítica del sànscrit i proposa una veritable filosofia del llenguatge.

La seva afirmació de que Brahman – l’Absolut – no té començament ni final i que la seva essència és la Paraula ja que descriu la Realitat (la Paraula fa la cosa i, per tant, Brahman, el Món) és el punt de partida per a desenvolupar la seva triple aportació que es converteix així en una teoria global: el concepte de So Absolut (Om?), el de Sphota (mot arquetípic, assimilable al concepte del “logos” grec) i el de la funció simbòlica del llenguatge.

Aquest enfocament ha estimulat i enriquit els treballs d’eminents lingüistes i filòsofs d’Occident, especialment a partir del segle XX, des de Saussure, Bloomfield i Jakobson a Chomsky i Wittgenstein, entre molt altres, i està a la base de les teories de la Comunicació més avançades.

REINICI PERMANENT

Un dels poemes més coneguts de Bhartrihari sintetitza el seu pensament al voltant de les paraules (i, per tant, del que les paraules, segons ell, desencadenen):

Ni anells, ni collars.
Ni polseres, ni perfums.
Ni tant sols flors.

La gràcia de cada persona
és el seu llenguatge.
La Paraula,
l’única joia que ha d’usar.

 

NOUS BLOCS AL BLOC: FORMACIÓ I TRAJECTES

El sànscrit ens transmet una cultura riquíssima, que millora els coneixements i la visió del món dels qui ens hi endinsem.

Cacciatore_di_stelle_ai_piedi_del_Gran_Paradiso - Còpia 1Com ja sabem els qui compartim aquest bloc, el sànscrit, transmet, per mitjà d’una llengua extraordinària, una cultura riquíssima, que enfonsa les seves  arrels en la mil·lenària herència vèdica, arriba fins a nosaltres per mitjà de l’imaginari i de les llengües indoeuropees i avança amb pas ferm cap al futur, gràcies a que l’estructura lògica de l’idioma en fa una eina de gran utilitat per a les ciències de la computació.

Per això conèixer-la i tenir-la present és una exploració plena d’estímuls.

És amb aquest objectiu que s’introdueixen sovint en aquest bloc petits canvis que pretenen incrementar-ne la utilitat per als lectors.

En aquesta ocasió, s’hi han inclòs dues novetats, dos nous blocs d’informació agrupats, amb les denominacions genèriques “Formació”  i “Trajectes clars”.

 

Formació

La secció “Formació” – situada com la resta de grups de textos entre la capçalera del bloc i els títols dels articles i accessibles amb un clic – informa sobre els dos cursos de sànscrit impartits actualment i que es poden començar en qualsevol moment.

A “El sànscrit i el Gita”, s’utilitzen estrofes del Bhagavad Gita per a examinar-les paraula per paraula, extreure’n les línies mestres de la seva estructura i aprofundir en el seu sentit.

A “El sànscrit i el Ioga” s’explica el significat de la o de les paraules que designen les diferents postures d’aquest disciplina i se n’analitza la forma. L’estudiant és així més conscient del que fa i, en conseqüència, treu més profit de les seves pràctiques.

 

Trajectes clars

Els articles reunits a “Trajectes Clars” – tots també localitzables des d’altres seccions – inclouen els textos publicats fins ara que descriuen, des del punt de vista de la tradició sànscrita, solucions pràctiques a situacions generades per la condició humana i, per tant, sempre actuals.

Els textos inclosos figuren ordenats des del més recent al més antic:

– Les claus de l’acció. Tardor al Ramayana.
(Normes per a una activitat immediata i eficaç.)

– Evita aquestes sis espases i viuràs cent anys
(Consells per a una vida equilibrada.)

– Chanakya (o els consells d’un Maquiavel indi del segle IV aC)
(Algunes de les sentències més il·luminadores d’aquest intel·lectual i polític
sànscrit.)

– Així es guanya
(Un text extret del “Yaksha Prashna” (*) que destaca les virtuts de les
persones d’acció.)

– Com ser estimat, ric i feliç segons el Mahabharata
(Un altre fragment del Yaksha Prashna.)

El secret d’Arjuna
  (Sobre la concentració de l’atenció en un sol objectiu per tal d’aconseguir-lo.)

 

Nous horitzons

La cultura sànscrita sembla inacabable.

El seu enorme fons documental no ha estat encara exhaurit i amaga, amb tota probabilitat, veritables tresors en les àrees bàsiques del coneixement, però, a més i sobretot, tant el propi sànscrit com tots els continguts que comunica mostren una vigència constantment renovada.

El camí que tenim al davant els “tocats” pel sànscrit és ple de riqueses i de nous horitzons.

Afortunadament.

 

(*) El Yaksha Prashna és un episodi del Mahabharata, publicat  en format
electrònic. És accessible al web d’Amazon.

 

 

 

RIQUESES PRÀCRITES AL RAVAL GLOBAL

Des de la seva creació al segle XIV, el barri del Raval de Barcelona ha passat de zona agrícola a acollir, primer, monestirs i hospitals i grans i petites indústries – amb els corresponents habitatges per al treballadors-, després.

Cavalcada_de_gegants_de_la_Mercè_2008_-_P1220022En l’actualitat, especialment a l’àrea més propera al port, és la llar d’una densa població cosmopolita que representa el 50% del cens total del barri. Procedents sobretot d’Àfrica, Àsia i Amèrica del Sud, els seus habitants conformen un veritable mosaic humà, micromodel de les dialèctiques socials i culturals pròpies de la irreversible Globalització.

VEÏNS

Els ciutadans del Raval que comparteixen un origen lingüístic més afí entre ells són els provinents de l’espai indoari, una branca de la família lingüística indoeuropea que, a més d’incloure el persa – parlat des de l’Iran fins al sud de Rússia -, abraça la gran diversitat de llengües pròpies dels actuals estats del Pakistan, de l’Índia i de Bangladesh.

Els barcelonins originaris del Pakistan hi conformen el grup més nombrós, compost per més de 5.200 persones; quantitativament, el segon col·lectiu prové de Bangladesh i compta amb un cens aproximat de 2.500 ciutadans; els veïns del Raval provinents de l’Índia són una mica més d’un miler.

Sigui quin sigui l’idioma matern en el que parlen, es tracta, en tots els casos, de  llengües  “pràcrites”, és a dir “vernacles”, en oposició a  “sànscrit”, paraula que té el sentit directe de “refinat, perfeccionat, millorat…”.

PRÀCRITS

Malgrat que al Pakistan es parlen més de seixanta idiomes, la majoria dels seus habitants – un 48% segons els últims censos – utilitzen el panjabi, propi,  lògicament, de la regió del Panjab, a cavall entre aquest país i l’Índia, i també de la important diàspora de pakistanesos arreu del món. Els seus 120 milions de parlants l’han convertit en la desena llengua amb més presència al planeta i és, indubtablement, una de les més utilitzades quotidianament entre nosaltres.

Actualment, de fet, però, les llengües oficials del Pakistan són l’anglès i l’urdú. Aquesta darrera és una de les dues formes de l’hindustànic, la “lingua franca” del nord de l’Índia i de gran part del Pakistan.

L’altra forma de l’hindustànic és l’hindi. Les dues modalitats són pràcticament indistingibles i comparteixen,  a més d’una gramàtica sensiblement igual, un lèxic que, en el cas de l’urdú, està més influït pel persa i l’àrab, mentre que l’hindi es basa més en el sànscrit.

Aquesta segona modalitat, l’hindi, és la llengua oficial de l’Índia i, també juntament amb l’anglès com en el cas del Pakistan, un dels dos idiomes oficials de comunicació, així com una de les 22 llengües esmentades a la Constitució. Es tracta del segon idioma més parlat del món, després del mandarí. L’utilitzen com a primera llengua aproximadament 680 milions de persones i com a segona, uns 225 milions més.

Una altra de les 1.600 llengües de l’Índia és el bengalí, usat al nord-est del país i també idioma oficial de Bangla Desh. Amb uns 250 milions de parlants, el bengalí és, com les altres llengües pràcrites esmentades, una de les més parlades del món (en concret, ocupa el sisè lloc) i la prioritària al país, on també es parlen altres 36 idiomes.

Panjabi, urdú, hindi, bengalí – a més dels altres parlars hindustànics usats per minories encara més minoritàries o, fins i tot familiars – són doncs també llengües “nostres” i, sobretot, vehicles de les enriquidores cultures que expressen.

Es tracta de veritables regals lingüístics oferts pels nostres nous veïns.

A tots ells: benvinguts i moltes gràcies!