El bloc d'en Titot

Ens hem anat veient, evidentment, ara amb un ara amb l’altre, però tots plegats no ens trobàvem des de la nit del 7 de maig de 2005, quan vam fer a Berga el concert Sempremés, el darrer del grup.

L’Albert Vila, el Jordi Castilla, el Sergi Beringues, el Guillem Vernis, el Xef, el David Rosell: els meus amics, amb els quals vaig viure tots aquells moments que romanen al lloc d’honor del museu de la memòria.

Quin goig tenir-los d’amics i quin goig fer el que vam fer.

[i m’he endut la càmera per fer una foto del moment però amb l’emoció me n’he oblidat, o sigui que poso aquesta, del 7 de maig de 2005]

Va ser l’any de començar

a posar-nos en moviment.

mocadors negres al coll,

i conèixer tanta gent;

l’any que vam sortir al carrer

per tornar-los a dir que no,

érem prou valents per fer

qualsevol revolució.

No recordo d’ençà un reguitzell de
sentiments tan forts;

deu ser que el filtre dels anys deixa
passar només els bons records.

Va arribar l’any dels jocs,

l’any que van jugar més brut,

de tortures i presons,

de pensar que havíem perdut.

Aquí el filtre va petar,

sols en recordo amargor

i el dia que vaig pensar:

—Quant de temps llençat en va!

Amb l’absoluta certesa de no haver
arribat enlloc

vam anar a casa amb ganes de pensar-hi
poc.

Uns se’n van anar a dormir

i altres vam passar nit en blanc;

però a casa tot era foscor

fins que obrint el finestró,

fascinats, vam comprovar

que l’empelt havia brotat.

Cap bon dia com aquell

que ens permet tornar al combat.

Mentre duri el setge no

signarem la rendició:

mocadors negres al coll!

Visca la revolució!

Sempre més

Mentre duri el combat

Sempre més

estaré al teu costat,

Sempre més

que aquest poble necessita

Sempre més

retrobar la llibertat.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!