CALAIX DESASTRE

Aprofito l’avinentesa d’aquesta secció per enviar una carta oberta al departament d’hemostàsia de l’Hospital Arnau de Vilanova.

Que fa temps que malauradament tots els sectors i departaments pateixen retallades, és un fet inqüestionable i comprovat. Que aquestes retallades hagin d’afectar a les persones, a la seva salut i a la seva integritat física, és un fet preocupant. Però més preocupant em sembla, quan moltes vegades i en nom de les retallades, se’n fa ús i abús, i és més una qüestió d’actitud que econòmica.

El meu marit, és un pacient operat del cor pel mètode Bentall-Bono des de l’any 2006, li van substituir l’aorta, la vàlvula aòrtica i li van implantar les coronàries. Ja l’any 2006 el van haver d’operar a la privada, perquè en aquella època ja hi havia llistes d’espera i no hauria sobreviscut a la mateixa. Des d’aleshores, pren Sintrom, un anticoagulant, i ha d’estar estrictament controlat.  Com que el seu és un cas important per la seva complexitat, des d’un primer moment, tot i fer-li en control d’ anticoagulació  a Tàrrega, lloc on residim, li enviaven la pauta des del departament d’hemostàsia de Lleida.

Aquest passat mes de desembre, va patir una angina de pit severa, fet que va fer que estès uns dies ingressat, a la privada, perquè tampoc vam detectar-la, i li van posar heparines, que és un altre anticoagulant per emergències i altres casos, amb la ordre que passats 10 dies reprengués el Sintrom. Com que hi havia les festes de Nadal pel mig, en principi al Cap ens van dir que hi anéssim el dia 27, però no havia arribat a casa que em van trucar per canviar-ho pel dia 24. Puntualment el dia 24 vam anar a fer el control del Sintrom i va donar un rang que no es corresponia. Li van tornar a mirar i van trucar al departament d’hemostàsia, qui els va dir que quan un pren heparines es mira d’una altra manera i que ho havien de fer ells des  de Lleida. Em van trucar per dir-m’ho i em van dir que ja m’avisarien. Donat que eren gairebé les dues del migdia, i no m’havien dit res, i estàvem sense pauta, vaig trucar al cap i em van dir que truqués jo al departament d’hemostàsia. Aquests em van dir que fes el mateix que feia, és a dir continuar amb heparina fins passat festes. Donat que l’heparina no és el tractament recomanat, em vaig negar a fer-ho sense una pauta, i vam baixar a Lleida. Després de molt insistir, li van mirar la sang i ens van donar una pauta de 30 dies més d’heparina, i es van quedar tan amples.

Però la cosa no acaba aquí. Quan vam tornar al metge a Barcelona, ens va dir que això era una aberració i que se’ns havien tret literalment del davant. Com que se’ns havia acabat de nou la pauta, vam tornar a baixar a Lleida, i aquesta vegada, malgrat la nostra insistència, i malgrat no hi havia gent, només ens van saber dir que ens havien enviat una carta amb una pauta fins al 24 de març, amb heparines igualment i  90 DIES, sense cap mena de control. Només ens sabien dir que poséssim una queixa, i d’aquí no els treies.

La panxa del meu marit després de gairebé ja 60 heparines, més 60 més que ens van dir que havíem de posar,  era tota blava i amb unes minoves que jo ja no sabia per on punxar. Vam tornar a Barcelona i immediatament el van passar al departament d’hemostàsia qui en veure la gravetat de l’assumpte li van retirar progressivament les heparines i van reintroduir el Sintrom.

Però el pitjor de tot, és que el tractament amb Sintrom a la Seguretat Social li surt per uns 3,50 € al mes, mentre que les ditxoses heparines els en costen més de 300 €. I que suposo jo, que tots els metges del departament, al seu dia varen fer el jurament hipocràtic, que preveu les bones pràctiques morals i mèdiques.

Ara quest departament tan ocupat, només cal que resin, perquè entre els que se’ls moriran pel camí i els que marxaran a la privada, qualsevol dia es poden trobar havent-se de manifestar perquè els han fet fora per manca de feina. I llavors jo els diria: “A Dios rogando y con el mazo dando”,