Tomeu Carrió

Duia pistola, feia por! L’amo en Tomeu Galineta (o Gallineta, Bartomeu Garcias Fiol, nascut a Llucmajor) tenia el poder autoritari que li conferia ser el cap local de la Falange i, per això mateix, el batle pedani de Sant Jordi. Un cert temps també va ser regidor de Palma (1955 a 1957). Durant els anys 40 i 50 del segle passat, ell feia el que volia i l’altra gent el que podia.

Segell de la Falange local de Sant Jordi (1)

Mateu Coll Comas, va ser municipal de Palma a Sant Jordi part de la dècada de 1940. Joan Coll (en Joan d’es Forn), fill de Mateu Coll, em contà el que havia passat una vegada. Un dia el va anar a cercar el batle Galineta: “—M’has d’acompanyar!” Solia fer-ho amb els guàrdies municipals de Sant Jordi. Aquell dia una família gitana havia arribat amb un carro a cas Quitxero (Sant Jordi). Volien dinar i tenien un calderó gran on cuinaven ciurons. En Galineta es va treure la pistola: “pim-pam-pum!” (dos, tres o quatre tirs). Els foradà el calderó i la pobra família va haver de fugir més que de pressa i atemorida.

Alejandro García Llinás (2) escriu que en Galineta donava forts eixabucs i que se li va escapar la mà en alguna ocasió quan volia aplicar l’ordre públic. La gent de més de 60 anys, potser de menys, n’ha sentit parlar molt, d’ell.

D’altra banda, Joan Coll esmenta que, quan obriren el forn actual de Can Coll, cap a 1956, n’hi havia que els comanaven coques o ensaïmades per regalar-les al batle Galineta. Una vegada n’hi va dur més d’una vintena a l’hort de s’Aranjassa que regentava. Quan ja era vell, i vivia al poble de s’Aranjassa tot sol, encara n’hi dugué una, comanada per l’amo d’un cafè. El va trobar que plorava.

Joan Taberner, un altre santjordier, sap unes quantes històries sobre en Galineta. Em diu que el pare, en Galineta vell, també era falangista i en va fer una de grossa en es Pil·larí a una persona que no va voler aixecar el braç i dir Viva España! Es tractava d’un home de llinatge Gayà, de can Serro. Una altra versió, sense descartar les diferències polítiques, parla d’una partida de cartes que hauria guanyat en Gayà. Altres m’han dit que era el mateix Galineta batle. Del pare en Joan recorda que cap a 1948 o 1949, a les beneïdes de Sant Antoni a s’Aranjassa, el va veure “—assegut davant ca ses monges i no feia més que plorar”. I continuà dient-me que “jo vaig demanar al meu pare per què plorava i me va dir: dels remordiments d’haver fet coses mal fetes”. En Joan Taberner afirma només haver vist el pare de l’amo en Tomeu Galineta aquesta vegada.

Farina Flor de la Habana

En Taberner, home d’una gran memòria, em contà també que un dia, a finals dels anys 40, quan ell tenia uns 7 o 8 anys, baixava per la carretera de Llucmajor “un camió de deu rodes” que duia farina d’estraperlo. A s’Aranjassa l’esperava la Guàrdia Civil que donà l’alto però no s’aturà. Amb la persecució el tirotejaren i acabà aturant-se devers el km 11, prop de can Bord, al camí de s’Hostal, on vivia amb la seva família (1948-1956). La qüestió és que el camió degué quedar un cert temps sense vigilància i tot d’una es presentà en Galineta; aquest va fer agafar un “carro bord” a son pare d’en Joan, Sebastià Taberner Oliver, de can Figó. Amb el carro anaren al camió, aturat a la carretera de Llucmajor, i agafaren cinc sacs de farina que recorda que eren de tela blanca i duien una espècie de “cèrcol vermell” amb la marca “Flor de la Habana” i els amagaren a can Bord. Al cap de poc temps s’entregà la Guàrdia Civil demanant si havien vist algú que se n’hagués duit farina del camió. Son pare digué que no. Joan em digué: “—sort que no m’ho demanaren a jo, petit com era, hagués estat capaç de dir que sí i tot haguessin estat problemes”. Després els tornà a visitar en Galineta que se’n dugué tots el sacs. No en deixà cap, no, a la família de can Figó.

També afegeix que el seu conco, Guillem Taberner Oliver, que vivia per allà mateix, a can Mosca, va veure com al pont de la carretera de Llucmajor amb el camí de sa Síquia, a can Prunes, s’hi aturaren uns 15 o 20 carros amb gitanos. S’instal·laren en el torrent i a davall el pont, i hi arreglaven atuells d’aram i cadires de bova. També cantaven, ballaven i deien la bona ventura si els ho demanaven. Així guanyaven unes pessetes. Aviat hi aparegué en Galineta. Aquesta vegada no va ser tan expeditiu. Demanà pel “jefe” dels gitanos i l’advertí que no faltàs cap conill ni gallina.

M’han contat també, que durant una carrera de bicicletes, la costa, de l’actual carrer Sant Jordi, estava plena de gent per veure passar els corredors, especialment Guillem Bennàssar Català (de can Blai), santjordier, i un tal “Conejo”, fill d’un guàrdia civil d’Algaida.  En Galineta, amb un bon garrot anava fent lloc. Un tal Esteban Gallego, que va fer feina a sa Farinera, no va tenir temps de retirar-se i va rebre una forta bastonada.

Una altra faceta del batle falangista Galineta era la seva religiositat. Una manera especial, o no tant, d’entendre el catolicisme; el nacionalcatolicisme del règim. Quan havia de començar la missa, els diumenges i festes de guardar, en Galineta entrava als cafès del poble i feia sortir tothom per anar a l’església. Ningú s’atrevia a contrariar-lo. Hauria estat una greu imprudència.

Bartomeu Garcias Fiol, Galineta, combregant amb el rector de Sant Jordi Josep Caldentey Pons (entre 1957 i 1961) (3)

De més vell, la seva salut mental, o el que n’hi ha que diuen —els remordiments— li jugava/jugaven males passades. Joan Taberner conta que alguna vegada de nit veia gent amb els braços alçats que el perseguien i anava a cercar algú que el protegís. Almenys una vegada, però, eren ametlers que havien estat esmotxats; entre el tronc i les branques s’imaginava aquestes aparicions. Al final de la seva vida estava a s’Aranjassa, al cap de cantó entre el carrer de can Marió (abans 194) i el carrer de s’Aranjassa (abans 195). Les monges del mateix carrer l’anaven a cuidar. En Pep Pozo li contà que una vegada el va anar a veure i que el trobà en molt mal estat. Morí el 6 de novembre de 1975 (4) amb 70 anys.

Un personatge de la nostra història, falangista, violent i autoritari amb poder per comandar tot un poble i una petita comarca del municipi de Palma que arribava fins al Pil·larí i Son Ferriol. Un falangista que rebia presents de la gent, cosa que ens fa preguntar per què ho feien. Per favors? Per por? Per agraïment?

Amb Franco passaven aquestes coses i més. Eren falangistes locals els que feien que passassin. I eren víctimes locals que les patien. Falangistes locals que durant la Guerra Civil també actuaren a d’altres pobles de Mallorca, juntament amb altres falangistes, sobre altres víctimes, la majoria republicans, que acusaven de “rojos i/o separatistes”. Deien que ho feien “por Dios y por España”. Acabada i perduda la Guerra Civil, guanyada per a ells com a Glorioso Movimiento Salvador, la repressió i l’abús de poder continuaren amb noves formes, i alguna de vella, com les que acabam de narrar.

Bartomeu Carrió Trujillano

(1) Segell trobat a l’expedient GC (Govern Civil de Balears) 1642/2873 de l’ARM (Arxiu del Regne de Mallorca) que acompanya una carta signada pel president del Club Ciclista Pilerense (es Pil·larí) Rafael Serra Llabrés de data 10 d’abril de 1945 dirigida al Governador Civil de Balears.

(2) Alejandro García Llinás, Pla de Sant Jordi. Història d’un poble. Sant Jordi 2002. Fascicle del capítol “Població”, pàgina 24.

(3) Foto conservada per la família Crespí Monserrat de Sant Jordi.

(4) Dada del llibre de defuncions de la parròquia de s’Aranjassa.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!