Sebastià Mesquida Serra, Damià Pou Vicens i Joan Bennàssar Bisquerra a la Guerra d’Àfrica (1924)

EL PLA DE SANT JORDI I LA GUERRA D’ÀFRICA EN 1924

Diari La Almudaina. 1924-1925

 

Com per tot Mallorca el Pla de Sant Jordi veié com alguns dels seus joves anaren a la Guerra d’Àfrica; de fet al Marroc, o al Rif i Yebala (aleshores Protectorat espanyol). Diversos batallons expedicionaris hi anaren i en el nostre cas tenim que el Regiment de Palma núm. 61, almenys entre 1924 i 1925 (segurament més) lluitava a la zona de Tetuan, a prop de Ceuta. També sabem per La Almudaina (a partir d’ara LA) de 14 de novembre de 1924 que almenys hi havia, a més, el Regiment d’Inca núm. 62 que, en aquell moment, havia partit d’Algesires cap a Larraix (-en àrab al-ʿArāʾix, en amazic Aàrich i en castellà Larache– a l’oest del protectorat).

D’aquell any de 1924 a LA hi ha diferents notícies sobre la Campanya d’Àfrica (de vegades surt “Nuestros soldados en Marruecos”). Entre aquestes trobam baixes i condecoracions.

Dins la llista de ferits del Regiment de Palma núm. 61, a Tetuan, LA de dimarts dia 11 de novembre de 1924 dona la notícia del soldat santjordier Sebastià Mesquida Serra (de cas Porgador).

I entre els morts del mateix regiment, LA de 28 de desembre de 1924 esmenta la del també soldat santjordier Damià Pou Vicens, del qual hi ha una fotografia, com la d’altres morts, al diari esmentat de 4 de gener de 1925. Aquest santjordier va morir en un fortí militar (en castellà blocao), (1) segons el diari, d’Alatex, Alalex o un nom semblant; en tot cas un lloc pròxim a Tetuan i Ceuta.A la mateixa portada de LA de 4 de gener de 1925 s’esmenta que el capità Joan Bennàssar Bisquerra, (2) propietari de Son Ferrer, va rebre la condecoració pels serveis en campanya i operacions del Marroc, amb altres oficials més; la Creu del Mèrit Militar amb distintiu vermell. No sabem si els soldats ferits i els morts a la Guerra del Marroc varen rebre cap medalla especial. En tot cas el diari no ho diu.En els diaris d’aquells anys sortien les diverses campanyes de recollida de donatius per als soldats de la Guerra d’Àfrica. Aportacions d’ajuntaments, de societats, etc. com la que reproduïm de LA d’11 de novembre de 1924 a Bunyola. Per aquestes llistes o notícies podem saber la gent més influent o rica de la localitat o àmbit que s’esmenta. Per exemple, a la que es feu a Inca en una correguda de toros, surten diversos donants entre els quals Joan March (amb interessos també al protectorat) que està entre els que fan la donació més substanciosa. (3) A la de Bunyola observam que el tercer donatiu, i darrer esmentat, és el del caporal de la Guàrdia Civil amb 1 pesseta. Amb aquestes llistes podem constatar que l’Estat o l’Exèrcit no tenia diners suficients, sembla, per a equipar la tropa i ha d’acudir a donatius de la població que de bon grat, o per la força de les circumstàncies (recordem que hi ha la Dictadura de Primo de Rivera), ha de suplir allò que hauria de venir donat de si en cas de guerra per part de l’administració de l’Estat, en concret de l’Exèrcit. Una de les coses més esperades pels soldats eren les donacions d’impermeables. (4)

Per tal de situar-nos en aquest assumpte de les repercussions de la Guerra d’Àfrica a Sant Jordi hauríem de demanar-nos diferents coses.

Com era el servei militar aleshores, quines varen ser i com les guerres d’Àfrica pel que fa a Espanya. Què passava amb els imperis colonials europeus aleshores. Què passava amb la Dictadura militar de Primo de Rivera i com és que el rei Alfons XIII la va consentir.

A Espanya hi havia hagut, en teoria, un règim democràtic de sufragi només masculí (avui en dia no s’entendria que fos democràtic i que la dona no pogués votar). A Espanya hi havia una Constitució que datava de 1876 però que el setembre de 1923 el cop d’estat de Miguel Primo de Rivera, aleshores capità general de Catalunya, va suspendre. A més d’altres coses, entre les quals com influí la Guerra del Marroc o del Rif en la història d’Espanya posterior, especialment durant els anys de República, Guerra Civil i Franquisme.

Explicar història no només és donar una relació assèptica de noms o fets. En el nostre cas: un ferit, un mort i una condecoració en una guerra. I ja està. Així no entenem res. La funció de l’historiador és oferir una història que ens doni a entendre els successius moments històrics i les seves conseqüències. La història ha de servir per alguna cosa, i aquesta és ajudar a entendre el present, o els diferents presents passats. Entendre el present és una bona cosa per a projectar el futur i, també, necessària.

La història del Pla de Sant Jordi és explicar una societat que en aquell any de 1924 tenia un grau d’analfabetisme molt elevat, un caràcter rural i una influència de l’Església molt important; és significatiu que en aquell any es posàs la primera pedra de la nova església. En aquest sentit no era gaire diferent que la resta de Mallorca, exceptuant diferents àmbits amb més importància de la pesca, la mineria (en el nostre cas les pedreres sí que eren importants, encara que més cap a s’Arenal o ses Cadenes), la indústria (tant fàbriques com tallers) o el comerç i el funcionariat.

A Sant Jordi la societat rural es basava en una gran part de pagesos encara lligats a senyors de possessions, alguns propietaris importants i la resta, pocs, als altres sectors que hem esmentat. Això, pel que fa a la guerra, al servei militar és més que important i ho acabam de veure amb la condecoració a un senyor i un ferit i un mort, que no sabem si eren pagesos, però que pel que hem estudiat de censos electorals d’aquella època és més que probable que fos així. En 1924 al Pla Sant Jordi hi ha diferents indústries (farinera, fàbrica del pebre) i tallers. I aquell any s’havia construït el cine de Can Garí.

El servei militar a Espanya en el segle XIX era pel sistema de quintes que consistia en un sorteig per anar al servei. En general suposava anar a la guerra perquè al segle XIX aquesta va ser molt freqüent; en especial guerres colonials a Amèrica i Filipines, guerres civils i revolucions (guerres carlines, insurreccions cantonalistes i altres) i també a l’Àfrica, en especial al Marroc. Aquest sistema, acompanyat de la possibilitat de redempció si pagaves una quantitat en metàl·lic, una substitució o altres, feia que al final fossin els més pobres els que es convertien en carn de canó. La noblesa i certa burgesia rica era la que omplia d’oficials l’exèrcit.

En 1912, el president del Consell de Ministres, el liberal José Canalejas, establí per llei el servei militar obligatori que en teoria era més democràtic però que, a la pràctica, no suposà que s’acabassin els vicis i privilegis anteriors. Qui tenia més diners podia escapar-se d’alguna manera d’anar a la guerra. Això ens condueix a un de tants defectes del règim caciquil (corrupció generalitzada i organitzada) de la monarquia borbònica de la Restauració espanyola (1875-1931, Alfons XII, Maria Cristina i Alfons XIII), amb Constitució (fins a 1923) o sense (de 1923 a 1931).

En 1898 Espanya acabava (pèrdua de Cuba, Puerto Rico i les Filipines) de ser l’imperi que havia estat precisament en el moment que les altres potències europees occidentals assolien la seva major expansió colonial, especialment Gran Bretanya i França. Fins i tot Bèlgica, que no havia estat imperi perquè no havia existit com a estat fins a 1833, tenia el Congo. O Portugal, que sí que havia existit però que el conservà en part i l’incrementà. Itàlia, que tampoc havia existit fins a 1870 (o 1861) ja el tenia més gran que Espanya en aquell moment.

En els primers anys del segle XX Espanya que pràcticament només tenia, i no feia gaire, Guinea Equatorial, cercava estar entre les potències colonials europees amb la seva expansió en el Marroc on, ja de temps enrera, tenia interessos i fregades militars importants. Una gran causa del colonialisme espanyol era no ser menys que les altres potències. Una altra els interessos econòmics al Marroc, especialment mines de ferro prop de Melilla i la protecció dels diversos territoris que tenia com les ciutats de Ceuta, Melilla i petites places de sobirania que encara ara Espanya administra i considera part del territori nacional però que estan a Àfrica, amb frontera amb el Marroc.

Amb el Marroc podem parlar de diverses guerres aprofitant que era un estat en decadència. Hi ha una Primera Guerra del Marroc o Guerra d’Àfrica (1859-1860) per incidents violents amb els pobles fronterers a les possessions de sobirania espanyola. Entre 1909 i 1927 hi ha diversos i importants enfrontaments que poden ser anomenats Guerra del Rif o Segona Guerra del Marroc, com també Guerra d’Àfrica o altres noms. En 1909 hi hagué el Desastre del Barranco del Lobo (un milenar de morts entre els soldats espanyols segons algunes fonts i en només un dia) on ja es veuen els interessos colonials per les mines de ferro d’aprop de Melilla i la construcció per part d’empreses espanyoles d’un ferrocarril per a explotar-les. Aquests interessos colonials, interessos d’uns pocs, havien de ser arreglats amb la sang dels soldats obrers i camperols espanyols que anaven a una guerra, o guerres, mal equipats i molt mal organitzats.

El 1912 s’estableix definitivament el Protectorat Espanyol del Marroc d’acord amb França que n’administrava la major part, també com a Protectorat. Aquests anys Espanya havia de conquerir el protectorat i ho feu amb un esforç en vides i econòmicament molt gran. En 1921 hi hagué el Desastre d’Annual (en pocs dies unes 10.000 baixes segons algunes fonts), on també es veié la desorganització i corrupció dins l’exèrcit espanyol en el qual estaven implicats generals i el mateix rei Alfons XIII. L’informe del General Picasso (Expedient Picasso), oncle del gran pintor, després de dos anys d’investigació no arribà a ser discutit al Congrés de Diputats per por a posar de manifest totes les greus irregularitats produïdes i que la monarquia en sortís greument perjudicada. El general Primo de Rivera va fer un cop d’estat que salvà momentàniament el rei Alfons XIII. En 1925, un desembarcament conjunt entre França i Espanya a Alhucemas acabà amb la República del Rif d’Abd el-Krim. I en 1927 es considerà pacificat el Protectorat.

A quin preu? Vides humanes de soldats espanyols, vides humanes de rifenys… I moltes més coses de les quals cal destacar el germen violent d’una part important de l’exèrcit, els anomenats militars africanistes, entre els quals el general Franco, amb un total menyspreu per la vida humana, especialment la dels obrers i camperols, així com per la vida dels militants i simpatitzants dels partits demòcrates, republicans i d’esquerra. Paul Preston ens parla al seu llibre L’holocaust espanyol de l’embrutiment d’aquests militars que després aplicaren la violència que havien après i practicat amb els rifenys. L’aplicaren contra els republicans de tota classe durant el cop d’estat del 1936 i la Guerra Civil de 1936 a 1939. (5)

Com podem comprovar: moltes coses. En el cas concret de l’any 1924 ens trobam amb una dictadura. La premsa no pot dir segons què i s’ha de posicionar favorablement a la Guerra del Marroc. Ha de parlar de patriotisme i heroisme en tot quant afecta la guerra al Rif. Tot i la dictadura, Primo de Rivera tolerà els socialistes però als altres partits polítics no. La seva idea era que el seu partit, la Unió Patriòtica, governàs sempre, i que el PSOE li fes d’oposició. Al final no ho aconseguí. Començà dient que salvaria Espanya i la netejaria de lladres, separatistes (que per a ell eren sobretot els catalanistes) i anarquistes. Al final la corrupció que deia que llevaria se’l va menjar a ell. I l’economia, després d’un primer moment de respir, li va passar factura. Acabà abandonat fins i tot dels seus i el rei Alfons XIII hagué de partir l’abril de 1931 quan s’instaurà la Segona República.

Qui eren els nostres personatges però? No sabem gairebé res dels dos soldats. Del soldat ferit Sebastià Mesquida Serra (de malnom de cas Porgador) i del soldat mort Damià Pou Vicens. Ara bé, podem deduir perfectament que eren santjordiers amb pocs recursos, segurament pagesos. D’ells, pel que sabem, no se n’ha tornat sentir a parlar mai més fins ara. I ara almenys hem recuperat de La Almudaina el seu nom i una foto de Damià Pou Vicens.

Pel que fa a Joan Bennàssar Bisquerra sí que n’hem sentit parlar. També anà a la Guerra d’Àfrica i, per tant, el podem qualificar de militar africanista. Sabem que el condecoraren en diverses ocasions. Sabem que la família de la seva dona estava emparentada de prop o de lluny amb la família del marquès de Zayas. Un dels seus, el marquès Alfonso de Zayas y de Bobadilla, també militar, membre de la Vieja Guardia, fou cap provincial de la Falange a l’inici de la Guerra Civil i responsable de la repressió de les esquerres a Mallorca. Hem sentit a dir, tot i que no està comprovat, que Joan Bennàssar hauria estat el cap de la Falange a Sant Jordi, almenys als inicis de la Guerra Civil. Després de retirar-se de l’Exèrcit, s’hi reincorporà donant suport al cop d’estat feixista del 18 de juliol de 1936. I anà al Front de Manacor quan es produí l’intent de recuperació republicana de Mallorca del capità Bayo. Tot un militar africanista i, per tant, còmplice almenys de tot el que passà durant la Guerra Civil. També, que la memòria popular dels santjordiers i santjordieres el posen com la persona que evità que els falangistes santjordiers matassin republicans del mateix nucli de Sant Jordi. Això no vol dir que no hi hagués repressió en forma de pallisses i d’oli de ricí. Ni tampoc d’altres casos de gent de fora del poble com a detenció i persecussió d’alguna persona que després fou assassinada a un altre lloc. S’ha dit que en un cèlebre discurs a la plaça de l’Església, fos fet des del balcó de can Garí o del de l’escola de ca n’Eixut, el capità Bennàssar advertí els falangistes locals que no matassin cap santjordier. S’ha dit que era per a protegir republicans, segurament moderats del Centre Cultural Republicà, que eren amics seus com el seu president Sebastià Fiol Ramis, de can Forner. Potser d’altres més, entre els quals el padrí vell de qui escriu, Bartomeu Carrió Canyelles, es Pubil (d’idees també republicanes), segons el que ens ha contat un familiar nostre.

En definitiva, no és el mateix Arnau que mestre Arnau per més que tots som persones iguals en drets; en drets humans.

Bartomeu Carrió Trujillano
Sant Jordi, 31 d’agost de 2018

NOTES

El diari La Almudaina ha estat consultat en la mateixa seu del Diario de Mallorca. Moltes gràcies per l’amabilitat i l’atenció dedicada.

(1) Podeu consultar i veure com era un fortí o blocao en el següent enllaç:
https://www.antena3.com/series/tiempos-de-guerra/el-post/la-horrible-pesadilla-de-los-soldados-en-la-guerra-los-blocaos_201711105a0588130cf2018c19606cc5.html
La Wikipedia en fa uns bons resums:
En castellà: https://es.wikipedia.org/wiki/Blocao
O en anglès: https://en.wikipedia.org/wiki/Blockhouse
D’altres enllaços a blocao són vídeos i escrits amb un contingut bel·licista.

(2) Joan Bennàssar Bisquerra (1900-1947). Campaneter que es casà amb Maria de las Mercedes Borràs Garcias, senyora de la possessió de Son Ferrer. Podeu consultar:
Gran Enciclopèdia de Mallorca. Volum 2. Pàgina 82. S’hi pot veure la seva foto. Palma: 1989.
GARCÍA, A. “Les Possessions”. P. 22-24. “L’Escola. El crim de Ca’n Real. La Guerra Civil. Festes”. P. 34-35. A Pla de Sant Jordi. Història d’un poble. Palma: Alejandro García Llinás, 2002.
MASSOT, J. El desembarcament de Bayo a Mallorca. Agost-Setembre de 1936. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1987. P. 413.

(3) LA del 8 d’octubre de 1924. Pel que fa a la correguda de toros i les donacions diu:
“A pesar de las grandes pérdidas sufridas en la expresada todos los donativos que se han recibido en cambio de entradas y localidades la empresa renuncia a dichos donativos y los cede al batallón [en aquest cas al d’Inca].
Sr. Delegado de Hacienda, 25 pesetas.
D. Juan March, 50 id.
D. Antonio Janer, a más de ceder gratis la plaza, 50 id.
Sr. Registrador de la Propiedad de Inca, 50 id.
D. Mariano Morell, 10 id.
Sr. Alcalde de Alcudia, 10 id.
Pedro Comas, a más de las pérdidas de la corrida, 50 id.
Sr. Alcalde de Inca, 50 id. (Continuará)”.

(4) LA 19 de novembre de 1924. A la notícia de portada “Baleares y la campaña de África. Nuestros soldados suplican el pronto envío de los impermeables” diu:
“Cartas que ayer se recibieron de nuestros soldados del Batallón expedicionario de Palma dicen que empezando el período de lluvias sería muy conveniente no se retrasase el envío de Impermeables con que se piensa obsequiarles.
Nos hacemos eco de ello, y lo trasladamos a quien corresponde.”

(5) PRESTON, P. L’holocaust espanyol. Barcelona: Editorial Base, 2011. Reproduïm de les pàgines 33 i 34, pel seu interès en relació al que deim, el següent sobre l’actuació dels militars africanistes durant la Segona República:
“[…] però la República pretenia reformar l’Exèrcit fent que tant el seu pressupost com la mentalitat de l’estament estiguessin en sintonia amb les noves circumstàncies del país. Un dels pilars del projecte de reforma era la reducció d’una oficialitat del tot desproporcionada. Els oficials de l’exèrcit colonial, els durs i intransigents africanistes, que s’havien beneficiat d’ascensos irregulars i vertiginosos gràcies a la seva actuació en combat, eren els més afectats pels canvis. La seva oposició a les reformes republicanes establiria una dinàmica en què la violència del passat colonial recent d’Espanya recauria en la metròpolis [és a dir dins l’Espanya no considerada colonial]. Les vicissituds i els horrors de les guerres tribals del Marroc havien embrutit els africanistes i els havien inculcat la idea que, com a defensors a ultrança de les colònies, ells eren els únics defensors veritables de la Patria. Molt abans del 1931, aquesta idea havia suscitat en els africanistes un profund menyspreu envers els polítics professionals i les masses de l’esquerra pacifista, que per ells obstaculitzaven el bon compliment de la seva tasca patriòtica.
El paper repressor de l’Exèrcit i de la Guàrdia Civil en els vells conflictes socials d’Espanya, sobretot a les zones rurals, es considerava una part bàsica del deure patriòtic. […]”

 

DOCUMENTS DE LA ALMUDAINA

LA 11 de novembre de 1924 (dimarts)

Baleares y la campaña de Africa
Nuevas bajas.- Cuatro muertos y cuatro heridos del Regimiento de Palma nº 61

En las primeras horas de la mañana de ayer, empezó a circular la noticia de haberse recibido relación de bajas sufridas por las fuerzas del Batallón Expedicionario de Palma número 61, noticia que más tarde, desgraciadamente, nos fué confirmada por nuestro distinguido amigo el Coronel del Regimiento Sr. Jáudenes, a quien visitamos.

Con la amabilidad que le caracteriza, nos manifestó que, efectivamente, por la mañana había recibido dos telegramas del representante del Batallón en Tetuán, dándose cuenta de las siguientes bajas:

Fallecidos: El cabo Antonio Soler González de Villena (Alicante) y los soldados Antonio Mir Serralta, de Palma, Plaza del Socorro nº 16; Francisco Salom Coll de Palma, Son Español, ‘Ca’n Bagueta’ y Pedro Quetglas Pons de Esporlas.

El soldado Antonio Mir Serralta, que había sido herido, murió a consecuencia de ello, en el Hospital de Ceuta.

[Ferit de Sant Jordi]
Heridos: Cabo José Tortosa y García, de Ibi, (Alicante). Soldados: Antonio Arbona Colom, de Fornalutx; Sebastián Mesquida Serra, de Palma (Sant Jordi), ‘Ca’s Porgadó’ y Similiano Barracina e Ibañez, de Tibi (Alicante) [sic].

Todas estas bajas pertenecían al tren regimental.

El Sr. Jáudenes, así que recibió el despacho, designó a un oficial para que fuera a dar el pésame a las familias de los fallecidos que residen en Palma y comunicó la noticia a los Alcaldes de los pueblos para que a su vez la comunicaran a las familias repectivas.

En Buñola

Con numerosa concurrencia se hizo el domingo día 9 por la noche una función benéfica para los hijos de dicho pueblo que pertenecen al Batallón expedicionario número 61, organizada por algunos jóvenes aficionados deseosos de hacer algo por sus compañeros.

Fué amenizada dicha función por la banda de música de la misma.

Contribuyeron con donativos Antonio Far, 5 pesetas; Gabriel Reynés, 1,50 ptas. y el Cabo de la guardia civil, 1 pta. Resultando un total de taquilla y donativos 101 pesetas 60 cts. íntegros.

LA 28 de desembre de 1924 (diumenge). Portada

Baleares y la campaña de Africa
Muertos y heridos del Batallón de Palma

[Mor un santjordier]
Ayer el Presidente de la Delegación de la Cruz Roja de Palma, señor Conde de Peralada, recibió del representante del Batallón expedicionario en Tetuán el siguiente telegrama:

‘Al hacer la descubierta hoy las fuerzas del blocao de Alatex [sic], hemos de lamentar las siguientes bajas:
Muertos los soldados Antonio Salvá Mulet, de Lluchmayor; Damián Pou Vicens, de San Jordi y Bartolomé Aranda de Ginebrosa, de Palma, habiendo este último fallecido en el hospital y heridos, el cabo Ramón Vidal Sánchez, Manacor (Alicante) y Juan Ballester Puigserver, de Campos.’

Inmediatamente se comunicó la noticia a las familias de los interesados.

[…]

LA 4 de gener de 1924 (diumenge). Portada

Nuestros muertos en Africa
El sargento don Gabriel Colom Fé, que fué del Regimiento de Inca, muerto en la acción de Ben-Carrich, el 10 del actual

Soldado Antonio Salvá Mulet de Lluchmayor, del Batallón expedicionario de Palma

Soldado Damián Pou Vicens, de San Jordi, del Batallón expedicionario de Palma

Soldado Bartolomé Aranda Ginebrosa, de Palma, del Batallón expedicionario de Palma, muertos en el blocao de Alalex [sic]

Del Ejército

Ascenso- […]

Retiro- […]

Destino- […]

Guardia Civil- […]

Carabineros- […]

[El capità Joan Bennàssar Bisquerra]

Condecoraciones– Por los servicios de campaña y operaciones de Marruecos, desde 1º Agosto de 1922 a 31 Enero de 1923, han sido concedidas la Cruz del Mérito Militar con distintivo rojo, entre otros a nuestros paisanos Capitán Infantería don Luís Ballester Estarás; Tenientes Infantería don Antonio Mestre Rebasa y don Jerónimo Llompart Gelabert; Capitanes Infantería don Juan Bennasar Bisquerra y don Sebastián Vila Olaria; Alférez Infantería don Pedro Tauler Pastor; Teniente Infantería don Nicasio Riera Pou; Teniente Artillería don Jaime Homar Servera.

 

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *