Tomeu Carrió

Viure la història

28 de desembre de 2016
0 comentaris

La relació

Feia molts d’anys que hi anava. Havíem parlat de moltes coses. Jo sabia que no pensava com jo i que cercava donar-me la raó. Sobretot quan li vaig descobrir les meves tendències polítiques. Abans d’això deixava que parlàs i jo deia poca cosa. Després ja va intentar fer-me una mica content. Ho fan bé deia.
Les darreres vegades parlàvem bastant de política. Ell (o ella, tan és), estava interessat/da en la meva opinió i en expressar la seva. No sé si m’esplugava per alguna raó, o vés a saber.
Estàvem d’acord, semblava almenys, que polítics com Aznar o Matas no ens queien bé a cap dels dos, cosa que no vol dir que ella (o ell) no votàs el PP. Ni idea. O sí. No record cap altre polític del qual opinàssim. Sí que tenia una especial predilecció per Bono, cosa que jo no compartia gens ni mica. Tampoc no té gaire importància.
Les darreres vegades quan acabàvem deia que estava molt bé la democràcia, que podíem discrepar i al final tan amics. Una de les darreres vegades topàrem una mica per la qüestió de Bildu. Tot d’una va derivar cap a ETA. Havia sortit també la qüestió de les paraules de Pablo Iglesias sobre la “calç viva” de Felipe González. Jo sempre m’he expressat contra la violència i contra ETA, però he distingit entre Bildu (Batasuna), el PNB i la violència d’ETA. Ell (o ella) no trobava tan malament la qüestió del GAL. Se la/el veia enfadat/da i va retreure els darrers atemptats d’ETA precisament a Mallorca i que algú a prop d’ella (o ell) pogués haver-ne patit les conseqüències. I jo ho vaig entendre. És difícil dissociar les coses i el “relat” que ell (o ella) beu dels mitjans de comunicació és el que és. Ho vaig entendre i em vaig posar al seu lloc. A mi m’hagués pogut passar el mateix… Ella (o ell) no es posava al lloc de les víctimes del GAL. Així i tot, vaig trobar que era demanar massa i quedàrem tan amics.
En altres ocasions havia sortit el tema de la llengua. Per què no s’havia de dir oficialment mallorquí, la llengua, deia? Era igual que mallorquí i català s’assemblassin. Hauríem de ser com els valencians deia. Amb tot, quan escrivia ho feia sempre en castellà. Jo li explicava, però no em feia gaire cas. Feia anys que ens coneixíem. Jo li havia estat fidel fins i tot abans de la nostra coneixença. Una cosa són les idees i l’altra la nostra relació. Potser també jo estigués interessat, en part, per tenir algú que no pensàs com jo. Com ell (o ella).
Un dia em va dir que no entenia que un mallorquí pogués dir que era català i que s’hi sentís. Primer va dir que no entenia com un gallec podria dir que era mallorquí o una altra cosa. Jo li vaig dir que per què no. Una cosa no lleva l’altra. Ella (o ell) es va anar encalentint. I va anar al gra. I com hi podia anar tant si sabia que jo, aquella persona que li era tan fidel, li havia dit que se sentia ben catalana altres vegades? Per què ho va fer? Em volia ferir? Sabia que anava a les manifestacions de l’11 de setembre i que l’any anterior havia duit una estelada. I que, a més, havia sortit al diari. Idò ho va fer. Estava enrabiat/da i em va dir que un home com en Cristòfol Soler que deia que se sentia català no el podia entendre de cap de les maneres. M’ho deia precisament a mi. Tanta ràbia li feia que va dir, que si el topava pel carrer li escopiria a la cara. Jo li vaig dir que podria fer-ho a molta de gent. I ell com si res. Li va espassar. Jo vaig fer com sempre. Va semblar que ens tornaríem a veure. Però jo vaig encalentir-me després. Em va fer ràbia. Com podia pensar una cosa així? I vaig decidir no tornar-la/lo a veure. No li diria res. Desapareixeria per a ell (o ella). Faria com feim molts de mallorquins. Sense discussions. No sabria res més de mi. I s’ha acabat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!