[Part 3 de 3. Des de 1938/1939. Conclusions]

 

EL FINAL DE LA GUERRA, DERROTA I FUTUR

 

Cridats a files

 

Joan Galià, nascut el 1906, havia estat convocat a final del mes de febrer de 1938 a un curs d’Artilleria a Almansa, i s’hi havia d’incorporar abans del 10 de març,[114] el que suposava la seva mobilització, ja que el 13 d’abril de 1938 era cridat a files el reemplaçament de 1927. Ramon Chavarria, nascut el 1903 i del reemplaçament de 1924, va ser cridat el 12 de setembre de 1938. I Claudi Tarragó, nascut el 1901, de la quinta de 1922, li tocà el 5 de gener de 1939.[115]

 

Joan Galià, de la guerra a la presó i al suïcidi a Algaida

 

Escola d’Artilleria d’Almansa

De Joan Galià hem vist que va ser convocat al curs d’Artilleria a finals de febrer de 1938. Aquesta seria la data aproximada que va haver de deixar la colònia de Torre Anglaterra. El Diario Oficial del Ministerio de Defensa Nacional de 20 de maig de 1938 especifica que ha acabat el curs del qual n’ha sortit tinent de complement.[116] Durant el temps que Galià estigué a Almansa, el territori català va quedar separat de la resta del territori lleial a la República.

 

Incorporació al front

Aquesta nova etapa l’omplíem amb el que pensàvem que havia passat. Ara, a través, de l’Arxiu General Militar d’Àvila, sabem, entre altres, on va estar destinat a partir d’agost de 1938 i si tenia antecedents. Els documents es trobaven en un dossier del Quarter General del Generalísimo – Estat Major, amb el nom de «Juan Galià Lleonart».[117]

Les diferents destinacions es troben en una fitxa on consta el seu nom, l’ocupació de tinent de complement, el Cos d’Exèrcit B i l’Exèrcit de Llevant. L’exèrcit de Llevant era el que es trobava a la línia de front des del sud de l’Ebre fins als límits de les províncies de Terol i Guadalajara. La seva trajectòria en aquest sentit va ser:

15–08–1938. Grup de Canons 76 llarg.

31–08–1938. Passa a l’Agrupació d’Acció de Conjunt. 13 Cos d’Exèrcit. Llevant.

30–09–1938. Baixa en el 13 Cos d’Exèrcit per a passar al 16 Cos d’Exèrcit. Llevant.

31–10–1938. Alta en el 17 Cos d’Exèrcit. Llevant.

01–12–1938. Al 8è[?] Grup 76[?] C. 18 Batalló (Pertany a la Reserva General d’Artilleria).

01–01–1939. Passa al 10 Grup 76 [?]. P.M. de la Reserva General d’Artilleria (RGA).

 

En un altre document de data 27 de gener de 1941, hi figura que era d’origen del Ministeri de Defensa Nacional «rojo», està escrit que les dades s’han pres de l’escalafó roig de l’Arma d’Artilleria, com a tinent, amb antiguitat en l’ocupació actual de 25 de setembre de 1937 i destinació a la RGA de la Zona Central.

Pel que hem pogut esbrinar, la Reserva General d’Artilleria és la que es trobava sota el comandament d’un general a l’espera de ser cridats per entrar en combat. Oferim  còpia dels documents originals per a millor comprensió dels especialistes en l’Exèrcit Popular.

 

Penal d’Alcalá de Henares i presó de Can Mir (Palma)

Sabem que Galià, després de la rendició a Madrid, va estar pres al penal d’Alcalà d’Henares on hi ha constància que es veié amb Pere Capellà, també pres.[118] En una carta que Capellà va adreçar el 29 de maig de 1939 al seu germà Marià podem saber que Joan Galià feia uns dies que havia abandonat el penal per ser traslladat, suposadament, a la presó de Can Mir de Palma,[119] de la qual sortí per a tornar a casa seva.

 

D’altra banda, en l’aspecte judicial, tenim la petició del coronel jutge instructor de l’«Auditoría de Guerra del Ejército de Ocupación (paseo del Cisne, 6, Madrid), de data 27 d’agost de 1939, «Año de la Victoria», on es demana al cap de la secció d’informació del Quarter General del Generalísimo a Burgos que es remeti amb urgència informe de conducta social i política, així com els antedecedents de l’«Alférez de Complemento de Artillería Don Juan Galiá Lleonart.».

En un telegrama postal des de Burgos, contesten la petició en data 7 de setembre, dient que en «este Ministerio no existen antecedentes del Alférez de Complemento de Artillería Don Juan Galiá Lleonart, interesados en su escrito fecha 27 de Agosto próximo pasado.»[120]

 

Mallorca: retrobament familiar i mort

Al tornar a Algaida, es va trobar depurat amb la sanció de pèrdua de la plaça del magisteri i, a més a més, malalt, sembla ser que de tuberculosi. La situació familiar, era molt crítica, amb dificultats per subsistir. El 29 d’abril de 1940 es va morir el pare, Manuel Galià Comas, d’un vessament cerebral. Joan Galià no ho degué poder resistir més, es va suicidar tres dies després, el 2 de maig. Pare i fill estan enterrats a la tomba familiar del metge Verger. La mare, Lluïsa Lleonart Tarré, va tornar a Calonge, al Baix Empordà, on va morir el 1963.

 

 

Els Chavarria. De la guerra cap a França i a Barcelona

 

Luisa Lameyre i Hèlios cap a França per la Guingueta d’Ix

Fins aquí, hem deixat constància documentada de la presència a Torre Anglaterra el 1937 i part del 1938. També, d’una manera més boirosa, hi ha el testimoni d’Hèlios a través dels seus fills. Així, a l’entrevista amb ell i la seva filla Cíntia, entre els dos contestaren el que va fer la seva mare quan el pare fou mobilitzat:[121]

—«Pues se quedó aquí. Estabamos en Puigcerdá y mi madre se quedó. No se fue. Sinó yo me hubiera ido con ella y me acordaría.

—Yo tenía entendido que vosotros cuando acabó lo de Puigcerdá os fuisteis de Torre Inglaterra porque venían los franquistas. Entonces fuisteis caminando a cruzar la frontera. Que me contaste que una vez que “Memé” (Luisa), ayudó a una mujer que iba con un bebé y la madre se lo pasó y cuando lo tuvo en brazos se fijó que tenia la cara llena de metralla y que estaba muerto. Eso me lo constaste tu [papá]».

 

Aquest darrer cas degué passar en uns dels bombardejos de la capital cerdana. En tot cas, a l’entrevista vaig insistir si era a Puigcerdá per on passaren, pel pont internacional cap a la Guingueta d’Ix (Bourg-Madame), ja a França. Cíntia respongué que «sí, cap a França».

 

Milícies de la Cultura

Ramon Chavarria va ser cridat a files el setembre de 1938. En incorporar-se ja va ser per pocs mesos. A l’Arxiu General Militar d’Àvila no en tenen l’expedient. Ara bé, el seu destí com a soldat el trobam en una fitxa conservada a l’Arxiu de la Universitat de Barcelona. Ramon Chavarria, va ser nomenat per a prestar el servei dins les Milícies de la Cultura. Va formar part de l’Exèrcit de l’Ebre en retirada i per ser de la Brigada 100 de l’11a Divisió degué de lluitar al front del Segre.[122]

Els milicians de la cultura (MC) tenien la tasca d’ensenyar els soldats, analfabets sobretot, per facilitar-los els coneixements bàsic i mitjà, a més de formació complementària als comandaments. L’activitat ja començà als inicis de la guerra i fou una iniciativa de la Federació de Treballadors de l’Ensenyança (UGT). L’experiència de les Missions Pedagògiques fou molt important en el seu desenvolupament. Les MC són una manifestació més de la preocupació dels republicans per la cultura i l’educació, en aquest cas dins el context de la guerra. Varen ser creades pel Consell de Ministres per decret de 30 de gener de 1937 (Gaceta de 2 de febrer).

 

Els mestres, milicians de la cultura, compartien el camp de batalla amb la resta de soldats i, entre combat i combat, els instruïen. Disposaven de diferents mitjans, entre els quals, a més de les pissarres, l’anomenada Cartilla Escolar Antifascista, i la Cartilla Aritmética Antifascista, elaborades pel Ministeri d’Instrucció Pública i Sanitat, i també el periòdic mural, el calaix-biblioteca o els cercles de lectors. Cal dir que hi hagué un adoctrinament especial de cara als soldats, d’altra banda normal en una guerra civil de caràcter molt ideològic. Hi ha una forta influència política paral·lela a la força que adquirí el Partit Comunista i el Partit Socialista Unificat de Catalunya. És per això que els anarquistes no hi estaven gens d’acord, i que els republicans catalanistes no aconseguiren tenir les seves pròpies milícies.[123] Christopher H. Cobb tracta tots els problemes acabats d’esmentar a Los Milicianos de la Cultura. En tot cas, reproduïm aquí el final de la introducció d’aquesta obra:

«La actuación de los MC plantea una serie de problemas que conviene elucidar para poder formar un juicio equilibrado. ¿Cuál era el papel del Ministerio de Instrucción Pública bajo la dirección de Jesús Hernández? ¿Cuáles eran las dimensiones de la operación en su totalidad? ¿Cuántos maestros participaron? ¿Cómo eran los medios utilizados? ¿Cómo se puede evaluar los resultados? ¿Cuál era la relación de los MC con las fuerzas políticas? ¿Qué era la importancia de la propaganda y del acondicionamiento de los soldados? En realidad la historia de la alfabetización durante la guerra no puede reducirse a una sencilla campaña de instrucción: los MC constituyen un fenómeno más complicado donde se entretejen diversas influencias y corrientes luchando para impornerse.»

 

Pel que fa a Ramon Chavarria, l’únic record de les Milícies de la Cultura el tenim en el testimoni de la seva neta Cíntia. Li contaren que el seu avi, segurament per al cas dels cercles de lectors, s’interessava pel Quijote, mentre que la majoria de soldats estaven més per fulletons romàntics.

 

Retrobament familiar i xarxa d’evasió dels camps

El testimoni dels Chavarria ens transmet que una vegada acabada la Guerra d’Espanya, Ramon Chavarria passà la frontera i anà a Affieux (Afièu), al departament de Corrèze (la Correza), on es retrobà amb la dona i el fill, que estaven a casa dels pares de Luisa. Ja dins França tota la família Chavarria-Lameyre, Ramon i Luisa aviat organitzaren o passaren a formar part d’una xarxa, segurament del Partit Comunista, no ho podem assegurar, que s’encarregava d’ajudar republicans espanyols a evadir-se dels camps de concentració.

Aquesta informació l’hem rebuda tant per part de la família Chavarria com dels Tarragó. Sense haver tengut comunicació entre ells des de fa molts d’anys han donat dues versions que coincideixen gairebé del tot.

Fou així com, al cap d’uns mesos del final de la Guerra Civil, que Luisa Lameyre i Ramon Chavarria, més o menys disfressats, o mudats simplement, entraren en el camp de concentració de Sant Cebrià de Rosselló (Saint-Cyprien en francès), amb un passi especial per tal de visitar coneguts que hi pogués haver. D’aquesta manera, aconseguiren treure Claudi Tarragó del camp i acompanyar-lo a París, no sense bastantes precaucions. A la capital francesa l’esperaven la dona, Teresa, i els fills Amèlia i Lambert que, després de superar les dificultats inicials, eren al pis del germà.

 

Ramon Chavarria a la presó Model de Barcelona

Ramon i Luisa seguiren amb la xarxa d’evasió fins que, ja en el règim de Vichy, Ramon va ser detingut i enviat a l’Espanya de Franco on estigué, no gaire temps, a la presó Model de Barcelona. El seu germà petit, Carles, que era falangista, l’aconseguí alliberar —sempre seguint la narració dels Chavarria— a canvi de mentides i renúncies a favor del nou règim.

A l’Arxiu Nacional de Catalunya hi ha el document que prova que Ramon va entrar a la Model el 10 de gener de 1942 per ordre del cap superior de policia de Barcelona. Havia de complir un arrest de 30 dies que se li prorrogà 30 dies més. Va ser posat en llibertat el 9 de març. A la fitxa policial de la «Prisión Celular de Barcelona» consta la seva família, pares i esposa, i que té un sol fill. També diu que era de religió «C. A. R.», catòlica, apostòlica i romana. Se li atribuix el veïnatge a les Franqueses del Vallès, on vivia la germana, Montserrat, i possiblement el germà, Carles.[124]

Per tal de sortir, el germà testificà que era bona persona i partidari del nou règim. Amb aquesta declaració tal volta hauria pogut tornar a ser mestre, però no va voler. Que hagués de transigir per quedar en llibertat era una cosa. Fer de mestre i acceptar l’adoctrinament del nacionalcatolicisme, no era el mateix.

 

Els Chavarria-Lameyre durant el franquisme

Per això Ramon anà a treballar a una fàbrica de material elèctric (fils de coure, cables, aïllaments, i amb el temps, els coneguts mobles de fòrmica), Aismalíbar, de Montcada i Reixac.

Amb el temps, la família passà a viure a Barcelona. Luisa Lameyre va treballar, almenys, fent classes particulars de francès i, potser, d’anglès. Hèlios estudià al Liceu francès i va fer el batxiller en francès i en castellà. Després estudià Farmàcia i en regentà una. Alhora, ha estat un bon espeleòleg. Entre les coves que ha explorat hi ha la de Raufarholshellir (Islàndia, 1967), amb Joaquim Montoriol.[125]

 

Rehabilitació del magisteri (1974) i jubilació. El final d’un mestre

Amb tot, proper als 70 anys, acollint-se a nova legislació, Ramon Chavarria va demanar el reingrés al cos de professors d’EGB (Ensenyança General Bàsica). Va ser rehabilitat i va prendre possessió en el «C. N. de San Raimundo de Peñafort» de Barcelona el 6 de setembre de 1974. Va cessar el 25 de setembre següent per «cumplir la edad reglamentaria, solicitando le sea reconocido a efectos de trienios, el periodo de tiempo que estuvo separado del servicio.» De tota manera, també consta que se li considerà que va fer feina des del 3 de setembre i va percebre 14.650 pessetes líquides pel temps transcorregut fins al 30 del mateix mes.[126]

 

Els Tarragó. De la guerra a França i l’exili a Xile

 

Final de la Guerra Civil i sortida d’Espanya

Claudi Tarragó, nascut el 1901, fou mobilitzat a principis de gener de 1939. Poc abans de partir, Claudi havia fet maletes per als infants, per a transportar roba i altres estris. Amèlia conta que el seu pare no va passar la frontera amb elles perquè el varen cridar al front, però que només hi va estar tres dies, va tornar a Puigcerdà per si les trobava, però ja no en quedava res de les colònies.

La colònia sencera, llevat d’alguns professors i dones que vivien a Puigcerdà, creuaren la frontera amb autocars. Salomó Marquès, a l’entrevista de 1999 a Amèlia Tarragó, li preguntà per on passaren a França, i respongué, clarament, per Puigcerdà, pel pont. Amèlia no recordava el nom de la colònia, només sabia que era de Puigcerdà i que la patrocinaven els suïssos. Amb la sortida, però, podria ser que hagués estat la Creu Roja suïssa que els hagués ajudat. A Renacer en Chile, Amèlia conta que la Creu Roja ho organitzava tot per tal que els infants no patissin.

Ara bé, mare i filla s’hagueren de separar temporalment. Teresa havia d’ajudar els infants més petits de les colònies i es trobava segurament per Argelers de la Marenda. Amèlia, amb 8 anys, passà a la colònia d’infants refugiats a Seta (Llenguadoc). Després d’uns mesos Teresa anà a cercar la filla, i es traslladaren a París, a casa d’Alexandre —el germà—, on aquest vivia amb la seva dona, Provi, i el fill de Claudi i Teresa, Lambert. Recordem que Alexandre era professor de castellà i hi va estar destinat com a funcionari de la República. A París Alexandre es relacionava amb la colònia de professors espanyols i exiliats com Josep Ferrater Mora, i d’altres que esmentarem. Al seu pis s’hi feien tertúlies culturals i fins i tot n’hi acollí uns quants.

 

Claudi Tarragó en els camps d’Argelers i Sant Cebrià

Mentrestant, Claudi fou reclòs en el camp de concentració d’Argelers. I al cap de poc temps al de Sant Cebrià de Rosselló. Allà va reconèixer uns amics de Vilalba dels Arcs. Tot i la misèria i tota classe de penúries que es vivien al camp, va sobreviure. Havia portat amb ell les eines de barber del seu pare i les d’escultor. Així podia tallar els cabells a d’altres interns i guanyar uns diners, o altres coses, que li servien per estar una mica millor.

És difícil saber quant de temps va passar a Sant Cebrià, tampoc el que va passar a París. Sabem, això sí, la seqüència dels fets a França, entre febrer i novembre de 1939. I mentrestant, el setembre, va començar la Segona Guerra Mundial, el que empitjorava més la situació dels refugiats espanyols.

 

Evasió del camp de Sant Cebrià

Al cap d’un temps a Sant Cebrià (Saint-Cyprien) es va trobar, sembla que així de cop, amb Ramon Chavarria i Luisa Lameyre. Ramon i Luisa feien visites als camps suposadament amb l’excusa de veure si coneixien algú i ajudar-lo. Tenien fins i tot passis. El que no tenien era permís per treure ningú del camp. La trobada va ser emotiva i aviat es posaren d’acord perquè Claudi Tarragó sortís d’aquella presó d’amagat.

Un dia, ho aconseguiren fent passar Claudi per Ramon, amb els canvis de roba corresponents. Després Ramon sortí amb el passi recuperat. Ramon i Luisa explicaren que Teresa, Amèlia i Lambert, eren a París amb Alexandre i la seva dona, Provi. Com hem vist, les dues famílies eren amigues. Ramon i Luisa acompanyaren Claudi amb tren fins a París i allà s’acomiadaren.

 

Els Tarragó a París

Reunits a París, ara sí, tots els membres de la família Tarragó-Domènech (Claudi, Teresa, Lambert i Amèlia), en el pis d’Alexandre i Provi, passà un temps de readaptació a la nova situació. L’espai era molt petit, i al cap de poc, Alexandre aconseguí una ocupació al seu germà a la colònia d’infants espanyols de Châtenay-Malabry, propera a París i s’hi pogueren traslladar.[127] En aquesta localitat hi va haver molts de refugiats d’Euskadi. Cal dir que la situació de Claudi a França era il·legal, un sensepapers. A la colònia els joves l’ajudaven a amagar-se quan hi anava la policia. Teresa feia tasques semblants a les de Puigcerdà. Amèlia es mesclava entre els infants i joves. I Claudi, amb les seves dots d’escultor, els engrescava.

 

Presó de la Santé

Fins que un dia Claudi fou detingut i tancat a la presó de la Santé. Va ser a partir de la notícia que les autoritats franceses demanaven que tots els que no tenguessin passaport passassin per la Policia per arreglar la situació, i així, enganyat, el detingueren. Després d’unes setmanes, Alexandre, que s’havia quedat sense feina amb el canvi de règim a Espanya, va informar el germà Claudi que podia sortir de la presó, però que tenia dues setmanes per abandonar el país. O tornava a Espanya on la situació per a ell hagués estat molt difícil, presó o afusellament. O emigrava a un altre país.

 

Pablo Neruda i el vaixell «Formose». Cap a Amèrica del sud

Conta Amèlia que es reuniren un grup de professors espanyols com Vicente Mengod, Antonio Romera, Eleazar Huerta, i d’altres, i decidiren anar a Amèrica. Comptaren amb l’ajuda del poeta Pablo Neruda que havia estat nomenat cònsol especial de Xile a París per a la immigració espanyola. Aquell mateix any de 1939 havia estat l’encarregat de noliejar un vaixell, el famós Winnipeg, que transportà uns 2.000 refugiats espanyols cap a Xile. Neruda n’aconseguí un altre, el «Formose» que els conduiria fins a Buenos Aires. En poc temps s’organitzaren per partir des del port de Le Havre.

La família dels Tarragó no tenia suficients diners per pagar sis passatges, però va rebre un petit préstec dels quàquers —torna a aparèixer aquest grup que, en part, ens ha acompanyat en la nostra narració—, diners que tornaren quan pogueren i sense interessos. Cap a l’11 de novembre de 1939, ja començada la Segona Guerra Mundial, partiren rumb a Amèrica del sud, en un viatge que durà un mes, fins a Montevideo, on arribaren el 13–14 de desembre. Amèlia parla del 16 de desembre. Després cap a Buenos Aires, i finalment per terra, travessant els Andes, fins a Santiago de Xile.

 

L’episodi de l’Admiral Graf Spee a Montevideo

A Montevideo el Formose es va trobar de ple en la batalla de diferents vaixells anglesos contra l’Admiral Graf Spee, creuer pesant, anomenat cuirassat de butxaca, de la Kriegsmarine (marina de guerra alemanya durant el Tercer Reich). Els anglesos demanaren al capità del Formose que servissin d’esquer. El periòdic republicà espanyol de Sud-amèrica, España Democrática (Órgano del Comité Nacional Pro Defensa de la República Democrática Española. Montevideo) en donà informació el 28 de desembre que, tot i no parlar d’esquer com ho fa Amèlia, sí que esmenta el Formose en el moment que els refugiats republicans espanyols arribaven a Montevideo.[128]

De l’arribada a Santiago de Xile tenim l’escrit dels germans Tarragó que va sortir publicat al diari esmentat, és del 4 de gener de 1940:[129]

«“Fuisteis los adelantados de la cordialidad de América”

En un número anterior de “España Democrática” dimos noticia del pasaje por Montevideo de refugiados españoles en el vapor “Formose”. Fueron atendidos por el Comité Nacional y publicamos ya una carta de agradecimiento que nos enviaron momentos antes de salir el barco. Ahora el CEN ha recibido desde Chile las líneas que publicamos a continuación, que revelan la profunda impresión recibidas por esos refugiados españoles en su paso por nuestra ciudad.

Santiago, 23 diciembre 1939.

A los Sres. Edmundo Castillo y Vicente Polumbo, Presidente y Secretario del Comité Nacional de A. al P. Español y Def. de la Democracia.

Montevideo.

Amigos nuestros:

Nuestra llegada a Montevideo el 13–14 de los corrientes, en el barco francés “Formose”, significó el término de las zozobras que Europa ha ido descargando sobre nosotros. La serie completa de ellas comenzó antes de 1936, cuando Alemania e Italia se aprestaban a avasallar a España. La infame y cobarde culminación de la serie está representada por el engendro de la No Intervención falseada, cuyo recuerdo dolerá toda nuestra existencia por haber sido obra de la Inglaterra que nos obstinamos en querer, y de la Francia hermana que nunca podremos odiar, a pesar de los méritos que para ello ha hecho. El juego trágico del Spee (¿no fue él o un gemelo suyo el corsario ofensor de Almería?), atraído a esas aguas de Maldonado y Lobos por el cebo-carnaza del “Formose”, ese juego, decimos, con nuestra leve zozobra consiguiente, ha cerrado para nosotros el capítulo de las ofensas europeas de este lustro…

Vosotros, en cambio, con vuestra simpatía activa, fuisteis los adelantados de la cordialidad americana. Gracias por vuestras líneas de salutación, que fueron leídas por todos los compañeros con emoción y respeto, y que se cuidó de contestar Buendía en nombre de todos. Gracias por vuestra ayuda material. Tened la seguridad de que vuestro gesto y vuestra generosidad cayeron como agua de primavera en la carne y el alma concretísimos de gente agradecida que aspira a pagar mil por uno en el noble comercio de la solidaridad humana.

Abrazos afectuosos de esta numerosa familia.

Alejandro Tarragó

Claudio Tarragó

C. Sto. Domingo 1937

Santiago de Chile».

En aquesta carta sí que queda clar que el vaixell Formose va servir d’esquer; «cebo-carnaza». A més, les afirmacions que fan sobre la no-intervenció durant la Guerra Civil espanyola per part de França i Anglaterra toquen en el viu d’uns països germans que miraren a una altra banda. I acaben amb l’agraïment a la solidaritat que han rebut a Amèrica.

 

Una nova vida a Xile

A Santiago de Xile referen la vida. Amèlia Tarragó l’encerta de ple amb el títol de la seva narració històrica novel·lada: Renacer en Chile. A la capital dels Andes les dues famílies Tarragó s’anaren situant. Claudi va fer primer mobles, ebenista, i posà una empresa a la que hi associà Cristià Aguadé, fill de Jaume Aguadé Miró que va ser alcalde de Barcelona, i ministre de Treball, com hem dit abans. Precisament, la primera comanda que reberen va ser per a la casa del poeta Pablo Neruda.

Anys després, Claudi Tarragó, es dedicà a l’escultura i feu alguns viatges a Catalunya. Va aprofitar que la seva filla Amèlia s’hi establí temporalment amb el marit i els fills. La historiadora de l’art Rosa M. Ricomà diu que va ser a partir de 1954.

L’escultura de Claudi Tarragó, a Xile i a Catalunya, es descrita per Ricomà que assenyala «la mediterraneïtat del seu art amb referències a Mallol i Clarà», en un primer moment. Algunes de les seves obres més conegudes són: Adolescència (1954, segon premi en el Salón Nacional de Santiago de Xile), Venus andina (1956, primer premi), La brodadora d’Inca (1959, exposició que feu a Inca —Mallorca—, on hi vivia el seu germà Tirso. Museu d’Art Modern de Tarragona), Càntic de la cordillera andina (1960), Bust del president Pedro Aguirre Cerda (1960), Repòs, la noia que dorm (1961, al Zoo del parc de la Ciutadella de Barcelona), Plegadora d’olives (1963), Verge del portalet de Vilalba (1964) i les estatues del monument a Gandhi, Nehru i Tagore (1968, plaça de l‘Índia a Santiago de Xile). A part, també va ser professor d’Escultura a la Facultad de Artes de la Universidad de Chile. El seu amic, el periodista i crític literari Domènec Guansé, que també s’exilià a Xile, considera que algunes de les seves obres ja no estan tan a prop de la influència de Clarà. Però no farem aquí la crítica de l’obra de Tarragó, ja ho fa Ricomà. En tot cas, amb Guansé ja veim una altra de les persones de l’ambient social de Claudi Tarragó.[130]

Pel que fa a Alexandre, acabà posant una escola per a poder aplicar la seva filosofia: la Kent School. Centre on Amèlia, després de retornar de Catalunya amb l’home, Rafel Serra Ràfols, i els dos fills, Claudi i Isabel, hi acabà treballant.

A Mallorca, després de la guerra, hi anaren a parar els pares de la família Tarragó-Borràs perquè un dels fills, Tirso, s’havia establert a Inca, ciutat on el pare, Isaac, morí, mentre que la mare, Teresa Borràs, acabà anant a viure a Xile amb els altres dos fills. A Xile, doncs, una nova vida dels Tarragó i els seus descendents continua fins a avui.

 

 

AL CAP I A LA FI

 

Recopilem

 

Hem explicat una sèrie de vides que convergeixen a les colònies d’infants refugiats a Puigcerdà el 1937 i 1938. Galià i els Chavarria Lameyre havien estat a Mallorca durant la República i després a Puigcerdà. Hem vist les coincidències dels dos mestres esmentats, i també les dels Chavarria i els Tarragó. Els Tarragó Domènech també estigueren a Puigcerdà. Galià i els Chavarria formaren part de la colònia central de Puigcerdà patrocinada pel Foster Parents Scheme for Children in Spain. Els Tarragó (llevat d’Alexandre) estigueren a les colònies del Sanatorium Suisse, assistides per l’Association des Amis de l’Espagne Républicaine.

Al mateix temps, Alexandre Tarragó, un mestre de l’escola nova, va coincidir amb el mestre anarquista i freinetià José de Tapia Bujalance en el grup Batec de Lleida (1930–32), que després va ser el director del Grup Escolar Bonaventura Carles Aribau (Santa Coloma de Gramenet i Barcelona), quan Joan Galià i Ramon Chavarria hi exerciren, com a mestres refugiats, el curs 1936–37. Totes aquestes coincidències conformaren una docència, que també venia d’influències freinetianes de Mallorca, a la Colònia Infantil Torre Anglaterra de Puigcerdà.

 

La vivència de Puigcerdà

Hi ha molts d’aspectes a destacar, però m’aventur a dir que Puigcerdà, per a tots ells (llevat d’Alexandre) va ser la seva gran història, tot i durar relativament poc. La Guerra Civil va marcar tothom. L’estada a Puigcerdà, enrevoltats d’altres colònies, a més de la resta de la Cerdanya, ens resulta especialment significativa, excitant, creativa, dura i feliç, plena d’experiències.

 

Segona República i llibertat

Es tracta d’unes persones que visqueren uns moments transcendentals, com ho va ser la Segona República espanyola, de llibertat, laïcisme, renovació educativa, idees progressistes, feminisme i militància política. No tot varen ser flors i violes, ho sabem, i més quan hi hagué un cop d’estat i una guerra on els vencedors varen ser els feixistes. La derrota va ser difícil per a ells.

 

Diferents finals després de la Guerra Civil

Partim de Mallorca però retrocedim a llocs significatius per als personatges: on nasqueren, on estudiaren, on treballaren de mestres. I avançam amb Puigcerdà, la guerra com a combatents, la retirada cap a França, una darrera coincidència dels Chavarria amb els Tarragó amb l’evasió d’un camp de concentració, les presons.

Per a Joan Galià no hi hagué França perquè li tocà el penal d’Alcalá de Henares i la presó de Can Mir de Palma. Ramon Chavarria, estigué al país veí i formà part d’una xarxa d’evasió que el dugué a ser detingut i pres a la Model de Barcelona. Pel que fa a Claudi Tarragó, després dels camps d’Argelers i Sant Cebrià, a París encara formà part d’una altra colònia d’infants refugiats a Châtenay-Malabry, i fou internat a la presó de la Santé.

Els Chavarria, sense menystenir dificultats i privacions, varen tenir una bona estada a França. Lameyre era francesa i hi tenia la família, cosa que els va significar no estar en un camp de concentració. La tornada a Espanya, motivada pel tripijoc de Ramon evadint presos, i l’estada posterior a la Model, varen ser relativament lleus. A més, comptaren amb l’ajuda de la família Chavarria-Talleda.

Galià se suïcidà a Algaida el 1940. Chavarria feu la seva vida amb la família i una nova feina a una fàbrica a Montcada i Reixac (Vallès Occidental). I Tarragó, després de travessar l’Atlàntic amb els seus, germà i cunyada inclosos, s’establí a Santiago de Xile amb alguna escapada a Catalunya. Amb l’aspecte familiar tant els Chavarria com els Tarragó tengueren els avantatges que mancaren a Joan Galià.

 

Combregar amb el règim feixista. Humiliació

Un aspecte important va ser el tema del magisteri. Passar d’una època de llibertat a les escoles, on el centre eren els infants, i de mètodes renovadors, a la depuració i sanció consistent en la separació del cos de mestres, va ser dolorós. Galià va haver de signar un escrit que explicava que no havia pogut refutar la depuració en el seu moment perquè es trobava «en territori no alliberat». Només aquest fet per a un republicà d’esquerres, amb tot el que havia viscut durant la guerra, havia de suposar-li un trauma i una humiliació.

Chavarria hagué d’acceptar el règim nou i jurar-li fidelitat. Això significava trair les seves conviccions polítiques, més o menys atees, anticlericals. Hauria pogut tornar fer de mestre. La seva família així ho creu, però va estimar-se més anar a treballar a una fàbrica per no haver d’adoctrinar infants dins el nacionalcatolicisme.

Claudi Tarragó era més escultor que mestre. Va anar a parar a un país, una república, aleshores amb molta més llibertat que a Espanya. El seu germà Alexandre va perdre la plaça de mestre a París, però a Santiago de Xile, a poc a poc, aconseguí obrir una escola, la Kent School, on va treballar amb independència més temps que si hagués estat a Espanya. D’altres mestres republicans treballaren en el camp de l’educació a diferents països americans. José de Tapia en va ser un. Ell i la seva segona dona obriren a Mèxic l’Escuela Cooperativa Manuel Bartolomé Cossío, de tècnica Freinet. L’antic inspector Herminio Almendros, impulsor del mètode i la impremta Freinet, s’exilià a Cuba on tingué diferents càrrecs públics en el sector de l’educació.

 

La situació de les colònies de la Cerdanya. Bombardejos i no-intervenció

Pel que fa a les colònies infantils a la Cerdanya hem de recordar que es trobaven a una comarca tocant a la frontera amb França, i als Pirineus, lluny de Barcelona, amb molts avantatges pel que fa a seguretat i possibilitat de fugir d’Espanya amb promptitud si anaven mal dades. Però també és una àrea de contraban i gent que hi passava no se sap amb quines intencions. I quan els sublevats s’hi acostaren, començaren els bombardejos, tant per a espantar la població, com perquè no deixava de ser una zona per on entraven armes, tot i els acords del Comitè de No-intervenció que, sobretot, els nazis de Hitler i els feixistes de Mussolini no respectaren.

 

Les colònies: una recerca necessària

Serà molt interessant seguir investigant les colònies d’infants evacuats des del nord i sud d’Espanya perquè hi ha molta d’història i d’històries al darrere. L’ONG dels anglesos i la dels suïssos poden donar molt de si en els arxius de dins i fora d’Espanya. La relació dels mestres i auxiliars de les colònies amb la població cerdana també. La dels infants refugiats i els de la Cerdanya igualment. La situació econòmica davant tantes de boques a mantenir i instal·lacions de les quals tenir cura és un altre factor. Després d’una xerrada recent a Puigcerdà amb Salvador Vigo, investigador, natural de Bellver, esper que puguem fer, conjuntament, la història el més àmplia i exhaustiva possible de les colònies de tota la Cerdanya.

 

Els problemes

En general sabem que els infants evacuats a Puigcerdà i comarca, orfes o no, però la gran majoria sense els pares, varen gaudir d’un espai on menjar, viure, vestir, estudiar, i ser estimats i valorats. Això no només a Puigcerdà, sinó en tot el territori controlat per la República. Ara bé, algunes no varen anar tan bé. Un exemple seria la colònia d’Arbúcies que tengué moltes dificultats tant per alguns mestres més tradicionals, com per l’abandó en què es trobaren els infants, en algun moment, que hauria pogut acabar en tragèdia pels perjudicis causats als pagesos.[131] De tota manera, no cal anar fora de Puigcerdà per trobar problemes. Ja hem vist les crítiques al director del Sanatorium Suisse, André Pasche, i la preocupació de l’Association des Amis de l’Espagne Républicaine per destituir-lo i que no se sabés el que hi passava, tant pel mal que faria a la causa republicana espanyola com en els donants de Suïssa. I, també, les informacions de la policia al conseller de governació sobre possibles vicis i comportaments, discutibles, dels empleats de les colònies i estrangers.

 

Destaquem

 

Les coincidències

Quan vaig començar la investigació sobre el mestre d’Algaida Joan Galià Lleonart, em vaig trobar amb l’adreça de Torre Anglaterra que em dugué a la lectura engrescadora de Jordi Finestres. A partir d’aquí varen sortir la resta de protagonistes d’aquesta història. Al llarg del treball hem vist moltes coincidències entre ells, ja des de la dècada de 1920. Les resumim.

Per a Galià i Chavarria: oposicions el mateix any (1930); Galià i Chavarria destinats a Galícia el curs 1930–31, i a Mallorca durant tota la Segona República; participaren en el sindicat ABTE (FETE-UGT) a la Casa del Poble de Palma; anaven en el vaixell Ciudad de Barcelona el 19 de juliol de 1936 per a assistir a l’Olimpíada Popular; treballaren el curs 1936–1937 al Grup Escolar Bonaventura Carles Aribau on tengueren de director al freinetista José de Tapia Bujalance que, a la vegada, havia conegut Alexandre Tarragó al grup Batec; convisqueren a la mateixa adreça el curs esmentat, i estigueren destinats a Torre Anglaterra de Puigcerda.

Pel que fa als Chavarria i als Tarragó: es coneixien de l’època d’estudiants a Barcelona; Ramon Chavarria i Alexandre Tarragó coincidiren en la fase prèvia d’inscripció a les oposicions a mestres espanyols a l’estranger; durant el primer any de la Guerra Civil (curs 1936–1937) els Chavarria ajudaren els pares de Claudi i Alexandre a Barcelona; els Chavarria (amb Galià) i els Tarragó Domènech coincidiren en distintes colònies infantils a Puigcerdà, i Ramon Chavarria i Luisa Lameyre planejaren l’evasió de Claudi Tarragó del Camp de Sant Cebrià, i l’acompanyaren a París.

 

República i educació

El compromís del govern de la República Espanyola i el de la Generalitat de Catalunya cap als refugiats i, sobretot cap als infants i l’educació, va ser total fins al darrer moment, i seguí ja dins França o Gran Bretanya i altres països. Aquest interès republicà també l’hem vist en la creació de les Milícies de la Cultura per tal d’alfabetitzar els soldats i donar-los una cultura republicana i antifeixista.

 

Solidaritat internacional

La germanor de la societat d’altres països es va demostrar amb la gran quantitat d’associacions i voluntaris, a més de persones que apadrinaren els infants de la República. A la zona nacional, aquelles entitats que no eren específicament d’esquerres o tenien un component religiós passaren dificultats o foren rebutjades per les noves autoritats per mor de la mania catòlica de no acceptar res de protestants. Aquest tema, però, és complicat i hem trobat interpretacions diferents.

A la Cerdanya l’ajuda vengué de dues entitats. Per una banda del National Joint Committee for Spanish Relief, liderat per Katharine Stewart-Murray, Duchess of Atholl (la duquessa roja), a través del subcomitè Foster Parets Scheme/Plan for Children in Spain promogut per John Langdon-Davies. De l’altra, de l’Association des Amis de l’Espagne Républicaine de Suïssa presidida pel professor socialista André Oltramare.

Així com hi hagué els brigadistes internacionals, també hi hagué una gran quantitat de voluntaris per ajudar els infants de la Guerra d’Espanya. Molts d’ells hi veien la manera d’ajudar la República a guanyar la guerra descarregant-la tant com poguessin dels recursos destinats als infants. Les dues entitats esmentades no tenien caràcter religiós.

El no-intervencionisme dels estats europeus, fins i tot molts d’ells amb governs més a favor dels rebels, no feu minvar el suport a la República espanyola de gran part de la societat europea.

 

Fidelitat a la República

Els nostres mestres no defugiren les seves obligacions militars a pesar d’estar tan a prop de la frontera. Quan els tocà s’incorporaren a l’Exèrcit Popular de la República en el lloc que els designaren. Tampoc en cap moment abandonaren els infants de les colònies, ni ells ni la seva família.

 

Temes tractats i altres per aprofundir

Hem tocat molts de temes generals de la República en guerra, com la llengua en què s’ensenyava els infants i la problemàtica de l’allau de refugiats. La confiscació de vil·les, palaus, xalets i masies que eren de burgesos barcelonins rics i que s’exiliaren en començar la guerra per idees conservadores i antiesquerranes en general, i pel perill per a la seva vida. No oblidem el període del Cojo de Málaga i els assassinats, com l’acció de la FAI en general. D’alguna manera hem recordat la seva influència a la Cerdanya. La importància de les colònies dins l’economia cerdana que s’ha d’aprofundir molt més. La localització d’algunes de les colònies. L’atenció a la vida d’alguns mestres, personal auxiliar i infants que mostra el molt que encara es pot investigar en aquest sentit. I més…

 

La memòria de les colònies

En definitiva, amb aquest treball contribuïm a recuperar la memòria de les colònies, dels infants refugiats, i d’uns mestres i personal que ho donaren tot per la República i la Democràcia. Recuperam i afegim a la memòria de les colònies de la Cerdanya.

 

Bartomeu Carrió Trujillano

 Juliol de 2025

 

NOTES

[114] Diario Oficial del Ministerio de Defensa Nacional (Barcelona núm. 49), 26–02–1938, p. 588.

[115] Cronologia sobre la mobilització de lleves a la zona republicana. [Consulta: 17 maig 2025]. <https://griegc.com/ca/2020/06/01/mobilitzacio/>.

[116] Diario Oficial del Ministerio de Defensa Nacional, 20–05–1938, p. 597.

[117] Ministerio de Defensa. Archivo General Militar de Ávila. AGMAV, C.9215. Lligall 648. Expedient 45.

[118] ARNAU I SEGARRA, Pilar (a cura de) (2006). Pere Capellà. Cartes des de la Presó (Camp de concentració d’Alcalá de Henares, 1939–1943). Barcelona: Publicacions de l’Abadía de Montserrat, p. 27.

FULLANA PUIGSERVER, Pere (2018). Pere Capellà (1907–1954). La lluita incansable per la llibertat. Algaida: Ajuntament d’Algaida, p. 252.

[119] MIRÓ FERNÁNDEZ, Santiago (1998). Maestros depurados en Baleares durante la Guerra Civil. Palma: Lleonard Muntaner Editor, p. 65–66.

[120] Ministerio de Defensa. Archivo General Militar de Ávila. AGMAV, C.9215. Lligall 648. Expedient 45.

[121] Entrevista a Hèlios Chavarria Lameyre i a Cíntia Chavarria Payet. Barcelona, 13–02–2025.

[122] Arxiu Històric de la Universitat de Barcelona. AHUB, ES CAT UB 732583. Fitxa de milicià de la cultura de «Ramón Chavarria Talleda».

[123] COBB, Christopher H. (1995). Los Milicianos de la Cultura, p. 14–15, 121 (el recel dels catalanistes) i 140–141 (els anarquistes).

[124] Arxiu Nacional de Catalunya (Sant Cugat del Vallès). ANC1–236–T–109800. Fons: Centre Penitenciari d’Homes de Barcelona. Presó Model. Expedient Penitenciari de Ramón Chavarría Talleda. 236. 1942.

[125] «Joaquim Montoriol i Pous (1924-2011)». A: Endins. Publicació d’espeleologia, Mallorca 2011, núm. 35, p. 363–366. Foto de Joaquim Montoriol i «Francisco» [Hèlios] Chavarria a la cova volcànica de Raufarholshellir (p. 365).

Entrevista a Hèlios Chavarria i a Cíntia Chavarria. Poblenou, 18–02–2025. Per a aquesta informació també he contat amb l’ajuda de Jordi de Mier Gràcia i de Xisco Gràcia Lladó.

[126] Arxiu Nacional de Catalunya (Sant Cugat del Vallès). ANC1–186–T–1221. Expedients de Personal. Generalitat de Catalunya. Departament d’Ensenyament. Arxiu Central. Ramon Chavarria Talleda. Jubilació. Documents procedents de la Delegación Provincial de Barcelona del Ministerio de Educación y Ciencia.

[127] Amèlia parla de colònia infantil.

ALONSO CARBALLÉS, Jesús J. (2007, 2011). «El primer exilio de los vascos, 1936–1939». A: Historia Contemporánea, 35.  La Guerra Civil en el País Vasco: un balance histórico, p. 697 i 705. Bilbao: Universidad del País Vasco / Euskal Herriko Unibertsitatea (UPV/EHU). [Consulta: 25 juny 2025]. <https://doi.org/10.1387/hc.4117>.  Alonso diu que el govern basc dugué una tasca d’assistència en diversos centres de refugiats a França, entre ells Châtenay-Malabry. I quan parla de colònies infantils del govern basc esmenta les de Sitges, Barcelona, Berga, Torrentbò, Arenys de Mar i Caldetes.

[128] España Democrática (Montevideo), 28–12–1939, p. 3: «[…] por último quiso repetir sus hazañas hundiendo el “Formosa” y tuvo la desdicha de encontrarse con tres cruceritos ingleses. Para que el fuego de los cruceros alcanzara el acorazado tenían que navegar durante cinco millas bajo el fuego de éste sin que en cambio sus cañones alcanzaran al “Speed” [sic].»

[129] España Democrática (Montevideo), 04–01–1940, p. 7.

[130] RICOMÀ VALLHONRAT, Rosa Maria (2018). «De Vilalba dels Arcs a Santiago de Xile: un recorregut vital i artístic: Claudi Tarragó Borràs (Vilalba dels Arcs, 1901 – Santiago de Xile, 1986)». A: Butlletí de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, núm. XXXII, p. 92–105.

[131] CASADEMONT REIG, Adrià (2014). Les colònies infantils a Catalunya durant la Guerra Civil (1936–1939). Grau en Història. Universitat de Girona, p. 49:

«L’avenç de la guerra cada cop dificultava més la vida en aquestes institucions. La falta d’aliments, roba, material escolar, combustible, entre d’altres, impedia que els nens i nenes creixessin d’una manera sana i segura. Però les dificultats en les colònies no només eren fruit de les conseqüències de la guerra, en

algunes la falta d’organització i coordinació entre les entitats que les sostenien provocava la manca dels recursos més bàsics i complicava la vida als infants que tot i la seva edat eren capaços de sobreviure amb el que tenien al seu entorn, sovint abusant de les propietats privades dels pagesos de la zona.

Aquesta seria la cara amarga de les colònies, que tot i ser presentades sovint com a emplaçaments idíl·lics per a la vida dels infants, en alguns casos esdevenien un autèntic caos i s’allunyaven de l’objectiu principal pel qual s’havien constituït.»

En el cas concret d’Arbúcies (Torre Roquer), p. 38, l’autor ho resumeix en paraules d’un exalumne de la colònia, Pedro González: «Ni que decir tiene que nuestras relaciones con los payeses son de beligerancia, con desproporcionada agresividad por parte de ellos, ya que por lo menos en dos ocasiones si no hubiera sido por nuestra facilidad y rapidez para eludirlos, se hubieran producido, desgracias gravísimas e irreparables para la Colonia.»

Per aquesta colònia del Roquer [informació que afegim el 6 d’agost de 2025] podem consultar:

PUJADAS RIBALTA, Jordi (2017): «La colònia d’infants refugiats de la Guerra civil del Roquer d’Arbúcies». A: Quaderns de la Selva, núm. 29, p. 173–188. La Selva: Centre d’Estudis Selvatans.

 

 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!