He assistit a un funeral especial, el de mestre Tià Sabater de Vilafranca. No el coneixia però sí a una filla seva, na Catalina, una persona amb caràcter, activa, dolça i intel·ligent. Per solidaritat i coneixença hi he anat, he trobat que havia de fer-ho. Per això he anat a Vilafranca aquest dimecres 3 de gener. També per la companyonia amb na Catalina per ser del PSM i de MÉS.
He escoltat la primera lectura de la qual no m’ha quedat res més que “pecar és un crim”, segons les escriptures que es llegien, cosa amb la qual no sé si estic d’acord; més aviat sí en què tots els crims són pecats. Després he escoltat l’evangeli, no puc dir de quin evangelista, en el qual es parlava de Joan Baptista i el paper de precursor de Jesús, del Messies. Sí que en record molt més però no és el cas.
Després el pare Pere Fons ha fet el sermó. He de dir que, tot i que remòtament, cosa em deia aquest capellà, en aquell moment no hi prestava gaire atenció. Ara bé, aviat me n’he adonat que feia uns girs expressius que m’han aglapit i que encara que no hi estigués de principi predisposat, hi he hagut de prestar atenció. Es parlava de la bondat i de l’amor, dues qualitats importants, com després han destacat dues filles del seu pare, Sebastià Bover, de manera emotiva. Bondat envers els altres i amor per a la seva família.
Sense esperar-m’ho, de sobte, m’he pensat sentir la paraula “santa” i tot seguit Aurora Picornell. Sí, era una cita d’Aurora Picornell i dins l’església, en una missa funeral! He quedat corprès d’emoció i també d’una certa por a la reacció de la gent. Por beneita si es vol. Un capellà, dins un funeral, dins l’església parlant d’Aurora Picornell. No m’ho podia creure. Sembla que un ja hauria d’estar curat d’espants però era cert; Aurora Picornell a una missa! Potser és perquè no som practicant de cap religió, llevat dels actes socials. He de dir que en cap cas em consider anticlerical, ni molt menys antireligiós, sempre que ser religiós no sigui ser antilaïcista.
Després, quan encara no m’havia recuperat d’una experiència tan satisfactòria, Pere Fons ha parlat d’una Teresa però no he pogut saber de quina, diria que ha estat de Teresa de Lisieux. Ha seguit amb una cita de Rosalia de Castro, una altra d’Albert Camus i no sé si d’algú més, i ha acabat parlant d’un humanista cubà, de José Martí, l’impulsor de la república i de la independència de Cuba.
Total, un sermó que no m’esperava, que m’ha situat en la persona del capellà Pere Fons i també del difunt Sebastià Bover. Un sermó que per a mi ha estat el millor de la meva vida, que recordi, fins ara. Serà difícil que un altre sermó el superi, encara que tot potser. D’altra banda també he pogut copsar la personalitat de Sebastià Bover, un home que patí persecució política però que “s’estimà més perdonar que odiar”, en paraules de les seves filles. Amb tot, no deixà de voler que sortís la veritat, tot i respectant els punts de vista dels altres i d’inspirar en els seus fills l’esperit crític.
Un cant d’una havanera pel grup musical del qual formava part i un organista amb peces que em recordaren cançons dels meus anys d’escoltisme així com d’altres per acompanyar el condol final, entre les quals Paraules d’Amor, L’Estrella de l’Auba o El Cant dels Ocells.
Algú podria dir: “tanta cosa per un funeral”. Però per a mi ha estat precisament això: molta cosa. Ja va bé que un se sorprengui qualque vegada.
Tomeu Carrió. Sant Jordi (Mallorca), 4 de gener de 2018
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!