Tomeu Carrió

De la Guerra Civil al subcamp d’Steyr-Mauthausen i l’organització dels antics deportats a França

La investigació històrica de qualsevol tema no es pot donar mai per acabada. De vegades sabem moltes coses i es fa difícil trobar-ne més. Sempre es poden cercar interpretacions diverses sobre un mateix fet que, tanmateix, és el fet real que va passar. Està clar que passen coses però no sempre sabem exactament per què es fan o no i, aquí, és on podem seguir estirant per comprendre el nostre passat i que ens servesqui per alguna cosa del present. Sempre podem extreure ensenyances per al present.

En el cas d’Eugenio Balduz Asensio, de qui ja tenim un primer article amb fets concrets, “Eugeni Balduz Asensio, deportat al camp de concentració de Mauthausen”, hem pogut trobar més informació que passam a oferir. Clica aquí.

Ens quedava trobar el seu fill Patrick Balduz -nascut a París en 1966- que viu a Palma. Al final, el nostre amic Gabriel Cardell Jaume el va localitzar i fou possible parlar amb ell i el seu fill —Eugenio Balduz també— el passat dissabte dia 30 de març.

Del fet d’haver estat deportat a Mauthausen, el fill, en sabia coses però no gaires. Com en molts de casos la gent no volia parlar-ne per estalviar problemes i sofriments a la família. Així i tot, alguna cosa recordava. De les coses que ja sabíem per altres familiars —nebots— hi ha el fet mateix d’haver estat a Mauthausen, que hagués hagut d’estar internat en un sanatori —un castell sembla— per recuperar-se físicament i psicològica després de sortir de Mauthausen i que va viure a París on es casà i treballà a una fàbrica de la Renault. També que va aconseguir cobrar la pensió de la Renault, del govern francès i de l’alemany. Una cosa nova que ens contà Patrick Balduz fou un fet que ocorregué al camp en què estava internat quan els presos varen agafar un pastor alemany i per causa de la fam que passaven se’l menjaren. No sabia si havia estat a un subcamp de Mauthausen, com era Steyr, ni quina havia estat la seva trajectòria durant la Guerra Civil Espanyola, ni què havia passat abans d’anar a parar a Steyr-Mauthausen. Tampoc no sabia gairebé res de Vilanova i la Geltrú, poble on va néixer en 1919 el seu pare.

Hem de dir que en aquest article no entrarem en els horrors, assassinats, tortures i desastres que infringiren els nazis alemanys als presos, de tantes i tantes nacionalitats europees, ni tampoc en l’abandó total i absolut dels seus compatriotes per part de les autoritats feixistes espanyoles durant la Segona Guerra Mundial, en la qual el cap d’estat, Francisco Franco, va fer els equilibris que va poder per veure si en treia un profit personal, tot i que una part del profit era abandonar a la desesperació els seus oponents republicans, per més espanyols que fossin. No hi entrarem més en aquest tema.

Amb tot, fill i net disposaven dels documents que acrediten la trajectòria d’Eugenio Balduz Asensio, des de la Guerra Civil —poc— fins als llocs per on passà després de creuar la frontera. No fil per randa, és clar, però sí significativament aquells llocs que marcaren la seva estada a França abans de ser detingut pels alemanys el juny de 1940 i el que va fer. Encara podríem saber més perquè hi ha la manera, si apareixen els documents corresponents, d’estirar la corda dels fets en els que estigué involucrat. Ara bé, ja ho farem en un altre article.

Eugenio Balduz Asensio es va presentar voluntari a les files de l’Exèrcit Popular de la República. Això va ser en 1938 quan tenia entre 18 i 19 anys, segurament només 18. En aquell moment hi havia la decisiva Batalla de l’Ebre que va tombar definitivament el pes de la Guerra a favor dels revoltats del General Franco i els seus aliats; la Itàlia de Mussolini i l’Alemanya de Hitler principalment, sense deixar de banda els portuguesos i les tropes marroquines que aleshores formaven part del Protectorat Espanyol.

La retirada de l’exèrcit republicà cap als Pirineus, a l’inici de 1939, va ser una altra de les tragèdies. Entre les tropes lleials a la República Espanyola i els civils, unes cinc-centes mil persones creuaren, fustigats per l’aviació feixista, els Pirineus catalans per diversos llocs, especialment per la Vajol -per on passaren les autoritats del govern central, el català i el basc- i per la Jonquera – el Pertús, on foren desposseïts de tot el que havien pogut endur-se en la fugida.

Les autoritats franceses, no explicarem aquí el perquè, no tractaren gens bé tota aquesta gent i els anaren col·locant de mala manera en camps d’acollida improvisats que es convertiren, pràcticament, en camps de concentració amb unes condicions de vida pèssimes i amb moltíssimes víctimes de tot tipus. Aquests camps foren diversos: la platja d’Argelers, Sant Cebrià, el Barcarès, Agde, etc.

Eugenio Balduz anà a parar al camp d’Agde, ciutat situada més al nord del Rosselló, a l’Erau —Hérault en francès— entre Besiers i Seta, a prop de Montpeller. Allà hi havia l’anomenat Camp dels Catalans on hi anaren a parar molts de soldats catalans d’Esquerra Republicana de Catalunya —ERC— i del Partit Socialista Unificat de Catalunya —PSUC, el partit comunista—. Se sap que allà, per qüestions geogràfiques, entre d’altres, estigueren una mica millor que a les platges de la Catalunya Nord esmentades. No havien de viure, en aquella estació de l’hivern, dins la platja i disposaven de barracons millors. D’altra banda els republicans d’ERC i els del PSUC hi tenien organitzacions diferents dins el camp. Per això el nostre personatge hauria format part d’un d’aquests partits, segurament el comunista, però també podria haver militat en l’anarquisme com després esmentarem.

En uns mesos, els refugiats hagueren d’optar entre seguir als camps de refugiats, llevat que tinguessin mitjans per poder anar a altres llocs de França, tornar cap a Espanya i exposar-se a la repressió dels vencedors, o enrolar-se a la legió estrangera o companyies de treballadors davant la imminència que es constatava a França, i a Europa en general, que hi hauria guerra contra Alemanya.

El 21 de juny de 1939 aconseguí sortir del Camp d’Agde per allistar-se a la 40 Companyia de Treballadors Espanyols —o estrangers, CTE—. La majoria de les CTE anaren cap al nord, en especial a la Línia Maginot, la part francesa de la frontera amb Alemanya, per tal de construir més búnquers i reforçar les fortificacions contra una més que probable invasió de la Wehrmacht; l’exèrcit alemany. Si hem de fer cas a un dels documents que tenim, Eugenio Balduz hauria fet de fuster en aquells moments.

L’1 de setembre de 1939 la Wehrmacht va invadir Polònia mentre que el 17 de setembre va fer el mateix l’Exèrcit Roig de la Unió Soviètica. Tampoc no entrarem en el perquè d’aquesta decisió d’Stalin. El Pacte Mólotov-Ribbentrop, entre Alemanya i l’URSS, per repartir-se Polònia s’havia signat a Moscou el 23 d’agost anterior. Amb tot, al principi, França i el Regne Unit, aliats de Polònia, declaren el 3 de setembre la Guerra a Alemanya. No serà fins a la primavera de 1940, però, el 10 de maig, que Alemanya invadirà França. El 22 de juny França es rendeix i firma l’armistici amb Alemanya. Gran Bretanya queda en aquell moment aïllada i tota sola enfront de l’Alemanya nazi.

En aquest context els treballadors de les CTE queden a mercè dels alemanys i el 22 de juny, el mateix dia de l’armistici, Eugenio Balduz és fet presoner pels alemanys, com la majoria d’aquells treballadors. Eugenio es trobava a Saint-Dié-des-Vosges, una ciutat situada a prop d’Alsàcia. D’aquí va ser duit al Camp de presoners d’Estrasburg —V-D Stalag Estrasburg—, aleshores ja ocupada, com tot el nord de França. Aquesta dada, de Saint-Dié, consta a la fotografia «Fiche de Demobilisation» anterior.

El 13 de novembre de 1940, segons quines fonts el 13 de desembre, va ser deportat a Alemanya i ingressà a Mauthausen, concretament al subcamp d’Steyr, on es convertí en el número de matrícula 4605 durant tot el seu internament de més de quatre anys; fins el 5 de maig de 1945 quan va ser alliberat per les tropes americanes. Als camps de Mauthausen, amb una forta presència d’espanyols i catalans, dels 7.000 espanyols en varen sobreviure només uns 2.000. També hi havia una petita presència de mallorquins com hem pogut comprovar aquest any passat amb la col·locació de les stolpersteine a Palma, i en concret com a record i homenatge a Eugenio Balduz, a Sant Jordi.

El 29 de maig de 1945 Eugenio Balduz torna a entrar a França. Segons el document que reproduïm, sabem aquesta data i que és enviat al Centre Departamental d’Alliberament de Presoners de la Guerra a Agen, una ciutat occitana —ara a la recent formada regió de Nova Aquitània— que es troba a mig camí entre Tolosa de Llenguadoc i Bordeus. També tenim documentat que és el 25 de juny que és repatriat. Com podem veure, ara sí, els presos espanyols que havien format part de les CTE i de la Resistència francesa —la França Lliure del general De Gaulle— seran protegits i ajudats per les autoritats franceses.

En aquest Centre d’Agen Eugenio rebrà atenció per les seqüeles físiques i psicològiques rebudes a Steyr-Mauthausen. El seu fill, Patrick, ens informà que no pogué menjar segons què durant la tota la seva vida.

En aquest moment cal fer un recés i recordar tots aquests documents. En especial un de nou que està en alemany i que també reproduïm, així com la seva traducció que ens ha proporcionat un amic nostre. Poc abans de l’entrada de les tropes americanes als camps de Mauthasen, les autoritats varen destruir els documents dels presos i aquests passaren a ser indocumentats. Per aquest motiu van haver de fer nous documents d’identitat a partir dels mateixos testimonis dels camps. Si hem pogut tenir dades biogràfiques en els documents anteriors ha estat possible gràcies a aquest nou document d’identitat que les va permetre.

El document en qüestió, en la seva versió anglesa del nostre amic, diu el següent, aproximadament perquè en algun trosset no està clar del tot:

«Communist Party of Austria
Steyr region

ID for political concentration camp prisoners

Since the papers of concentration camp prisoner Baldus prisoner number 4605 were destroyed by those in charge of concentration camp Steyr-Mauthausen before its imminent liberation by American troops or the Red Army, the other political prisoners, who were together assigned to the said concentration camp for at least 4 years, attest that the above-mentioned because of being a red… freedom fighter was condemned to concentration camp preventive arrest.

Confirmation:

The international committee Steyr-Mauthausen
For Spain: Name Cruz Patricio Residence Villanueva de Cordoba Dos de Mayo 13
For Czechoslovakia: Name [?] Residence Prague [?]
For Germany: Name [?] Residence [?]

Signed

Cruz Patricio [?] [?]

Confirmation of the KPÖ (communist party of Austria) [?]

Police Authority

Stamp of Police president in Linz/Danube area»

Steyr, the 14 Mai 1945»

La traducció nostra al català seria:

«Partit Comunista d’Àustria
Regió d’Steyr

Identificació per als presoners polítics del camp de concentració.

Com sigui que els papers del presoner del camp de concentració Baldus presoner núm. 4605 han estat destruïts pels encarregats del camp de concentració Steyr-Mauthausen abans del seu imminent alliberament per les tropes americanes o l’Exèrcit Roig, els altres presoners polítics, que estaven junts assignats a l’esmentat camp de concentració durant almenys 4 anys, donen fe que el mencionat abans per ser roig [?] lluitador per la llibertat estava condemnat en el camp de concetració en detenció preventiva.

Confirmació:

El comitè internacional Steyr-Mauthausen
Per Espanya: Nom Cruz Patricio Residència Villanueva de Córdoba Dos de Mayo 13
Per Txecoslovàquia: Nom [?] Residència Praga [?]
Per Alemanya: Nom [?] Residència [?]

Signat

Cruz Patricio [?] [?]

Confirmació del KPÖ (Partit Comunista d’Àustria) [?]

Autoritat de la policia

Segell del President de la Policia a Linz/Àrea del Danubi

Steyr, 14 de maig 1945»

Aquest interessant document és el que va permetre, permeté a molts com ell, recuperar la seva identitat i poder accedir a una vida professional i social a França. D’aquest document, podríem deduir l’afiliació comunista d’Eugenio Balduz que també podria ser per haver estat al Camp d’Agde on n’hi havia molts. En qualsevol cas també podria haver estat anarquista perquè l’associació a la qual va pertànyer durant el seu exili a França, la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics —FEDIP— tenia un cert caràcter anarquista, encara que d’esquerres en general: «Federación española de deportados e internados políticos, 25 aniversario» [1970]. Clica a l’Enllaç: [Consulta: 15 abril 2019]. Amb tot, això s’haurà de demostrar amb nous documents si existeixen.

Eugenio Balduz, pel que hem pogut documentar, formà part de la FEDIP entre 1980 i la seva mort.

Una altra de les coses que es pot veure en el document que reconeix la seva identitat és que un dels signats, l’andalús Patricio Cruz Coleto, podria haver influït en el nom del fill d’Eugenio. Patrick, però, aquest no ho sabia. De Patricio Cruz Coleto tenim informació a través d’alguns articles que es poden consultar per internet. Esmentam aquí a Francisco Rojas Castellano que publicà «Deportados de Villanueva de Córdoba en campos de concentración nazis», on podem trobar informació de Patricio Cruz però no hi ha res que el relacioni amb Eugenio Balduz. Clicau a l’enllaç: [Consulta: 15 abril 2019]. L’article seria de 2006 o una mica posterior.

De l’estada a Steyr tenim una breu relació biogràfica en l’article que va sortir a la revista Hispania d’octubre-novembre de 1992. Hispania era el “Boletín Interno de la FEDIP”. El signant —J.B. La FEDIP— de les “Necrológicas”, p. 6, diu d’ell, entre altres coses, que:

«Lo conocí en el maldito comando de Stayer [sic, toca ser Steyr], donde fue muy buen compañero con una conducta ejemplar.»

En data possible del 9 de febrer de 1946 hi ha un document de repatriat. I el 6 d’agost de 1947 va entrar a treballar com a obrer especialitzat a les Fàbriques Geoffroy Delors de Clichy, municipi al costat de París. Ja hi havia fet de manobre entre el 19 de juliol de 1947 i el 2 d’agost.

El 7 de juny de 1959 surt al Journal Officiel de la République Français [p. 5727], el decret de 29 de maig anterior pel qual aconseguia la nacionalitat francesa.

El 14 d’abril de 1960 contragué matrimoni amb Janine Maria Marie Juliette Chomaud, una senyora divorciada amb un infant menor. El 1966 tingueren el seu fill Patrick. Patrick, segons contà, després de la separació dels seus pares, de ben petit, vengué a viure a Mallorca, concretament a Sant Jordi, amb la germana d’Eugenio, Rosenda Balduz, que li va fer de mare. Patrick ens contà que li deia «mami». Tot això sense perdre el contacte amb el seu pare que, alhora, també estava ben relacionat amb la germana i l’altre germà Jesús.

El 1965, 29 de juny, es feu el carnet de la Union Nationale des Associations de Déportés, Internés et Familles de Disparus, la quota de la qual pagà anualment fins l’any de la seva mort a Mallorca, vivint a casa de la seva germana, en 1992.

El 30 de novembre de 1979 deixà l’empresa i es jubilà. Quan això va passar la seva categoria era d’agent productiu, categoria B.

Per un carnet de combatent de l’Office National des Anciens Combattants et Victimes de la Guerre —núm. 813458— sabem que el 15 d’abril de 1983 també en formava part. El carnet li donava dret a dur la Creu del Combatent.

El 1988, segons surt a la revista Hispania, va ser operat de càncer. Vengué a viure a Mallorca i el 9 de juny de 1992 morí a l’Hospital General de Palma. Fou enterrat al cementiri de la ciutat.

Almenys des de 1947 Eugenio Balduz visqué a París, a prop de la fàbrica de Renault on treballava. De fet podia anar a fer feina a peu. Mirant-ho al mapa de la ciutat és fàcil de constatar: Clichy i la rue Davy de París al districte 17. També tenia a prop el local de la FEDIP per la qual cosa podia anar a les seves reunions si ho volia.

Les associacions de deportats que hem esmentat ajudaren els seus afiliats i familiars, víctimes del terror nazi, i no ho oblidem, de la possible persecució o repressió franquista si tornaven al seu país. Molts estigueren anys a tornar i d’altres ja no ho feren. El cop d’estat feixista de 1936 truncà les seves vides i començà un calvari terrorífic que durà almenys des de 1936 a 1945. Després les seqüeles de les guerres i dels camps de concentració. En el nostre cas el de Mauthausen sobretot. Joves que hagueren d’adaptar-se a tot, a conviure amb la tortura i la mort. Amb la repressió i el totalitarisme. No els podem oblidar de cap de les maneres. Foren els combatents per la llibertat i resistents antifeixistes.

Agraïm al fill Patrick i al net Eugenio que hagin proporcionat tots aquests documents i fotografies així com les seves explicacions. Per a ells és un tresor familiar i humà de gran valor. Per a nosaltres i la memòria històrica dels deportats, empresonats i represaliats de la Guerra Civil i de la Segona Guerra Mundial també.

Bartomeu Carrió Trujillano

Sant Jordi, 15 d’abril de 2019

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!