Arxiu de la categoria: General

TOTES LES VERITATS SÓN AL BRAHMASUTRA

Ara, doncs, pensem en Brahman
BS I.1

Aquest vers – o “sutra”, o, per a nosaltres, aforisme – és el primer dels 555 que configuren el Brahmasutra, és a dir i com és fàcil de deduir, els “Sutres sobre Brahman”, el déu de la Creació en la tríada hinduista, o també, com en aquest cas, la pròpia Creació o, encara, la totalitat de la Realitat.

UNA VISIÓ GLOBAL…

El Brahmasutra és – juntament amb el Bhagavad Gita i el monumental conjunt dels primers tractats filosòfics anomenats Upanishads – una obra fonamental de la literatura sànscrita. Es tracta efectivament d’una de les tres grans col·leccions de conceptes que conformen la totalitat de la filosofia hinduista.

Imaginativament atribuït a Vyasa – segons les llegendes, autor també dels quatre Vedes, del Mahabharata i dels Puranes, però que, recordem i siguem benèvols, literalment, significa “compilador” – el Brahmasutra sistematitza i resumeix les idees anteriors a ell mateix i és, de fet, el text fundacional de l’escola Vedanta de la filosofia hindú.

Es creu que, en la seva forma actual, és obra del també més o menys misteriós filòsof Badarayana que la va compondre – o “compilar” – entre el 400-450 aC i el 200 de la nostra era.

En tot cas, els 555 sutres estan ordenats en quatre grans capítols que globalment tracten del possible accés al sentit de l’existència humana i de l’Univers i, en darrera instància, i des d’un punt de vista metafísic, a la Realitat Primària i Última, és a dir, segons els hinduistes, ni més ni menys que el propi Brahman.

Les deduccions ensenyen les diferències
La pluralitat no és irreal
La percepció no revela l’ésser
BS I. 1.

… I APROFONDIDA

Malgrat el sentit sovint críptic  de molts dels seus sutres – estem davant d’una obra altament tècnica, probablement escrita fa uns quants mil·lennis -, els axiomes del Brahmasutra ens van col·locant metòdicament davant d’una llarga successió de propostes que les traduccions i els prolixos comentaris que sovint les acompanyen s’esforcen – a vegades amb un resultats d’escassa consistència – per aclarir-nos.

L’ésser i la consciència no són un
La consciència no és eterna
La consciència és capaç de canviar
BS I. 1

El primer capítol tracta de la metafísica de la realitat absoluta i és conegut com “Samanvaya”, és a dir Harmonia, ja que sincronitza els continguts de diversos sutres anteriors continguts especialment en els Upanishads i, a vegades, conflictius. Aquest equilibri remet repetidament al concepte de Brahman com a l’origen, el desenvolupament, el retorn i l’inevitable fi del món tal com el coneixem.

El capítol següent – anomenat “Avirodha”, és a dir no-contradicció – refuta les afirmacions d’altres doctrines filosòfiques o religioses, com el Jainisme o el Budisme, basant-se, sempre i de manera estrictament fidel, en els textos vèdics. Referma la identitat entre Atman (simplificant molt, el Jo) i el propi Brahman, convicció màxima de l’hinduisme més pur i dur i net.

…a causa de les paraules que denoten els esdeveniments
i de les històries explicades als Upanishads.
És per aquest motiu que no cal la il·luminació del foc,
però es necessita tot el treball.
BS III

En tercer lloc, el Brahmasutra examina les condicions per a aconseguir una emancipació definitiva de creences limitadores. Insisteix en la natura dels coneixements espirituals i en les vies per a aconseguir-los: la teoria de la mort i de la reencarnació, el karma, la importància de l’acció correcta, de la llibertat de la voluntat, el lliure albir i, sobretot, de la meditació.

Finalment, en el seu capítol més curt, el Brahmasutra lloa els efectes últims de la llibertat i de l’emancipació espirituals, fites últimes de la vida humana, insistint en la identitat entre Brahman i Atman, coneguda, reconeguda i refermada, una vegada més, a través de la meditació.

Fem el Discurs amb la ment.
I pel mateix mètode, segueix després
aquella ment que respira
i que està unida al guia capdavanter,
amb els elements …
BS. IV

ENLLÀ I ENDINS

Sabent-ho o no, milers i milers de persones, probablement milions, al llarg dels segles, a l’Índia però també, cada vegada més, una mica per tot arreu, han fet seus o han tingut en compte els estímuls que els aforismes del Brahmasutra fan germinar en ments i cors.

Primer, al propi continent indi, on ha calgut explicar i comentar cada vegada amb més detall, a mesura que el temps ha separat els lectors interessats dels orígens del text, el sentit de cada sutra. Se’n conserven dotzenes. Els més nombrosos i útils se situen entre el segles X i XVI. Sovint, són fàcilment consultables a internet, tant els més antics com també d’altres, pràcticament contemporanis.

I després, com qui diu, ara, doncs, les traduccions a l’alemany i a l’anglès de Paul Deussen (1883) i de George Thibaut (1890 – 1904) respectivament, que han estat decisives per a la seva difusió a Occident i la seva proximitat a nosaltres.

En qualsevol cas, els Brahmaputra apel·len insistentment a la nostra capacitat d’anar més enllà i més endins de les aparences immediates.

(Llegim, llegim. I siguem més.)

COVID-19. PELS CAMINS DE L’AYURVEDA

Ens ha agafat per sorpresa.

Malgrat les alarmants notícies de la llunyana Xina i de la veïna Llombardia, no havíem previst que la pandèmia provocada pel covid-19 trasbalsaria tant profundament les nostres vides quotidianes.

Però els fets són els fets i moren a centenars les nostres àvies i els nostres avis i els professionals que els atenien. I també parents, amics i persones properes.

La Medecina convencional sembla menys operativa del que esperàvem i refiar-nos més o menys pacientment, a casa, del que ens diuen que està passant sembla poc compatible amb la nostra pretesa adaptabilitat.

I, sobretot, mortalment arriscat.

AYURVEDA: UNA VISIÓ DE L’UNIVERS

Per aquest motiu, apropar-se a l’Ayurveda – ayur: vida, veda: coneixement – pot ser un dels camins més profitosos a recórrer.

Perquè, efectivament, l’Ayurveda és una doctrina curativa global que va molt més enllà de remeis d’herboristeria, de massatges, d’olors exòtiques i d’altres activitats comercialitzades i més o menys folklòriques. Es tracta d’una ciència integral de la salut i del benestar humans, basada en una conceptualització general de les persones, de la societat, de la natura i. fins i tot, de l’Univers.

Alguns estudiosos afirmen que té l’origen en temps prehistòrics i que alguns dels conceptes de l’Ayurveda han existit des de l’època de la civilització de la vall de l’Indus, o potser abans. En tot cas, es va desenvolupar significativament durant el període vèdic – juntament amb una molt abundant literatura científica – i ha continuat evolucionat fins avui mateix.

L’Ayurveda posa l’accent en l’equilibri dins de cada persona i amb el de qui ens envolta. La supressió de les necessitats naturals no és saludable, ja que aquests desajustos ens porten a les malalties, però – per contra – l’Ayurveda pot prevenir i resoldre la majoria de les dolències de tothom, en totes les èpoques i llocs, incloses les conseqüències de les pandèmies.

ABANS, DURANT, DESPRÉS (1)

Segons l’Ayurveda les causes de les pandèmies són  els canvis extrems i erràtics en el clima, és a dir en les temperatures, els vents i les pluges i les sequeres. La deterioració d’aquests factors té al seu torn com a motor l’Adharma, és a dir la indulgència en la manca de comportaments ètics.

Per altra banda, morim prematurament si practiquem una dieta o un estil de vida equivocats.

Per tant, en un brot epidèmic, aquests dos fets – la dieta i l’estil de vida – conflueixen. Un comportament adequat ens pot ajudar a prevenir-lo o a disminuir-ne la gravetat.

Segons l’Ayurveda  protegir-nos d’una epidèmia no consisteix només en tenir cura de nosaltres mateixos. És bàsic també evitar contactes amb els altres i imprescindible rentar-se les mans immediatament després de cada trobada que hagi inclòs proximitat.

La prevenció té un paper important per a evitar aquests riscos. Però el que és encara més pertinent és alliberar el nostre cos de les susceptibilitats a contraure malalties, defugint qualsevol entorn propici a la proliferació d’infeccions.

Un contagi només afecta quan el cos o el teixit corporal són febles i susceptibles.

UNA VIDA SANA

Per tant, prendre el tipus adequat d’aliments en quantitat i qualitat i fer-ho de la manera pertinent és essencial per a prevenir qualsevol afecció,  fins i tot en plena crisi vírica.

Així, entre d’altres recomanacions específiques de l’Ayurveda, però de fàcil execució en un entorn quotidià, es recomana:

– Prendre una dieta lleugera.
– Utilitzar cereals – arròs, blat, ordi… – de fàcil digestió.
– Introduir períodes de dejuni entre els àpats.
– Fer exercici de forma judiciosa.
– No beure líquids en excés.
– Evitar una dieta excessivament rica en verdures.
– Eliminar la presa de dolços i les receptes amb components avinagrats o àcids.
– Dormir exclusivament durant la nit.

UNA VIDA ORDENADA

L’Ayurveda recomana també un vida ètica que, segons cada persona, pot incloure:

– Practicar la veracitat, la compassió i la caritat.
– Seguir un codi de conducta individual i social basat en el bé comú.
– I, per a les persones creients, adoptar hàbits religiosos.

En tot cas, queda clar que en l’Ayurveda la prevenció d’una malaltia – crisis pandèmiques incloses – està centrada en l’individu més que no pas en els elements patògens.

Es pot resumir també que els brots epidèmics tenen l’origen en la “no justícia” (Adharma) i que el seu tractament de prevenció té com a objectiu eliminar la susceptibilitat de l’organisme que en pot resultar amfitrió.

SOBREVIURE ÉS INSUFICIENT (2)

Un dia a altre deixarem enrere el confinament que – com hem pogut deduir – és un dels remeis més fàcils i eficaços per a superar les pandèmies.

Però es fa difícil pensar que en sortirem com hi hem entrat. Hem experimentat pèrdues, tristors, dubtes i altres emocions afortunadament poc freqüents. I estem en una etapa amb un futur professional o acadèmic, com a mínim, incert.

A banda de que avenços científics assegurin un futur amb menys pandèmies i que les estructures sanitàries dugin a terme intervencions de prevenció i de cura ràpides i eficaces, sense les lamentables retards i vacil·lacions que sempre ens envolten – però que aquests dies són clamorosos – caldrà fer camí més enllà des del punt de vista individual. Sembla la manera més segura d’anar, ni que sigui mínimament, més previnguts que aquesta vegada.

Com ens indica l’Ayurveda. Per exemple.

 

(1) Per a la proposta de les tres properes seccions m’he basat en les aportacions de la Dra. Priyanka Shandilya, experta divulgadora de l’Ayurveda a la revista electrònica Medium que, per cert, recomano.

(2) Manllevo el títol d’aquesta secció de la novel·la post-apocalíptica Station Eleven (hi ha edició en castellà amb el mateix títol) de l’escriptora canadenca Emily St. John  Mandel. “Sobreviure és insuficient” és una frase que hi repeteix un dels seus personatges, que al seu torn l’adopta de l’episodi 122 de la sèrie de televisió Star Treck Voyager.

HISTÒRIES QUE S’ACUMULEN: EL REI, EL CEL I EL GOS DE TOTS PLEGATS

Mai no ho sabrem del cert, però és probable  que el Mahabharata – com, per altra banda i entre d’altres, la Ilíada i l’Odissea – fos, en els seus primers primers inicis, un recull de contalles populars que anaven afegint-se les unes a les altres i convertint-se en una narració, més o menys travada, però cada vegada més popular.

Després, al llarg dels segles i dels mil·lennis, s’hi han anat afegint episodis de tota mena, des d’esdeveniments dramàtics i èpics – convenientment completats amb ampliacions literàries i arguments doctrinals diversos – a fragments erudits de caire religiós, filosòfic o polític.

Al menys, això sembla al llarg de les lectures i relectures que s’hi poden anar fent, activitat que, per cert, és molt agradable i divertit dur a terme.

Aquesta elaboració col·lectiva i dilatada es va intuint i confirmant al llarg dels divuit gegantins llibres de l’obra i culmina en el dissetè – el divuitè és una descripció del Cel – que conta la mort de Yudhishthira, el germà gran dels Pandava, l’exemplar família protagonista de la trama narrativa del Mahabharata.

DESPRÉS DE LA VICTÒRIA I DEL REGNAT…

En efecte, el Mahaprasthanika Parva (Llibre del Gran Viatge) – el més curt del poema èpic – explica com, després de la sanguinària i acarnissada victòria contra els seus cosins a la Batalla de Kurukshetra i del regnat dels Bharata amb Yudhishthira al capdavant al llarg de trenta-sis anys, la família va decidir passar el testimoni als seus successors.

L’hereu triat va ser l’únic possible, Pariksit, net d’Arjuna i solitari supervivent de la batalla i, després de les cerimònies pròpies d’un esdeveniment tant important, els cinc germans, amb Draupadi la seva mare al capdavant i un gos que, estranyament, acompanyava Yudhishthira, van dirigir-se cap al Cel.

… YUDHISHTHIRA ARRIBA AL CEL

El viatge a peu fins a l’Himàlaia – porta d’accés al recer final –, travessant deserts i altes muntanyes, va ser tant dur que tant Draupadi com els Pandava, llevat de Yudhishthira i del seu gos, van anar morint per esgotament i inanició, o “van caure a terra”, com repeteix amb dramàtica simplicitat, cinc vegades el llibre.

Quan Yudhishthira, finalment, arribà al seu destí va ser rebut personalment pel propi Indra, el rei dels déus, i convidat a instal·lar-se en una carrossa per a arribar al seu estatge definitiu.

Però quan Indra va demanar a Yudhishthira que deixés el gos on era, aquest li respongué:

Aquest gos, Senyor del Passat i del Present,
m’és totalment fidel.
Ell s’estarà sempre al meu costat.
El meu cor està ple d’ell.

Però Indra no hi estigué d’acord:

Has aconseguit avui la immortalitat. Ets igual que jo.
La prosperitat s’estén davant teu en totes direccions
i tens assegurat l’èxit més alt i totes les felicitats del Cel.
Però ara has de fer fora aquest gos. En això no hi ha cap crueltat.

Començà aleshores un estira-i-arronsa, aparentment sense sentit:

Indra no donava el seu braç a tòrcer:

… al Cel no hi ha lloc per a cap gos…
… si abandones aquest gos arribaràs a la Casa dels Déus…

Però Yudhishthira insistia una vegada i una altra:

… no em separaré d’algú que sent un afecte tant viu per mi…
… mai no abandonaré aquest gos…
… seguiré al seu costat mentre estigui viu…

Per sort, màgicament, el desacord acabà quan, de sobte i causant estranyesa i estupor, el gos es transformà en el déu Dharma – la divinitat del deures, dels drets, de la legalitat, de les virtuts…  – de qui Yudhishthira havia estat estrictament devot al llarg de tota la seva vida.

En les seves paraules, Dharma va posar de relleu les principals virtuts del rei:

… ja vas ser posat a prova per mi en una trobada anterior,
quan els teus germans semblaven morts (*)…

… per ser fidel al teu gos, Yudhishthira,
hauries renunciat a pujar a la carrossa celestial…

… no hi ha ningú altre com tu al Cel.
T’has guanyat una felicitat inexhaurible.

Aleshores, Yudhishthira pujà a la carrossa i entrà definitivament al cel.

I així acaba l’episodi.

DESTÍ FINAL

És impossible determinar amb la mínima certesa quins fragments corresponen a una eventual narració original i quins hi han estat incorporats en etapes posteriors, si és que aquest fet ha succeït mai. Podem imaginar naturalment que alguns dels textos de la discussió entre els dos interlocutors i/o els que corresponen a les paraules Dharma són afegits complement benintencionats.

Sigui com sigui, tal com està, el Mahaprasthanika Parva – i la resta del Mahabharata – és el donat per definitiu pels autors/recopiladors de l’obra.

Però potser una definició més concreta del concepte “dharma” ens ajudarà a degustar-ne la lectura més enllà de suposicions que res afegeixen al plaer causat pels textos, perquè el dharma és, fonamentalment, el conjunt de creences que fa possible la vida a l’Univers.

(Com el propi Mahabharata, goso afegir.)

 

(*) El text es refereix a l’episodi “Yaksha Prashna” del que hi ha una secció específica en aquest bloc amb nombrosos fragments.

ALEXANDRE A L’ÍNDIA: “SE T’HAN ACABAT LES CONQUESTES”, LI DIU CHANAKYA

Alexandre, furiós, ple de ràbia, es va retirar a la seva tenda i, estès a terra, sense agrair el que havia aconseguit fins aleshores, s’adonà de que no travessar el Ganges era l’admissió de la seva derrota.

Així descriu Plutarc a la seva biografia d’Alexandre a Vides Paral·leles els sentiments del gran conqueridor al 326 aC, en no poder atacar l’emperador Chandragupta, situat a l’altra riba del riu. El fet, a més, va posar fi a les conquestes del líder macedoni a l’Àfrica i a l’Àsia, començades 12 anys abans.

A l’altra banda del corrent l’esperava efectivament una gran armada. Segons la informació coneguda pels grecs – i, de nou, recollida per Plutarc – estava composta per vuitanta mil soldats a cavall, dos-cents mil d’infanteria, vuit mil carros i sis mil elefants.

Fossin aquestes dades exactes o exagerades, es tractava d’una enorme força militar, reunida, en part almenys, gràcies a les indicacions de Chanakya, el mentor i conseller de l’emperador de l’Índia.

CHANAKYA, UNA INFLUÈNCIA CONTÍNUA

Chanakya (c. 350-283 aC) és considerat el gran guia política del creador de l’Imperi Maurya (322-185 aC), primer gran reialme del que es té constància històrica i que va dominar, pràcticament, la totalitat del subcontinent indi.

Format a la famosíssima Universitat de Taxila, a l’actual Pakistan, també hi fou professor de ciències polítiques i econòmiques. Fou un gran coneixedor dels Vedes i de la resta de disciplines que s’hi ensenyaven, des de dret a ciències militars i, sobretot i també, un gran home d’estat.

A més de la seva influència en la Història de l’Índia, Chanakya és reconegut com un gran intel·lectual de qui es conserven dues grans obres: l’Arthashastra – sobre política monetària i fisal i relacions internacionals, entre d’altres – i el Nitishastra, una col·lecció d’aforismes de caire personal.

Les seves teories van ser aplicades fins al segle XII i van ser “redescobertes” a les primeries del segle XX. En l’actualitat, és una referència indiscutible entre les classes intel·lectuals, econòmiques i polítiques dirigents de l’Índia.

ARTHASHASTRA, LA CLAU DE VOLTA

L’Arthashastra és “el” llibre de Chanakya i el seu títol ja és prou explícit sobre el contingut: “artha” té aquí el sentit de riquesa, mentre “shastra” vol dir coneixements o ciència.

Ajudarà probablement a comprendre millor el sentit de l’obra si tenim en compte que “artha” conforma – juntament amb “dharma” (deure, justícia), “kama” (desitjos) i “moksha” (alliberament espiritual) – un dels quatre grans objectius de la vida humana segons les doctrines hinduistes més bàsiques.

El text explora l’ètica col·lectiva que manté la societat estructurada i amb un ordre adient per al progrés individual. Es tracta d’un estudi molt aprofundit que aconsella el rei sobre tota mena de fets i situacions que poden comportar tensions de qualsevol tipus, des de desastres naturals a guerres contra enemics externs, i detalla instruccions precises per a situacions de fam i epidèmies, però també projectes d’irrigació, construcció d’obra pública, impostos, legislació civil i mercantil, economia, mercats i comerç, selecció de ministres, diplomàcia i normes sobre agricultura, mineralogia, ramaderia, medicina, boscos o vida salvatge:

L’arrel de la felicitat és el Dharma (ètica), l’arrel del Dharma és Artha (economia, política), l’arrel d’Artha és el bon govern, l’arrel del bon govern és l’equilibri interior, l’arrel de l’equilibri interior és la humilitat, l’arrel de la humilitat es troba en el servei als avis.

Sense govern, creix el desordre. En absència de bon govern, els forts engoleixen els febles. En presència de bon govern, els febles resisteixen els forts.

És el poder i tan sols el poder el que, quan és exercit pel rei amb imparcialitat i proporcionalment a la culpabilitat tant del seu fill com del seu enemic, manté tant aquest món com el proper. El rei just i victoriós administra la justícia d’acord amb el Dharma, el Shanta (sistema legal), Nyaya (edictes legislatius) i Vyavahara (proves, conducta).

El rei ha de protegir les mercaderies, els boscos i els elefants, així com els embassaments i les mines ja establertes i també n’ha de construir de noves.

NITISHASTRA, L’ÀMBIT PRIVAT

El Nitishastra torna a ser – almenys pel seu títol – un manual de bona política, però el seu contingut sembla no tenir elació directa amb l’Arthashastra ja que és una llarga sèrie de sentències sobre una vida tranquil·la i ordenada i fa sobretot referència a la vida indiviual i de família i amb els cercles més propers de veïnatge i d’amistats.

La seva extensió tampoc no és comparable amb la de l’altre obra de Chanakya. La seva cinquantena de pàgines no pretenen confrontar-se amb les més de nou-centes de l’Arthashastra.

Els seus consells tenen, però, una aplicabilitat major i més immediata:

Prescindim d’un parent per a salvar una família, d’una família per a salvar un poble, d’un poble per a salvar un país i d’un país per a salvar-se un mateix.

L’estudiant, el servent, el viatger, la persona famolenca, l’home atemorit, el guardià i l’administrador; aquests set haurien de ser despertats si s’adormissin.

Els peixos, les tortugues i els ocells fan créixer les seves cries mitjançant la vista, l’atenció i el tacte. També ho fan les bones persones per a protegir els seus companys.

Com l’or que es posa a prova polint-lo, tallant-lo, escalfant-lo i batent-lo, l’home hauria de ser valorat per les seves renúncies, la seva conducta, les seves qualitats i les seves accions. (*)

LA PAU, LA MILLOR SOLUCIÓ

En aquesta acumulació de consells alguns semblen d’una utilitat més universal que d’altres. Bona prova podria ser aquest provinent de l’Arthashastra:

Quan el progrés és el mateix en la pau i en la guerra, s’ha de preferir la pau. En la guerra hi ha molts desavantatges: grans pèrdues i enormes despeses, sobretot. I també estar lluny de casa.

Tots hi estem d’acord. Fins i tot Alexandre, probablement.

 

(*) Hi ha més citacions del Nitishastra a l’article “Chanakya. Un Maquiavel…” publicat nteriorment en aquest mateix bloc.

   

VÈNCER EL CANÍBAL (L’OPCIÓ DE BHIMA)

El Mahabharata, el poema èpic més llarg del món, és una de les escriptures fonamentals del sànscrit i un element essencial de la nostra cultura. A més de narrar el permanent combat entre el Bé i el Mal, representats per les dues branques d’una mateixa família, conté material filosòfic i devocional com, per exemple, el Bhagavad Gita, una versió resumida del Ramayana, l’altre gran poema èpic de la literatura sànscrita, i molts altres continguts.

Aquesta intenció enciclopèdica és el que converteix el Mahabharata en un factor clau de civilització.

Els temes que ens ofereix inclouen des de l’essència de l’ètica individual, la política, la religió o la vida familiar a la presència de molt nombrosos personatges secundaris – entre els que trobem dones d’exemplar força i poder, impetuosos guerrers, erudits pensadors i savis de gran anomenada – i de multitud de narracions aparentment fortuïtes.

BHIMA, PER EXEMPLE

Una d’aquestes històries laterals és la de Bhima – l’herculi germà segon dels pandava, els cinc grans herois de l’obra – i el seu definitiu enfrontament amb Vaka, un demoníac i famolenc caníbal.

Selecciono i versiono tot seguit les estrofes de l’Adi Parva (Primer – Adi – dels divuit Llibres – Parva – del poema) que trobo més aclaridores sobre l’episodi:

Després de travessar rierols i bonics paisatges, els pandava van arribar a Ekachakra i es van allotjar a la llar d’un braman.

Un dia, Bhima era a casa parlant amb la seva mare, la reina Kunti, quan van sentir com algú plorava.

Kunti va dir a Bhima: Aquesta família ha estat molt bona amb nosaltres oferint-nos casa seva quan no teníem aixopluc. Hem d’ajudar-los de la millor manera que puguem.

Després de parlar amb el braman, aquest va explicar a la reina: No gaire lluny d’aquesta ciutat, hi viu un demoníac rakshasa. El seu nom és Vaka i menja carn humana.

El tribut setmanal fixat per aquest caníbal és un carro de menjar, dos búfals i l’ésser humà que li porta. Estic enfonsat en un oceà de pena perquè demà he d’anar-hi jo.

Kunti li va respondre: No t’amoïnis. Tu tant sols prepara el menjar que jo m’ocuparé de la resta. Tinc cinc fills i enviaré a un d’ells a trobar-se amb Vaka.

Quan Kunti ho va explicar a Bhima, el noi es va posar molt content: Mare, vull anar-hi jo! Imagina`t! Un carro ple de menjar! Em menjaré el que porti i venceré el rakshasa.

Quan va morir la nit, Bhima, el sempre afamat fill de Pandu, prenent amb ell el menjar del rakshasa, va anar al lloc on vivia.

El poderós pandava, acostant-se a Vaka, va començar a menjar-se el que portava, mentre cridava ben fort el rakshasa pel seu nom.

Vaka, famolenc i inflamat per la ràbia provocada pels crits de Bhima, es va apropar al lloc on estava.

Bhima, en veure’l, va somriure amb desdeny i, prescindint de la seva presència, va seguir menjant amb un posat coratjós.

Aleshores, Vaka, inflamat per la ira, va arrencar un arbre i va intentar assotar Bhima. Entretant, el pandava va continuar menjant i, agafant l’arbre amb la mà esquerra, el va llençar ben lluny.

El rakshasa va arrencar més arbres i va intentar pegar Bhima. El combat va ser tant terrible que la regió es va quedar sense boscos.

Al final, Bhima, veient el caníbal molt fatigat, va començar a apallissar-lo fins que, posant-li un genoll al mig de l’esquena, va agafar-li el coll amb la mà dreta i la cintura amb l’esquerra i el va doblegar fins a trencar-lo com si fos una branca seca.

Atemorits pels crits, els parents del rakshasa van sortir dels seus caus i Bhima els va fer prometre renunciar al canibalisme. Ells van dir: Que així sigui.

I des d’aquell dia, les famílies d’Ekachakra van viure en llibertat.

INGENUÏTAT O CAMINS

Aquesta narració pot ser considerada una banalitat: es tracta d’un simple conte, propi de ments ocioses, el seu sentit és trivial…

O – l’elecció és a les mans de cada un dels qui compartim aquest bloc – podem llegir-la amb atenció. Les històries del Mahabharata sempre aconsegueixen lectors interessats en com, en aquest cas, per exemple, trobar el punt feble de l’oponent i girar-lo en contra seu.

En la història de Bhima i Vaka, aquest procés inclou, successivament: perdre la por a l’adversari, riure’s de la seva supèrbia, menjar-se els seus queviures, manar-li que es presenti davant d’ell, menystenir-lo, ni tant sols mirar-lo, ignorar els seus brams, esperar el seu cansament, dur-lo fins a tanta ràbia que perdi totalment el control…

Els ensenyaments del Mahabharata semblen intemporals.

 

 

COMPRENDRE EL GITA. MIRAR EL DHARMA, MIRAR ENDINS

Dharmakshetre…

Així, amb la paraula “dharma”, comença el Bhagavad Gita.

Després, l’estrofa continua:

Al Camp del Deure…, al terreny dels Kurus, què hi fan, bel·ligerants, Sanjaya, les meves tropes i les dels Pandava? (BG I.1)

Es tracta de la pregunta que Dhritarshtra – pare i oncle cec dels enemics enfrontats – fa la seu auriga, quan sent la remor de la preparació de la batalla.

En tot cas, l’autor o els autors del recull semblen voler deixar clar que el dharma és el punt de partida del llibre i, com veiem a les seves pàgines, el nucli al voltant del qual es desenvolupa tot el Gita i, per tant, l’ensenyament que Krishna, un dels avatars de Vishnu, el còsmic principi del Bé, desplega davant del dubitatiu Arjuna (i dels lectors que, al llarg dels mil·lennis ens endinsem en el text).

Recordem que el mot dharma apareix ja al Rig Veda. Hi transmet el sentit general d’impuls ordenador de tot el que succeeix a l’Univers, siguin quines siguin les dimensions del fet, còsmiques o cel·lulars.

Al Bhagavad Gita, però, (tinguem en compte que han passat moltíssims segles des de la recopilació Rig Veda a l’escriptura del llibre) el mot dharma té el sentit més concret de deure o, d’una manera més general però potser més precisa, del que cal fer en cada circumstància.

“LES RESPOSTES SÓN DINS NOSTRE”, AFIRMA KRISHNA

I és això – què he de fer? – el que precisament pregunta Arjuna al seu divinitzat interlocutor.

Perquè el co-protagonista del Gita (i alter ego del lector), clarament situat al Camp del Deure, s’adona de les tràgiques implicacions i de l’enorme flagell que esta a punt de precipitar-se sobre la seva família. Aleshores, endut pel seu atordiment, exclama:

Aquests malvats destructors de la família, que causen les pitjors desgràcies, provoquen el final del Dharma i dels lligams entre parents. (BG I.43)

I exposa els seus dubtes davant de Krishna, amic i reputat conseller:

No sabem què és millor per a nosaltres, vence’ls o que ens vencin. Els homes de Dhritarashtra estan davant nostre; després de matar-los ja no tindrem motius per a viure. (BG II.6)

La resposta de Krishna situa la qüestió en el veritable àmbit del problema plantejat:

Sàpigues que el que aferma el món és immutable. Ningú no pot extingir el que es indestructible. (BG II.17)

Per a evitar que aquestes consideracions siguin massa generals, li fa posteriorment unes observacions de caire personal, en aquest cas apel·lant a la seva condició de combatent (però també convidant cada lector a examinar-se ell mateix amb independència de la seva condició):

Mira el teu Deure cara a cara, no vacil·lis, que no hi ha res més adient per a un soldat que una guerra lícita. (BG II.31)

Per si quedés cap dubte, Krishna ho aclareix encara més:

Fes la feina que et pertoca, que l’acció és millor que no fer res. Ni tant sols el manteniment del teu cos seria possible sense ocupar-se’n.

L’home ignorant i dubitatiu, que està trossejat pels dubtes, mor. Per a qui vacil·la no existeix ni aquest món ni el proper; no hi troba felicitat.

No hi ha res a témer, perquè, en el camp del Deure, la victòria és segura:

Sóc la força dels forts, però amb una empenta sense ambició ni passió. Entre els éssers sóc el desig que acompanya el Deure. (BG VII.11)

I Krishna clou el diàleg apel·lant a la consciència permanent sobre el que és positiu i suggerint recordar i aplicar els principis compartits:

Qui recordi aquesta conversa sobre el Deure, m’oferirà un sacrifici de coneixements. Per això el sostinc. (XVIII.70).

DHARMA GLOBAL

Després de les seves aparicions al Rig Veda i al Gita, travessant els mil·lennis durant els que s’ha desplegat la història de l’Índia i, per tant, les seves llengües, la paraula dharma ha anat enriquint-se de sentits.

Patanjali , el llegendari autor dels Ioga Sutres, ja va incloure al segle II aC el dharma com a aixopluc per als seus famosos iames i niïames, els manaments previs a la pràctica iòguica. I, al llarg del segles, desbordant el marc hinduista, el concepte de dharma ha anat incorporant-se a les doctrines del budisme, del jainisme i del sikhisme per, a partir del segle XVIII, arribar a Occident.

Ara mateix, per exemple, al diccionari sànscrit-català, hi trobem una definició de dharma que ocupa més de tres columnes de tipografia quasi microscòpica i inclou conceptes tant diversos com principi, essència, justícia, virtut, costum, qualitat, mèrit, deure, interès, senda, jutge, ciència, ensenyança i un llarguíssim, llarguíssim etcètera.

La importància del dharma en els sentiments més profunds de l’Índia – i la seva popularització – queda ben clara en el fet que el signe que l’expressa està present en la bandera del país. L’Ashoka Chakra – un cercle amb 24 radis, cada un dels quals representa una virtut cívica – figura en la franja horitzontal blanca, entre el taronja superior i el verd inferior.

I més enllà de tot plegat, és significatiu que – com altres paraules que assenyalen creences de l’Índia – dharma no sigui exactament traduïble en cap llengua d’Occident.

Clar que, per sort, tenim el Gita.

 

UPANISHADS, L’HIMALÀIA DE L’ÀNIMA

Quan l’eminent sanscritista Joan Mascaró defineix els Upanishads com l’Himalàia de l’Ànima (1) en fa una descripció sorprenentment precisa: aquests brillants textos filosòfics presideixen l’essència conceptual de l’Hinduisme i de bona part de la del Budisme i del Jainisme, és a dir, dels fonaments de la societat de l’Índia i, per tant, malgrat totes les enormes distàncies, de la nostra.

Com vam compartir anteriorment (2), en uns moments de profunda crisi de civilització, els Upanishads van assentar les bases per a superar les antiquíssimes doctrines vèdiques i, amb els seus feixos d’inèdits punts de vista, van obrir nous camins per a noves idees i per a una nova societat.

Començats a recollir cap als segles VII o VI aC. i donats per completats aproximadament al III dC., els més de 200 Upanishads coneguts reexaminen i posen en qüestió totes les creences en l’àmbit del pensament col·lectiu, sobretot el seu punt central i nuclear: la relació entre l’Absolut (Braman) i el Jo (Atman).

BRAMAN/ATMAN

Durant mil anys, els pensadors indis, partint dels Vedes, van sacsejar tots els comportaments de la societat i, per tant, els seus camps d’estudi n’atenyen, un darrera l’altre, cada un dels seus conceptes bàsics.

Sempre es van situar sota la poderosa ombra de les idees seminals de la seva filosofia: trobar l’entrellat de la distància – o de la identitat! – entre el més gran (el Firmament, la Natura, el Foc…) l el més petit (la dona i l’home, la vida i la mort, el donar i el rebre…).

Alguns exemples ens hi acostaran, potser, millor:

Aquest és el veritable Braman. S’anomena Prana, és a dir Energia Vital, i és l’únic déu. Totes les altres divinitats en són manifestacions. Qui arriba a ser un amb Prana arriba als déus. Aitareya Upanishad.

Qui coneix l’excel·lència esdevé excel·lent. Qui coneix l’estabilitat esdevé estable. Qui coneix el triomf esdevé triomfant. Qui coneix la seva llar, esdevé la llar dels altres. Chandogya Upanishad.

En qui Braman desperta, el coneix i hi troba la immortalitat. El que és li dona la força. El que sap li dona la immortalitat. Kena Upanishad.

L’Un Mateix (Atman), més menut que el més menut, més gran que el més gran, està amagat en el cor de cada u. Lliure d’avarícia, lliure de dolor, ple de pau i d’alegria, veu la suprema glòria d’Atman. Katha Upanishad.

Mai no falteu a la Veritat. Mai no us desvieu del vostre Deure. Mai no negligiu el vostre benestar. Mai no negligiu la vostra salut. Mai no negligiu la vostra prosperitat. Mai no negligiu l’estudi de vosaltres mateixos ni la lectura dels Vedes. Taittiriya Upanishad.

És el Temps o la Natura o la Necessitat o l’Atzar o la Matèria o l’Esperit la Causa Primera? Pot la unió d’aquestes possibilitats ser tinguda com a Causa Primera? No. En cap cas. Perquè l’Un Mateix existeix… Però ni tant sols l’Un Mateix és prou potent per a crear l’alegria i la pena! Shvetashvatara Upanishad.

Només la ment és la Reencarnació i l’home ha de purificar els seus pensaments. El que algú pensa, això esdevé. Aquest és un misteri etern. Maitrayaniya Upanishad.

Quan un home que comprèn l’Un Mateix ha esdevingut tot el que sap, quina pena, quina ànsia pot mostrar aquesta unitat? Isha Upanishad.

NOVES PERSPECTIVES

Des de les primeres traduccions al persa al segle XVI, els Upanishads no han deixat de ser llegits arreu i, actualment, en podem trobar versions en la majoria de llengües de tot el planeta.

Així, a les primeres edicions en persa, van seguir, un parell de segles després, les escrites en llatí i en francès i, immediatament, les angleses i les alemanyes, la majoria de les quals amb intencions comentaris erudits.

Se n’atribueixen tradicionalment al filòsof alemany Arthur Schopenhauer (1788-1860) els comentaris fonamentals ja que va incorporar-los a la seva gran obra “El món com voluntat i representació”, a més va anomenar els Upanishads “la producció més elevada de la saviesa humana”.

Sempre han estat molt respectats per tota mena d’autors, des dels americans Emerson i Thoreau al poeta T. S. Elliot. Se’n destaquen sobretot els esclats de lucidesa i consciència que mostres i demostren i, també, la seva proximitat a alguns conceptes fonamentals de Pitagòres i de plató.

En qualsevol cas, es tracta de lectures indispensables per als qui busquem textos de analitzin la realitat amb la màxima profunditat i el més precís detall i, a la vegada, clars i connectats amb la quotidianitat.

Llegir els Upanishads és avançar.

Endins i enllà.

 

(1) A les últimes pàgines del pròleg a la seva traducció dels Upanishads. El títol d’aquest text pretén i gosa ser un modestíssim homenatge a l’autor.

(2) Article “On és la Llum?” del març del 2015.

 

 

 

ENTRAR AL GITA. MIRAR AL VOLTANT

Ho sabem: el Bhagavad Gita és un àmbit d’aprenentatge.

Des dels seus inicis, que ens mostren un angoixat Arjuna (amb qui fàcilment ens identifiquem), fins a la darrera estrofa en la que es canta amb entusiasme la joia del triomf, els 700 versos del Gita despleguen davant nostre els detalls fonamentals d’unes creences ètiques i espirituals que ajuden a conduir-se – com a mínim – de manera profitosa: directes cap als nostres objectius.

El propi Krishna – interlocutor d’Arjuna i, sobretot, el nostre imaginari instructor – afirma, diverses vegades i de manera perfectament explícita, el seu ànim didàctic:

És aquest Ioga antic el que avui t’he ensenyat; es tracta del misteri suprem. T’he tractat com a un amic fidel. (04.03)

Però un empresa d’aquestes dimensions necessita un mètode d’ensenyament complet i reiteratiu. I Krishna entra en concrecions que Arjuna – home d’acció – no acaba d’entendre. És per això que, amb freqüència, Arjuna l’interromp i pregunta al seu amic sobre les seves (i les nostres) terrenals i immediates inquietuds:

Quan es diu que un home posseeix la saviesa? Que ha assolit la contemplació? Com parla qui ha vist la Llum? Com seu? Com camina? (02.54)

I Krishna, pacientment, respon i aclareix el que l’amic li pregunta. I ho fa de la millor manera que se li acut: posant-li exemples de la vida quotidiana:

Quan, com la tortuga que retreu totalment els seus membres, l’home separa els seus sentits dels objectes sensibles,la saviesa és sòlida. (02.58)

Com un foc ardent redueix un bosc a cendres, així les flames del coneixement cremen totes les accions. (04.37)

LA VERITAT ÉS A TOCAR

Krishna – el text – utilitza constantment exemples extrets del que Arjuna (i el lector) veu i viu la seu voltant. Tot mantenint-se fidel al seu mètode, aclareix, un a un, cada exemple que exposa:

Qui fon els seus actes amb Braman i actua sense lligams no és afectat pel dolor, com l’aigua llisca sobre la fulla del lotus. (05.10)

Sempre es tracta de semblances entre el concepte exposat i les característiques de fenòmens ben propers:

Encara que fossis el més gran dels pecadors, portat pel coneixement com per un vaixell, creuaries la mar del mal. (04.36)

La ment és canviat, imperiosa, violenta, tenaç. Com el vent, és difícil de fixar. (06.34)

La temàtica és tant variada com la vida diària de cada u:

Com l’oceà que acull les aigües dels rius mai no s’omple, no cedeixis a l’atracció del desig. (02,70)

Però tot sovint els comentaris de Krishna fa referència a temen encara més clars, relacionats amb la llum, el dia, el Sol…

KRISHNA ES MOSTRA

El desè capítol del fragment de Mahabharata que acull el Bhagavad Gita – batejat, per cert, pels seus explícits tractadistes i traductors com el de les Manifestacions – que Krishna reuneix per primera vegada l’essència de les seves respostes.

Comença amb algunes exclusivament doctrinals:

Qui em coneix com a sobirà del món, etern, sense començament ni final, permanent entre els mortals, és lliure de tot pecat. (10.03)

Una mica més avall referma de nou la seva absoluta identificació amb la integritat de l’Univers:

Sóc l’origen de tot. Tot procedeix de mi. És amb aquesta convicció que es vinculen a mi els savis amb el pensament més profund. (10.08)

Arjuna, sobrepassat per la vehemència del seu amic, li torna a demanar aclariments:

Com, mestre del Ioga, fins i tot si medités sobre tu sense treva, sabria en quines formes d’existència et podria reconèixer? (10.17)

I Krisna, tornat al terreny de la immediatesa, li respon amb aclariments similars als anteriors i als que farà servir en la resta de capítols:

Entre les dotze déus del Sol sóc Vishnu i entre els astres, el propi Sol radiant. Sóc el déu de la Llum entre les divinitats de les tempestes i la Lluna entre les constel·lacions. (10.21)

Entre les lletres sóc la A i la primera entre les paraules. Sóc tots els temps dels verbs i el creador dels colors. (10.33)

Entre els cants sóc el més bell, entre els versos el més harmoniós. Sóc el primer mes de l’any, entre les estacions, la primavera. (10.35)

Sóc la força dels guanyadors, la política dels reis. Sóc el silenci dels temples i la ciència dels savis. (10.38)

Els aclariments finals de Krishna pretenen il·luminar l’enteniment d’Arjuna amb una resposta que pretén definitiva:

Comprèn que tota manifestació, tota vida, tota bellesa i tota energia s’originen en una parcel·la de la meva potència. (10.41)

MIRAR AL VOLTANT, ENTRAR AL GITA

Krishna insisteix en explicar una vegada i una altra que ell és, en definitiva, la totalitat de la realitat. Que no hi ha res més. Ni més enllà, ni més ençà.

De l’aigua sóc el gust, la Llum dins la Lluna i dins el Sol, la síl·laba Om que trobem als Vedes, el so a l’espai, tota la força de cada persona. (07.08)