Tomeu Carrió

En aquest article reproduïm un escrit de Julià Frau Frau, del Cafè Can Paliva de Sant Jordi. Julià Paliva ens explica d’una manera molt gràfica i entenedora quin era l’ambient de l’establiment comercial que estava situat al carrer de Son Tropell. Era una botiga, carnisseria, bar i barberia. La narració fa referència als anys de les dècades de 1940, 1950 i 1960 abans de l’aparició de la televisió. Políticament, socialment i econòmicament, és l’època de la postguerra fins poc abans del boom turístic. Un moment que Sant Jordi era el centre agrícola i ramader de Palma.

Al final, per completar una mica l’escrit, hi afegim una part de l’entrevista que vaig fer a Julià Frau el 27 de setembre de 2022 i algunes dades que m’aportà a part.

Proper a sortir publicat el llibre Gabriel Comas, un artista ignorat, editat per l’editorial Lleonard Muntaner, reproduïm dos dibuixos que el pintor va fer a Can Paliva.

HISTÒRIA DE CAN PALIVA

La veu de Julià Frau Frau

Can Paliva era una botiga, carnisseria, bar i barberia. Record que en uns calaixos hi havia cartilles de racionament de menjar i de tabac que els meus pares empraren després de la guerra. A la botiga veníem de tot, i quasi tot a granel.

El vi anava dins botes de 25, de 30 i de 40 litres (vi negre, blanc i rosat). I l’arròs, sucre, llenties, ciurons, etc. dins sacs de 25 o 30 quilograms. Com que la situació econòmica no era gaire bona, la gent, en general, comprava el necessari: mig quilo d’arròs, mig de sucre, tres unces [101,75 grams] de cafè…

El cafè es molia al moment amb un molinet de dues rodes i a mà. Veníem blat de les Índies, ordi… blat de tota casta per a les gallines i conills. També es venien cordes de tota classe (de pita, llenderes, etc.).

A la carnisseria, les matances s’havien de fer segons la demanda perquè no hi havia geleres. La carn sobrant de la taula de despatx es guardava en un moble fet a posta, amb una reixeta espessa a prova de mosques. Es venien, també, maquinetes de tirar flit que es venia a granel. El conegut fuster mestre Salvador, venia els dissabtes a arreglar el piló de tallar carn. Era de pi i es desgastava molt, no com els d’ara.

Molts de clients pagaven o al cap de setmana o a final de mes. Encara trobaria papers d’estrassa amb comptes que no s’arribaren a cobrar mai.

Les matances, primer, les feia la meva mare, i després el meu germà Miquel. Amb en Miquel, encara que era germà de llet, com es deia, mai hi hagué ni una petita discussió entre nosaltres. Després, ell me n’ensenyà i ja em vaig quedar jo amb aquesta feina. Una temporada va venir l’amo en Miquel Cota i em va ensenyar a trossejar porcs grossos.

De matanceres venien na Maria Miqueleta i madò Maria Xorolla i, de vegades, madò Bel sa Planxadora. Eren «puta món, món puta». Jo tenia uns 14 o 15 anys i escoltava allò que xerraven entre elles. Madò Maria Xorolla contava que el seu home volia fer l’amor cada dematí i que ella, cansada, li va dir: «ves a pixar, que potser sigui això». I reien molt.

Si passam al bar, record que els missatges [DCVB: Home llogat per mesos o per un any per a fer feina a una possessió o lloc] que feien feina a Son Ferrer o en els horts de Sant Jordi, em demanaven que els guardàs les llosques dels puros, cigars, que els altres tiraven i ells les trituraven  i s’ho fumaven amb la pipa. A canvi em regalaven una cadernera o un rossinyol, i jo ben content; era un altre temps.

La gelera del bar era un pou de 25 o 30 metres de fondària que teníem al corral. A una cistella grossa i ben feta de fil d’alambre gruixat i una corda hi posàvem les pinyes [refresc típic mallorquí de sabor dolç i color negre], l’aigua, llimonades, taronjades, etc. i cada vegada que els clients demanaven begudes refrescants, havies d’estirar els 25 o 30 metres de corda. Si eren clients habituals ja et deien que esperarien quan fossin dos.

Ma mare era molt feinera i s’aixecava molt prest per a despatxar a la botiga. I la tia Francisca, que va ser com una segona mare per a mi, també, per a servir els cafès amb llet i les ensaïmades. Jo m’ocupava del bar fins al darrer client. No hi havia televisió. Només podien jugar a cartes i escoltar la ràdio. Teníem clients que aguantaven fins tard per a escoltar en Carrillo [Santiago Carrillo (1915–2012), dirigent comunista a l’exili], crec que a Ràdio Pirenaica.

També me’n record que la meva mare i la tia Francisca comentaren una vegada que hi havia un senyor que després de la guerra venia al bar i posava una pistola damunt de la barra i deia: «aquests són es meus collons». Prenia un conyac i no el pagava. Jo vaig arribar a conèixer aquest home. Morí fa anys i està perdonat. Per respecte als seus fills i família no mencionaré el seu nom. Mon pare no entra en aquesta història perquè morí molt jove, quan jo només tenia set anys i no vaig poder tenir el seu afecte. Una pena.

La calefacció del bar eren dos brasers acoplats a una base de fusta, amb un pot foradat a cada costat, se li deia «s’ànima». Teníem una xemeneia encesa tota la nit per a posar caliu als brasers. La llum s’apagava molt i teníem un «petromax» que duia un calcetí de seda que, una vegada encès i apagat, no es podia tocar perquè tornava cendra. També hi havia un llum de carbur de recanvi.

Els homes es rentaven molt poc per venir al bar. No hi havia quartos de bany, només l’excusat. L’olor de vaca o de suor i escopir en terra era completament normal. No duien mocadors. No hi havia fregones i s’agranava amb serradís mesclat amb un poc de petroli.

De nin, quan el cap sobresortia un poc de la barra del bar, ja servia copes als clients. El vermut se servia en tassonets petits, igual que les herbes, i els altres licors en copes. El vermut valia quaranta cèntims, les herbes seixanta i els licors una pesseta. Quasi tot era a granel i venia en barralets de quatre i dos litres, i duien un tap amb un lacre vermell. Les borratxeres s’agafaven més de vermut i d’herbes que d’altres licors.

En l’hivern havíem d’encalentir l’aigua a la xemeneia perquè no hi havia aigua corrent i l’havies de treure de la cisterna, encalentir-la i transportar-la a les dues piques del bar. Una vegada havia tornat bruta la trèiem amb poals en el corral. Tot això per a escurar les copes i tassons del bar, però ho tenies ben assumit i era normal.

En relació a la barberia, el barber normalment venia els caps de setmana. De vegades, en el bar, de matinada, es comentaven fets que havien passat durant la guerra i després. El barber va contar que el tancaren en el cementeri de Palma, a una caseta on només hi cabia una persona, amb una finestreta molt petita, que només podies mirar de fora i que als que havien d’afusellar la matinada següent, amb unes estisores els feien un senyal als cabells. Ell va tenir la sort que prop de la caseta va passar un guàrdia civil, del mateix poble que ell, i que, desesperat el va cridar amb totes les seves forces: «Llorenç! Llorenç!». Sort que el va sentir i li digué: «però, què fas tu aquí?». I li va respondre: «idò ja ho veus, supòs que per equivocació». El guàrdia va anar a parlar amb els superiors i l’alliberaren. O sigui, que no vagin amb beneitures els joves, per a mostra amb un botó n’hi ha prou, que si hi ha problemes la vida no val un rave.

Allò que em va quedar gravat va ser que els diumenges sempre menjàvem sopa i bullit. I ma mare convidava Don Gabriel Comas (pintor) els diumenges i qualque dia entre setmana, perquè aquest senyor anava molt malament de doblers. Menjava la sopa i el bullit, llevat de la carn i, d’amagat, la ficava dins la butxaca. I ja em diràs… Es posava els pantalons fets un oi, però tenia el sopar assegurat. Avui en dia ningú et regalaria un quadre seu, s’han guardat com si fos un tresor. Era bona persona i no m’agradava que se’n riguessin d’ell, però molts ho feien.

Després, ja un poc major, vaig dir a ma mare que quan volgués retirar-se m’ho digués. «Arrendarem el negoci i jo em dedicaré a altres coses que m’agraden més». No es va torbar gaire a jubilar-se, ho tenia ben merescut, havia fet molta feina i jo tenc molt a agrair-li. I també agrair a totes les persones que d’una manera o altra col·laboraren i ajudaren per a què la meva mare, jo, i per descomptat Can Paliva, tirassin endavant.

Notes importants:

Can Paliva va començar la seva activitat entre 1940 i 1941.

Can Paliva va tancar el desembre de 1994.

Personatges importants per a la història de Can Paliva:

• Amadeo [Bagur], metge de Sant Jordi que va prestar una gran ajuda en la malaltia del meu pare.
• Madò Rossi.
• L’amo en Julià [Aloy] Cosset.
• L’amo en Miquel Blanc.
• Llorenç [Mas], es Carter.
• L’amo en Toni, es Barber.
• L’amo en Miquel Cota.
• Madò Bel [Rotger], sa Planxadora.
• Maria Miqueleta.
• Madò Maria Xorolla.
• Sa tia Francisca Sureda.
• Xisco Puigserver, germà de Miquel Paliva.
• Tomeu Sureda.
• El tio Toni Millonari.
• Toni Verderol.
• L’amo en Tomeu, es Garriguer.
• L’amo en Pep Bondat.
• Don Gabriel Comas, es Pintor.
• Pep Vermell.
• L’amo en Pep Mostel.
• El moliner de sa Farinera de Pòrtol que ens ajudà molt sense cobrar res.

Aquells temps els hiverns eren molt freds. Trobar vidre (gel) dins els cossis o sedes per les orelles era normal.

Botigues d’aquells anys:

• Cas Ferrer de Pòrtol.
• Can Bonet.
• Ca Madò Tomàtiga.
• Can Rotget.
• Ca na Cantona.
• Ca Madò Joana.
• Sa Bodega.
• Can Campetó.
• Cas Franceset.
• Can Campet.
• Sa Botigueta.
• Ca Madò Rotgeta.
• Can Joan Bono.
• Can Paliva.

Qui no ha conegut aquestes botigues o és molt jove o no és de Sant Jordi.

Forns d’aquells anys:

• Forn de Ca n’Eixut (propietaris Sebastià i Carme).
• Forn de Can Biel (pare de na Jaumeta).
• Forn de Can Mateu Sureda, ara Forn de Can Coll [sic].

Julià Frau Frau

DADES I PART DE L’ENTREVISTA A JULIÀ FRAU DE DIA 27 DE SETEMBRE DE 2022

Julià Frau Frau, nascut a Sant Jordi el 31 de gener de 1945. Fill de Miquel Frau Roca i de Maria Frau Rigo (1903–1977).

—Teníem cafè, botiga, carnisseria i… barberia… a dins es bar hi havia sa barberia, llavonses en es costat sa botiga, sa carnisseria.

­—En aquest cafè, carnisseria, botiga, qui el va obrir?

—Mon pare i ma mare.

—Saps quin any el varen obrir?

—Jo crec que va ser l’any 38-39, per aquí, crec.

—I quan el vàreu tancar voltros?

—Per a mi era devers el 73-74, per aquí.

—Després el vàreu arrendar?

—[…] Primer el va dur es pintor, aquell que li deien en Joan es Pintor amb en Felip de can Felip i sa dona. […] Felip Roca. […] I es pintor i sa dona. El duien aquests quatre. […] I després el va dur en Tomeu Moscardí. […] I després d’en Tomeu Moscardí el va agafar s’Aferredora.

—Fins quan, més o manco? Ho saps?

—No… A lo millor si trobava coses te podria dir…

Nota bibliogràfica

GARCÍA LLINÀS, Alejandro (1999). Pla de Sant Jordi. Història d’un poble. Capítol: Economia. Sant Jordi – Palma: Alejandro García Llinàs.

RAMIS SERRA, Antoni (2017). «Els oficis de Sant Jordi». A: I Jornades d’Estudis: el Pla de Sant Jordi, p. 43-52. Ajuntament de Palma.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!