tofermos

Més-Compromís es desvincula de Sumar

Valentia, en política com en tot a la vida, és plantar-se davant el gran i fer-li front com a rival. No és fàcil. El partit minoritari sovint opta per escorar-se i escudar-se darrere discursos segmentats: els ismes que t’allunyen de la transversalitat, del bloc electoral central i menys ideologitzat.

No obstant això, hi ha moments en què les circumstàncies ofereixen una oportunitat. La debilitat puntual, inesperada o anòmala que pot afectar el partit gran esdevé una ocasió impagable per al menut: episodis de fortes crisis internes, problemes organitzatius o d’aliances i, sobretot, escàndols de corrupció. Rares vegades apareixen com a factors aïllats; més aviat alguns arrosseguen els altres. És el cas de la corrupció, que origina el distanciament del soci, les ruptures en coalicions i les divisions i traïcions internes.

La valentia —plantar-se davant la societat com a alternativa al gran— és un deure de partit de Compromís i Més-Compromís hui atesa la forta olor a gangrena que destil·la el PSOE. Desmarcar-se només, no arriba a ser un gest de valents; menys encara una acció responsable.

No és la primera vegada que la casa socialista pateix de goteres i clavills
Aquests dies, reflexionant sobre la suposada valentia de Més-Compromís, m’ha vingut a la memòria aquella coalició de Valencians pel Canvi de fa vint anys. La situació del Bloc no era ni de bon tros comparable a la de Més-Compromís —”millor que mai”, com la descriuen ells—, però hi havia il·lusió, certa ambició. S’alçà la cara amb l’orgull de tindre les mans netes i la consciència tranquil·la (condicions que crec fermament que es conserven) i s’oferí, amb generositat, intel·ligència, sentit de la responsabilitat i patriotisme (ai, aquest isme tancat dins l’armari!) una eina democràtica: per al poble.
Sí, ja ho sé, no vam alçar el gat pel rabo i esteu millor que mai. Però, què voleu que vos diga? Poca espenta i mobilització veig en la decisió de fugir al grup mixt o a la sala de premsa amb el pretext tan pobre i desganat de poder “fiscalitzar”.
Més que un canvi lliure i estratègic mirant al carrer, pensant en la ciutadania, sembla un efecte colateral de les trastadesl d’altri. Hi ha més d’accident que de reflexió —i accident aliè, a més.

D’entrada, el fet que el soci permanent de Més-Compromís dins Compromís es quede al grup parlamentari de Sumar, fa que la ruptura amb Sumar i Sánchez siga creïble només de portes endins (i en dubte). Un desmarcatge, més que trencament, que difícilment serà entès pel gruix de l’electorat. De fet, resulta terriblement complicat d’explicar: per enrevessat i perquè obliga a, no només mostrar, sinó subratllar la divisió interna en tot Compromís (ai las!). L’ambigüitat pretesa amb els noms del partit i la coalició ho acaba d’aclarir: un projecte fracassat.

No és menys important l’argument que han esgrimit per a la decisió: la necessitat de “tindre les mans lliures” per poder exercir la funció de fiscalització. Quant al control parlamentari, cal recordar que és una de les funcions obligacions legals del legislatiu, més encara si no s’està al govern. Les explicacions tautològiques són una expressió sublim de la demagògia de la casta política (m’han fet recordar Rajoy). La proposta que es fa al Consell del partit decideix ben poques coses; se circumscriu a l’arena parlamentària i busca la tranquil·litat interna. Però la visió dels dirigents actuals de Més-Compromís no sembla anar més enllà de la porta del seu despatx. Les preguntes d’Àgueda Micó passaran a ser distintes de les dels companys, i l’estupor i desesperació entre l’electorat potencial, més gran.

Relacionada amb aquesta poca ambició i el lideratge tebi de Més-Compromís (i de Compromís), es desprén una altra evidència del seu propi argumentari. Hem de deduir que, fins ara, Compromís —cap dels seus diputats ni senadors— no ha tingut les amms lliures per interrogar les necessitats del poble valencià? Exigir o condicionar sabem que no, però preguntar almenys… O, si ho feien, era una impostura, sense creure-s’ho ni ells mateixos (com tampoc la resta del grup de Sumar o del PSOE…).
Calia trencar el grup parlamentari, sí, però abans calia una DANA, Koldo, Ábalos i el puterio infame. Mentrestant, el finançament valencià, l’arc mediterrani, Madrid com a centre del món o la gestió colonial de les Rodalies no exigien preguntes ni proposicions. Per a Més-Compromís, ara sí cal fiscalitzar despeses en prostíbuls, quan abans no calia condicionar els PGE? I què aporten així, com partit valencià, que no aporte ja l’ultra-nacionalisme de dreta parlamentari o extraparlamentari?

Tot plegat, la voluntat de només una diputada, la confessió d’haver estat amb les mans lligades i el nul paper reivindicatiu del valencianisme aquests anys, defineix el context en què Més-Compromís ha hagut de reaccionar i prendre una decisió: l’adaptació del rol d’unes elits a noves circumstàncies d’escàndol. Acomodament sense cap component de valentia ni d’alè d’esperança que es derive en un programa, constituisca un projecte o incidisca en el país.

Si al balanç del que havíem obtingut per al País Valencià, des del grup Sumar, hi vèiem una inexplicable pàgina en blanc, ara gràcies al grup mixt, Àgueda farà inventari de greuges però, centrat en les aventures de Abalos i alguna caixa B que apareixerà.

La corrupció —i no només l’econòmica, també la ideològica— té això: que, prompte o tard, acaba surant. Marcar distàncies discursives és una estratagema per evitar assumir la responsabilitat política i aferrar-se al càrrec; marcar distàncies dialèctiques, una altra.