Tomeu Carrió

Va néixer a Vilanova i la Geltrú (comarca del Garraf) l’11 d’agost de 1919.(1)

Era d’una família humil que vivia al carrer dels Arengaders (venedors d’arengades) núm. 4 i/o 5 de Vilanova i la Geltrú, en el nucli antic de la vila. Son pare, Aniceto Balduz Puyoles, era peó i havia nascut a Saragossa. Sa mare, Isabel Asensio Fortanete, consta que feia de mestressa de casa, nascuda al Mas de les Mates (comarca del Baix Aragó).

Eugeni o Eugenio era el major de quatre germans. Després d’ell venien Rosenda (madò Rossi), nascuda en 1921; Aniceto (la família del qual presumim que viu encara a Vilanova), nascut en 1923, i Jesús, nascut en 1926 aproximadament. Almenys els dos del mig eren nascuts a Mora la Nova (comarca de la Ribera d’Ebre).(2)

El gener-febrer de 1939, durant la retirada de les tropes republicanes a Catalunya, al final de la Guerra Civil, passà la frontera cap a l’exili a França.

No sabem quan ni com, per ara, però en començar la Segona Guerra Mundial fou fet presoner i ingressat a V-D Stalag (Estrasburg), Alsàcia, —Stalag: camp de presoners dels nazis—. Després fou deportat al camp de concentració de Mauthausen el 13 de desembre de 1940 amb el número de matrícula 4605.

Va aconseguir sortir-ne amb vida 4 anys i quasi 5 mesos després; el 5 de maig de 1945.

Mauthausen-Gusen era un complex de dos camps de concentració, i després d’extermini, de l’Alemanya nazi, a la regió de l’Alta Àustria. Pel que sabem, Eugenio Balduz va ser traslladat, dins el mateix complex, al subcamp d’Steyr on va ser alliberat per les tropes aliades.(3)

Potser el fet de ser a la fàbrica Steyr-Münichholz, entre d’altres coses, va contribuir a poder resistir tants d’anys. En aquest subcamp, on es feia feina per a l’empresa Steyr-Daimler-Puch, feien búnkers i armes (metralladores, motors d’avió i trens d’aterratge).(4)

Primer, alguns presoners feien el trajecte diari entre Mauthausen i Steyr per anar-hi a fer feina. Posteriorment en 1942 es va improvisar un nou subcamp a Steyr, al costat mateix de les fàbriques. No es podien posar malalts perquè els retornaven a Mauthausen per a matar-los.

En acabar la guerra, Eugenio Balduz passà a una clínica en un castell, per a curar-se, on hi estigué un cert temps, potser uns anys. En sortir anà a viure a París per a treballar a la fàbrica de cotxes Renault. Es casà i tingué un fill: Patrick.(5)

Els santjordiers i santjordieres el poguérem veure al poble. En la casa del carrer de Can Conet 22 hi havia vengut a viure la seva germana, madò Rossi, que s’havia casat amb Antoni Puigserver Ribas. En jubilar-se i trobar-se sol per França (el seu fill Patrick també havia vengut a viure a Mallorca) optà per venir a Sant Jordi per estar en família. Hi va viure més de deu anys, fins que, malalt de càncer, anà a l’Hospital General de Palma. Hi morí el dia 9 de juny de 1992, quan tenia 72 anys. Va ser enterrat al cementiri de Palma.(6)

No fa gaire anys, en 2001, a la seva ciutat natal, Vilanova i la Geltrú, l’Amical de Mauthausen havia aconseguit de l’ajuntament de la ciutat la inauguració del Monument als Deportats, obra de l’escultor Andreu Alfaro. En aquest monument hi ha gravats els noms dels vilanovins que foren deportats a camps de concentració. El primer nom que hi ha gravat és el d’Eugeni Balduz Asensio.

Els espanyols que es trobaven en els països ocupats per l’Alemanya nazi durant la Segona Guerra Mundial i que havien internat en camps de concentració, varen rebre una desatenció total del govern espanyol, aleshores dirigit pel general Franco, davant les autoritats de l’Alemanya de Hitler.

Joan Villarroya i Font ens explica la postura del govern espanyol, en concret en la persona de Serrano Suñer, ministre d’exteriors del 16 d’octubre de 1940 al 3 de setembre de 1942 i cunyat de Franco: «Sobre Ramón Serrano Suñer, aleshores ministre d’Afers Estrangers, recau l’acusació de la seva implicació en el destí d’aquests milers de republicans espanyols detinguts després de l’ocupació alemanya de França i que, la majoria, foren internats en el camp de Mauthausen. La clau d’aquesta acusació rau en la resposta que Serrano Suñer va donar a Ribbentrop, ministre alemany d’Afers Estrangers, quan li va plantejar què s’havia de fer amb aquells presoners: “No son españoles, no tienen patria.” No hi ha cap prova d’aquesta resposta. A l’escriptora Montserrat Roig, en preguntar-ho al mateix Serrano Suñer el juny de 1976, aquest li va respondre: “Se lo comenté de pasada porque alguien me lo dijo en el avión de ida. Los nazis me dijeron que no eran españoles sino gente que había combatido contra ellos en Francia.”» El cas és que no reclamaren cap d’aquests espanyols i els deixaren a la seva sort.(7)

Pel que fa a la xifra d’espanyols als diferents subcamps o kommandos, d’aquell complex, es parla que n’hi arribaren un total de 7.189, dels quals en varen sobreviure 2.183. Se’n quantifiquen uns 1.800 procedents dels Països Catalans. També es diu que la major part dels morts ho foren durant 1941 i 1942. Després, en començar les derrotes de l’exèrcit alemany, «l’estratègia dels administradors dels camps fou mantenir amb vida més presos durant més temps i aprofitar-los com a mà d’obra en tot tipus d’empreses». Es continuà exterminant presos, «però bàsicament en els casos que es consideri que són col·lectius que no poden oferir força laboral útil». A Mauthausen «la majoria dels morts ho foren per esgotament i gana». Concretament «l’alimentació insuficient, el treball dur i la intempèrie, i una sèrie de malalties de tots tipus».(8)

Els soldats aliats dels Estats Units varen ser els que alliberaren els diferents camps i subcamps de Mauthausen el 5 de maig de 1945. Allà, a Steyr, hi havia Eugeni Balduz Asensio amb vida.

Avui mateix —16 de desembre de 2018— es col·loca una placa Stolperstein, elaborada per l’artista alemany Gunter Demnig, per part de l’Ajuntament de Palma i a iniciativa del col·legi Nuestra Señora de Montesión de Palma.

NOTES

(1) Data de naixement i altres informacions, i en relació a la seva família de Vilanova i la Geltrú:
—«La deportació als camps nazis. Eugeni Balduz Asencio» [sic]. Memòria Històrica de Vilanova i la Geltrú 1931-1979. Ajuntament de Vilanova i la Geltrú [en línia]. <http://www.vilanova.cat/doc/doc_90354101_1.pdf> [Consulta: 16 des. 2018]. En data posterior aquest enllaç ja no es pot consultar. El nou enllaç és: <https://www.vilanova.cat/doc/doc_28799764_1.pdf> [Consulta: 30 març 2019]. Ara es pot fer clicant aquí.
—«Qüestionari per a la declaració de defunció». Cementiri de Palma. En aquest qüestionari consta que la nacionalitat és francesa.
(2) En el primer document de la nota (1) hi ha les dades de «Empadronamiento municipal de 1930» de data 1 de desembre. I, també, el «Padrón general de habitantes. Año 1936», en aquest darrer cas a 30 d’abril. Ajuntament de Vilanova i la Geltrú.
(3) «Fondation pour la mémoire de la déportation. Les arrivées de septembre 1940 à janvier 1941» [en línia]. <http://www.bddm.org/liv/details.php?id=III.2.> [Consulta: 16 des. 2018]. Clica aquí. També BERMEJO, B; CHECA, S. Libro memorial. Españoles deportados a los campos nazis (1940-1945). Madrid: Ministerio de Cultura, 2006. P. 298, 299 i 509. Aquest llibre fou consultat a l’Arxiu Municipal de Palma.
(4) Steyr-Münichholz [en línia]. <http://www.bddm.org/liv/abbr.php?abbr=Steyr>. [Consulta: 16 des. 2018]. Clica aquí.
(5) Informació donada per Enric Puigserver Balduz, nebot d’Eugenio.
(6) Llibre d’inhumacions del cementiri de Palma 1992 on figura amb el núm. 1090: viudo, 72 anys, mort a l’Hospital General de Palma a les 21.30 hores del dia 9 de juny de 1992 per «carcinoma de ano», i enterrat el dia 11 al nínxol 89 illa 75. Al «Qüestionari per a la declaració de defunció» que hem esmentat a la nota (1) figura que el seu darrer domicili va ser al carrer Conet 22 baixos de Palma, és a dir, a Sant Jordi. Hi consta el nom dels pares, data i lloc de naixement. Al document, també del cementiri de Palma, «Ordre d’Inhumació» hi figura la signatura, com a testimoni, de Patrick Balduz amb un número d’identitat estranger. En un altre document l’Empresa Funerària Municipal (EFM) avisa que havia finalitzat el dret a inhumació temporal (10 de juliol de 1998). En no trobar-se el seu fill, l’EFM va traslladar les restes a l’Ossera general.
(7) VILLAROYA i FONT, J. Desterrats. L’exili català de 1939. Barcelona: Editorial Base, 2002. Segona Edició. P. 88-89.
(8) VILLAROYA i FONT, J. Op. cit, p. 89-90. Pel que fa a deportats de les illes Balears tenim el llibre de LLUY TORRES, X. Els nostres deportats. Republicans de les Balears als camps nazis. Palma: Edicions Documenta Balear, 2013. En no haver nascut a les Balears, Eugenio Balduz, no hi apareix. En tot cas, valgui aquesta referència a qui li interessi el tema. Igualment és important consultar BERMEJO, B. Francesc Boix, el fotògraf de Mauthausen. Fotografies de Francesc Boix i dels arxius capturats als SS de Mauthausen. Barcelona: Edicions de La Magrana, 2002. Sobre Francesc Boix, important testimoni en els Judicis de Nuremberg contra els carcellers nazis, hi ha una recent pel·lícula: El fotógrafo de Mauthausen dirigida per Mar Targarona, estrenada el 26 d’octubre de 2018 [en línia] <https://www.youtube.com/watch?v=UDAnX3SNSeE> [Consulta: 16 des. 2018]. Clica aquí. També es pot veure aquest vídeo: Mes enllà de Mauthausen. Francesc Boix, fotògraf [en línia] <https://www.youtube.com/watch?v=ufW2qGzpxhE> [Consulta: 16 des. 2018]. Clica aquí.

Bartomeu Carrió Trujillano

Fotos de l’acte de col·locació de l’Stolperstein a la casa on vivia. Sant Jordi a 16 de desembre de 2018

«El cant dels ocells» és una cançó popular catalana de Nadal, la música de la qual fou popularitzada per Pau Casals.

«Cambra fosca» és un poema del llibre Les llunyanies. Poemes de l’exili , 1940-1946 de Joaquim Amat-Piniella, que fou pres a Mauthausen entre 1940 i 1945; com Eugenio Balduz. Joaquim Amat-Piniella el 1962 fundà l’Amical de Mauthausen amb altres antics deportats. El 1946 va publicar K.L. Reich, relat autobiogràfic sobre Mauthausen, obra referent de la literatura dels camps de concentració.

CAMBRA FOSCA

He oblidat què hi ha darrera els murs que em tanquen.
No sé per què el temps es desentén d’aquest dolor.
El món és silenci.
La vida és espera.
La mort és solitud.
No ha vingut ningú aquesta nit de ceguetats?
Ningú que portés el guiatge dels potents,
ningú que aixequés la veu dels cabdills.
Per què parleu, soldats, si no us comprèn ningú?
Per què calleu, poetes, si a cada porta poseu la llum?
I jo entre aquests murs,
entre cortines de sang infecunda…
Jo que espero collites generoses,
i amors prolífics,
i universos de pau.
Oh, la por del no veure, del no saber, del no sentir:
ferides les mans d’anar a les palpentes,
encès el pensament del preguntar sense resposta,
sordes les oïdes d’aquest mutisme martellejant.
Qui voldrà treure’m d’aquesta cambra fosca?
Veniu, cavallers daurats dels dies de sol!
Que els camps devastats no són estèrils
i jo, que callo entre silencis, parlaré…

K.L. Mauthausen, novembre de 1944

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!