Tomeu Martí

Tothom (vull dit totes les persones que hagin dedicat una estona a pensar-hi) està d’acord amb la importància i la influència que tenen els mitjans de comunicació en les nostres vides. Són molt importants en la vida política, però ho són encara més en la resta de qüestions. Els mitjans de comunicació imposen tendències i modes, ens construeixen la nostra escala de valors i ens modelen el llenguatge. Ens diuen com ens hem de comportar, què hem de pensar, què hem de dir i com ho hem de dir…

Depèn de la nostra força de voluntat que els facem més o menys cas.

No hi ha dubte que els mitjans, sobretot els audiovisuals, ens ofereixen uns models de comportament, a través del seu star sistem, als quals amb major o menor mesura ens acollim tots sense excepció, del més piho al més punk.

La creació d’una televisió de les Illes Balears és, ho hem dit diverses vegades, una bona notícia i una gran oportunitat. Els mitjans de comunicació tenen, també, la funció de mirall de la societat en la qual viuen. I la nostra societat està ben necessitada de miralls, que ens retornin, sense distorsions la imatge col·lectiva que oferim. Però, a més a més, la televisió pública té una funció normalitzadora. En el nostre cas, hauria de ser un factor de normalització (la llei així ho diu) de la llengua pròpia de les Illes Balears, la llengua catalana i podria ser un bon instrument per a la normalització de les relacions entre les quatre illes. També seria un magnífic instrument de dinamització de la indústria audiovisual, per descomptat, i cultural de la nostra terra.

Desgraciadament, tots els indicis que tenim semblen encaminar-nos en la direcció oposada a l’abans descrita.

Les elits polítiques i econòmiques d’aquesta terra ja fa molts anys que dimitiren de tot compromís amb la llengua i la cultura pròpies i la substituïren per la de la metròpoli. Ras i curt, es posaren del bàndol guanyador i abdicaren, renunciaren a la seva identitat. La barataren per una altra. Encara avui, pels botifarres i dreta rància en general, «parlar en castellà fa més fi», mentre que xerrar en mallorquí «fa pagès».

Aquest concepte de superioritat de l’espanyol-castellà, aquesta idea de supremacia de la llengua dels colonitzadors damunt el català és la que tenen ben interioritzades les classes dominants socialment i, també, políticament. Això explica els casos de conversions identitàries i de transvestisme lingüístic dels líders polítics que ens governen. I, és clar, aquests conceptes són els que amaren el projecte televisiu d’IB3.

Ja que darrerament ens estam posant una mica negres, aquí van unes paraules del cantant del grup de rap Public Enemy que ens poden servir per entendre el que volem explicar: «La imatge dels negres a la televisió no ha canviat gaire al llarg de les dècades. Hi apareixem cantant, ballant, contant acudits, protagonitzant gags a comèdies, comentant qualque cosa sobre una cistella doble o triple, o essent arrestats devora un cotxe patrulla a la sèrie Cops».

La programació de preestrena que ens oferí IB-3 el passat 1 de març, no deixa gaire marge de dubte sobre quins són els valors i els prejudicis en què se sustenta la nova televisió: el català per a contar acudits, i fer gags de dubtosa gràcia i es reserva l’espanyol-castellà per a les coses serioses. I a damunt els mallorquins vestim calçons de bufes, calçam porqueres, proferim vatuadells tot lo dia i som contrabandistes.

L’historiador Joseph Boskin reflexionava sobre les raons de la caricaturització dels afroamericans a les televisions nord-americanes: «Fer del negre un objecte de rialla, i a la inversa, forçar-lo a fer-se el graciós, va ser el mateix que desposseir-lo de la seva dignitat i autoestima… L’objectiu final dels blancs era aconseguir un efecte de superioritat i reduir a la impotència al negre, en qui veien un potencial guerrer, una competència sexual i un adversari econòmic».

Cal témer (i denunciar i combatre) la manipulació informativa si aquesta es produeix. Però hem de tenir en compte que el pitjor mal que ens pot fer, com a col·lectiu, com a poble, la nova televisió autonòmica, tenint en compte qui la comanda, és la inoculació dels seus valors i prejudicis.

La pitjor aportació que podria fer IB3 seria convertir en normal i acceptat per la majoria social el concepte de supremacia de l’espanyol-castellà damunt el català i la normalització de la caricatura que fan de nosaltres com a poble.