L’assassinat d’Antoni Mesquida Sansó, el sen Cota, al Pla de Sant Jordi (Mallorca, 1903). Primera part

La nit del dissabte 25 de juliol al diumenge 26 de l’any 1903, Antoni Mesquida Sansó, el sen Cota, de 67 anys, va ser assassinat al camí del Cementiri de Sant Jordi, a poc més d’un quilòmetre del poble. Havia estat a la taverna de Can Bolero, situada al costat del campanar de l’església, aleshores l’antic oratori medieval, fins que va partir d’allà cap a casa seva, a mitjanit.

Diari La Almudaina del mateix dia de l’assassinat, 26 de juliol de 1903, i ja hi surt la notícia.

La nit-matinada del diumenge trobaren el cadàver estès al mig del camí que des de 1989 s’anomena oficialment de Can Cota [Gabriel Bibiloni, Els carrers de Palma. Palma 2012]. Algú li havia clavat unes ganivetades. Aquest home havia nascut a Felanitx en 1835 o 1836.

Fonts i documents

El diari La Almudaina [començam per aquest diari] donà una extensa informació dels fets i sobretot del judici que acabà amb l’absolució dels dos acusats, veïnats seus. La zona de l’assassinat va ser a l’actual camí de Can Cota a prop del Cementiri, a poc més d’un quilòmetre del poble. Els llocs a tenir en compte, també pels malnoms dels implicats en el judici són els de can Xoroi i cas Coronell, a més de can Tià que seria on vivia el sen Cota.

Primera notícia de La Almudaina. Detall que destacam de la primera plana que ja hem oferit abans.

Croquis de Sant Jordi i de topònims que surten a l’article.

La persona que donà compte de l’assassinat era un tal Miquel Llinàs que vivia a cas Carboner, on avui en dia deim can Cota perquè, posteriorment, una part de la família Cota, descendent de Joan Mesquida Sansó, germà del difunt, hi anà a viure. Can Tià potser era el que avui en dia també es diu can Cota, però al camí de can Meví. Aquest camí està a mà dreta del camí actual de Can Cota, just passat el camí de can Xoroi, si feim el de Can Cota en direcció llevant. A cent metres comença el camí de Can Meví. Allà hi ha també les cases de can Cota —can Tià?— i can Pola.

A més de La Almudaina, hem anat a l’Arxiu de la Parròquia de Sant Jordi, aleshores vicaria in capite, i hem pogut comprovar com, de manera estranya, no hi ha registre del funeral d’Antoni Mesquida en el Llibre de Defuncions de l’Església de Sant Jordi, però sí que hi ha la constatació que hi hagué funeral en el llibre d’entrades i sortides de la vicaria. Concretament, aquest llibre o quadern a la pàgina 60 va encapçalat per “Entradas año 1903” i a la 61 per “Gastos año 1903”. Entre d’altres, a la pàgina 60, consta que el 5 d’agost d’aquell any hi hagué les següents partides: «Del funeral de Antonio Mesquida para la sacristía dos pesetas en cincuenta cent. 2.50» i «cera gastada durante el funeral dos pesetas en cincuenta centimos [sic]. 2.50». La lletra és la del «vicari vell», Pere Antoni Font Monteros. El funeral es va fer deu dies després de la defunció perquè va haver de ser traslladat a Palma per a la seva autòpsia. El motiu de no fer la fitxa per part del vicari és una incògnita. El més normal seria que li hagués passat per alt.

D’altra banda, hem d’acudir necessàriament a Alejandro García Llinàs per trobar alguna relació de l’assassinat o dels seus familiars i per altres coses com la mateixa taverna de Can Bolero on moments abans del tràgic desenllaç havia estat Antoni Mesquida. A Pla de Sant Jordi. Història d’un poble, al capítol o fascicle «La Vicaria in capite» només trobam informació sobre el cementiri [p. 21-26]. Concretament, de 1882, hi ha la notícia que el batle pedani de Sant Jordi, Guillem Mut de can Conet, i el vicari Pere Antoni Font informen a l’Ajuntament de Palma que hi ha la necessitat de construir un cementiri a Sant Jordi en uns terrenys que cedia la senyora Maria Antònia Conrado d’Asprer casada amb Miquel Marià Ribes de Pina Gallard, propietari de So n’Oliver. Per no construir el cementiri dins les seves terres el senyor Ribes de Pina comprà un solar dins el que havia estat part de la possessió de Son Ferrer a Joan Mesquida Sansó. Els terrenys eren anomenats de can Vic, just davant can Descalç. Per aquesta operació el germà d’Antoni Mesquida havia de cobrar 40 duros (200 pessetes). El document el signen Guillem Mut, Miquel Marià Ribes de Pina, un tal Miquel Bibiloni i, per «no saber firmar lo firma a sus ruegos [als de Joan Mesquida] D. Pedro Font [el vicari]». Aquest document era de 13 de juny de 1882. Alejandro García especifica [p. 22] que Joan Mesquida era pastor i que els terrenys del nou cementiri venuts per aquest eren limítrofs «pel llevant amb els establidors, pel sud amb terra de Pere Cirer i pel nord i oest amb terra de Joan Mesquida». Com veurem en un altre article, segons La Almudaina, els germans Joan i Antoni Mesquida Sansó havien tengut un negoci junts però en el moment de la mort del segon ja no era així i aquest tenia un deute d’unes 500 pessetes amb el primer, quantitat important per l’època.

D’on surt aquest article?

L’amic Miquel Mas Serra, santjordier interessat per la història local i general, fa uns mesos em va demanar d’investigar el que ell anomena “La història mai contada”. I és ver en el sentit que ens semblava que ningú ho havia contat mai. Un altre crim al Pla de Sant Jordi, el de can Real de 1929, s’havia fet tan conegut a tota Mallorca que, possiblement, va eclipsar el record d’aquest crim del sen Cota vint-i-sis anys anterior. L’«horrorós crim de Sant Jordi» de 1929 ajudà a esborrar la memòria de l’assassinat del 1903 d’un home de 67 anys, casat i amb almenys una filla tot i que La Almudaina parla de filles.

Miquel Mas Serra ho descobrí al Diario de Mallorca de 2003 a la secció “La Almudaina hace 100 años”, i no trobà qui n’hi parlàs tot i algun intent en algun Mesquida actual que, de tota manera, no era descendent directe sinó d’algun dels germans de l’assassinat.

Els descendents i col·laterals

Antoni Mesquida Sansó havia nascut a Felanitx en 1835 o 1836. Gràcies al també santjordier Antoni Garau Orell i la seva afició per la genealogia, hem tengut accés a la seva descendència, i també a la dels seus, almenys, dos germans i una germana.

Antoni Mesquida Sansó estava casat amb Catalina Vich Llaneras de Randa. Va ser un dels primers pobladors del Pla de Sant Jordi, deprés de la dessecació del Prat, amb els seus germans, felanitxers: Francisca Ana, que segurament es deia Francinaina Mesquida Sansó, nascuda en 1829 i morta a Sant Jordi en 1905. Sebastià Mesquida Sansó nascut en 1841 i mort en 1916 a Sant Jordi. I Joan Mesquida Sansó nascut en 1843 i mort a Sant Jordi en 1925. Tots ells amb una extensa descendència que va poblar majoritàriament el poble de Sant Jordi i d’altres indrets del tot el Pla de Sant Jordi fins a s’Arenal i el Molinar.

El 12 de juny passat vaig demanar ajuda a l’esmentat amic, Antoni Garau Orell, sobre la descendència de l’assassinat. Al dia següent ja tenia la informació. La sorpresa fou que coneixia ben de prop els descendents d’Antoni Mesquida Sansó. Descendents que ja no són de llinatge Mesquida. No donarem noms, almenys per ara, d’aquests actuals descendents. N’hi ha per Sant Jordi en dues sagues familiars a partir dels seus nets. A s’Aranjassa en una. I al Pil·larí possiblement. A continuació reproduïm la relació de familiars directes d’Antoni Mesquida Sansó.

Del matrimoni entre Antoni Mesquida Sansó i Catalina Vich Llaneras va néixer, almenys, una filla. Aquesta filla va ser Francisca Mesquida Vich nascuda en 1874 a Sant Jordi i morta també a Sant Jordi en 1941.

Francisca Mesquida Vich es va casar a Sant Jordi en 1898 amb el llucmajorer Jaume Monserrat Pons nascut en 1877. D’aquest matrimoni nasqueren dos fills i tres filles; Pere, Antoni, Margalida, Catalina i Francisca.

Pere Monserrat Mesquida, Rubert, va néixer a Sant Jordi en 1900 i hi morí en 1972. Es va casar amb Catalina Oliver Vidal, sa mestressa Jaques, nascuda a Sant Jordi en 1903 i morta en 2002 al mateix Sant Jordi. Tengueren una filla.

Antoni Monserrat Mesquida va néixer a Sant Jordi en 1903 i morí en 1945 a s’Aranjassa. Es va casar amb Francinaina Oliver Catany de Llucmajor. Tengueren una filla.

Margalida Monserrat Mesquida va néixer a Sant Jordi en 1907 i morí també a Sant Jordi en 1970. Es va casar amb Guillem Juan Pou nascut a Sant Jordi. Tengueren dos fills i una filla.

Catalina Monserrat Mesquida va néixer a Sant Jordi en 1912. Es va casar amb Pere Antoni Sastre Monserrat nascut a Sant Jordi. Tengueren almenys una filla.

Francisca Monserrat Mesquida va néixer en 1917 a Sant Jordi. Es va casar amb Bartomeu Salom Segura. No sabem que tengués descendència.

La tomba dels Cota?

D’Antoni Mesquida, no tenim constància d’on va ser enterrat el seu cos, però podria ser a la tomba que hi ha al cementiri vell de Sant Jordi dels descendents del germà d’Antoni, Sebastià Mesquida Sansó, que avui du la inscripció de Guillem Mesquida. Aquest podria ser un fill de l’anterior Sebastià, anomenat Guillem Mesquida Muntaner. A una de les làpides recordatori de la tomba hi ha el nom del matrimoni d’S. Mesquida Serra i A. Salom Dols.

Tomba de descendents del germà d’Antoni Mesquida Sansó, Sebastià Mesquida Sansó, al cementiri vell de Sant Jordi.

Sebastià Mesquida Serra era fill de Guillem Mesquida Muntaner casat a l’església de la Mare de Déu del Carme del Coll d’en Rabassa amb Antònia Salom Dols. Un llibre recordatori també posa el nom d’Antònia Ana Mesquida Serra.

Aquesta tomba podria haver estat la de la família dels Cota. Els noms els coneixem pels arbres genealògics d’Antoni Garau Orell i de la visita de camp feta al cementiri de Sant Jordi per mirar de trobar rastres d’aquesta família. Podria ser casualitat i que no hagués estat enterrat aquí però sí que és cert que aquesta és de la família d’un germà de l’assassinat.

On era can Cota? D’on prové el malnom?

Fins ara hem vist quina era la família de l’interfecte, terme que utilitzen en el judici, quins varen ser els seus descendents i alguns dels seus parents per via dels germans. Hem pogut comprovar que Joan i Antoni Mesquida havien tengut algun negoci junts i el deute. Que Joan Mesquida tenia terres també per devers can Cota, can Vic, i el lloc per on mataren Antoni Mesquida i per on vivien els principals implicats: can Tià, can Xoroi, cas Coronell, cas Carboner i can Vic.

En aquest moment no ens queda clar on era exactament can Cota. Podria ser ben bé que fos el malnom familiar de Cota la que donàs nom a aquell indret que envolta el cementeri i cap a la direcció de Llucmajor.

Parlant amb Miquel Mas Serra, però també mirant-ho al Mapa General de Mallorca de Mascaró Pasarius [segona edició, 1987, sector núm. 35], hem trobat el lloc o possessió de Son Cota a Porreres. S’ha de dir que moltes vegades hi ha confusió entre “Son” i “Can”. Eren de Felanitx però podien haver tengut relació amb Porreres.

La història mai contada o la història silenciada?

Per al cas del crim en qüestió tots els germans i primers descendents en tendrien coneixement com és normal. El que ens hem de preguntar és quina memòria es va transmetre a les successives generacions. No ho hem pogut constatar del tot perquè encara és objecte de la nostra investigació. N’hi ha amb un minúscul i borrós record i d’altres no en tenen cap. Cosa ha quedat però.

Pel que fa a la memòria popular està clar que aquest fet semblava totalment oblidat. Més aviat silenciat. En quina proporció oblidat, silenciat o tapat —en aquest darrer cas pel doble crim de 1929—?

En una de les entrevistes que no podem revelar, de fet quasi totes no es poden revelar per ara, ens ha quedat constància que sí, que hi ha gent major, i algun no tant, que sap cosa. Quan parlen del crim de 1929 surten moltes dades sabudes a través dels familiars i de referències llegides: «Sant Jordi, el poble del gañán…», can Real, lloc del crim amb connotacions de por per a la majoria de santjordiers i santjordieres; «si hi passàvem per davant fèiem via o ni tan sols miràvem per por».

Ara bé, si demanes pel crim de 1903 alguns, pocs, saben coses disperses, sentides contar en les nits d’hivern a la camilla per la mare o la padrina, però no ho volen dir per una espècie de llei del silenci: «encara hi ha descendents». Tot això ens du a pensar que el crim de 1929 va ser impossible d’amagar per la transcendència mediàtica d’aleshores, mentre que el de 1903 no en tengué tanta. Però també podria ser perquè el crim de 1903 tenia com a protagonistes, només, gent de Sant Jordi, mentre que al de 1929 els implicats i el condemnat no ho haurien estat. D’aquí el silenci.

En aquest moment, a més de les dades donades, hem de dir, com en part ja hem fet, que sí, que hem trobat rastres de la coneixença d’aquest assassinat en almenys quatre entrevistats. Un d’ells semblava que diria cosa però no arribà a dir-nos res. En qualsevol cas, hi ha gent que ho sap o ho intueix però no podem donar més el net sobre la seva identitat. En aquesta informació hi ha alguna pista sobre les possibles causes del crim mortal però no veim que siguin proves suficients per poder donar-les com a cosa certa. Cent setze anys després fa difícil tenir la certesa suficient.

Sant Jordi en 1903

A Sant Jordi, Pla de Sant Jordi com es deia freqüentment, en aquells anys encara no havien arribat les monges Franciscanes Filles de la Misericòria, que tenien molta relació amb la família dels Ribes de Pina de la possessió de So n’Oliver. Els fundadors de l’orde (1856) foren Gabriel Maria Ribes de Pina i Gallard del Canyar i la seva germana Josepa Maria —sor Concepció de Sant Josep— [Gran Enciclopèdia de Mallorca —GEM—]. L’arribada de les monges va ser en 1904. El mateix vicari Pere Antoni Font Monteros també tenia relació amb els Ribes de Pina. La vicaria in capite tenia jurisdicció fins pràcticament Can Tunis —Son Ferriol com a poble encara no existia— que començava a establir-se en aquella part de la possessió de Son Santjoan. També arribava fins pràcticament es Pil·larí que tampoc no existia. I s’Aranjassa i sa Casa Blanca, que sí que existien i formaven part d’aquesta vicaria, futura parròquia al cap de 30 anys d’aquests fets. D’altra banda sí que existia el Coll d’en Rabassa.

Santjordiers i santjordieres de principi del segle XX.

Els senyors de les possessions tenien molta d’influència sobre la gent del poble i la contrada. Especialment al nucli de Sant Jordi ho eren els de So n’Oliver, Son Fullana i Son Ferrer. Però a tota la contrada els de Son Sunyer, s’Aranjassa, sa Casa Blanca, can Mataró, So n’Aixaló, es Rafal, es Caragol, Son Gual i Xorrigo si no ens n’hem deixada cap. També fou important el poder polític dels amos de possessió i dels que començaren a tenir un cert poder econòmic. D’aquests sorgien els batles pedanis, en estreta relació amb l’Església, els senyors, i el poder polític de Palma.

Treballadors i treballadores de la possessió de Son Ferrer i el vicari vell, Pere Antoni Font Monteros. La «senyora» asseguda a la dreta no la tenim identificada de moment.

Fins al 1903 no hi ha la primera escola, que encara no era pública. L’analfabetisme era molt alt. La població era d’uns 600 habitants o més. No hi havia metge al poble. No hi havia cotxes a motor i tot es feia a peu o amb carro. No hi havia llum elèctrica. No hi havia telèfon, en contrast amb l’altre poble de Palma, Son Sardina, que sí que en tenia a la rectoria [Jeroni F. Fullana, Crímenes i criminales en la isla de la Calma (Mallorca 1884-1951), p. 153, —Lleonard Muntaner Editor, Palma 2006—. Jeroni F. Fullana, entre d’altres esmenta el crim de Son Sardina del mateix any de 1903]. Hi havia algunes botigues-tavernes com Can Bolero o Cas Cabo totes dues al voltant de l’oratori. Anar a Palma era fer un trajecte d’hores que com comprovarem en els documents que surten podia suposar partir a les 2 o les 2.30 h de la nit per poder arribar a Palma a la sortida del sol a l’estiu. En aquells anys hi havia una galera per anar a Palma com a transport públic. El sistema horari d’ara i el d’aleshores són diferents però seria partir a les 4 de la matinada hora actual.

El poble estava molt influït pel poder espiritual del vicari Font i Monteros i pel poder dels senyors de les possessions. Els batles pedanis depenien dels dos poders esmentats; el 1903 el batle pedani era Miquel Mut Arrom, nebot de l’anterior Guillem Mut. En definitiva, un poble molt controlat pel conservadorisme i la religió catòlica. Una gent que havia de fer molta de feina per a subsistir. Una gent que només parlava català local, mallorquí, i gairebé majoritàriament no sabia llegir. Una gent amb una cultura popular molt important que hem d’investigar més, sobretot si es conservassin gloses d’aquell fet.

Interior de l’antic oratori de Sant Jordi.

Finalment afegim que a Palma el batle era Antoni Planas Franch del partit conservador, després maurista. Un dels regidors era Jaume Font Monteros, germà del vicari del Pla de Sant Jordi que el 1905 va arribar a batle de Palma pel partit liberal. Jaume Font Monteros va ser metge de professió, metge del port de Palma i de la Guàrdia Civil i inspector del consum. També va pertànyer a la Junta Provincial de Sanitat i a la Lliga Antituberculosa. Va fundar la primera colònia escolar de Palma i més envant fou president del Col·legi Oficial de Metges [GEM].

Les hipòtesis

Ens falta molt per descriure l’assassinat i les seves circumstàncies. En propers articles oferirem la informació que trobem i, en primer lloc, el que surt a les acusacions i declaracions dels encausats i dels testimonis. D’altra banda, no ens hem de conformar amb les causes que surten al judici. Tot i pensar que eren les que podien tenir més probabilitats de ser certes, no podem descartar d’altres hipòtesis sobre els motius dels que cometeren, o de qui cometé aquell assassinat. Per això, situant-nos en aquell context històric, hem d’intentar analitzar el perquè de l’assassinat. Els judicis i les investigacions d’aquella època en el cas de crims de tot tipus no comptaven amb les tècniques d’avui en dia. No podem fiar-nos completament del judici que, d’altra banda acabà en absolució dels dos detinguts. En la mateixa investigació hi hagué altres persones que foren sospitoses en algun moment. Tampoc sabem si hi havia res o algú més a darrera. Una de les persones amb les que hem parlat sospita que a Antoni Mesquida “se’l volien llevar de damunt”. Per què? Ja en parlarem en pla d’hipòtesi, pròximament.

Jeroni F. Fullana al llibre que ja hem esmentat [Antoni Janer Torrens comentà no fa gaire aquest llibre al diari Ara Balears:  «Quan les dones mataven els homes». 8 de juny de 2019] diu que «la idea principal con la que he realizado este libro se basaba en una reconstrucción, lo más aproximada posible, del relato de los hechos aparecido en los diversos periódicos de la época, sin aportar demasiados juicios de valor, e intentando hacer una descripción lo más sencilla y comprensible posible de los hechos acontecidos y sobre la forma en que fueron contados a la opinión pública de esa época» [p. 169]. En el nostre cas ens interessa, a més d’això que diu, què ha quedat avui en dia d’aquell crim, què se’n sap de memòria popular i de cultura popular com gloses o altres. Sabem que és difícil però ja hem vist que sí, que hi ha on cercar. També demanar-nos el perquè va passar, per què encara hi ha gent, poqueta clar, que ho recorda, analitzar les causes que s’esgrimeixen en el judici, i cercar altres explicacions, altres motius que hi pogués haver, per descartar-los si cal, o no.

Els nostres lectors han de ser conscients d’una cosa. Aquests articles s’escriuen mentre s’investiga. Per la qual cosa ens exposam a equivocar-nos cosa que quan la comprovem farà que rectifiquem. Tampoc sabem què pot donar de si, entre altres coses perquè també hi ha la intenció de rebre informació dels nostres lectors.

Bartomeu Carrió Trujillano

Sant Jordi, 20 de juny de 2019

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *