Arxiu de la categoria: General

LA NOIA DE LES GRANOTES

Deixa un comentari

(Els personatges que apareixen a la literatura índia antiga són – literalment – milers: divinitats específiques de les activitats més diverses i/o que glorifiquen llocs aparentment negligibles; reis, reines, prínceps i princeses de regnes engolits per l’oblit; savis de tota mena, sacerdots i sants. I també generals i militars de totes les graduacions, cossos i especialitats. I, finalment, pagesos, pescadors i comerciants. 

Els detalls de les seves biografies son sovint repetidament relatades en un allau d’obres que n’aporten informacions fragmentàries, freqüentment contradictòries amb les contigües i en les que és habitual trobar-nos probables coincidències de noms i nissagues corresponents a diferents protagonistes.

El fet no té evidentment remei, més enllà de moltes lectures i, sobretot, d’interès, capacitat de sorpresa i passió per la literatura.)

MANDODARI, LA PANCHAKANYA MÉS PROPERA

Bon exemple d’aquesta realitat és Mandodari, una dona empesa per la seva biografia a formar part de les cinc dones que formen la famosa Panchakanya (pancha, cinc; kanya, dones) el grup que, segons sembla, cal invocar un cop al dia, com a mínim, per a seguir els seus exemples i gaudir de la seva celestial i infal·lible protecció.

Malgrat que hi ha coincidència en els diversos tractats sobre que el seu naixement és fruit de la unió entre Mayasura, un dels reis dels dimonis, i Hena, una nimfa celestial, les notícies sobre la infantesa de la noia són, lògicament, força diverses.

Queda clar, això si, que està vinculada a les granotes. Les versions però, evidentment, són múltiples. Segons alguns autors, Mandodari és en realitat filla d’un déu i d’una deessa adúltera, tornada a ser humana uns anys més tard. Altres versions afirmen que és filla d’una serp, d’altres encara que, de petita, va ser untada amb pasta de sàndal… Totes en justifiquen siguin quins siguin els fets pel seus orígens demoníacs associats a la identitat del seu pare.

On hi ha sempre coincidència és que en l’eclosió de la menuda a l’adolescència va resultar d’una bellesa i d’una saviesa mai vistes abans, veritablement sorprenents.

UN MATRIMONI AMB FOSCOS AUGURIS

Les històries sobre Mandodari no comenten ni els seus festejos ni la identitat dels pretendents, excepte en el cas de Ravana, el rei de l’illa de Lanka, un altre diable que serà després l’enemic de Rama, el coratjós heroi del Ramayana. Ravana, que a més del seu caràcter demoníac era – i continua sent sorprenentment venerat avui dia a algunes contrades de l’Índia – un savi amb una indiscutible autoritat en temes religiosos.

Coneixia a fons els quatre vedes, que contenen tota la saviesa de l’Índia més antiga, i era un destacat seguidor de Shiva, el diví renovador de l’Univers, i reconegut no només per l’hinduisme sinó també pel budisme, el jainisme i els sijs.

Malgrat l’universal fama del nuvi d’impenitent faldiller, Mandodari s’hi va casar, orgullosa de l’empenta i brillantor intel·lectual del seu marit i decidida a corregir-ne el comportament infidel,

Com a dona assenyada, Mandodari sempre va intentar conduir Ravana a la rectitud, aconsellant-lo fins i tot de no sotmetre’s als Navagraha, els nou éssers celestials que, d’acord amb algunes creences, governen els destins humans.

NOVA ETAPA

La vida de Mandodari va ser sempre complexa.

Quan Ravana va segrestar Sita, la dona de Rama, en un bosc on estava exiliada amb el seu home, els fets es van precipitar: el demoníac rei. amb la voluntat d’engrandir el seu harem, també s’hi vol casar.

La vehement negativa de la noia i la invasió de Lanka per a alliberar-la van portar a una situació de gran gravetat i quan el diabòlic rei va voler matar Sita, va ser la pròpia Mandodari qui, aturant-li físicament la mà, ho impedí. Rama pel seu cantó va alliberar la seva esposa i Ravana va morir en la batalla.

Mandodari, vídua i repetint una vegada més la interminable roda de les dificultats de la seva vida, va perdre també fills, parents i amics.

(Aquests fets estan explicats amb pèls i senyals al Yuddha Kanda – Llibre de la Guerra – del Ramayana.)

DESPRÉS DE RAVANA

Malgrat que la versió del Ramayana acceptada com a oficial no en diu res, nombroses edicions alternatives afirmen que Mandodari es va tornar a casar.

Va ser potser una decisió personal de la pròpia Mandodari o bé algun tipus de raó d’estat per a preservar l’estabilitat del regne de Lanka on havia regant el seu difunt marit, mantenint-lo dins l’òrbita de poder de Rama, el vencedor en la guerra, o potser per a preservar la influència de la reina vídua en els afers públics del regne.

Sigui com sigui, Mandodari va continuar fidel als seus compromisos, fins que el seu rastre es dissol en els corriols de la literatura i en el nostre coneixement…

(UNA DE LES CINC

 Mandodari, amb Ahalya, Sita i Tara, pertanyen al Ramayana, mentre que Draupadi apareix al Mahabharata. Entre les cinc, Mandodari és repetidament equiparada a l’aigua: “turbulent a la superfície i profunda en la seva recerca espiritual”, afirmen algunes sentències.

 L’heroïna que observem – senzilla i modesta, impulsada per la llum del coneixement que dona sentit al comportament ètic en una època que envoltada d’impuls, passió i desig – sembla l’instrument que desperta la ment i aconsella la raó quan la irracionalitat es converteix en el centre de tot. Que no sigui escoltada no canvia el seu camí. Per a ella, els deures – o, si es vol, la part dhàrmica dels destins humans – són cap endins, mentre que el paper de l’esposa obedient és el jo extern.

[Podeu accedir a més informació sobre les Panchakanyes a  l’article “Panchakanya: verges sagrades, dones lliures” d’aquest mateix bloc.])

Aquesta entrada s'ha publicat en General, Hinduisme, Inici, Literatura sànscrita, Sànscrit, el 22 de maig de 2022 per toni-f

LES 16.108 ESPOSES DE KRISHNA

Deixa un comentari

Com sabem, Krishna és una de les grans deïtats de l’Hinduisme. Adorat com el vuitè avatar de Vishnu – la divinitat del Bé -, se`l considera el déu que atorga absoluta protecció, compassió, tendresa, amor…

És lògic que, amb aquestes virtuts, Krishna sigui un dels déus més populars arreu i venerat tant ara mateix com des de temps que es perden en el més diluït dels oblits.

LES VUIT PRIMERES

Sigui com sigui, donades les seves sobrenaturals característiques, les ments ben pensants de l’Hinduisme li han atribuït vuit esposes canòniques.

Les obres que tracten la sorprenent trajectòria amatòria de Krishna son excepcionalment nombroses: tres puranes (purana vol dir antic):  el Bhagavata Purana, que promou la devoció a Krishna,  el Vishnu Purana, i el Padma Purana, sobre el déu creador Brahma, a més del Mahabharata i l’Harivamsa, un  suplement del Mahabharata.

Segons tota aquesta informació, cada una de les aquestes mullers presenta trets específics que la distingeixen de les altres set i, sobretot, completen el concepte global del propi espòs.

El grup mereix la singular denominació d’ashtabharya (astha: vuit, bharya: esposa) i està constituït per tres tipus de dones.

El primer bloc està format per la famosa Rukmini, la filla de Bhishmaka, el rei de Vidarbha, regió situada al centre geogràfic del subcontinent indi, i avatar del món material, Satyabhama, avatar dels elements que conformen la realitat, i Jambavati, filla del rei-os Jambavan, a qui ella mateixa va derrotar per a recuperar una celestial joia màgica.

La segona agrupació està formada per Kalindi, filla de Surya, el déu del Sol y de Saranyu, la deïtat del riu Yamuna, provinent de la zona d’arribada dels pobles vèdics a l’Índia, per Nagnajiti que representa l’Est dels reialmes i per Lakshmana originària de les zones de l’Oest.

Finalment, el tercer grup consisteix en la bonica i virtuosa Mitravinda, filla del molt anomenat rei Shibi, un altre descendent del sol, i en la princesa Bhadra, d’una nissaga molt antiga.

Cada una d’aquestes dones va atorgar els orígens, els estímuls i els itineraris a Krishna, per a les innombrables odissees que converteixen la seva vida en exigent exemple per als seus creients.

16.100

A més de les vuit esposes acollides per l’ortodòxia Hinduista, Krishna es va casar també amb altres 16.100 o, segon les escriptures adoptades com a font d’informació, 16.000 noies de nissagues ben diverses.

En tots els casos eren princeses, filles de divinitats o deesses elles mateixes. Havien estat capturades pel rei-dimoni Nakasura i, un cop el diable vençut per Krishna i les noies alliberades, van demanar-li que s’hi casés per a evitar ser rebutjades degut a haver estat sotmeses a un empresonament indigne.

Cada una de les noves esposes de Krishna va rebre un palau i les servents corresponents i, nit rere nit, Krishna, bon espòs, les visitava encarnant-se individualment en personalitats diferents.

Lògicament, nombroses històries les acompanyen. Les més populars són probablement les que les converteixen en lleteres que tenien cura del que un jove Krishna, que tenia l’ofici de pastor, recollia cada nit, o les que les assimila, una a una, a tonades diferents de l’inacabable i riquíssim patrimoni musical de l’Índia.

En tot cas, totes elles ens acompanyen per exemplars aventures que engrandeixen – encara més! – els mèrits del personatge.

VUIT 0 SETZE-MIL CENT-VUIT?

Procliu a adoracions enceses i persistents, Krishna continua expressant les característiques desitjades per les persones que hi dipositen les seves fes. Les creences sobre ell continuen ben vives, estimulant i enfortint els seus fidels.

Motius sempre n’hi ha. L’espècie – vagament – humana és la nostra espècie i els mites, com les llegendes d’origen, juguen un paper fonamental en les nostres societats, recolzats, sovint amb sospitós entusiasme, per preteses autoritats de tota mena, polítiques, econòmiques, socials, intel·lectuals o religioses.

Cadascuna de les vuit dones – o de les setze-mil cent-vuit – de Krishna expressa un simbolisme espiritual de les relacions amoroses. Segons la tradició, la vida del déu Krishna és propera a la de cada ésser humà en tots els temps i llocs i en un univers simbòlic.

(Si vols, lògicament.)

RIG VEDA X 71: SENSE PARAULES… RES!

Deixa un comentari

Quan els homes, savi Brihaspati, guru dels déus, van posar nom al que els envoltava, van revelar els sons de Vak, la deessa dels mots. Tota les belleses i les veritats secretes que duia dins seu van ser així mostrades.

Aleshores, els més savis van modelar les paraules amb els seus pensaments, garbellant-les com si les agitessin amb un sedàs. Els que els envoltaven van descobrir-hi l’amistat. Un bon senyal havia acollit el llenguatge.

A través de les cerimònies van establir el pas dels mots per la parla i van implantar-la en els més sensats. Van enlairar-la i escampar-la en bocins i, aleshores, els set  cantaires de la celebració van elogiar-la.

Però alguns que miraven no la veien i altres que escoltaven no la sentien. La llengua només es mostra als qui, com una esposa amorosa, amb un bonic vestit, despulla el seu cos davant de l’estimat.

A una persona que se sent incòmode en aquesta amistat, no l’apressen perquè entengui els sentit dels sons. Viu en la falsedat, com una vaca que no dona llet, perquè les paraules que ha sentit no fan flors ni donen fruits.

Un home que abandona un amic que ha après amb ell no en comparteix les paraules. Qui escolta, escolta en va perquè no coneix els camins.

Aquests amics tenen ulls i orelles, però el que veuen i escolten no és el mateix. Alguns semblen estanys on l’aigua només arriba a la boca o a l’espatlla, d’altres però són com gorgs aptes per a banyar-s’hi.

Quan les intuïcions de la ment són formades en el cor, quan els bramans comparteixen els sacrificis com fan els amics, Alguns es queden enrere per desconeixement i d’altres els superen amb el poder de la pregària.

Els qui no es mouen ni a prop ni lluny, que no són veritables bramans ni espremedors de Soma. Usant les paraules de manera equivocada, teixeixen sobre una trama de draps, sense adonar-se’n.

Tots els amics s’alegren per l’amic que emergeix amb fam de victòria  en la trobada. Els salva dels errors i els dona aliments. És digne de ser lloat i de guanyar el premi.

Un fa florir la flor dels versos i un altre canta una cançó en l’antic metre sakvari. Un més, el braman, proclama el coneixement dels camins antics, les tradicions dels homes. Un altre estableix les regles del sacrifici.

 

Compost probablement en el si d’un grup dels primers homes que van articular les paraules inicials expressades pels nostres antecessors, l’himne 71 del desè llibre del Rig Veda és una de les primeres reflexions col·lectives sobre la parla. Els comentaris religiosos del text acompanyen la dimensió social del fenomen.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en General, Hinduisme, Inici, Literatura vèdica, Sànscrit, el 24 de gener de 2022 per toni-f

“COM FAIG IOGA, PARLO SÀNSCRIT”

Deixa un comentari

L’optimista afirmació del títol d’aquest article és, bàsicament, vàlida: els practicants de ioga utilitzen un abundant repertori de paraules sànscrites per a referir-se als seus exercicis i, sobretot, a la sòlida base filosòfica que els conté.

Però el sànscrit és una llengua integral, que descriu amb precisió la totalitat de les emocions i especulacions humanes, els fenòmens de la natura i les nostres activitats (ioga inclòs, per cert). I ho fa amb absoluta exactitud, de manera sovint reveladora de nous aspectes i matisos.

Clar que, pels seus orígens, el ioga fa servir paraules sànscrites i, per aquest motiu pot afirmar-se que el sànscrit és la llengua del ioga i, per tant, que qui fa ioga parla sànscrit.

 

TOPANTS

El lèxic sànscrit que utilitza el ioga, els camins pels que avancen els qui trepitgen els seus camins, són d’una precisió terminològica – i topogràfica – absoluta. En un mapa imaginari hi trobaríem panorames i racons d’una riquesa conceptual d’una enorme profunditat. Per exemple:

((Dharma)

La paraula “dharma”, per exemple, a més de ser el fil conductor del Mahabharata, té el sentit de “deure”, però també de virtut, norma o vocació i, fins i tot, de legislació. O, en l’altre extrem del seu pol conceptual, del principi que genera i governa l’Univers. El seu origen és el mot sànscrit “dhri” que vol dir aguantar, mantenir, preservar…

(Iama)

Els iames són els deures recomanats per la filosofia del ioga i descriuen els controls de la conducta necessaris per a una vida ètica. Deriven dels ensenyaments dels Vedes i conformen un codi de comandaments morals en forma de regles. Estan contingut en els Yoga Sutras de Patañjali, una col·lecció d’aforismes sobre la teoria i la pràctica del ioga.

(Jñana-ioga)

La paraula composta “jñana-ioga” – és a dir ioga de la saviesa, del saber, del coneixement, etc. – indica el camí cap al benestar a través de la intuïció directa del Jo, mitjançant l’aplicació constant del discerniment entre el Real i l’Irreal. La ruta transcorre a través de la meditació i d’altres pràctiques d’interiorització.

(Pranayama)

El pranayama és la pràctica – i la ciència – iòguica de centrar-se en la respiració. En sànscrit, prana significa “força vital”, i yama “agafar el control”. Les tècniques de ioga tenen com a finalitat absorbir, dirigir i acumular el prana i condueixen a l’increment de les energies vitals.

(Sarvangasana)

Es tracta d’una de les postures bàsiques del ioga ja que el cos descansa de forma invertida sobre les espatlles . La circulació de la sang i la respiració en sentit contrari a l’habitual provoquen la revitalització general del practicant. La paraula és el fruit de la combinació dels termes “sarva” (tot), “anga” (membre) i “asana” (postura).

(Savasana)

El terme prové de “sava”, que literalment vol dir cadàver, i d’”asana” que designa  la postura que l’imita. Mantenir-se estirat a terra, perfectament immòbil i relaxat calma el sistema nerviós, els pensaments i les emocions. Produeix un notable descans.  Normalment es realitza al final de les sessions de ioga.

(Tantra)

La paraula tantra prové de l’arrel sànscrita que significa “teixir” i es refereix a textos, sovint presentats com un diàleg entre un déu i una deessa., que tenen com a objectiu ensenyar que tot és digne del màxim respecte, fins i tot les pràctiques tradicionalment profanes.

 

ARA. AQUÍ

El coneixement a Europa i a Amèrica del sànscrit s’inicia a través dels primers colonitzadors del subcontinent indi per part de comerciants portuguesos i anglesos al segle XVII i l’arribada del ioga a Occident es va produir als darrers anys del segle XIX, concretament als Estats Units, de la mà de Swami Vivekananda.

Avui, tant el sànscrit com el ioga formen part del fons cultural comú a una gran part de la Humanitat i, per als practicants de ioga, aprendre sànscrit és, a més d’un enriquidor viatge intel·lectual, la oportunitat d’aprofundir en els seus exercicis ja que condueix a una millor comprensió d’uns coneixements amb clars beneficis des de tots els punts de vista.

Parlar sànscrit obre la porta a un millor ioga, perquè el sànscrit és, efectivament, la llengua del ioga.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Formació, General, Inici, Ioga, Sànscrit, el 12 de desembre de 2021 per toni-f

ÈPICA SÀNSCRITA. TAMBÉ AL SEGLE V… I AL XXI!

Deixa un comentari

En el roent Sacrifici que fou la batalla – l’arc hi era l’estendard, la ira, el foc, el camp de batalla, les brases, els crits dels valents soldats, els càntics vèdics, les fletxes, les paraules i els reis eren la fusta – Paraśurāma va sacrificar Sahasrārjuna com si es tractés d’una immolació.

Malgrat els seus obvis ressons èpics, aquest text no pertany a cap poema antic, com els sovint comentats en aquest bloc. Es tracta, ben al contrari, d’un molt breu fragment del “Shribhargavaraghavi”, una de les popularíssimes obres del prolífic autor contemporani Rambhadracharya, sobre Rama i Parasurama, dos dels grans protagonistes del conegut Ramayana, que és, com sabem, un dels gegantins poemes del sànscrit clàssic.

GRANS POEMES

Perquè els literats d’aquesta llengua, conservada sorprenentment invariada durant més de tres mil anys, semblen abduïts, ja des del principi de les seves trajectòries individuals, per la poderosa literatura que els ha precedit i en prenen tot sovint episodis com a nucli de les seves obres.

Una exemple ben clar d’aquest fet és l’autor del segle V Kalidasa, un dels grans escriptors de tots els temps, de qui es conserven tres obres de teatre, dos llargs poemes de temàtica diversa i dues narracions èpiques compostes en vers, tot plegat inspirat en personatges, fets i situacions provinents dels Vedes, del Ramayana i del Mahabharata.

Així, afortunadament, encara en podem llegir:

Tenia el sol un halo malaltís al seu voltant.
Enrotllant-se al seu interior, els ulls espantats podien veure
Grans serps retorçades i alegres
Perquè la mort del dimoni tan aviat hauria de ser.

Va caure, ballant com una flama i un llum encegador,
Il·luminant els cels més allunyats, des de molt amunt.
Va caure un llamp de fulles des d’un cel sense núvols
Que va portar la por i els tremolors.

Els elefants van ensopegar i els cavalls van caure,
Els lacais es van empènyer, deixant cadascun el seu lloc,
El terra sota ells tremolava davant l’onatge
De l’Oceà, quan un terratrèmol va sacsejar l’amfitrió.

Aquesta pràctica literària és extraordinàriament prolífica i en trobem nombrosos exemples anteriors i posteriors a Kalidasa i fins a les publicacions actuals. En l’obra d’aquests autors destaquen narracions i poemes que reprenen amb ulls de tots els temps i també dels segles XX i XXI temes inspirats en els clàssics més clàssics, i que es coneixen genèricament com “mahakavya”, mot compost per “maha” (gran, com “mahatma”, per exemple) i “kavya” (poema) és a dir, òbviament, “gran poema”.

EL CAS RAMBHADRACHARYA

Rambhadracharya, l’autor de la citació que encapçala aquest article és un d’aquests autors, però la seva activitat supera àmpliament la literatura ja que, a més de poeta i autor teatral,  és també un destacat líder espiritual, educador, estudiós de la llengua i de la literatura sànscrites, crític literari, filòsof, compositor, cantant, ballarí i director de ballet.

Autor de més 150 llibres de tots els gèneres,  Rambhadracharya, a més de l’obra citada, ha escrit altres tres “mahakavya” a les que podem llegir, per exemple:

Senyor omnipotent, que elimineu l’angoixa dels vostres devots, protegiu-me, que estic sent consumit pel ferotge foc de les penes, que cau impotent sobre el món mundà, que no té cap protector, que és ignorant i que està lligat per les cadenes de l’engany.

Què es pot veure en aquest món caigut, fals i ple de vicis i disputes i governat pels pecats dels humans enganyosos i malvats? Només val la pena veure Rama i els seus cabells que li cobreixen la cara com a un lotus, que és completament feliç, que té la forma d’un nen i que ens dona la llibertat.

DESIG PROFUND

Afortunadament, una estrofa de Rambhadracharya acosta lectores i lectors a textos més immediats, a temes més propers als nostres grans desitjos:

Els qui així canten arriben als peus de Vishnu, la divinitat de l’equilibri, i mai no cauen en el pou del naixement i de la mort.

 

 

 

Aquesta entrada s'ha publicat en General, Literatura sànscrita, Literatures, Poemes, el 13 d'octubre de 2021 per toni-f

LES CATORZE OPCIONS DE LES PARAULES SÀNSCRITES

Deixa un comentari

La bellesa i l’interès del sànscrit no rau – només – en la seva gegantina literatura. La llengua en la que les seves obres estan escrites és també, per ella mateixa, un enorme univers de conceptes, connexions i boscos frondosos que, per poc que badem, fa presoner qui, incautament, s’hi endinsa.

Les seves paraules fonamentals – noms, adjectius, pronoms i numerals – varien segons el seu ús en la parla o l’escriptura, és a dir, declinen – com el llatí, per exemple – i per a fer-ho, despleguen una estructura de normes sense ni la més mínima escletxa o excepció (*).

TRES DE CATORZE OPCIONS

Els mots sànscrits adapten les seves formes segons els tres gèneres de la llengua (masculí, femení i neutre), els seus tres nombres (singular, plural i dual) i les vuit funcions gramaticals en les que es distingeixen: nominatiu, vocatiu, acusatiu, datiu, ablatiu, genitiu, locatiu (fins aquí com en llatí) i instrumental, que, com el seu nom ens diu, indica l’eina que es fa servir o qui acompanya qui fa l’acció descrita.

Cada terme sànscrit doncs pot adoptar fins a catorze formes diferents i, quan és utilitzat, com és lògic, sempre n’adopta tres: gènere, nombre i cas.

Així diem “pità” o “pitaram” si, per exemple, el pare (arrel “pitr”) estima o és estimat, però “nadyau” o “nadisu” si dos rius (arrel “nadi”) baixen per la vall o  es veuen o se’n descriuen tres o més.

LES TERMINACIONS

Fins aquí la teoria. Ara cal aplicar-la a cada un dels 20.000 o, segons com es comptin, fins a 2.000.000 de vocables sànscrits.

Sembla complex, però les normes que permeten parlar, escriure i llegir sànscrit d’una manera més o menys acceptable estan a l’abast de tothom que hi esmerci el temps necessari.

Per ella mateixa, l’operació és senzilla: només cal afegir el sufix adient a l’arrel de la paraula que s’utilitza, tenint en compte, això si, les terminacions del mot bàsic que, segons l’exhaustiva fonologia sànscrita, estableix criteris precisos per a cada cas.

Així, per exemple, el nominatiu de la paraula “kanta” (estimat) és kantah, kantam o kanta, segons si ens referim a un ésser masculí, neutre o femení, però si esmentem una germana (“svasr”) en datiu, per exemple, direm “svasre” si el terme està en singular, “svasrbhyam” si és dual o “svasrbhyah” si és plural.

És més senzill del que sembla. Les terminacions de les arrels sànscrites que acaben en vocal són només quatre i distingeixen entre la dicció llarga i la curta (en total, vuit doncs). Les consonàntiques, que són simplement sis, resulten relativament fàcils perquè els usos de les unes s’acosten molt als de les altres.

APRENDRE SÀNSCRIT

Aprendre sànscrit és una aventura que mai no s’acaba i per a tenir-ne una visió suficient per a entendre-la podem utilitzar diferents sistemes: Universitat, estudiar a casa, en grup o en solitari, amb o sense professor extern…

La veritat és que tots presenten avantatges, però hi ha dos mètodes casolans que funcionen força bé, almenys per a començar. Podem anomenar-los el dels infants i el de les persones sistemàtiques.

Si som metòdics cal utilitzar el més rigorós: aprenem de memòria un text breu, una estrofa del Bhagavad Gita, per exemple, en sànscrit, naturalment, i, amb l’ajuda de diccionaris, gramàtiques i/o mètodes d’aprenentatge, comprenem el sentit de cada paraula. Un cop memoritzat, haurem fet un pas determinant per a arribar al cel – i al zel – dels sanscritistes. Com és natural caldrà repetir la operació tantes vegades com calgui.

I haurem començat.

El sistema dels infants és més senzill. Espavilats com espurnes, quan són menuts, trien la paraula associada al que creuen més urgent: mare, llet, pa,  germà/na, dormir… la reprodueixen el millor que poden i la repeteixen fins que les persones que les envoltem descodifiquem els seus esforços i les criatures pronuncien de manera intel·ligible. I el procés continua fins que l’infant, per fi, parla !

Podem fer alguna cosa similar: prenem una paraula senzilla i propera a nosaltres, a la feina o en moments plaents, per exemple, i la repetim  incansablement fins que forma part de la nostra memòria. I després una altre i una altre i una altre…

És cert. En ambdós casos cal persistència. Com en tots els mètodes, per cert, si volem aconseguir bons resultats.

En qualsevol cas, aprendre sànscrit – o anar-s’hi apropant – s’ho val. El sànscrit és una de les llengües més descriptives – i boniques? – que coneixem, triem les opcions que triem.

 

(*) Comentarem la conjugació dels verbs i les paraules conegudes com indeclinables – preposicions, adverbis, interjeccions i conjuncions – en un proper article.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Formació, General, Inici, Sànscrit, el 8 de setembre de 2021 per toni-f

BENVINGUDA A L’ALBA – RIG VEDA VII.77 (EPIDÈMIA 4)

Deixa un comentari

(A partir d’avui – solstici d’hivern d’aquest 2020 -, i fins els 21 de juny de l’any vinent, el dia tornarà a recuperar terreny a la nit.

La llum s’anirà imposant a la foscor, il·luminant amb la seva força el nostre combat quotidià contra la pandèmia, mesures preventives i vacunes incloses.)

Ha brillat intensament, com una noia jove que bressola criatures i ajuda a moure’s per primer cop tot el que és viu.
Ha portat Agni – el foc – a escalfar homes i dones, infants i avis. L’Alba ens ha dut la llum, ha expulsat les penombres.

Mirant-ho tot, estesa arreu, ha sorgit, immensa. S’ha alçat i ha resplendit intensament, amb els tons blancs del seu esplèndid vestit tot al voltant.
Ha lluït, bellíssima, amb els colors daurats de la seva pell. Ha aparegut, mare dels ramats i guia dels dies.

Menant el Sol – la mirada dels déus! -,  la propícia Senyora condueix el seu Corser blanc i bell a examinar-ho tot plegat.
Distingida pels seus rajos, es veu, rutilant, com visita tot el món portant el seu meravellós tresor.

“Acostat a nosaltres, allunya l’enemic, prepara’ns una àmplia pastura lliure de perills.
Espanta els que ens odien, ofereix-nos riqueses i, tot cantant, aboca’ns recompenses, Dama opulenta.

Envia el teu esguard més resplendent per a il·luminar-nos, concedeix-nos dies més i més llargs, oh Alba, oh Deessa.
Dona’ns aliments, tu que tens tot el que és preciós, generosa, rica en carros, bous i cavalls.

Oh Usas, deessa de l’Alba, nascuda noble, filla del cel, que els sacerdots amb els seus himnes fan poderosa,
Descobreix-nos vastes i glorioses riqueses i, vosaltres, déus, protegiu-nos sempre, amb totes les benediccions!”

(Tornar als himnes del Rig Veda – que interpreten el món amb una mirada primigènia – ens acosta potser a veritats netes d’interferències pretesament culturals, lliures d’acumulades connotacions més o menys erudites.

El cant VII.77 – probablement compost durant la secular migració dels pobles ramaders del centre d’Àsia, cap a un Sud més fèrtil – ens ofereix, a més de la certesa de la Llum, una ordenada presentació i invocació de l’aurora, qui sap si permanentment útil, avui – ara! – també, aquí.)

Aquesta entrada s'ha publicat en General, Hinduisme, Inici, Literatura vèdica el 21 de desembre de 2020 per toni-f

LLUMINOSA NIT – RIG VEDA X.127 (PANDÈMIA 3)

Deixa un comentari

Vestida de festa, se’ns ha apropat la Deessa Nit; s’ho mira tot amb els seus milers d’esguards.

Immortal, omple l’ampli espai entre la Terra i el Cel, les fondàries i les alçades. Amb la seva llum esborra les onades de foscor.

S’acosta a l’Alba, a la seva germana, i li deixa el lloc; la foscor es va esvaint.

“T’has atansat avui a nosaltres. Tornem a casa, a reposar, com ocells que van a l’arbre.”

– Els vilatans han anat a les seves llars com els animals amb potes i els que tenen ales i fins i tot els falcons que tot ho persegueixen.-

“Allunya la lloba i el llop, allunya el lladre. Oh Nit plena d’onades, que ens sigui fàcil creuar-te!

Foscor – densa, negra, acolorida – has vingut a mi. Matinada, cancel·la la com si fossin deutes!

T’he portat aquesta cançó com el pastor du el ramat. Acull-la, Nit, filla del Cel; accepta aquest elogi com si fos ofert a un conqueridor.”

L’himne 127 del desè llibre del Rig Veda és l’únic entre els 1.125 cants del recull que tracta el tema de la nit. Benigne i positiu, ens la presenta il·luminada per milers d’estels, acostant-se a l’alba i al nou dia, a la certesa de la llum.

(Es tracta d’una nit lluminosa, que referma la seguretat en la represa, per cert.)

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 20 de novembre de 2020 per toni-f

LA SAVIESA ÉS BENESTAR – PANDÈMIA 2 (*)

Deixa un comentari

RIG VEDA: VIURE EN EL PLANETA

Que la teva mirada vagi cap al sol, que la teva vida viatgi amb el vent. Fes camí cap al cel o cap a la terra, segons sigui la teva natura; o entra dins les aigües, si aquest és el teu destí. Arrela’t a les plantes amb totes les teves forces.
RV.X. 16. 3.

Vola lluny, malura, com el gaig blau. Desapareix amb la cançó del vent, amb la pluja.
RV. X. 97. 13.

(El Rig Veda (“El saber de les estrofes”) és una col·lecció d’himnes, la majoria sagrats, escrits llengua sànscrita. És la col·lecció de  texts més llarga i més antiga mai escrits en cap llengua indoeuropea. Van ser recopilada cap al 1500 aC.)

RAMAYANA: EL MÓN ÉS LA TOTALITAT

Després d’arrencar la brillant Muntanya de les Herbes Remeieres dels cims de l’Himàlaia, Hanuman, el simi, devot amic de Rama, il·luminat per la lluïssor de les plantes, volà cap on era l’heroi ferit.

Allà, després d’haver inhalat aquelles meravelloses flors i fulles, Rama es va curar de totes les seves ferides i els que havien estat morts en el combat  van tornar també a la vida, com qui es desperta quan la nit s’acaba. Text extret del RAM. VI. LXXIV.

(El Ramayana és el text sagrat de l’hinduisme, una màgica epopeia i una de les fites de la literatura universal. Narra en 24.000 versos les aventures de Rama per vèncer Ravana, el seu demoníac rival, i estar amb la seva esposa Sita. Es creu que l’origen del text se situa al segle VII aC.)

MAHABHARATA: EL PREU DE LES VICTÒRIES

Fill de Kunti, la felicitat i l’angoixa van i venen constantment, com les estacions d’hivern i estiu. Sorgeixen només de la percepció dels sentits i s’han d’acceptar sense ser molestades. Una persona capaç d’aquesta tolerància és cridada a l’alliberament de tota misèria.

Els grans vidents, coneixedors de la veritat, han conclòs que l’ànima i la realitat espiritual són inalterables i que el cos material temporal no té cap fonament de certesa. L’ànima s’impregna del cos i és indestructible. Ningú no pot destruir l’ànima incommensurable i eterna, però segur que el cos acabarà.

(El Mahābhārata és una de les dues grans narracions èpiques sànscrites. Explica la lluita entre dos grups de cosins i conté nombrosos materials filosòfics i devocionals. El seu tema central va ser probablement compilat cap al segle III aC. i fa referència a fets ocorreguts cap la segle VIII. Es tracta del poema més llarg del món ja que compta amb uns 200.000 versos i se’l considera equivalent a la Bíblia, els treballs de William Shakespeare, les obres d’Homer, els drames grecs o l’Alcorà.)

BHAGAVAD GITA: MIRAR ENDINS

Qui veu inacció en l’acció i acció en la inacció, és savi entre els homes i pot realitzar tot el que es proposi. BG. 4. 18.

Qui no té saviesa ni fe i, alhora, té dubtes, va perdut. Per a l’ànima que dubta, no hi ha felicitat. BG. 4. 40.

Hi ha harmonia en qui no menja en excés ni observa un dejuni complet, no n’hi ha tampoc en qui dorm massa ni en aquell que està sempre despert. BG. 6. 16.

(El Bhagavad Gita (La Cançó de Déu) és un breu fragment de 700 versos incorporat tardanament al  Mahabharata.  Presenta una síntesi dels principis hinduistes i és el més conegut dels seus textos. Va ser probablement compost al segle II aC.)

CHARAKA SAMHITA: LA SALUT, PRIMER         

La vida és de quatre tipus: Sukha (feliç), Duhkha (infeliç), Hita (bona) i Ahita (dolenta).

Sukham-Ayuh és una vida lliure de malalties corporals o psíquiques, dotada de vigor, capacitat, energia, vitalitat, activitat, coneixement, èxits i gaudiments. El contrari és l’Asukham-Ayuh.

Hitam-Ayuh és la vida d’una persona que sempre està disposada a fer el bé a tots els éssers vius, veraç, honesta, tranquil·la, autocontrolada, que fa passos després d’examinar cada situació, virtuosa, sense conflictes amb els altres, respectant el que sigui digne, dedicat a la comprensió, al coneixement i a la serenitat de la ment, la caritat i la pau. El contrari és l’Ahitam-Ayuh.

L’objectiu de l’Ayurveda és ensenyar allò que condueix al Sukham-Ayuh i al Hitam-Ayuh.
Extret de CS. I. 1. 1-30.

(El Charaka Saṃhitā és un text sànscrit sobre l’Ayurveda (medecina tradicional índia). Anterior al segle II aC., descriu les antigues teories sobre el cos humà, etiologia, simptomatologia i teràpies per a un ampli catàleg de malalties. També inclou  seccions sobre la importància de la dieta, higiene, prevenció i altres disciplines dirigides a conservar i recuperar la salut.)

HATHA YOGA PRADIPIKA: INSTRUCCIONS PER AL CAMÍ

La realització arriba als que practiquen amb constància. Com pot aconseguir-la la persona inactiva? No és llegint tractats que es pot atènyer l’equilibri.
HYP I.65

Mentre la respiració sigui irregular, la ment serà inestable; quan la respiració es calmi, s’aconseguirà harmonia i llarga vida.

Mentre al cos hi ha l’aire de la respiració, hi ha vida. La mort és la desaparició de  l’aire de la respiració. Per tant, és necessari conservar l’aire de la respiració.
HYP II. 2-3.

(El Haṭha Yoga Pradīpikā (Llum sobre el Hatha Yoga) és un manual de ioga del segle XV, escrit per Svātmārāma i basat en els ensenyaments de la nissaga de Matsyendranath. És un dels textos sobre Hatha Yoga més influents.)

 

(*) Es va publicar un primer article sobre la pandèmia del covid-19 el 09.04.2020. El trobareu una mica més avall, en aquesta mateixa pàgina.

 

 

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 20 d'octubre de 2020 per toni-f

ALGUNS PENSAMENTS AL BOSC

Deixa un comentari

Com un home abraçat per la seva estimada,
que no percep res, ni dins ni fora d’ell mateix,
tampoc qui és acollit per l’Ésser infinit
no s’adona de res, ni extern ni intern.
 
Aquesta és la seva forma veritable,
aquella en la que s’han acomplert
tots els desitjos que eren anhels de l’Ésser.
En ella no hi ha ni afanys ni patiments.
 
(Brihadaranyaka Upanishad, IV, 3, 21.)

El text anterior és un brevíssim fragment del Brihadaranyaka Upanishad – literalment el Gran Upanishad del Bosc (abreviat amb les sigles BrUp) -, probablement el primer de la llarga sèrie de textos filosòfico-doctrinals que va destil·lar la cultura sànscrita entre els segles VII aC i XV dC i que, com sabem i gaudim, continua enriquint-nos.

El Brihadaranyaka és de fet la recuperació d’algunes seccions del Satapatha Brahmana (un recull de rituals religiosos que inclou nombrosos mites sobre la Creació i el Diluvi), una part al seu torn d’un dels quatre grans textos fundacionals de l’hinduisme, el Yajur Veda, centrat igualment en cerimonials i sacrificis, però amb importants textos de caire més global.


Com el seu propi nom delata, el Brihadaranyaka pertany a la tradició dels  textos “aranyaka” – és a dir “al bosc” -, que, amb afany rupturista, deixen clar amb el seu nom genèric que es tracta de reflexions fetes lluny de les tradicions clàssiques i tradicionals de l’època.

El Brihadaranyaka és un dels textos fonamentals i fundacionals de les creences hinduistes, ja que explora les teories del Vedanta (traduït usualment com “Culminació dels Vedes” o, també, i probablement millor, “Cim de la Saviesa”) i tracta molts conceptes primerencs i teories fonamentals per a aquest feix de creences.

CADA PERSONA ÉS L’UNIVERS (I L’UNIVERS, CADA PERSONA)

Com la majoria de textos sànscrits, el Brihadaranyaka Upanishad està ordenat en llibres, capítols i finalment estrofes que són les encarregades d’exposar els temes proposats, ja es tracti d’una narració – com és el cas del Ramayana, per exemple – o bé un contingut doctrinal, com en aquest upanishad o en el Bhagavad Gita, que ja coneixem.

El Brihadaranyaka inclou himnes sobre tota mena d’aspectes de l’existència humana, com, per exemple, l’ètica o el coneixement de la realitat.

Segons el teu desig és la teva voluntat,                                  
segons la teva voluntat són els teus actes,
segons els teus actes és el teu destí.
 
Ets bo si fas coses bones,
dolent si fas maldats.
Sempre obtens el que fas. 
(BrUp, IV.4.5)

De la irrealitat, condueix-me a la realitat.
De la foscor, condueix-me a la llum.
De la mort, condueix-me a la immortalitat.
(BrUp, I.3.28)

També presenta ensenyaments sobre la creació de l’Univers, la natura de la realitat, l’ànima humana i la seva relació amb Atman (el Jo, entre moltes altres possibles traduccions) i també sobre les premisses de l’alliberament, la realització de si mateix i, lògicament, Braman (l’Absolut).

I, a més de multitud d’altres temes doctrinals i ontològics, inclou reflexions al voltant de les característiques i indivisibilitat de les ànimes, de fet una de sola, immanent i transcendent, i la seva unitat amb tot l’univers a través dels éssers orgànics i inorgànics.

UNA PERMANENT INVITACIÓ

En la història de les religions i la cultura índies, els upanishads juguen un paper essencial. Les seves propostes desenvolupen les idees espirituals dominants i provoquen i indiquen el pas des del ritualisme vèdic a nous paràmetres doctrinals i a noves institucions.

Es coneixen 108 upanishads, dels quals les primeres obres van ser  memoritzades durant segles per generacions successives i transmesos oralment.

Els primers són anteriors a la nostra Era i cinc d’ells clarament pre-budistes (segle VI aC). De la resta, 95 formen part del cànon compost des dels últims segles del primer mil·lenni aC fins al segle XV. Els nous upanishads van continuar ser compostos en èpoques més recents i tracten sovint temes no directament connectats amb els Vedes.

Aquest univers és una trinitat
i està fet de nom, forma i acció.
Tots tres són un: l’Esperit de vida.
Tot és u i també tots tres.
 
L’Immortal és ocult pel real.
L’Esperit de vida és l’Immortal.
El nom i la forma són el real
i tots dos oculten l’Esperit.
(BrUp, I.6.1)
 
 
Quan creiem en la dualitat
entre el si mateix i el no si mateix,
el que hom veu, ensuma, tasta, percep,
escolta, toca i coneix sempre sembla un altre.
 
Però quan tot és el Si Mateix
no hi ha consciència
de res altre que el propi Si Mateix.
(BrUp, IV.5.15)

 

 

A LA LLOTJA AMB EL CARRETÓ DE FANG (O JA ÉS D’OR?)

Deixa un comentari

Si enlloc d’estar compartint aquest text fóssim en un teatre, mereixeríem disposar d’una bona llotja. Ens delectaríem així, amb espai i comoditat, amb la representació de Mirchakatika (“El carretó de fang”), una de les grans obres del teatre universal.

Mentre esperem el gaudi, fem-ne cinc cèntims….

A PRIMERA VISTA

Mirchakatika és efectivament una gran obra de teatre, escrita en sànscrit i perfectament representable en qualsevol època, aquesta inclosa. La seva indiscutible singularitat prové de la qualitat del seu argument que, a través de deu actes d’un sorprenent dinamisme, presenten l’amor foll entre Charudata – un noble empobrit – i Vasantasena – una bella cortesana.

 

Però l’obra és molt més que una complexa – i apassionant – història d’amor. S’hi produeixen fets dramàtics i d’altres propis d’una comèdia, i hi apareixen també arguments polítics, domèstics, policíacs, de crítica social, amb robatoris, assetjaments sexuals i intents de violació, agressions físiques, judicis i condemnes a mort i, per sort, amnisties reials inesperades.

A més, i, sorprenentment, no és cap seqüela – ni preqüela – de cap situació derivada o propiciada per alguna obra èpica ni vèdica, com és habitual en la majoria d’obres de teatre sànscrites.

En tot cas – i aquí sí que cal remetre’s a la tradició clàssica -, el primer capítol de l’obra ens presenta lògicament els protagonistes dels fets narrats, els seus interlocutors més destacats i, és clar, el nucli i el marc costumista en el que es desenvolupa la història.

El diàleg entre Vasantasena – la protagonista – i Mandanika – la seva serventa -n’és un bona mostra:

Mandanika: No és un rei, ni un favorit, ni un braman, ni un comerciant… De qui s’ha enamorat la princesa?
Vasantasena: Vas estar amb mi al parc on hi ha el temple de Kama, la deessa de l’amor?
Mandanika: Sí, senyora. Ah… ara ho veig! És l’home que et va reconfortar quan vas demanar protecció? El seu nom és Charudata.
Vasantasena: Bé, Mandanika, bé. Ho has endevinat.
Mandanika: Senyora, diuen que és pobre.
Vasantasena: Aquesta és la raó per la qual l’estimo. Una cortesana que posa el seu cor en un home pobre home no mereix cap retret.

EL CARRETÓ ÉS EL VINCLE

Al llarg de la representació es van precisant subtilment els diversos caràcters dels personatges de l’obra i van apareixent, per sobre dels fets exposats, el que realment va succeint en les seves relacions i els vincles que lentament, com un mecanisme de rellotgeria, els van apropant i allunyant els uns als altres.

Ajuda també a la fascinació dels fets narrats el fet que els deu capítols de Mirchakatika succeeixen en només sis dies i la utilització d’esdeveniments  aparentment accidentals per a construir una història perfectament travada.

Bon exemple, en són l’espectacle d’una tempesta en la que l’heroi allunya la temença de la seva estimada i ella n’esperona la passió o l’aparició del fill del protagonista i del sentiments maternals que desperta en Vasantasena, anècdota que, per cert, dona títol a l’obra.

Rohasena (el fill de Charudata): No m’agrada gens aquest carretó d’argila, Randanika. Vull jugar amb el meu.
Randanika: Quan el teu pare torni a ser ric, podràs jugar amb el teu carret d’or.
Vasantasena (que entra en escena): De qui és aquest menut? No porta cap ornament, però la seva mirada em fa feliç el cor.
Randanika. És el fill de Charudata. Jugava amb un carretó que pertany al fill d’un veí. Però m’ha dit: “No m’agrada aquest carro d’argila. Dona’m el meu, que és d’or”.
Vasantasena: Pensar que aquest menut ha de patir perquè els altres són rics… Ai, poderós destí! La fortuna dels homes és tan vacil·lant com les gotes d’aigua que cauen sobre un fulla de lotus. (Llàgrimes.) No ploris, fill meu. Aviat tornaràs a jugar amb un carretó d’or.

AMB EL REI

El possible autor de Mirchakatika és Sudraka (literalment “Petit Servent”), envoltat com és habitual per les fugisseres boires de tota mena de dubtes, un rei que sembla haver viscut 110 anys, cap al segle V dC, i del que no es té cap altra referència que la seva eventual autoria de la història del carretó de fang i, probablement, d’un parell d’obres menors.

El dramaturg va saber augmentar la solidesa de l’argument per la utilització alterna del sànscrit, parlat pels protagonistes principals, i de diversos llenguatges pràcrits – perfectament comprensibles per les audiències – utilitzat pels personatges secundaris. També els canvis en l’ús del vers i de parlaments en prosa contribueixen a bastir una història d’una consistència sense escletxes.

Una de les últimes escenes de l’obra – el retrobament dels protagonistes en unes circumstàncies veritablement dramàtiques – és un argument suplementari per a reiterar que ens trobem davant d’un text d’altíssima qualitat.

Charudata:
Ets una ombra de Vasantasena?
⁠O ets tu mateixa baixada del cel?
O, potser en plena bogeria, crec veure’t, estimada?
⁠O ets plena de vida davant meu?

Has tornat del cel,
d’on t’he pogut rescatar?
Té algú altre la teva figura?
Ets tu aquesta altra?

Vasantasena. [S’aixeca amb llàgrimes i cau als seus peus.]:
Oh noble Charudata, soc realment la malaurada que ha caigut en aquesta profunda pena.

UNA DARRERA SORPRESA

L’Epíleg de Mirchakatika torna a portar l’espectador a una situació imprevista, posant-lo davant no pas de fets imaginaris sinó de la seva pròpia vida quotidiana, això si, però, en un embolcall majestuós. El treu de l’atmosfera de fantasia proposada i el torna a la realitat, potser també allunyada, però, d’allò que és possible.

En les darreres paraules de l’obra, un narrador s’acomiada de l’espectador exclamant:

Que per camins justos puguin caminar els bramans
I que alta estima mereixin les seves altes noces.
Que els reis siguin sempre entronitzats per camins justos
I que la terra, submisa, inclini el seu cap agraït.

Aquesta entrada s'ha publicat en General, Inici, Literatura sànscrita el 6 de juliol de 2020 per toni-f

TOTES LES VERITATS SÓN AL BRAHMASUTRA

Deixa un comentari

Ara, doncs, pensem en Brahman
BS I.1

Aquest vers – o “sutra”, o, per a nosaltres, aforisme – és el primer dels 555 que configuren el Brahmasutra, és a dir i com és fàcil de deduir, els “Sutres sobre Brahman”, el déu de la Creació en la tríada hinduista, o també, com en aquest cas, la pròpia Creació o, encara, la totalitat de la Realitat.

UNA VISIÓ GLOBAL…

El Brahmasutra és – juntament amb el Bhagavad Gita i el monumental conjunt dels primers tractats filosòfics anomenats Upanishads – una obra fonamental de la literatura sànscrita. Es tracta efectivament d’una de les tres grans col·leccions de conceptes que conformen la totalitat de la filosofia hinduista.

Imaginativament atribuït a Vyasa – segons les llegendes, autor també dels quatre Vedes, del Mahabharata i dels Puranes, però que, recordem i siguem benèvols, literalment, significa “compilador” – el Brahmasutra sistematitza i resumeix les idees anteriors a ell mateix i és, de fet, el text fundacional de l’escola Vedanta de la filosofia hindú.

Es creu que, en la seva forma actual, és obra del també més o menys misteriós filòsof Badarayana que la va compondre – o “compilar” – entre el 400-450 aC i el 200 de la nostra era.

En tot cas, els 555 sutres estan ordenats en quatre grans capítols que globalment tracten del possible accés al sentit de l’existència humana i de l’Univers i, en darrera instància, i des d’un punt de vista metafísic, a la Realitat Primària i Última, és a dir, segons els hinduistes, ni més ni menys que el propi Brahman.

Les deduccions ensenyen les diferències
La pluralitat no és irreal
La percepció no revela l’ésser
BS I. 1.

… I APROFONDIDA

Malgrat el sentit sovint críptic  de molts dels seus sutres – estem davant d’una obra altament tècnica, probablement escrita fa uns quants mil·lennis -, els axiomes del Brahmasutra ens van col·locant metòdicament davant d’una llarga successió de propostes que les traduccions i els prolixos comentaris que sovint les acompanyen s’esforcen – a vegades amb un resultats d’escassa consistència – per aclarir-nos.

L’ésser i la consciència no són un
La consciència no és eterna
La consciència és capaç de canviar
BS I. 1

El primer capítol tracta de la metafísica de la realitat absoluta i és conegut com “Samanvaya”, és a dir Harmonia, ja que sincronitza els continguts de diversos sutres anteriors continguts especialment en els Upanishads i, a vegades, conflictius. Aquest equilibri remet repetidament al concepte de Brahman com a l’origen, el desenvolupament, el retorn i l’inevitable fi del món tal com el coneixem.

El capítol següent – anomenat “Avirodha”, és a dir no-contradicció – refuta les afirmacions d’altres doctrines filosòfiques o religioses, com el Jainisme o el Budisme, basant-se, sempre i de manera estrictament fidel, en els textos vèdics. Referma la identitat entre Atman (simplificant molt, el Jo) i el propi Brahman, convicció màxima de l’hinduisme més pur i dur i net.

…a causa de les paraules que denoten els esdeveniments
i de les històries explicades als Upanishads.
És per aquest motiu que no cal la il·luminació del foc,
però es necessita tot el treball.
BS III

En tercer lloc, el Brahmasutra examina les condicions per a aconseguir una emancipació definitiva de creences limitadores. Insisteix en la natura dels coneixements espirituals i en les vies per a aconseguir-los: la teoria de la mort i de la reencarnació, el karma, la importància de l’acció correcta, de la llibertat de la voluntat, el lliure albir i, sobretot, de la meditació.

Finalment, en el seu capítol més curt, el Brahmasutra lloa els efectes últims de la llibertat i de l’emancipació espirituals, fites últimes de la vida humana, insistint en la identitat entre Brahman i Atman, coneguda, reconeguda i refermada, una vegada més, a través de la meditació.

Fem el Discurs amb la ment.
I pel mateix mètode, segueix després
aquella ment que respira
i que està unida al guia capdavanter,
amb els elements …
BS. IV

ENLLÀ I ENDINS

Sabent-ho o no, milers i milers de persones, probablement milions, al llarg dels segles, a l’Índia però també, cada vegada més, una mica per tot arreu, han fet seus o han tingut en compte els estímuls que els aforismes del Brahmasutra fan germinar en ments i cors.

Primer, al propi continent indi, on ha calgut explicar i comentar cada vegada amb més detall, a mesura que el temps ha separat els lectors interessats dels orígens del text, el sentit de cada sutra. Se’n conserven dotzenes. Els més nombrosos i útils se situen entre el segles X i XVI. Sovint, són fàcilment consultables a internet, tant els més antics com també d’altres, pràcticament contemporanis.

I després, com qui diu, ara, doncs, les traduccions a l’alemany i a l’anglès de Paul Deussen (1883) i de George Thibaut (1890 – 1904) respectivament, que han estat decisives per a la seva difusió a Occident i la seva proximitat a nosaltres.

En qualsevol cas, els Brahmaputra apel·len insistentment a la nostra capacitat d’anar més enllà i més endins de les aparences immediates.

(Llegim, llegim. I siguem més.)

Aquesta entrada s'ha publicat en General, Hinduisme, Literatura sànscrita, Sànscrit el 1 de juny de 2020 per toni-f

COVID-19. PELS CAMINS DE L’AYURVEDA

Deixa un comentari

Ens ha agafat per sorpresa.

Malgrat les alarmants notícies de la llunyana Xina i de la veïna Llombardia, no havíem previst que la pandèmia provocada pel covid-19 trasbalsaria tant profundament les nostres vides quotidianes.

Però els fets són els fets i moren a centenars les nostres àvies i els nostres avis i els professionals que els atenien. I també parents, amics i persones properes.

La Medecina convencional sembla menys operativa del que esperàvem i refiar-nos més o menys pacientment, a casa, del que ens diuen que està passant sembla poc compatible amb la nostra pretesa adaptabilitat.

I, sobretot, mortalment arriscat.

AYURVEDA: UNA VISIÓ DE L’UNIVERS

Per aquest motiu, apropar-se a l’Ayurveda – ayur: vida, veda: coneixement – pot ser un dels camins més profitosos a recórrer.

Perquè, efectivament, l’Ayurveda és una doctrina curativa global que va molt més enllà de remeis d’herboristeria, de massatges, d’olors exòtiques i d’altres activitats comercialitzades i més o menys folklòriques. Es tracta d’una ciència integral de la salut i del benestar humans, basada en una conceptualització general de les persones, de la societat, de la natura i. fins i tot, de l’Univers.

Alguns estudiosos afirmen que té l’origen en temps prehistòrics i que alguns dels conceptes de l’Ayurveda han existit des de l’època de la civilització de la vall de l’Indus, o potser abans. En tot cas, es va desenvolupar significativament durant el període vèdic – juntament amb una molt abundant literatura científica – i ha continuat evolucionat fins avui mateix.

L’Ayurveda posa l’accent en l’equilibri dins de cada persona i amb el de qui ens envolta. La supressió de les necessitats naturals no és saludable, ja que aquests desajustos ens porten a les malalties, però – per contra – l’Ayurveda pot prevenir i resoldre la majoria de les dolències de tothom, en totes les èpoques i llocs, incloses les conseqüències de les pandèmies.

ABANS, DURANT, DESPRÉS (1)

Segons l’Ayurveda les causes de les pandèmies són  els canvis extrems i erràtics en el clima, és a dir en les temperatures, els vents i les pluges i les sequeres. La deterioració d’aquests factors té al seu torn com a motor l’Adharma, és a dir la indulgència en la manca de comportaments ètics.

Per altra banda, morim prematurament si practiquem una dieta o un estil de vida equivocats.

Per tant, en un brot epidèmic, aquests dos fets – la dieta i l’estil de vida – conflueixen. Un comportament adequat ens pot ajudar a prevenir-lo o a disminuir-ne la gravetat.

Segons l’Ayurveda  protegir-nos d’una epidèmia no consisteix només en tenir cura de nosaltres mateixos. És bàsic també evitar contactes amb els altres i imprescindible rentar-se les mans immediatament després de cada trobada que hagi inclòs proximitat.

La prevenció té un paper important per a evitar aquests riscos. Però el que és encara més pertinent és alliberar el nostre cos de les susceptibilitats a contraure malalties, defugint qualsevol entorn propici a la proliferació d’infeccions.

Un contagi només afecta quan el cos o el teixit corporal són febles i susceptibles.

UNA VIDA SANA

Per tant, prendre el tipus adequat d’aliments en quantitat i qualitat i fer-ho de la manera pertinent és essencial per a prevenir qualsevol afecció,  fins i tot en plena crisi vírica.

Així, entre d’altres recomanacions específiques de l’Ayurveda, però de fàcil execució en un entorn quotidià, es recomana:

– Prendre una dieta lleugera.
– Utilitzar cereals – arròs, blat, ordi… – de fàcil digestió.
– Introduir períodes de dejuni entre els àpats.
– Fer exercici de forma judiciosa.
– No beure líquids en excés.
– Evitar una dieta excessivament rica en verdures.
– Eliminar la presa de dolços i les receptes amb components avinagrats o àcids.
– Dormir exclusivament durant la nit.

UNA VIDA ORDENADA

L’Ayurveda recomana també un vida ètica que, segons cada persona, pot incloure:

– Practicar la veracitat, la compassió i la caritat.
– Seguir un codi de conducta individual i social basat en el bé comú.
– I, per a les persones creients, adoptar hàbits religiosos.

En tot cas, queda clar que en l’Ayurveda la prevenció d’una malaltia – crisis pandèmiques incloses – està centrada en l’individu més que no pas en els elements patògens.

Es pot resumir també que els brots epidèmics tenen l’origen en la “no justícia” (Adharma) i que el seu tractament de prevenció té com a objectiu eliminar la susceptibilitat de l’organisme que en pot resultar amfitrió.

SOBREVIURE ÉS INSUFICIENT (2)

Un dia a altre deixarem enrere el confinament que – com hem pogut deduir – és un dels remeis més fàcils i eficaços per a superar les pandèmies.

Però es fa difícil pensar que en sortirem com hi hem entrat. Hem experimentat pèrdues, tristors, dubtes i altres emocions afortunadament poc freqüents. I estem en una etapa amb un futur professional o acadèmic, com a mínim, incert.

A banda de que avenços científics assegurin un futur amb menys pandèmies i que les estructures sanitàries dugin a terme intervencions de prevenció i de cura ràpides i eficaces, sense les lamentables retards i vacil·lacions que sempre ens envolten – però que aquests dies són clamorosos – caldrà fer camí més enllà des del punt de vista individual. Sembla la manera més segura d’anar, ni que sigui mínimament, més previnguts que aquesta vegada.

Com ens indica l’Ayurveda. Per exemple.

 

(1) Per a la proposta de les tres properes seccions m’he basat en les aportacions de la Dra. Priyanka Shandilya, experta divulgadora de l’Ayurveda a la revista electrònica Medium que, per cert, recomano.

(2) Manllevo el títol d’aquesta secció de la novel·la post-apocalíptica Station Eleven (hi ha edició en castellà amb el mateix títol) de l’escriptora canadenca Emily St. John  Mandel. “Sobreviure és insuficient” és una frase que hi repeteix un dels seus personatges, que al seu torn l’adopta de l’episodi 122 de la sèrie de televisió Star Treck Voyager.

Aquesta entrada s'ha publicat en Formació, General, Inici el 9 d'abril de 2020 per toni-f

HISTÒRIES QUE S’ACUMULEN: EL REI, EL CEL I EL GOS DE TOTS PLEGATS

Deixa un comentari

Mai no ho sabrem del cert, però és probable  que el Mahabharata – com, per altra banda i entre d’altres, la Ilíada i l’Odissea – fos, en els seus primers primers inicis, un recull de contalles populars que anaven afegint-se les unes a les altres i convertint-se en una narració, més o menys travada, però cada vegada més popular.

Després, al llarg dels segles i dels mil·lennis, s’hi han anat afegint episodis de tota mena, des d’esdeveniments dramàtics i èpics – convenientment completats amb ampliacions literàries i arguments doctrinals diversos – a fragments erudits de caire religiós, filosòfic o polític.

Al menys, això sembla al llarg de les lectures i relectures que s’hi poden anar fent, activitat que, per cert, és molt agradable i divertit dur a terme.

Aquesta elaboració col·lectiva i dilatada es va intuint i confirmant al llarg dels divuit gegantins llibres de l’obra i culmina en el dissetè – el divuitè és una descripció del Cel – que conta la mort de Yudhishthira, el germà gran dels Pandava, l’exemplar família protagonista de la trama narrativa del Mahabharata.

DESPRÉS DE LA VICTÒRIA I DEL REGNAT…

En efecte, el Mahaprasthanika Parva (Llibre del Gran Viatge) – el més curt del poema èpic – explica com, després de la sanguinària i acarnissada victòria contra els seus cosins a la Batalla de Kurukshetra i del regnat dels Bharata amb Yudhishthira al capdavant al llarg de trenta-sis anys, la família va decidir passar el testimoni als seus successors.

L’hereu triat va ser l’únic possible, Pariksit, net d’Arjuna i solitari supervivent de la batalla i, després de les cerimònies pròpies d’un esdeveniment tant important, els cinc germans, amb Draupadi la seva mare al capdavant i un gos que, estranyament, acompanyava Yudhishthira, van dirigir-se cap al Cel.

… YUDHISHTHIRA ARRIBA AL CEL

El viatge a peu fins a l’Himàlaia – porta d’accés al recer final –, travessant deserts i altes muntanyes, va ser tant dur que tant Draupadi com els Pandava, llevat de Yudhishthira i del seu gos, van anar morint per esgotament i inanició, o “van caure a terra”, com repeteix amb dramàtica simplicitat, cinc vegades el llibre.

Quan Yudhishthira, finalment, arribà al seu destí va ser rebut personalment pel propi Indra, el rei dels déus, i convidat a instal·lar-se en una carrossa per a arribar al seu estatge definitiu.

Però quan Indra va demanar a Yudhishthira que deixés el gos on era, aquest li respongué:

Aquest gos, Senyor del Passat i del Present,
m’és totalment fidel.
Ell s’estarà sempre al meu costat.
El meu cor està ple d’ell.

Però Indra no hi estigué d’acord:

Has aconseguit avui la immortalitat. Ets igual que jo.
La prosperitat s’estén davant teu en totes direccions
i tens assegurat l’èxit més alt i totes les felicitats del Cel.
Però ara has de fer fora aquest gos. En això no hi ha cap crueltat.

Començà aleshores un estira-i-arronsa, aparentment sense sentit:

Indra no donava el seu braç a tòrcer:

… al Cel no hi ha lloc per a cap gos…
… si abandones aquest gos arribaràs a la Casa dels Déus…

Però Yudhishthira insistia una vegada i una altra:

… no em separaré d’algú que sent un afecte tant viu per mi…
… mai no abandonaré aquest gos…
… seguiré al seu costat mentre estigui viu…

Per sort, màgicament, el desacord acabà quan, de sobte i causant estranyesa i estupor, el gos es transformà en el déu Dharma – la divinitat del deures, dels drets, de la legalitat, de les virtuts…  – de qui Yudhishthira havia estat estrictament devot al llarg de tota la seva vida.

En les seves paraules, Dharma va posar de relleu les principals virtuts del rei:

… ja vas ser posat a prova per mi en una trobada anterior,
quan els teus germans semblaven morts (*)…

… per ser fidel al teu gos, Yudhishthira,
hauries renunciat a pujar a la carrossa celestial…

… no hi ha ningú altre com tu al Cel.
T’has guanyat una felicitat inexhaurible.

Aleshores, Yudhishthira pujà a la carrossa i entrà definitivament al cel.

I així acaba l’episodi.

DESTÍ FINAL

És impossible determinar amb la mínima certesa quins fragments corresponen a una eventual narració original i quins hi han estat incorporats en etapes posteriors, si és que aquest fet ha succeït mai. Podem imaginar naturalment que alguns dels textos de la discussió entre els dos interlocutors i/o els que corresponen a les paraules Dharma són afegits complement benintencionats.

Sigui com sigui, tal com està, el Mahaprasthanika Parva – i la resta del Mahabharata – és el donat per definitiu pels autors/recopiladors de l’obra.

Però potser una definició més concreta del concepte “dharma” ens ajudarà a degustar-ne la lectura més enllà de suposicions que res afegeixen al plaer causat pels textos, perquè el dharma és, fonamentalment, el conjunt de creences que fa possible la vida a l’Univers.

(Com el propi Mahabharata, goso afegir.)

 

(*) El text es refereix a l’episodi “Yaksha Prashna” del que hi ha una secció específica en aquest bloc amb nombrosos fragments.