Arxiu de la categoria: Inici

COMPRENDRE EL GITA. MIRAR EL DHARMA, MIRAR ENDINS

Dharmakshetre…

Així, amb la paraula “dharma”, comença el Bhagavad Gita.

Després, l’estrofa continua:

Al Camp del Deure…, al terreny dels Kurus, què hi fan, bel·ligerants, Sanjaya, les meves tropes i les dels Pandava? (BG I.1)

Es tracta de la pregunta que Dhritarshtra – pare i oncle cec dels enemics enfrontats – fa la seu auriga, quan sent la remor de la preparació de la batalla.

En tot cas, l’autor o els autors del recull semblen voler deixar clar que el dharma és el punt de partida del llibre i, com veiem a les seves pàgines, el nucli al voltant del qual es desenvolupa tot el Gita i, per tant, l’ensenyament que Krishna, un dels avatars de Vishnu, el còsmic principi del Bé, desplega davant del dubitatiu Arjuna (i dels lectors que, al llarg dels mil·lennis ens endinsem en el text).

Recordem que el mot dharma apareix ja al Rig Veda. Hi transmet el sentit general d’impuls ordenador de tot el que succeeix a l’Univers, siguin quines siguin les dimensions del fet, còsmiques o cel·lulars.

Al Bhagavad Gita, però, (tinguem en compte que han passat moltíssims segles des de la recopilació Rig Veda a l’escriptura del llibre) el mot dharma té el sentit més concret de deure o, d’una manera més general però potser més precisa, del que cal fer en cada circumstància.

“LES RESPOSTES SÓN DINS NOSTRE”, AFIRMA KRISHNA

I és això – què he de fer? – el que precisament pregunta Arjuna al seu divinitzat interlocutor.

Perquè el co-protagonista del Gita (i alter ego del lector), clarament situat al Camp del Deure, s’adona de les tràgiques implicacions i de l’enorme flagell que esta a punt de precipitar-se sobre la seva família. Aleshores, endut pel seu atordiment, exclama:

Aquests malvats destructors de la família, que causen les pitjors desgràcies, provoquen el final del Dharma i dels lligams entre parents. (BG I.43)

I exposa els seus dubtes davant de Krishna, amic i reputat conseller:

No sabem què és millor per a nosaltres, vence’ls o que ens vencin. Els homes de Dhritarashtra estan davant nostre; després de matar-los ja no tindrem motius per a viure. (BG II.6)

La resposta de Krishna situa la qüestió en el veritable àmbit del problema plantejat:

Sàpigues que el que aferma el món és immutable. Ningú no pot extingir el que es indestructible. (BG II.17)

Per a evitar que aquestes consideracions siguin massa generals, li fa posteriorment unes observacions de caire personal, en aquest cas apel·lant a la seva condició de combatent (però també convidant cada lector a examinar-se ell mateix amb independència de la seva condició):

Mira el teu Deure cara a cara, no vacil·lis, que no hi ha res més adient per a un soldat que una guerra lícita. (BG II.31)

Per si quedés cap dubte, Krishna ho aclareix encara més:

Fes la feina que et pertoca, que l’acció és millor que no fer res. Ni tant sols el manteniment del teu cos seria possible sense ocupar-se’n.

L’home ignorant i dubitatiu, que està trossejat pels dubtes, mor. Per a qui vacil·la no existeix ni aquest món ni el proper; no hi troba felicitat.

No hi ha res a témer, perquè, en el camp del Deure, la victòria és segura:

Sóc la força dels forts, però amb una empenta sense ambició ni passió. Entre els éssers sóc el desig que acompanya el Deure. (BG VII.11)

I Krishna clou el diàleg apel·lant a la consciència permanent sobre el que és positiu i suggerint recordar i aplicar els principis compartits:

Qui recordi aquesta conversa sobre el Deure, m’oferirà un sacrifici de coneixements. Per això el sostinc. (XVIII.70).

DHARMA GLOBAL

Després de les seves aparicions al Rig Veda i al Gita, travessant els mil·lennis durant els que s’ha desplegat la història de l’Índia i, per tant, les seves llengües, la paraula dharma ha anat enriquint-se de sentits.

Patanjali , el llegendari autor dels Ioga Sutres, ja va incloure al segle II aC el dharma com a aixopluc per als seus famosos iames i niïames, els manaments previs a la pràctica iòguica. I, al llarg del segles, desbordant el marc hinduista, el concepte de dharma ha anat incorporant-se a les doctrines del budisme, del jainisme i del sikhisme per, a partir del segle XVIII, arribar a Occident.

Ara mateix, per exemple, al diccionari sànscrit-català, hi trobem una definició de dharma que ocupa més de tres columnes de tipografia quasi microscòpica i inclou conceptes tant diversos com principi, essència, justícia, virtut, costum, qualitat, mèrit, deure, interès, senda, jutge, ciència, ensenyança i un llarguíssim, llarguíssim etcètera.

La importància del dharma en els sentiments més profunds de l’Índia – i la seva popularització – queda ben clara en el fet que el signe que l’expressa està present en la bandera del país. L’Ashoka Chakra – un cercle amb 24 radis, cada un dels quals representa una virtut cívica – figura en la franja horitzontal blanca, entre el taronja superior i el verd inferior.

I més enllà de tot plegat, és significatiu que – com altres paraules que assenyalen creences de l’Índia – dharma no sigui exactament traduïble en cap llengua d’Occident.

Clar que, per sort, tenim el Gita.

 

UPANISHADS, L’HIMALÀIA DE L’ÀNIMA

Quan l’eminent sanscritista Joan Mascaró defineix els Upanishads com l’Himalàia de l’Ànima (1) en fa una descripció sorprenentment precisa: aquests brillants textos filosòfics presideixen l’essència conceptual de l’Hinduisme i de bona part de la del Budisme i del Jainisme, és a dir, dels fonaments de la societat de l’Índia i, per tant, malgrat totes les enormes distàncies, de la nostra.

Com vam compartir anteriorment (2), en uns moments de profunda crisi de civilització, els Upanishads van assentar les bases per a superar les antiquíssimes doctrines vèdiques i, amb els seus feixos d’inèdits punts de vista, van obrir nous camins per a noves idees i per a una nova societat.

Començats a recollir cap als segles VII o VI aC. i donats per completats aproximadament al III dC., els més de 200 Upanishads coneguts reexaminen i posen en qüestió totes les creences en l’àmbit del pensament col·lectiu, sobretot el seu punt central i nuclear: la relació entre l’Absolut (Braman) i el Jo (Atman).

BRAMAN/ATMAN

Durant mil anys, els pensadors indis, partint dels Vedes, van sacsejar tots els comportaments de la societat i, per tant, els seus camps d’estudi n’atenyen, un darrera l’altre, cada un dels seus conceptes bàsics.

Sempre es van situar sota la poderosa ombra de les idees seminals de la seva filosofia: trobar l’entrellat de la distància – o de la identitat! – entre el més gran (el Firmament, la Natura, el Foc…) l el més petit (la dona i l’home, la vida i la mort, el donar i el rebre…).

Alguns exemples ens hi acostaran, potser, millor:

Aquest és el veritable Braman. S’anomena Prana, és a dir Energia Vital, i és l’únic déu. Totes les altres divinitats en són manifestacions. Qui arriba a ser un amb Prana arriba als déus. Aitareya Upanishad.

Qui coneix l’excel·lència esdevé excel·lent. Qui coneix l’estabilitat esdevé estable. Qui coneix el triomf esdevé triomfant. Qui coneix la seva llar, esdevé la llar dels altres. Chandogya Upanishad.

En qui Braman desperta, el coneix i hi troba la immortalitat. El que és li dona la força. El que sap li dona la immortalitat. Kena Upanishad.

L’Un Mateix (Atman), més menut que el més menut, més gran que el més gran, està amagat en el cor de cada u. Lliure d’avarícia, lliure de dolor, ple de pau i d’alegria, veu la suprema glòria d’Atman. Katha Upanishad.

Mai no falteu a la Veritat. Mai no us desvieu del vostre Deure. Mai no negligiu el vostre benestar. Mai no negligiu la vostra salut. Mai no negligiu la vostra prosperitat. Mai no negligiu l’estudi de vosaltres mateixos ni la lectura dels Vedes. Taittiriya Upanishad.

És el Temps o la Natura o la Necessitat o l’Atzar o la Matèria o l’Esperit la Causa Primera? Pot la unió d’aquestes possibilitats ser tinguda com a Causa Primera? No. En cap cas. Perquè l’Un Mateix existeix… Però ni tant sols l’Un Mateix és prou potent per a crear l’alegria i la pena! Shvetashvatara Upanishad.

Només la ment és la Reencarnació i l’home ha de purificar els seus pensaments. El que algú pensa, això esdevé. Aquest és un misteri etern. Maitrayaniya Upanishad.

Quan un home que comprèn l’Un Mateix ha esdevingut tot el que sap, quina pena, quina ànsia pot mostrar aquesta unitat? Isha Upanishad.

NOVES PERSPECTIVES

Des de les primeres traduccions al persa al segle XVI, els Upanishads no han deixat de ser llegits arreu i, actualment, en podem trobar versions en la majoria de llengües de tot el planeta.

Així, a les primeres edicions en persa, van seguir, un parell de segles després, les escrites en llatí i en francès i, immediatament, les angleses i les alemanyes, la majoria de les quals amb intencions comentaris erudits.

Se n’atribueixen tradicionalment al filòsof alemany Arthur Schopenhauer (1788-1860) els comentaris fonamentals ja que va incorporar-los a la seva gran obra “El món com voluntat i representació”, a més va anomenar els Upanishads “la producció més elevada de la saviesa humana”.

Sempre han estat molt respectats per tota mena d’autors, des dels americans Emerson i Thoreau al poeta T. S. Elliot. Se’n destaquen sobretot els esclats de lucidesa i consciència que mostres i demostren i, també, la seva proximitat a alguns conceptes fonamentals de Pitagòres i de plató.

En qualsevol cas, es tracta de lectures indispensables per als qui busquem textos de analitzin la realitat amb la màxima profunditat i el més precís detall i, a la vegada, clars i connectats amb la quotidianitat.

Llegir els Upanishads és avançar.

Endins i enllà.

 

(1) A les últimes pàgines del pròleg a la seva traducció dels Upanishads. El títol d’aquest text pretén i gosa ser un modestíssim homenatge a l’autor.

(2) Article “On és la Llum?” del març del 2015.

 

 

 

ENTRAR AL GITA. MIRAR AL VOLTANT

Ho sabem: el Bhagavad Gita és un àmbit d’aprenentatge.

Des dels seus inicis, que ens mostren un angoixat Arjuna (amb qui fàcilment ens identifiquem), fins a la darrera estrofa en la que es canta amb entusiasme la joia del triomf, els 700 versos del Gita despleguen davant nostre els detalls fonamentals d’unes creences ètiques i espirituals que ajuden a conduir-se – com a mínim – de manera profitosa: directes cap als nostres objectius.

El propi Krishna – interlocutor d’Arjuna i, sobretot, el nostre imaginari instructor – afirma, diverses vegades i de manera perfectament explícita, el seu ànim didàctic:

És aquest Ioga antic el que avui t’he ensenyat; es tracta del misteri suprem. T’he tractat com a un amic fidel. (04.03)

Però un empresa d’aquestes dimensions necessita un mètode d’ensenyament complet i reiteratiu. I Krishna entra en concrecions que Arjuna – home d’acció – no acaba d’entendre. És per això que, amb freqüència, Arjuna l’interromp i pregunta al seu amic sobre les seves (i les nostres) terrenals i immediates inquietuds:

Quan es diu que un home posseeix la saviesa? Que ha assolit la contemplació? Com parla qui ha vist la Llum? Com seu? Com camina? (02.54)

I Krishna, pacientment, respon i aclareix el que l’amic li pregunta. I ho fa de la millor manera que se li acut: posant-li exemples de la vida quotidiana:

Quan, com la tortuga que retreu totalment els seus membres, l’home separa els seus sentits dels objectes sensibles,la saviesa és sòlida. (02.58)

Com un foc ardent redueix un bosc a cendres, així les flames del coneixement cremen totes les accions. (04.37)

LA VERITAT ÉS A TOCAR

Krishna – el text – utilitza constantment exemples extrets del que Arjuna (i el lector) veu i viu la seu voltant. Tot mantenint-se fidel al seu mètode, aclareix, un a un, cada exemple que exposa:

Qui fon els seus actes amb Braman i actua sense lligams no és afectat pel dolor, com l’aigua llisca sobre la fulla del lotus. (05.10)

Sempre es tracta de semblances entre el concepte exposat i les característiques de fenòmens ben propers:

Encara que fossis el més gran dels pecadors, portat pel coneixement com per un vaixell, creuaries la mar del mal. (04.36)

La ment és canviat, imperiosa, violenta, tenaç. Com el vent, és difícil de fixar. (06.34)

La temàtica és tant variada com la vida diària de cada u:

Com l’oceà que acull les aigües dels rius mai no s’omple, no cedeixis a l’atracció del desig. (02,70)

Però tot sovint els comentaris de Krishna fa referència a temen encara més clars, relacionats amb la llum, el dia, el Sol…

KRISHNA ES MOSTRA

El desè capítol del fragment de Mahabharata que acull el Bhagavad Gita – batejat, per cert, pels seus explícits tractadistes i traductors com el de les Manifestacions – que Krishna reuneix per primera vegada l’essència de les seves respostes.

Comença amb algunes exclusivament doctrinals:

Qui em coneix com a sobirà del món, etern, sense començament ni final, permanent entre els mortals, és lliure de tot pecat. (10.03)

Una mica més avall referma de nou la seva absoluta identificació amb la integritat de l’Univers:

Sóc l’origen de tot. Tot procedeix de mi. És amb aquesta convicció que es vinculen a mi els savis amb el pensament més profund. (10.08)

Arjuna, sobrepassat per la vehemència del seu amic, li torna a demanar aclariments:

Com, mestre del Ioga, fins i tot si medités sobre tu sense treva, sabria en quines formes d’existència et podria reconèixer? (10.17)

I Krisna, tornat al terreny de la immediatesa, li respon amb aclariments similars als anteriors i als que farà servir en la resta de capítols:

Entre les dotze déus del Sol sóc Vishnu i entre els astres, el propi Sol radiant. Sóc el déu de la Llum entre les divinitats de les tempestes i la Lluna entre les constel·lacions. (10.21)

Entre les lletres sóc la A i la primera entre les paraules. Sóc tots els temps dels verbs i el creador dels colors. (10.33)

Entre els cants sóc el més bell, entre els versos el més harmoniós. Sóc el primer mes de l’any, entre les estacions, la primavera. (10.35)

Sóc la força dels guanyadors, la política dels reis. Sóc el silenci dels temples i la ciència dels savis. (10.38)

Els aclariments finals de Krishna pretenen il·luminar l’enteniment d’Arjuna amb una resposta que pretén definitiva:

Comprèn que tota manifestació, tota vida, tota bellesa i tota energia s’originen en una parcel·la de la meva potència. (10.41)

MIRAR AL VOLTANT, ENTRAR AL GITA

Krishna insisteix en explicar una vegada i una altra que ell és, en definitiva, la totalitat de la realitat. Que no hi ha res més. Ni més enllà, ni més ençà.

De l’aigua sóc el gust, la Llum dins la Lluna i dins el Sol, la síl·laba Om que trobem als Vedes, el so a l’espai, tota la força de cada persona. (07.08)

 

SOBRE LAKSMI

(Algunes notes, traduccions, preguntes, apunts personals… a l’entorn de Laksmi, una de les tres grans deesses primordials de les literatures sànscrites.)

LAKSMI

Laksmi és la deessa de la Bona Sort, de la prosperitat, de l’abundància. És, també, l’esposa de Vishnu, la divinitat del Bé. El seu altre nom és Shri.

VUIT DIMENSIONS

Els Ashta Laksmi són les vuit manifestacions bàsiques de Laksmi. Cada una d’elles correspon a una font de riquesa:
– Adi (o Maha) Laksmi: la primera (o gran) Laksmi essencial.
– Dhana Laksmi: la Laksmi dels diners.
– Dhanya Laksmi: la Laksmi de la riquesa agrícola.
– Gaja Laksmi: la Laksmi de la prosperitat ramadera.
– Santana Laksmi: la Laksmi donadora de descendents.
– Veera Laksmi: la Laksmi que assegura força i determinació.
– Jaya Laksmi: la Laksmi victoriosa en qualsevol sircumstància.
– Vidya Laksmi: la Laksmi de tota mena de coneixements.

ESPOSA DE VISHNU I DELS SEUS AVATARS

Quan Vishnu baixa a la terra sota la forma de Rama o de Krishna, Laksmi també descendeix i pren les formes de les seves respectives consorts: Sita o Rukmini.

UNA ODA

Cada dona és tu mateixa.
Com una noia en la infantesa,
Com una fadrina en la joventut,
Com una dama en la maduresa.

Oda recollida per Constantina Rhodes (2011), Invoking Lakshmi: The Goddess of Wealth in Song and Ceremony, State University of New York Press.

PURANES

Laksmi apareix freqüentment en els Puranes (textos antics sobre Història, mites, religió…), especialment en el Vishnu Purara:

Shri, lleial a Vishnu, és la mare del món.
Vishnu és el significat, Shri és la paraula.
Ella és la conducta, ell el comportament.
Vishnu és el coneixement, ella la comprensió.
Ell és el Deure, ella l’Acció Virtuosa.
Ella és la Terra, ell allò que la sosté.
Ella és la joia, ell la satisfacció.
Ella és el desig, ell és el delit.
Shri és el Cel, Vishnu el Tot.
Ell és la Lluna, ella la llum de la Lluna.
Ell és l’Oceà, ella és la riba.

TRIDEVI

Amb Parvati (la deessa de la fertilitat) i Saraswati (la del Coneixement), Laksmi conforma el Tridevi, versió femenina de la Trimurti (tríada de Brahma, Vishnu i Shiva). Són també les seves tres esposes.

LAKSMI TÉ MOLTS MÉS NOMS

A més de Laksmi i Shri, Laksmi té molts més noms, la majoria vinculats al lotus (padma en sànscrit), la flor sobre la que se sosté: Kamala (un altre nom dels lotus), Padmapriya (amant dels lotus), Padmamaladhara Devi (deessa amb una garlanda de lotus), Padmamukhi (cara bella com un lotus), Padmaksi (amb ulls bonics com els lotus), Padmahasta (mans que porten uns lotus), Padmasundari (bonica com un lotus)…

Però té també altres identificacions: Vishnupriya (amant de Vishnu), Ulukavahini (que vola com un mussol), Manushri, Chakrika, Kamalika, Aishwarya, Lalima, Indira, Kalyani. Nandika, Nandini, Rujula, Vaishnavi,Samruddhi, Bhargavi, Sridevi, Chanchala, Jalaka, Madhavi, Sujata… entre d’altres.

L’ESTEL DE LAKSMI

L’Estel de Laksmi – ashtalaksmi: vuit Laksmis – és un polígon regular compost per dos quadrats amb un mayeix centre els costats dels quals formen angles de 45 graus. Representa les vuit manifestacions de la deessa.

UNA ALTRA ODA

Nascuda dels lotus,
Reclama tota la dolçor del seu nom.
Laksmi, la reina de la fortuna, et defensarà.
Nascuda amb el lotus com tu
T’envia llunes amables d’amor que et beneeixen,
Vents feliços i suaus per a acariciar-te.
Donzella dels lotus,
Que siguis perfumada per tots els èxtasis.
Ets la deessa més estiamada de Krishna.

Extreta de “The Heavenly Gods’Praise-Song for Laksmi” de Sri Daivakarta Laksmi Stotram.

A POMPÈIA

Què hi fa – i com i quan ha arribat – aquesta menuda i primitiva estàtua de Laksmi al jardí d’una casa de Pompèia, perdurant sota les laves del Vesuvi?

GRAMÀTICA SÀNSCRITA, CIENTÍFICAMENT PERFECTA

En compartir els articles publicats en aquest bloc, hem participat en la riquesa literària del sànscrit i en la saviesa humanística que, amb independència de creences personals, que l’idioma transmet. I en hem adonat també de que bona part de la claredat, la flexibilitat i la precisió del sànscrit són deguts a que es tracta d’una llengua que disposa d’un lèxic exhaustiu i d’una gramàtica que permet expressar els matisos més subtils i les afinitats més aclaridores.


UNA LLENGUA MOLT ANTIGA

Si ens fixem en la gramàtica sànscrita, constatem que descriu una llengua molt molt antiga. Prové del vèdic que, com l’hitita, el grec arcaic i altres llengües similars, neix al seu torn del proto-indoeuropeu, l’hipotètic idioma que, sense base documenta, els lingüistes utilitzen per a explicar els parlars que en són descendents (entre els que, com llunyà successor, es troba, com sabem, el català).

El gramàtic sànscrit conegut més antic és Yaksa – segle setè aC -, autor d’una etimologia que precisa, a més de l’origen de cada paraula, la seva categoria – nom, verb, prefix… -i el seu sentit. Però el veritable gegant dels lingüistes sànscrits és Pànini – sisè i cinquè segles aC – creador de l’Ashtadhyayi (“Vuit Capítols”), una veritable gramàtica que, en versos extremadament sintètics, exposa la morfologia, la sintaxi i la semàntica de la llengua de manera clara i completa (1).

La tradició lingüística sànscrita ens ha transmès una gramàtica científicament perfecta i sense excepcions, que explica amb precisió i a fons cada un dels fets la llengua. Això potser explica perquè el sànscrit s’ha mantingut inalterable al llarg dels seus mil·lennis d’existència.

DECLINAR I NO DECLINAR

Una primera aproximació al sànscrit ens posa davant de dos grans tipus de paraules: les que es modifiquen segons l’ús que en fem (gènere, nombre, moment…), és a dir, que declinen, i les que no ho fan.

Entre les primeres, destaquen lògicament els noms, és a dir els substantius i els adjectius. Totes elles tenen tres gèneres (femení, masculí i neutre), tres nombres (singular, dual i plural) i poden fer vuit funcions en les frases, cada una de les quals disposa de la consegüent gamma de declinacions: nominatiu, vocatiu, acusatiu, instrumental, datiu, ablatiu, genitiu i locatiu, amb les sis variants de gènere i nombre esmentades (2).

Aquesta abundància de possibilitats d’expressar-se abasta també les paraules indeclinables, és a dir preposicions, adverbis, conjuncions, interjeccions i partícules de les que disposem , literalment, de centenars i centenars.

La potència expressiva del sànscrit és riquíssima.

VERBS: L’AVENTURA CONTINUA

L’exuberància del sistema verbal persisteix en aquesta abundància de recursos. Combina el temps, l’aspecte, el mode, la veu, el nombre i la persona. Cal tenir en compte, a més, que els participis tenen un tractament similar al dels noms: declinacions, tres nombres i tres gèneres.

La veu activa, mitjana o passiva i el temps, el mode i l’aspecte presenten deu tipus més i la classe verb encara deu més.

Els temps verbals, per exemple, – si és que aquesta locució pot ser utilitzada, ja que expressen més distincions – s’organitzen en quatre “sistemes”: present (present, imperfecte, imperatiu i optatiu), perfecte, aorist i futur (futur i condicional).

Poden generar-se així milions de formes verbals.

Per altra banda, en sànscrit, els verbs es formen a partir d’arrels a les que s’aplica la conjugació i s’afegeix un sufix. Les arrels originals es divideixen en 10 classes amb un nombre divers de variables cada una. Hi ha més de 2.000 arrels originals i disposem de 22 prefixos que n’alteren, milloren o diferencien el significat.

ASCENDIR? NAVEGAR? APRENDRE!

Es compara sovint l’aprenentatge del sànscrit amb ascendir un cim rebel o creuar un oceà profund. La dificultat hi és, però per a aconseguir-ho cal, únicament i sobretot, constància i una estratègia clara. L’immens goig intel·lectual d’aprendre és a l’abast de tots.

Clar que potser val la pena invocar aquí, ara, amb un somriure als llavis, la col·laboració de Saraswati, la deessa hindú del coneixement:

Que Saraswati, la deessa del discurs,
ens permeti assolir la màxima eloqüència,
ella que porta una lluna jove,
excel·leix amb brillantor exquisida,
seu sobre un lotus blanc
i, des de la cúspide carmesí de les seves mans,
assegura resplendor sobre els instruments d’escriptura
i els llibres escrits gràcies als seus favors.
(Sarada Tilaka)

 

(1) L’elevadíssim nivell científic de Pànini i dels seus col·legues és evident: la seva anàlisi morfològica resulta més avançada que les teories d’estructures lògiques pròpies dels models matemàtics occidentals del segle XX.

(2) Recordem que el llatí te set declinacions ja que no distingeix la possibilitat de l’instrumental.

Ígnia Emily: Sabré perquè. Poema 193

Sabré perquè – quan s’acabi el temps –
I hauré deixat de preguntar-me perquè –
Crist explicarà cada una de les angoixes
En la bonica aula del cel.

Em dirà el que Pere va prometre –
I jo – en la sorpresa del seu dolor –
Oblidaré la gota d’Angoixa
Que ara em crema – que ara em crema!

 

EN QUÈ PARLEN ELS GITANOS?

Malgrat la insistència de bona part de la informació sobre la llengua dels gitanos, el seu idioma no deriva del sànscrit. Es tracta d’una llengua clarament emparentada amb la resta de les que es fan servir a la vora del curs mitjà del Ganges d’on prové.

El que sabem del cert és que el poble “rom” – que és com ells s’autoanomenen – va desplaçar-se massivament en dos grans grups cap a l’Oest cap a finals del segle XI per una causa desconeguda. Una corrent va arribar a Egipte i acabà passant a la Península Ibèrica, des d’on va seguir emigrant fins Amèrica del Sud. L’altra va fer cap fins a Turquia, Grècia, els Balcans i Europa Central fins a Gran Bretanya i d’allà, una part de la seva població, va anar a Amèrica del Nord.

Actualment, els grups més importants es troben a Turquia, al Brasil i als Estats Units, a més de Bulgària, República Txeca i Eslovàquia, Hongria, Romania i Grècia.

La seva situació sempre ha estat molt difícil, sotmesos a discriminacions i maltractes, a vegades en perill d’extinció. Es creu que un 20% dels gitanos continua practicant el nomadisme.

Els gitanos segueixen conservant en gran part la seva llengua però adoptant, i parcialment subministrant, una part del lèxic esdevingut comú i fent seva la gramàtica de cada lloc.

LA LLENGUA ROMANÍ

La llengua que parlen els gitanos s’anomena “romaní”, paraula derivada de “rom”, i presenta en l’actualitat multitud de variants segons els territoris on es fa servir. Aquestes modalitats van des de simples modificacions a veritables dialectes i fins i tot llengües mixtes.

Cada parlar dels gitanos europeus està caracteritzat per una forta influència de les llengües de l’entorn, sobretot en el lèxic, encara que també, en menor grau, en la fonologia, la morfologia i la sintaxi.

El seu sistema gramatical és anàleg al de les llengües actuals del nord de l’Índia i l’ordre dels elements de les frases és l’habitual dels nostres idiomes: subjecte, verb i predicat.

El cas romaní anomenat directe acull expressa el nominatiu i l’acusatiu, mentre que l’oblic es deriva del genitiu. Com en hindi i en bengalí, amb propòsits sintàctics, es poden afegir posposicions. Els noms són animats o inanimats, sent els animats masculins o femenins i hi ha dos nombres.

Els verbs es marquen segons persona i nombre i només es distingeix el gènere en el participi. Hi ha dos modes, l’indicatiu i l’imperatiu i es distingeixen quatre temps: present, futur, passat imperfet i passat perfecte.

Es tracta d’una llengua extremadament flexible i adaptable, amb una molt elevada consideració entre els seus parlants i per tothom que s’hi acosta.

PARLEM CALÓ

El romaní que es parla tant als Països Catalans com a la resta de la Península i als països relacionats és anomenat “caló” i, a més d’assimilar la seva gramàtica fonamental a la dominant en cada territori, ha adoptat moltes paraules i n’ha transmès d’altres d’ús col·loquial i freqüent.

Pensem, per exemple, en Halar (amb hac aspirada), Xaval, Guipar, Dinyar, Filar, Pispar i Pispa, calés, Cangueli o Paio/Paia.

A Catalunya els nuclis més nombrosos es troben sobretot a Barcelona (Gràcia, Sants, El Raval,,,), Mataró, Manresa, Tarragona, Girona, Figueres, El Prat, Sant Adrià, Lleida i Balaguer, entre d’altres. També se’n troben grups al País Valencià i a les Illes.

A més dels enclavaments gitanos dintre del territori sota administració espanyola, probablement la que té més entitat és la situada a la ciutat de Perpinyà on viuen agrupats en un barri específic.

PARLAR ÉS VIURE

Com la resta de les llengües minoritàries, el romaní sempre ha estat una llengua amenaçada de desaparició i se n’ha dit que el jovent no l’usava. Però ha sobreviscut.

Arreu hi ha grans nuclis que la fan servir i, sense proposar-s’ho, en fan una raó d’identitat, no fent més soroll que el de les pròpies converses.

Si la llengua dels gitanos ha sobreviscut deu segles en condicions d’extrema adversitat, es fa difícil tornar-ne a anunciar, una i altra vegada, l’extinció.

Per a adonar-se’n només cal donar un cop d’ull al web http://www.gitanos.cat/ o a http://www.museuvirtualgitano.cat