Arxiu de la categoria: Inici

LA NO VIOLÈNCIA ÉS EL MITJÀ, LA VERITAT ÉS L’OBJECTIU (ALGUNS TEXTOS DE GANDHI)

“Vaig trobar-me amb que l’expressió ‘resistència passiva’ era interpretada de manera molt restrictiva, com si es tractés únicament d’una arma dels febles contra els forts, d’una arma que fins i tot podia caracteritzar-se per l’odi o per manifestar-se com un tipus de violència.

Era evident que havíem de crear una nova manera d’anomenar la nostra lluita… havíem de trobar la forma d’expressar totes les dimensions del combat que dúiem a terme i explicar quins eren els seus fonaments.”

(Aquestes paraules de Gandhi expliquen le gènesi del terme “satyagraha”, que va designar des de començaments del segle XX, el moviment que ell encapçalava, a Sudàfrica.)

 

 

Satyagraha: insistència en la veritat

Satyagraha és una paraula composta formada pels mots sànscrits “satya” (veritat) i “agraha” (insistència) (1), en la que el propi Gandhi va anar aprofundint al llarg dels anys, associant-la sovint a les activitats de resistència civil:

– Satyagraha, de la que la resistència civil és una faceta més, és per a mi la llei universal de la vida.

– Satyagraha és una arma essencialment espiritual.

– Satyagraha no depèn de circumstàncies externes, sinó que obté tota la seva força de l’interior de les persones.

– Satyagraha no comença ni acaba amb al desobediència civil.

– Satyagraha no és predominantment desobediència civil, sinó una tranquil·la i irresistible cerca de la Veritat.

 

Veritat i no violència

Gandhi – empès per les seves profundes creences hinduistes (2) – va reflexionar també sobre el concepte de Veritat i la seva relació amb la no violència:

– Ni la violència ni la mentida, sinó la no violència i la veritat són la nostra raó de ser.

– El camí de la Pau és el camí de la Veritat. La veracitat és fins i tot més important que el pacifisme.

– La veritat és la meva religió i la no violència l’única via per a la seva realització.

– La propagació de la veritat i de la no violència pot fer-se menys per mitjà dels llibres que vivint realment en aquests principis.

 

Finalitat i mitjans

A més d’aquestes i moltes altres consideracions sintètiques del mateix caire, que condensen el nucli de la seva concepció transcendent de la no violència i dels drets humans, Gandhi també va desenvolupar el seu pensament de manera més articulada:

“La No Violència i la Veritat estan tan entrellaçades que és pràcticament impossible distingir-les i separa-les.

Són com les dues cares d’una mateixa moneda.”

En qualsevol cas:

“La No Violència és el mitjà i la Veritat, l’objectiu,”

 

 

(1) Per a fer-se més càrrec del sentit universal i intemporal del combat gandhià, pot ser útil seguir el camí traçat per Nietzsche – que, a més de filòsof, era catedràtic de filologia clàssica – per a qui “la filologia és l’art de llegir lentament”.

Si fem cas del seu criteri i “llegim lentament” el terme “satya”, ens adonem de que prové de “sat”, un dels diversos participis de “as”, verb que correspon al nostre “ser”

“Satya”, per tant, a més de “veritat”, vol dir “existència” i, en darrer terme, “realitat”.

 

(2) Gandhi va créixer en un entorn de devoció vishnuïta i la seva formació filosòfica es va desenvolupar, fonamentalment, en la tradició de l’Advaita Vedanta (vedisme no dualista).

Per altra banda, Satya/Veritat i Ahimsa/No Violència són els dos primers preceptes de Yama i Niyama, el conjunt de deu normes de comportament ètic, pròpies de l’hinduisme i del ioga.

 

 

 

 

 

L’ESQUIROL, ELS SIMIS I EL PONT A LANKA (RAMAYANA, VERSIÓ ALTERNATIVA)

– Fuig d’aquí! Sempre estàs al mig… No veus que estic carregant aquest roc? Encara em faràs caure!

Així increpà un simi a l’esquirol que constantment s’esmunyia, apressat, entre les cames dels seus nombrosos companys que estaven acumulant soques i grans roques per a construir un pont entre terra ferma i la llunyana illa de Lanka.

– Jo també vull ajudar a alliberar Sita! – va respondre el trasbalsat esquirol, que anava col·locant pedretes i branquillons entre els materials que començaven a formar l’enorme plataforma.

Els simis construïen un accés perquè Rama i el seu exèrcit poguessin arribar a l’illa i recuperar la seva esposa, segrestada i empresonada al seu regne enmig del mar pel diabòlic Ravana. De fet va ser el propi Rama qui, encuriosit per la rotllana formada al voltant de la cridòria, va acudir a posar pau.

– No us baralleu – va pregar l’heroic Rama, vuitena encarnació de Vishnu – Els còdols i branquetes que porta l’esquirol serveixen per a travar i fer més forts els fonaments del pont que ens durà a la victòria.

I va afegir, tot acaronant l’esquirol:

– Les grans tasques només són possibles amb la col·laboració de tothom. Com més difícil és un repte, més junts hem d’estar.

I així va ser com, després d’acabar el pont i de grans esforços,Sita va ser alliberada.

I també com, des d’aleshores, els esquirols d’aquelles contrades llueixen tres barres al llom.

 

TOT EL QUE ELS RAMAYANES – I ELS PONTS – UNEIXEN

La faula de l’esquirol amanyagat per Rama per tal que, juntament amb els simis, seguís construint el pont a Lanka no figura a la versió del Ramayana tradicionalment considerada canònica i més antiga, atribuïda a Valmiki.

F

De fet, segons com es comptin, hi ha més de tres-centes versions d’aquest gran poema èpic i és que tant Rama com el seu viatge – “yana” significa viatge en sànscrit – i la munió d’altres personatges exemplars que l’acompanyen han estat i continuen sent objecte de devoció popular, no només a l’Índia sinó també per tot el Sud-Est asiàtic, des del Nepal a Filipines i, en l’actualitat, també a Occident, Països Catalans inclosos.

El llibre és considerat sagrat per nombroses creences hinduistes, budistes, sikhs i jainistes de totes les latituds i molts d’aquests cultes particulars han generat les seves pròpies versions. Així, a partir d’un nucli narratiu central, més o menys invariable, el Ramayana ha anat enriquint-se amb les corresponents variants – totes elles perfectament vàlides – que acullen i s’adapten a les característiques particulars de fe, temps i lloc.

Hi ha, a més, des de sempre, innombrables versions resumides en diversos graus i obres de teatre completes o d’episodis concrets. Per altra banda, proliferen darrerament, adaptacions cinematogràfiques i per a la televisió, així com una nodrida col·lecció de còmics, realitzats per autors d’arreu.

En tot cas, el que és també materialment cert, és que el pont escenari de la faula de l’esquirol, més enllà del seu qui sap si mític origen, efectivament existeix. Carreteres i ponts intermedis, construïts sobre la cadena de bancs rocosos que hi ha entre el subcontinent indi i l’illa de l’actual Sri-Lanka, permeten travessar a peu pla la cinquantena de kilòmetres que els separen.

O que – com fan els Ramayanes escampats per tot el món – els uneixen.

 

 

 

GANDHI: … LA NO-VIOLÈNCIA ÉS EL CAMÍ

En convertir la virtut individual i privada en pràctica pública i col·lectiva, Gandhi ens indica el camí cap a una Humanitat més humana:

– La no-violència és la força més poderosa del món. Una persona que usa la no-violència exerceix un poder superior al de qualsevol brutalitat.

– Una llei injusta és, per ella mateixa, un tipus de violència. Cal resistir-s’hi per mitjà de la no-violència.

– El poder d’una persona no violenta sempre és més gran que el que tindria si fos violenta. Per a la no-violència no hi ha derrota possible.

– El coratge dels no violents és enormement superior al dels violents.

– El poder no prové de factors físics. Emana d’una voluntat indomable.

– Els febles mai no poden perdonar. El perdó és l’atribut dels forts.

– La no-violència és una llei universal que actua en totes les circumstàncies.

– La no-violència és una qualitat que no prové del cos sinó de l’ànima.

– La no-violència és la força més gran de la que disposa la Humanitat. És més poderosa que l’arma de destrucció més potent inventada per la ingenuïtat de l’home.

– La no-violència és una pràctica en constant procés d’evolució. Les seves extraordinàries possibilitats encara estan inexplorades.

La substitució de la llei del més fort per la proposta del bé compartit és, sens dubte, un nou pas en l’evolució dels éssers humans.

Avui pot ser, com, per altra banda, probablement, cada dia, el millor moment per a fer-lo.

 

ALLUNYA, ALBA, LA FOSCOR (RV 10.172)

Vine en la plenitud
de la teva bellesa;
el vigorós aplec que s’apropa
continua el seu camí!

Vine amb els millors auguris
– amb els més generosos -,
entonant un himne de lloances
i de certeses.

Seguim en marxa
i, plens d’ambició,
alcem, més alt, major,
el nostre afany.

Allunya, Alba,
la foscor!
Derrota-la
amb la teva excel·lència.

L’himne 172 del desè Mandala (o, en aquest context, Llibre) del Rig Veda va ser compost – com la resta de textos inclosos al recull – fa més de quatre-mil anys.

 

 

 

 

(La secció “Literatura vèdica” d’aquest bloc conté versions d’altres himnes i informació sobre diversos aspectes d’aquesta etapa inicial de la Cultura Universal.)

 

LA LLEBRE I EL LLEÓ (PANCHATANTRA 3) (*)

– Us queda clar? Va dir el lleó Bhasuraka, amb el seu posat perdonavides als animals que havien intentat pactar amb ell. I va afegir: – A partir d’ara, m’enviareu, cada migdia, un de vosaltres per a dinar.

Resignats, des d’aquell dia, cérvols, senglars, búfals i la resta d’espècies del bosc, tal com havien quedat, subministrava, un darrera l’altre, un dels seus per a satisfer les exigències del lleó.

Quan va ser el torn de la llebre, mentre anava cap al cau on l’esperava el seu botxí, no deixava de ruminar:

 

En què pot la intel·ligència no prevaldre?
En què pot fracassar la determinació?
Què pot no ser dominat per l’orgull ferit?
Què pot no ser vençut pel coratge?

Quan va arribar davant de Bhasuraka, ja tenia la solució.

– Creus que aquestes són hores? M’estic morint de gana! A més, ets tant poca cosa que amb tu no en tinc ni per a l’aperitiu! – Va dir el lleó quan la va veure.

– Perdoneu, Majestat! Com sóc tant menuda, els altres animals m’han enviat cap a vos amb cinc companyes més, però a mig camí, ens ha sortit al pas un col·lega vostre.

– On aneu? – ens ha preguntat. – Som el dinar de Bhasuraka. – li hem respost.

– Aleshores aquell lleó s’ha cruspit les altres cinc llebres i m’ha dit: – Aquest bosc és meu i de ningú més i, tot mirant-me fixament ha afegit: – Aquest Bhasuraka és un miserable! Vés a buscar-lo i que se’m presenti aquí immediatament!! Ja li ensenyaré jo qui és el gran emperador d’aquest regne!!!

– He vingut de seguida, Altesa, però aquell lleó m’ha retardat i…

Mentre la llebre parlava, Bhasuraka anava perdent el món de vista i al final no ha pogut més i cridant i gesticulant va interrompre la llebre:

– Porta’m on és aquest traïdor desagraït. Ja li ensenyaré jo qui mana aquí.`Això s’ha d’acabar, perquè com és sabut:

Qui no aixafa al naixement
malaltia o enemic,
per això que permet créixer
aviat serà destruït.

La llebre va recordar la sentència:

El guerrer que,
en boig desig per la batalla,
no compara les forces enfrontades,
com una arna cau entre les flames.

però, lògicament, no va dir res i, tal i com havia previst, va fer anar Bhasuraka fins un pou que coneixia.

– És aquí dins – va dir la llebre, assenyalant-ne l’interior.

Aleshores, Bhasuraka s’hi va abocar tot fent un rugit. Veient el seu propi reflex a l’aigua del fons i escoltant l’eco del seu propi crit, va creure que el reptava el seu rival, va llençar-se dins per a atacar-lo i allà es va ofegar.

I així va ser com una modesta llebre va vèncer un enemic més gros. I és que ja ho diu i ho repeteix la dita:

Qui és llest, és fort;
però, poden trobar-se seny i rampell?
La llebre va fer servir la ràbia a flor de pell
per a portar el lleó fins a la mort.

 

(*) La faula que conté aquest article és el tercer que sobre aquest llibre – central en la literatura popular de tot arreu en tots els temps – ha estat publicat al bloc.

El text “Els lloros, les grues i la resta de la família” inclou força informació sobre l’obra, a més d’uns apunts sobre les virtuts de la discreció. Podeu llegir-lo AQUÍ.

El segon porta un títol prou explícit: “Unitat. Fins i tot els coloms ho saben”. Podeu accedir-hi des d’aquest ENLLAÇ.