Tomeu Carrió

PRESENTACIÓ QUINTOS I QUINTES DEL 74
Església de Sant Jordi, 14 d’agost de 2019

Els quintos i quintes del 74 ens volem presentar. Molts de vosaltres, o tots, ens coneixeu, però hem volgut fer un recordatori d’allò que més o manco vàrem viure en comú o que passava pel món. Recordar per a uns i contar per als més joves que no ho visqueren.

D’altra banda, la cantada també necessita presentació. Les nostres gloses han estat escrites per en Toni Meví al qual des d’aquí volem agrair la seva gentilesa de cedir-nos-les. Esperam que ens surtin bé, cantades amb l’ajuda del quinto major de tots els temps del Pla de Sant Jordi, Tomeu Carrió Català de cas Pubil, que any rere any acompanya els quintos i quintes amb el seu acordió. Gràcies a tots dos.

Agraïm al senyor rector, Antoni Bauzà i al Consell Parroquial que ens deixin aquest temple per fer la nostra festa i al Col·legi Públic on farem el sopar. També a l’Associació de Veïnats, capgrossos, flabiolers i dansadors de l’oferta per ajudar-nos a fer-la més lluïda. Gràcies a tothom per ser aquí, en aquesta celebració.

Som avui denou quintos que hem volgut aplegar-nos per recordar vells temps, part de la història de tots i totes, i per retrobar-nos en conjunt després de molts d’anys. Dins els denou també n’hi ha que venen d’altres indrets però, per les seves parelles, s’han relacionat amb Sant Jordi i ara són com a uns santjordiers més, en aquest cas santjordieres.

L’acte d’avui també és un recordatori als que ja no hi són. Per això recordam Vicenç Roig i Pedro Ballester que fa anys que ens deixaren, i més recentment, Guillem Carrió. Potser hem deixat qualcú. En qualsevol cas el nostre record a ells.

No podem parlar de tot i només volem arribar al 1974, perquè som els Quintos i Quintes del 74. En tot cas sí que hi ha dos anys que ens recordaran la història del món. L’any que nasquérem i el dels vint anys.

L’any 1954 passaren una sèrie de fets que volem remarcar. Als Estat Units el Tribunal Suprem va prohibir la discriminació racial en aquell país. Aquell any, els nostres veïnats francesos, amb els quals compartíem algunes coses importants, varen ser derrotats a Indoxina, colònia que administraven. Va ser la derrota de Dien Bien Phu. Recordem que a Indoxina hi ha la Cotxinxina i que allà de vegades ens hi enviaven: «Ves-te’n a la Cotxinxina!» ens deien si ens volien llevar de davant. També aquell any va començar la Guerra d’Algèria, un país molt a prop de Mallorca. Aquesta guerra la va dur a la independència i separació de França en 1962. I a Algèria hi vivien molts de mallorquins que en fugiren i vengueren entre d’altres llocs a Sant Jordi. Aquell any de 1954 tornaren els soldats de la División Azul presos a Rússia, a l’aleshores Unió Soviètica. Una División Azul enviada per Franco en ajuda de Hitler durant la Segona Guerra Mundial.

En vint anys passaren moltes coses més, però en concret el 1974, per cap d’any, feia pocs dies que havia mort, en un atemptat d’ETA del 20 de desembre, l’Almirall Carrero Blanco, que també era president del Govern de Franco. Per això el dictador nomenà un altre president, Carlos Arias Navarro, que prometia canvis que no va fer. A Portugal acabaven amb la seva pròpia dictadura en l’anomenada Revolució dels Clavells. Als Estats Units, que feia poc que havien abandonat la Guerra del Vietnam, esclatà l’escàndol del Watergate que feu dimitir el president Nixon. I a Espanya la dictadura executà l’activista Salvador Puig Antich. Començaven els primers efectes de la Crisi del Petroli i el règim començava a trontollar una mica amb manifestacions i vagues. I aquell any també, la salut del dictador es ressentia i el futur rei Joan Carles hagué d’assumir interinament el càrrec de cap d’estat.

Mentrestant, en els 60 i principis del 70, Mallorca passà per l’anomenat Boom Turístic que en el nostre cas santjordier es manifestà sobretot en el desenvolupament accelerat i sense control de s’Arenal amb tot el que comportà també per a les nostres vides, en especial de joves: turistes, discoteques, hotels, negocis, retrocés lent de la pagesia, noves feines, l’aeroport de Son Santjoan…

Amb tot, com érem i d’on venim els quintos i quintes del 74?

Idò érem d’un poble, Sant Jordi, de molts de pagesos i on part de la gent vivia a foravila. Els quintos i quintes nascuts el 1954 teníem uns noms mallorquins, alguns una mica castellanitzats. Eren uns noms mallorquins sense arribar, en alguns casos, als dels nostres padrins; sobretot padrines: no hi havia de la nostra edat Tonines, Francines, Toninaines, Francinaines o Tomeuetes —en el nostre cas la Tomeueta era de malnom, de fet nomia Tonina—. Noms que s’anaven perdent del nostre vocabulari.

Nosaltres érem Tonis, Sebastians, Peres i Pedros, Perejoans, Peps i Joseps, Miquels, Guillems i Guillermos, Tomeus i Tolos, Margalides i Margaritas, Maries, Antònies, Joanes, alguna Joana Maria, Catalines. No teníem cap Anneke holandesa… però ara sí.

També érem de malnom de casa de qualcú: de So n’Amora, de can Pinaret, de sa Pleta, de can Rotget o des Figueral, de s’Estanc, can Peixet, can Porcales, can Revell, Ferreret, can Blau, ca na Moia, des Banc, can Moló, can Floris o cas Pubil. Alguns dels malnoms, tot s’ha de dir, començaven a deixar-se d’usar, però encara tenien prou força. Les quintes parelles de santjordiers avui poden agafar nom de l’home o tenir el propi o tenir entitat pròpia per ser d’Holanda, de la Soledat o d’Algaida.

Els quintos i quintes som majoritàriament nascuts a Sant Jordi o ho són les seves parelles. I tot i algun canvi de domicili, la majoria també hi viuen, a Sant Jordi. I algun o alguna a s’Aranjassa, Son Ferriol o Palma.

Venim de famílies amb un nombre de fills variable però no tan nombrós, en general, com els de la generació anterior. Els nostres pares tengueren una mitjana d’uns tres-quatre fills però n’hi havia que eren nou així com també fills únics.

La majoria ens casàvem a Sant Jordi. Hi havíem estat batejats, confirmats i fet la primera comunió.

Els nostres fills són d’una mitjana de dos-tres per família, essent estrany que fossin més de quatre.

Ja tenim nets, encara que no tots, però feim comptes que els nostres fills ens ne seguesquin donant. De denou quintos-quintes comptats ja en tenim trenta-nou, de nets.

Les parelles, aleshores per matrimoni religiós catòlic, les formàvem majoritàriament quan teníem vint i pocs anys, tot i que també alguns ja en tenien trenta. Molts hem estat pares bastant joves en comparació amb ara mateix.

Les nostres diversions de petits i de joves, eren les d’anar al cine, preferentment a Can Garí. També ho eren les festes, en especial les d’agost, amb caminades pels carrers Neira, Berenguer de Giralt, Son Bauçà i Sant Jordi i alguna parada per a fer un gelat a la granja del cafè de Can Prats. De vegades hi havia les corregudes de toros d’en Campet. I també ho combinàvem amb les revetles dels pobles del voltant com Algaida, Llucmajor, Marratxí, Son Ferriol, Coll d’en Rabassa… Una altra “diversió” eren totes les festes religioses amb processons. Les estrenes de vestit eren en especial pel Corpus. I també el futbol que recordam, més que res d’infants, al camp de So n’Oliver. El cafè del futbol era Can Peixet amb en Pere Llinàs -Pere Peixet— i la seva família. A l’època del rector Francesc Caimari una part important dels infants i adolescents gaudiren de les activitats i campaments dels Boy Scouts i Nines Guies.

La majoria anàvem a les escoles del poble: a les monges gairebé tots, nins i nines fins als sis o set anys. Després les mateixes monges per a les nines, o l’escola nacional. Els nins ens dividíem entre els que anaven a l’escola nacional amb «Don» Toni Ques i els de la parroquial amb «Don» Joan Monserrat. També una temporada hi hagué l’Acadèmia Pizà. Un dia a la setmana —dimecres—, per escoles separades, anàvem a la doctrina o catecisme. Un altre dia —divendres— a missa a les 9 del matí, aquesta vegada totes les escoles juntes.

Gairebé tots recordam les monges fos perquè eren mestres de nins i nines o perquè tenien altres tasques encomanades com la d’infermeria, cuina, etc. Sor Emiliana la més vella, Sor Magdalena, Sor Elionor i les mestres Sor Coloma, Sor Francisca, Sor Benedicta o Sor Modesta.

El nostre capellà més conegut, pel temps que ens tocà de viure, va ser «Don» Francesc —«Don Francisco» li dèiem— Caimari, però també alguns recordam «Don» Pepet —Josep Caldentey—, «Don» Toni —Antoni Vicens—, «Don» Jaume—Jaume Pons— i en Bernat Sampol —a qui no dèiem «Don». Tots ells ens deixaren petjada, cadascú opinarà en quin sentit, però, som bastant el que som per mor d’ells. Sigui per imitació o per reacció. Per ser una mica com ells o totalment diferents.

Vàrem néixer un any que encara ens va permetre de veure com la plaça d’ara era una garriga, on de vegades pintava «Don» Gabriel Comas. De fet la plaça només era la de l’església. Vàrem veure un saló parroquial en obres que es convertí en el Liceu i un segon cine. La majoria, però, anàvem al Cine Garí. Encara coneguérem la carteria i el carter al carrer Major, el forn de So n’Eixut i el de Can Biel, a més del forn de Can Coll actual.

Coneguérem la botiga d’electrodomèstics de Damià Maimó quan encara era a la plaça de l’església, i després a la costa de ses monges —carrer Sant Jordi—, i molts de cafès com Can Simó, Can Prats, Can Felip, el cafè dels vells, Sa Bodega, Can Peliva, Ca Sa Sencellera, Can Peixet o Can Damià. Can Damià estava de moda entre els joves d’ambdós sexes, sobretot els caps de setmana, ara bé, a les 10 del vespre ja no hi havia les al·lotes. Can Peixet per al futbol. Durant molts d’anys hi va haver barberia per a homes a diferents cafès o tavernes i diferents perruqueries per a dones però no als cafès. També veiérem el començament del bar-restaurant Quirante. Coneguérem moltes botigues que ara ja no hi són i que no podem recordar com no ho podem fer dels ferrers, fusters, aferradors, magatzems, etc. La Farmàcia Claverol al carrer de Can Conet, el metge Amadeu Bagur —«Don Amadeo»— al carrer del seu sogre Metge Claverol, tot a la mateixa casa però. Veiérem sa Farinera en funcionament i les diferents fàbriques de pebre així com la cooperativa. I no seguirem més per falta de temps.

La nostra joventut és la del final dels 60 i principis del 70. La del Boom Turístic. La de la música europea i americana, la dels conjunts de música pop i rock.

Els que més recordam són:

Los Javaloyas. Recordau Margarita? «Lejos de ti no viviré, Margarita porque siempre, Margarita, te amaré».

Los Bravos. Black is Black:
«Black is black, I want my baby back
It’s grey, it’s grey, since she went away, oh oh
What can I do, ‘cause I, I’m feelin’ blue».

Los Cinco del Este. Los Brincos. Un sorbito de champán: «Con un sorbito de champán brindando por el nuevo amor…».

Beatles. All you need is love:
«All you need is love
All you need is love
All you need is love, love
Love is all you need».

No solíem saber què volien dir aquelles lletres en anglès, tot i les classes particulars de mestre Ramon Rosselló, però era igual.

Formula V. Eva Maria se fué. Per cert on va anar? «Buscando el sol en la playa… Qué voy a hacer, qué voy a hacer». Los Intrusos de Sant Jordi.

El Duo Dinámico. Esos ojitos negros:
«Esos ojitos negros
que me miraban;
esa mirada extraña
que me turbaba».

Los diablos. Un rayo de sol:
«Sha la la la la, oh, oh, oh,
Un rayo de sol, oh, oh, oh,
me trajo tu amor, oh, oh, oh.
Un rayo de sol, oh, oh, oh,
a mi corazón, oh, oh, oh».

Adamo. Mis manos en tu cintura:
«Y mis manos en tu cintura
pero mírame con dulzor
porque tendrás la aventura
de ser tu mi mejor canción».

Nino Bravo. Al partir un beso y una flor:
«De día viviré pensando en tus sonrisas
De noche las estrellas me acompañarán
Serás como una luz que alumbre mi camino
Me voy pero te juro que mañana volveré».

Ottis Redding. Sentado en el muelle de la bahía / Sittin’ On The Dock Of The Bay:
«Sitting on the dock of the bay
Watching the tide roll away
I’m just sitting on the dock of the bay
Wasting time».

Llorenç Santamaria. Para que no me olvides:
«Para que no me olvides ni siquiera un momento
y sigamos unidos los dos gracias a los recuerdos
para que no me olvides ni siquiera un momento
y sigamos unidos los dos para que no me olvides».

Basilio. Ve con él:
«Te fuiste mi amor de madrugada,
y regresastes al amanecer,
y en tus ojos pude ver, mentiras sí,
porque, venías de tu cita junto a él».

Aquell any, 1974, Abba guanyava el festival d’Eurovisió amb Waterloo:
«Waterloo I was defeated, you won the war
Waterloo promise to love you for ever more
Waterloo couldn’t escape if I wanted to
Waterloo knowing my fate is to be with you».

També escoltàvem, les cançons espanyoles com les de Manolo Escobar. Recordau Zumba, Zúmbale? Aquella que deia:
«Pero, María. Qué dira, la gente, qué dirá
si nos ve bailando, qué dirá.
Vamos a ver, señores, vamos a ver,
quién le pone al gato el cascabel.
Zumba, zumba, zúmbale,
toca la guitarra que yo cantaré».

I els conjunts i cantants mallorquins que diríem més tradicionals:

Els Valldemossa. Ball de sa Neu:
«Pitgen sa neu, pitgen sa neu
i tots ja hi són, tots ja hi són dins ses cases,
peguen potades, peguen potades
en Toni, en Xisco, en Joan i n’Andreu».

Bonet de San Pedro. Raska yú, cançó més reivindicativa del que sembla:
«Raska yú ¿cuando mueras que harás tú?
Raska yú ¿cuando mueras que harás tú?
Tú serás un cadaver nada más
Raska yú ¿cuando mueras que harás tú?»).

O, del mateix Bonet, mig en castellà mig en català, Canto a Mallorca:
«En la Bahía de Palma,
lo primero que se ve,
la catedral y la Lonja
y el Castillo de Bellver…
…és Valldemossa, és Formentor,
és Palmanova, és Cala d’Or,
és Santa Ponça, és Camp de Mar,
és el Terreno i s’Arenal…».

D’altra banda també teníem la Nova Cançó que reivindicava la nostra llengua comuna i la democràcia.

Joan Manuel Serrat. Ara que tinc vint anys: «Ara que encara tinc força i no tinc l’ànima morta i em sento bullir la sang». O Paraules d’amor: «Paraules d’amor senzilles i tendres que havíem après d’antics comediants…».

Maria del Mar Bonet. Amb Què volen aquesta gent? o Els vents del món:
«Llevant Xaloc i Migjorn,
Llebeig, Ponent i Mestral,
Tramuntana i Gregal
vet aquí els vuit vents del món».

O, Lluís Llach. L’Estaca:
«Si jo l’estiro fort per aquí
i tu l’estires fort per allà,
segur que tomba, tomba, tomba
i ens podrem alliberar».

I arribà l’any 1974. Llavors només eren quintos els homes i, en el nostre cas no tots. En aquell any alguns feren de quintos així com tocava. D’altres no. El 74 és un any que molts recordam o bé perquè festejàvem, «escopeta» inclosa [del castellà carabina, que significa fer d’acompanyant dels novios] o perquè ens hi casàrem. Perquè començàrem una feina nova o perquè tenguérem algun familiar malalt, o pel carnet de conduir…

També perquè cadascú començà la seva pròpia història d’adult.

Acabam aquí. Esperam que la nostra cantada vos agradi. Gràcies per haver vengut a fer-nos companyia.

Bartomeu Carrió Trujillano
Quintos del 74

Gloses cantades pels Quintos del 74
Acordió Tomeu Carrió Català
Lletra d’Antoni Oliver de can Meví

Quintos del setanta-quatre
que avui mos hem reunits
ja hi posam es cinc sentits
per fer-vos sa serenata
tant de bo que en bona pata
visquem molt i divertits
i amb tothom sempre ser amics
que ningú mos doni lata.

Ja hem pres sa retirada
perquè ja tenim s’edat
i creim que mos hem gonyat
dur sa vida descansada
i de fer aquella feinada
no en tenim necessidat
Déu faci en felicidat
visquem molt com mos agrada.

Ara tenim interès
que anem a fer sa ballada
s’orquesta està preparada
per tots es santjordiers
i per s’extern que hi vengués
que per tots sigui animada
i que sigui recordada
per bona molts d’anys después.

Ara mos agradaria
tenir bé es compte corrent
i molts d’anys anar visquent
amb salut i alegria
si es govern així ho volia
i mos pagui a bastament
pes grup seria excel·lent
sia des partit que sia.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!