Relats de l’U, visions d’una guerra

De nit, la visió.

Era petit, era el més petit, anava a dinar per Sant Francesc a cal meu padrí jove. Padrí jove, tia, tia gran, cosina, l’altre fillol, pares de l’altre fillol. Repassaven l’actualitat i la història del poble. Ja s’acostava Tots Sants, mancaven setmanes però ja en parlaven. Jo escoltava, era molt petit, o només petit. No ho sé.

La meva font d’història, era aquesta: una mica de boira, potser també, la veu que sortia del meu pare. Fa molt de temps, molt. Ja no ho sé bé. O sí. De vegades sortia en alguna conversa entre mon pare i altres concos i ties, o cosins més grans, o la tia de sa Torre. No ho sé cert. Potser es mesclaven somnis de terror, de por. Ves a saber. Potser tots són somnis. Potser. Ja van bé. Així, qui sap? potser sortirà una petita narració que no desdirà de lectures d’història sobre la guerra…

La meva padrina Margalida, Margarita (pronunciat en català) o Margarida, no ho sé, la padrina en tot cas, l’única que he conegut mai, em contava tot el que ella sabia amb una combinació de por i d’entusiasme. Amb una mescla d’enyorança i de pena, molta de pena. On era el seu home? Rellegia una i altra vegada la plagueta, l’anunci a La Vanguardia demanant per ell. Havia desaparegut. Però sempre hi era. Rellegia les seves cartes d’abans de festejar, de casats, de la guerra. Les cartes d’ell. Les d’ella no les guardava. Era tot el seu tresor. Aquesta història era de Barcelona. En acabar la guerra varen fer un alè. Però ni ella ni els seus fills, ma mare i el conco, no tornaren a veure el marit i el pare; hagueren de venir a Mallorca, primer a la Soledat i després aquí. Tothom volia sobreviure.

Dues fonts d’història fenomenals amb visions oposades del dictador sanguinari. Perquè era sanguinari. Comandar amb centenars de milers de morts, de presos, d’exiliats, de depurats, d’estigmatitzats; és de sanguinaris.

Però les meves escoltes de dinars i sopars familiars, de vetlades amb ja no sé qui, o sí, d’amics i coneguts més grans que jo, o de la mateixa edat, un poc sí, es barrejaven amb somnis, visions, pensaments, elucubracions.

Per què mon pare deia tant, “BÀAAARBARO” amb un to mig burleta? “BÀRBARO ESPANYOL” altres vegades. Clar que aleshores tot era espanyol. Quan de petits anàvem a pixar tot d’una sortia allò de “un espanyol mai pixa tot sol”. I venga, a pixar tots. “Espanyol!”, tots a una! Això de pixar junts sí que ho sé. L’altra cosa no sé si ho he somniat. O… si ara m’ho invent. S’ho inventa el somni? Al cap i la fi es tracta de construir un relat que comença aquí. Un relat breu; no pretenc arribar a més.

Existia un “bàrbaro espanyol”? Sí, però no sé qui era. “Es bàrbaro” li deien. Quan escoltava en Franco per la ràdio no ho podia evitar; “bàaarbaro”. Quan sentia un falangista també; “bàaarbaro espanyol”.

Em passejava amb la furgoneta de mon pare. “Automercado”. “Ara ve el pubil”. Això deien. A cada casa: oli, vi, “Beba Salud”, arròs, sucre, sal, llauna de sardines… En algun lloc berenàvem de trempó a l’estiu, potser davall una figuera. Amb meló o síndria. I aigua del molí abans d’anar a parar al safareig per beure, o refrescar la fruita, o “Beba Salud” de gelereta. I una mica de vi, una cervesa, o dues; mon pare. I un Chesterfield; ell clar. Jo només li prenia algun cigarret d’amagat, però aviat no em va fer el pes perquè no m’agradava. I així cada dia recorríem el Pla de Sant Jordi i una mica més, fins a ciutat. Dilluns a ses Cadenes, per les Pedreres, i després per s’Arenal i es Pil·larí i Son Sunyer, i una mica per Can Pastilla. Dimarts per Palma, per Pere Garau, per Lluís Martí (per què em quedà tant aquest nom?), per la Soledat o s’Hort des Ca. Per Son Gotleu. Pels Hostalets. Pes Rafal. Dimecres per Son Ferriol o per Can Tunis, era igual, per Son Llàtzer i pel camí de Muntanya; i pel Coll d’en Rabassa, per Son Gallard… Dijous i divendres pels horts de can Bord, Son Gual, d’es Caragol, es Coster, can Xelet, s’Hostal d’es Pla, es Control, Son N’Eixaló, sa Casa Blanca, can Ferragut, cas Correu. Pel camí de les Barraques, per s’Aranjassa. Per devora l’Aeroport, So n’Oms, can Divertit, es Cutilà. Ja he perdut l’ordre que dúiem. El dissabte això sí, per dins Sant Jordi.

I encara quedava el Cine. Algun vespre preparant les pel·lícules i el NO-DO. Tots els dissabtes, els diumenges… i algun dia entre setmana a can Garí. De fet era més ràpid dir can Gri. Ple de gom a gom, amb les cares de la gent que havia viscut aquelles històries de por. O que les imaginava en somnis.

Oli de ricí (de “recino”, pronunciat amb e neutra i essa sonora), era una paraula composta que associava al meu padrí Pubil, patriarca de tota una saga, emparentada amb mig poble de carrions de segon llinatge, tots descendents del repadrí de Son Ferrer. Ties grans: Antonina, Aina, Paula, Maria, Coloma. Concos segons de can Graví, de cas Carter, de can Cosset, de can Miquelines… Ja n’hi ha, els somnis no donen per a tant. Però el ricí s’administrà al meu padrí i el senyor de Son Ferrer, hi ha qui diu, el salvà de coses pitjors. O potser el cunyat falangista que hi era davant: “ja xerraràs de més!”, “vius amb el que dius!”. “Ja veureu ja, en girar-se la truita…” imaginava mentre defecava i vomitava sense parar guardant-ho tot per al cas d’un canvi de règim que no arribà.

Serra, xorrac, verduc… Verduc li deien. No m’ho puc ni imaginar, però els malsons no perdonen. Una foto. Una foto amb el verduc o amb… Verduc o botxí? Ves a saber! Cercau-lo al diccionari i no hi penseu gaire. Escarrufa. Oli de ricí, verduc…

Els llibres del Centre Republicà es cremaren, no fos cosa que contaminassin. Els els cremaren o els cremaren? Els cremaren segurament. De fet, tampoc no era un partit de fiar. Anava canviant d’un extrem a l’altre. No tots els militants, clar. No tots n’eren conscients. “Canviem, no fos cosa que ens arribin!” Ricí, verduc, llibres cremats…

Hi havia armes amagades per devers Son Oliver. Això sí que no ho sabem! Hi havia moltes mentides i alguna petita veritat. L’enfrontament dialèctic i d’insults abans del cop d’estat entre l’Església, o les dretes, i els republicans havia estat patent. La por anava d’un grup a l’altre. Un es vestí de blau per seguir les instruccions clares i concises contra els altres i arreu. “D’idees diferents… que no n’hi ha hagut sempre!”

A Son Sunyer hi havia una mica d’un altre món. Ball cada cap de setmana i de vegades entre setmana i tot. Es Vincle i Can Comte en marxa. Cap al Pil·larí, que hi ha més llibertat. Cap al Tral·larel s’ha dit.

A ses Cadenes els comunistes hi tenen un grup. El cine té a prop la fàbrica d’electricitat. No hi deu haver tantes apagades de llum, o potser sí. En tot cas millor; festegera i llums apagats, una bona combinació per estar dins un cine, dins el Fornet. Quina mania de no recordar el nom oficial; Cine Los Ángeles, és més cosmopolita. A davant Cas Borni, la taverna. En Bernat la tenia primer, però, no pogué pagar i va haver de retornar-la al Borni. En Bernat va haver de fer de trencador. I es va afiliar al Radi Comunista de ses Cadenes. Trencador i comunista, o socialista, com tants que foren morts o tancats a presons o camps de concentració aquí o a fora. A picar pedra i a rebre de tot. En Bernat Mas va morir “a qualque indret, un dia” diu en Capellà al Diccionari Vermell.

En es Pil·larí i a ses Cadenes i a s’Arenal es va fer matx. Net dirien els camises blaves. A d’altres llocs de Palma també però potser no tant, o sí. Al Coll d’en Rabassa, en Macianet, alguns més, dones rapades i tot. A Son Ferriol diuen que només un. A Sant Jordi diuen que cap. El senyor de Son Ferrer en va protegir uns quants. Molt de comandament devia tenir per aconseguir-ho. Per sa Casa Blanca i per Xorrigo, hi passava gent i n’hi feien passar. Els somnis no m’arriben a tant. Però els disfressats de blau sí que corrien per aquí i per allà. Els falangistes eren per tot. Algun o alguns amb el Conde Rossi… Els de s’Arenal no tenien cap impediment. Uns i altres s’emborratxaven de sang.

En Biel Riera, trencador, també era molt jove, comunista però jove, jove però comunista. El cap de la Falange de s’Arenal i els maonesos l’encalçaren. El volien matar. Però l’enviaren a patir presó i camps de concentració. N’Ateu va ser cruelment mort. Aquests dos no són somnis. Ho he llegit. En Riera, centenari, encara ho conta. Això d’organitzar els trencadors no agradà als mercaders del marès. I més que no eren trencadors: en Leal, en Rander… En es Pil·larí el batle Muleta a la presó, explica en Martorell.

Més relat, més malson. Un dia d’agost, començada la guerra, en Serro d’es Pil·larí, en Guillem Gayà, era al cafè de Ca S’Arrosser. No era lluny de ca seva, on sa dona, de can Rius, i els seus tres fills l’esperaven per sopar. Va sortir del cafè perquè no li agradava la companyia. El vell Geneta el perseguí i el cridà. “Guillem! Serro!” Era al cap de cantó per voltar cap a ca seva i hagué d’aturar-se. “Viva España!” crida en Geneta. En Serro no diu res. “Viva España!” braç enlaire, salutació feixista. “Viva España, he dit!” En Serro no vol alçar el braç, no vol cridar un Espanya que fan servir, com allò del segon manament: “no diràs el nom de Déu en va”. “No diré el nom d’Espanya en va” pensava ell. “Com puc cridar visca Espanya amb aquests feixistes? O el nom d’on sigui. Fins aquí puc arribar. Visca la República!” era el seu pensament interior que no podia expressar per por, però que la ràbia li hauria fet dir si no fos que… Un, dos, tres tirs… O més… Qui ho sap! El malson no arriba a més. No hi ha temps per a pensar res més. Ja no existeix. Les finestres estan tancades, o mig obertes. Alguns ho han vist! En públic callaran. Altres ho han sentit. L’endemà tothom ho sabrà, encara ho sap molta de gent. I diuen: “era un falangista de Sant Jordi, de Sant Jordi era”. Tants d’anys i encara ho saben. Nascuts d’abans i de després. Les coses es conten, en dinars, sopars o vetlades, però es conten i es diuen moltes coses. Anys més tard l’encalçà un dia a s’Aranjassa un dels seus fills. Al camí del Tast, devora ca la Ciutadana, el volia matar. La gent ho va impedir. Morí de vell, el vell Geneta, ple de remordiments que se’l menjaven. Al lloc del crim, els falangistes, amb un dels cotxes requisats, posaren en Serro mort dins el maleter, el dugueren al cementiri de Palma. Allà reposa. Però la seva dona tengué temps de venjar-se. Un dia, passava per davant Ca s’Arrosser amb els seus tres fills petits. Hi havia el vell Geneta. “Fills meus. Mirau! Aquest és l’home que va matar el vostre pare”. Ricí. verduc, llibres cremats, pistola.. Ah! presó, i camps de concentració, camí d’Enderrocat… cementiri…

El malson continua. Vaig sentir moltes històries. I ara surten i es multipliquen. El penediment! En Balma es mor i té remordiments. Ha tornat molt vell. Han passat molts d’anys. Sempre amb les mateixes idees falangistes. “Idees”? Ve la nit. Venen els malsons. Els morts l’encalcen. Peguen bots perquè no volen morir. Les riallotes dels assassins. I encara se’n vanten a la taverna. Aborrona! Qui ho conta ho diu d’amagat. Però ho diu. A les famílies ho han contat. I fora de les famílies. Ho han contat? Els morts el persegueixen, l’angoixa no es pot resistir. I tornen els morts… No pot pus.

En Balma era al carrer de Can Conet, davant cas Franceset, un altre falangista, on de nit algunes vegades arribaven camions amb armes. Amb armes? D’on ho he tret? Arriba un camió, o dos. Criden. “Apagau els llums! Tancau portes i finestres!” Tot el carrer a les fosques. Idò, en Balma era al carrer de Can Conet. I en Lletrat. Un al carrer davant la porta. L’altre al corral, pel carrer de darrera. Vigilaven. Camises blaves, fusells. Arriben falangistes de s’Arenal. Entren. Rebostegen; ho capgiren tot de dalt a baix. Les dues dones grans espantades i la nina petita agafada fort al vestit de sa mare. No troben res. “On és en Bernat?” criden insistentment. La dona els diu que ha anat a Pòrtol a tomar ametles. És el mes d’agost. En Bernat Mas, en Bernat de la Taverna, ha deixat ses Cadenes per por. Allà hi corr la pesta pel carrer i les pedreres. La seva dona i fills, caminant, han arribat a Sant Jordi a ca la seva germana, la cunyada d’en Bernat. Els altres fills petits estan amagats al quarto de dalt. Sa mare els ha dit que no es moguin. Si entren homes que no diguin res. Hi entren, el cor els batega intensament de por. Com la cosina. La veïnada crida des de l’escala del seu corral: “Que els matin, que els matin a tots!”. El trastorn és gros. “No havia d’haver dit que era a Pòrtol” diu la dona. La germana: “no hi podies fer res”. La dona vol anar a Pòrtol per avisar en Bernat. Però sap que no hi pot arribar a temps. No, no, no… En aquesta casa tothom tremola, tothom plora… “Però si no ha fet res” diu la dona. “I la taverna, la taverna. No la podíem pagar tota. El Borni volia cobrar, havíem avançat la meitat. Ho vàrem perdre tot i el Borni encara ens escopia i ens deia de tot. No ha fet res dolent el meu home”.

Fins al cap d’uns dies no ho saberen. La criada de ca la Murera els ho digué. Era un falangista dels grossos de s’Arenal. El més gros. Casat amb una santjordiera. Era cunyat del metge: home de fortes conviccions catòliques. Quasi, o sense quasi, fins arribar a l’integrisme. La criada els ho diu. No ho varen contar a ningú, no ho denunciaren. La història es perdé i els historiadors no la coneixen. O això crec. Com la poden conèixer si és un malson? La criada ho conta. Ella mirava des de darrera la porta, amagada. O no tant. Tant se’ls feia si algú ho veia. Mentre no ho contàs! I no ho hauria de contar. Però ella volia que la família ho sabés. “No el cerquis. L’han mort, jo ho he vist. I l’han fet desaparèixer. No sé on. A una pedrera. Enterrat, triturat, cremat? No ho sé. O potser l’han tirat dins un pou. A s’Àguila tal vegada. No ho sé. L’han mort i se l’han enduit dins un camió”. La criada no pogué més i ho va contar tot. Esgarrifa sentir-ho. Si no els hagués bastat tot el que havien passat fins ara hi afegiren molt més. I encara sentien la veïnada amb els crits “que els matin!”. “Què ha passat Déu meu perquè s’hagi arribat fins aquí? Si no havia fet res. Ja li deia jo, que no es ficàs en política. Que no s’enfrontàs als mercaders. Que no anàs a cap míting. Que s’empatxàs de ca seva. Déu meu…” “Hi havia el Borni i l’amo, i més falangistes, és igual qui fossin ara… ja està fet”. “Va ser una nit feréstega”. La criada ho conta. “Ni la madona ni jo no sabíem què fer. Ella se’n va anar al llit, tancà la porta i no va sortir de tota la nit. Tampoc no era la primera vegada que passava una cosa així dins aquelles cases. Jo no puc més. Me n’he d’anar… però tenc por, no ho puc fer. El dugueren, l’assegueren. Ja anava nafrat, cops blaus i un ull inflat. La roba mig esqueixada, o del tot. El Borni estava boig, boig, pegava i tornava pegar. Li deia de tot. Cosses. El tirava pel terra; entre tots el torturaven. Li feien preguntes, sempre les mateixes. Que si els comunistes de ses Cadenes, i els socialistes, i els republicans tenien armes amagades… Que si tenien cap ràdio per estar en contacte amb Menorca, o amb Barcelona. I no sé què més. Ell suplicava que el deixassin, que no havia fet res. El Borni pegava amb més ràbia. L’amo reia i deixava fer. En Bernat, que si eren cristians que tenguessin pietat… I més…” “Què més?” Li demanava sa dona. “Res pus” responia. “Tu saps més coses… Com va morir?” insistia sa dona encesa. La criada ja no podia, ho havia d’amollar. S’havia d’alliberar de tot aquell pesar. Sanglotava. “L’enclavaren… l’enclavaren”…

El mal es passejava per l’illa. “L’illa de la calma”… com es pot explicar tant d’odi acumulat? Enveja? Por? Ràbia? Ràbia per què? Per la religió? Per l’escola laica? Per què s’havien enfrontat als mercaders? Per què volien un sou digne per la seva feina? No podien aspirar a una feina digna i a un salari suficient per a viure bé? No podien sospirar una millor existència per als seus fills?

El mal es passejava per les pedreres i pels camins… El malson continuava sense aturall. Uns falangistes de la contrada havien de traslladar un pres republicà des del fortí de Torre d’en Pau, al Coll d’en Rabassa, fins al Fort de Cap Enderrocat. La carretera de vorera de mar de s’Arenal estava feta de feia poc. Però estaven avesats a fer el camí per la carretera de Llucmajor fins a s’Aranjassa i girar després per la carretera Militar. Tampoc, no hi havia tanta gent per aquest camí i passava més a prop de ca seva. Traslladaven el pres com els havien dit i, passat s’Aranjassa, varen pensar que havien de fer-lo patir una mica. El feren sortir del cotxe i el fermaren amb una corda. N’Udols i el seu amic reien. “El farem córrer una mica”. I tornaren arrencar el cotxe, primer a poc a poc però després acceleraren una mica. Ells dos xerraven i al cap d’una estona ja no recordaven que duien el presoner. Aturaren el cotxe i només quedaven… No digueren res a ningú i donaren qualsevol excusa quan arribaren al fort. No era important aleshores i ningú els reclamaria res. Se sentien impunes. Al llit de mort, n’Udols, s’estremia. Aniria a l’infern si no confessava aquell pecat que el turmentava des del “Moviment”. “Anau a cercar el capellà urgent! Em vull confessar!”. Passava el municipal i s’oferí. Al punt el vicari i el municipal arribaren. Arribaren fins a la cambra i el capellà entrà mentre el municipal esperava a defora. La dona del moribund no volgué quedar per allà i sortí al corral. Mentre es confessava del que havia passat el 36 amb aquell pres. El municipal escoltava darrera la porta. Després de l’absolució cridaren la dona que encara va ser a temps de veure’l viu una estona. Ricí… i confessions per a guanyar el cel en els darrers minuts de vida.

La nit passa, el malson no para. “Que arribi l’alba, que això no hi ha qui ho aguanti”. El malson, el malson… “estic esgotat”. I sí, ara para. Al moment hi ha una sensació d’alleujament. El cervell troba que ja ha fet massa. Cal un descans, i potser també una mica de compensació. Però sap que la història és la història. I també sap, per això és el cervell, el cap, que aquesta nit s’ha passat i no pot insistir més. En tot cas hi ha una altra història que li voldria contar. “Història? No, relat! Res d’història”. Relats que si aconsegueix recordar podrà passar per escrit. “Serà el que serà, potser no res. Però li donaré el gust d’un somni més èpic. Li regalaré un relat heroic, de la guerra, de les guerres”. El cap sap molt del seu cos. De la seva persona. O s’ho pensa. Tampoc no és infal·lible el cervell, però ara, de nit, també està esgotat i no se n’adona. I li endossa aquest somni. El relat comença a s’Aranjassa. O Sant Jordi? No, s’Aranjassa. Perquè n’Amador, de can Casetes, va ser concebut a s’Aranjassa, com els seus germans i germana. No li contarà res de la germana. O sí, perquè aquesta dona es va casar a Sant Jordi amb un conco segon del seu cos i la cosa acabà malament. Els somnis ho relacionen tot, són molt oberts. Però ja ho farà un altre dia. “He de conservar bé aquest cos” diu el cap. El cap? O l’esperit. Ai! hi ha esperit? És igual. El cap és com un esperit. Idò comença el nou i darrer somni, o únic somni, que no ha de ser un malson, per aquesta nit. No ha de ser gaire llarg. Aviat sortirà el sol i no hauria d’acabar que no hagués arribat al final. I la manera de despertar-se ha de ser tal que pugui recordar tots els relats del malson i aquest darrer somni. Que se’n vagi escapat a l’ordinador i escrigui fins que ho hagi posat tot en un paper. O dins el disc dur de l’ordinador.

Mentre el cos descansa comença l’altre somni. “Ah! Ets n’Amador Jaume, no t’havia conegut”. N’Amador va néixer a s’Aranjassa però va ser batejat a l’oratori de Sant Jordi. Era pagès però de ben jove acudia a les tertúlies i a les reunions polítiques o mítings de ses Cadenes. No era de cap partit però s’havia format llegint i escoltant i havia arribat a la conclusió que s’havia de lluitar per la llibertat, la república i la cultura. La cultura universal i també la de Mallorca. “Això sona una mica a fer la pilota al meu cos…” Però així és el somni. Va arribar el 36 i feia el servei militar a ses Illetes. Després del cop d’estat feixista, en Casetes veu com ha de guardar els presos republicans amb els qual està més d’acord que no amb els seus oficials. I així arriba el desembarcament del capità Bayo a la Punta de n’Amer i l’inici de la campanya militar per recuperar l’illa per a la República i treure-la de les urpes de la bèstia. Així ho sent; feixisme igual a bèstia… És així com maquina una idea que ha de dur a terme aviat. No vol ser agafat com a soldat rebel. Per això s’ofereix voluntari per anar al Front de Manacor i quan arriba allà, al cap d’uns dies, es passa de cop als republicans. Els membres d’Estat Català l’acullen, com a d’altres que també ho havien fet. La cosa no va com ell es pensa però als inicis de la guerra mai se sap. Els rebels, els colpistes eren els nacionals, els feixistes. Per això troba que han de guanyar els republicans amb els quals les seves conviccions coincideixen plenament.

Amb la retirada de les tropes del capità Bayo i el reembarcament arriba a Menorca i demana per anar a Barcelona. Quan arriba allà es fa de les milícies d’Estat Català que després, amb altres milícies, es converteixen en l’Exèrcit de Catalunya, i finalment amb l’Exèrcit Popular de la República. Passa, per tant, a l’Exèrcit de l’Est i a combatre el feixisme. En acabar la guerra a Catalunya segueix la retirada, la retirada, sí, fins anar a parar al camp d’Argelers. Allà reconeix el metge Serra, l’altre metge de Sant Jordi. Bernat Serra havia estat tancat primer al Castell de Bellver i després alliberat en una permuta. I cap a Barcelona. Allà, a Argelers, havia posat un dispensari amb una infermera, s’hi havia casat, i hi atenien els malalts.

Molt rodó li posa el cervell. No s’ho inventa tot, en això del metge, li havia contat en Santana. El fuster també li havia dit cosa. Sap que això li agrada al cos. I continua. I continua. I passa que comença la guerra mundial i n’Amador, amb els seus contactes amb els membres d’Estat Català, amb el carnet que té, amb l’estelada de segell, passa a combatre a favor dels francesos i després a la Resistència i als aliats; actua en sabotatges contra els alemanys, contra l’exèrcit de Hitler. Actua. L’agafen, va a parar a un camp de concentració, se n’escapa i es fa informador de l’Exèrcit Americà que havia desembarcat a les costes del sud de França… i… i…

Ja surt el sol… El cap, el cervell o l’esperit, no poden continuar, se li acaba l’esma. I ara veu que s’ha equivocat, que això darrer no és, com diria, producte d’un somni. Això, el cervell, com que estava tan cansat, no ha fet res més que reproduir les lectures d’en Company i d’en Sastre de Sant Joan que fa anys que ho publicaren a Mel i Sucre. Potser s’ha inventat alguna petita cosa.

“I ara què feim?” diu el cervell al cos. Què té més? Històries, relats… res d’això ja no existeix. Si ha existit, o no, és cosa dels historiadors esbrinar-ho. Ja ho faran. Però l’esperit, tan cansat com està d’aquesta nit del malson, dels malsons tràgics, ja no recorda una cosa. Quan es desperti se n’adonarà. El cos no és res aliè al cervell. Cos i esperit són tot u fins que deixen de ser-ho per no ser res. Mentrestant aquest u, aquest U, és historiador, o això pretén. I els somnis no han fet més que ajuntar històries i fondre-les en un relat, uns relats que haurien pogut ser història en qualsevol lloc.

Bartomeu Carrió Trujillano
Pla de Sant Jordi, 17 d’octubre de 2018

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *