tofermos

Deixeu que vos passe unes notes que he pres pres de “La justicia al banquillo” de Joaquín Urias¹ sobre la carrera judicial, l’accés a la condició de jutge o magistrat i la promoció posterior, que trobe que poden servir per entendre l’activisme judicial més que alarmant al que hem arribat.
Entre d’altres qüestions l’autor tracta i aclareix una qüestió fonamental: la diferencia entre la “separació” de poders en la que s’excusen estos funcionaris i la divisió del poder com a garantia de la democràcia (i que tanta falta ens fa). Els que sou funcionaris i heu preparat oposicions, se sorprendreu més encara. Vegem per ordre cronològic:

1- A l’època de la Restauració borbònica per accedir al càrrec de jutge calia el vistiplau dels cacics o alts càrrecs i ser anomenat per altres jutges en un estructura jeràrquica. Naixen, per naturalesa, com un gremi dedicat a l’intercanvi de favors amb uns vincles de classe i ideologia clara. Com diu Urias es constitueixen en tot un “poder aristocràtic” que arribats…

2- … al 1931 es neguen a jurar lleialtat a la República. S’imagineu aprovar les oposicions (o accedir com a interí a una vacant) de mestre, administratiu o policia i negar-se a signar el jurament de lleialtat al rei i a la Constitució?

3- Així, es van posicionar al costat del colp militar del 36 i s’hi van integrar al nou règim feixista esdevenint un dels seus pilars. La reserva de places per a “ex combatientes, mutilados…”; el requeriment demostrable d’adhesió al règim i també de recomanacions; la iniciativa del Tribunal Suprem (no del Govern) de crear una jurisdicció especial política (el TOP com exemple final); les “excedències especials” per ser procurador a Cortes o ocupar alts càrrecs (tornant al jutjat en la transició) o les sentències bestials plenes de judicis personals configuren tota una realitat empírica que demostra la seua infrangible militància antidemocràtica.

5- Al 1979, en plena transició la nova Asociación Profesional de la Magistratura (l’associació majoritària de jutges i magistrats) es va negar a assumir el constitucionalisme en la seua fundació. Novament, al 1981 l’APM va rebutjar una ponència que explicitava la submissió dels jutges a la Constitució. L’APM: els que encara hui dominen els governs del Tribunal Suprem, els 17 Tribunals superiors autonòmics i el CGPJ.

6- Des de fa dècades, el sistema d’accés basat en cantar temes en oposicions depèn molt d’aconseguir un bon preparador. Res a veure amb la figura del preparador en oposicions d’altres cossos de funcionaris. La mateixa APM no té cap vergonya de publicar com a recomanació un bon preparador, tampoc de lloar-ne alguns com són jutges promoguts (pels vots majoritaris de companys) i de llarga trajectòria. O siga, ultradretans i dretans, nacionalistes espanyols i profundament catòlics.

A més, son els preparadors, i no els aspirants, els que poden permetre’s triar als aspirants. És a dir que duguem dècades i dècades amb uns ultraconservadors i espanyolistes (o coses pitjors, Urias descriu casos) fent una preselecció gràcies a la preparació per “cantar”, tant valorada per ells. La República no va poder canviar este sistema arcaic basat en la memorització i saber “cantar” per un altre on el coneixement de la societat, d’altres sabers i de la diversitat es valorara. Alguns juristes com Martin Pallín² coincideixen amb Urias amb esta crítica. El procediment els va molt bé a ells i això es prou. Al cap i a la fi si ells trien sense interferències externes, sempre poden dir que son “independents” d’altres poders (quasi com els marcians!) i de la voluntat popular i l’interés general.
Evidentment accedeixen també a la carrera altres jutges, una minoria, inclús gent progressista (altra cosa és la promoció a jutge decà o l’ascens… cal ser “valorat” pels companys) però la majoria està en mans de la majoria i un bona “preparació”.

El resultat de tot plegat és ben conegut. Una casta ultraconservadora que es negava a aplicar els avanços legislatius de la República o s’hi oposava, promovia el TOP per agilitzar la repressió contra l’oposició franquista, es desentenia dels valors constitucionals i democràtics a la transició, boicoteja la normalització cultural a casa nostra, responsabilitza a víctimes de ‘manadas’ o es rebel·la contra el poder legislatiu en l’actual Llei d’amnistia.

La divisió de poders a Espanya no existeix, no patim un problema de lawfare a l’ús contra líders d’esquerra. El Poder Judicial ha invadit les competències del Legislatiu i executiu. Urias ens recorda que justament això el que més li preocupava a Montesquieu quan definia els jutges com “la boca que pronuncia la paraula de la llei; éssers inanimats que no poden moderar ni la força ni el rigor d’aquesta”. El baró sentia pànic a ser jutjat per un jurat popular i permanent que puguera deixar-se dur per una ideologia de classe amb rancúnia.
Esta necessitat de limitar els poders que observa Montesquieu i la identificació de l’assemblea legislativa amb la voluntat popular fan que, a Europa, l’element central de la democràcia siga el legislatiu reelegit democràticament. Així arribem a la divisió de poders: uns legislen, uns governen i altres apliquen la llei i ni la qüestionen.

Joaquin Urias fa un magnífic repàs a la Justícia espanyola amb més d’un enfocament: l’evolució històrica de la nostra justícia corrupta; els diferents models de justícia o aspectes com els seus òrgans de govern i l’elecció d’estos (CGPJ); els mantres que, interessadament, ens han colat sobre la falsa independència o neutralitat i, sobretot, un aclariment sobre la divisió de poders. Tot sense mossegar-se la llengua però sobretot molt ben documentat.

¹ Urias, Joaquín. “La justicia al banquillo”. Barcelona, 2024 Arpa Editrores
² Martin Pallín, Ja, “El gobierno de las togas”. Madrid, 2020. Catarata.