El bloc d'en Titot
Francesc Ribera
III- Ho tenim millor que
no pas ells
Qualsevol anàlisi
que fem del camí que ens queda per recórrer fins a arribar a la independència,
per optimista que sigui, conclourà que ens queda un bon tros de pujada ple de
trampes, entrebancs i invitacions a la comoditat de la renúncia.
Això és així i ni
tan sols les meves dosis manifestes d?optimisme poden pretendre amagar-ho si
volem ser coherents i que l?optimisme no es mudi en fantasia.
Ara bé, també és
cert que la nostra lluita va en contra d?una altra lluita, que és la lluita per
la defensa d?Espanya com a nació i per evitar-ne el desmembrament.
I si bé és cert que
ens queda molt de camí, també ho és que els avenços, per minsos que siguin van
automàticament en contra de la defensa d?Espanya i això vol dir que la direcció
dels esdeveniments va a favor nostre.
Quina mandra em
fotria participar en una lluita com la seva; una lluita que va en retrocés, ara
més ràpid, adés més lent. Quina mandra em fotria defensar una suposada nació on
hi ha centenars de milers ?i potser milions? de persones que no tenen cap
interès en sentir-se?n part i molts dels quals estan fent mans i mànigues per
fotre?n el camp.
Tampoc és gaire
engrescador ?les coses com siguin? pensar que som la darrera ?o una de les tres
o quatre darreres? colònies d?un imperi que a sang i foc va ocupar mig món. Diu
poc de nosaltres ser les últimes mones que s?han desempallegat d?Espanya. Però
consola pensar que nosaltres duem millor l?ocupació que no pas ells el
desmembrament. I això és perquè ells ho fan amb l?avorrida tasca de conservar
una entelèquia i nosaltres amb l?alegria de saber que construïm un país lliure.
I això és
engrescador, creieu-me.
Anem per bon camí.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Hola Titot, sóc el Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció i president del seu destacament d’atac: el BIC, Berguedans per a la Independència de Catalunya. Et crec! això és engrescador.
El que ara et penjo ací vaig escriure-ho fa pocs dies per posar-ho al teu anterior post (PPCC… optimisme II). Però us ho poso ací perquè tu i els teus lectors ho llegiu de seguida.
Text referit:
"reludi de la meva Independència"
.
Jo sóc català! i només català! i sóc independentista i només independentista; i sóc separatista i només separatista.
I sóc tot això per aquest ordre estricte i només en aquest ordre estricte.
Jo sóc lluitador, militarista de militant! sense cap arma que no sigui la paraula, la dignitat i el respecte. Res que faci sang ni malmeti els drets de l’altre, res que pugui destruir a cap persona o fer mal a cap animal ni a una petita mosca.
Jo sóc treballador per la causa catalana i només per la causa catalana. Tot això en la cosa política i en la cosa pública, perquè fora de la cosa pública sóc un home com molts, un ésser viu com molts éssers vius, ni millor ni pitjor; més aviat no gaire bo, no gaire llest, no gaire encertat, no gaire lúcid …
que Déu hi faci més que no pas jo!
Visquin en plenitud els catalans!
Visqui Catalunya Lliure!
Salvador Molins i Escudé
(BIC, Som 10 Milions, Catalunya Acció)
No ens queda més remei que ser optimistes. A nosaltres només ens queden coses per guanyar, però ells ho tenen molt fàcil per a anar perdent, ja que ho tenen gairebé tot. És com el consol d’un pobre de solemnitat: el pitjor que em pot passar és quedar-me com estic. En canvi, els rics ho tenen molt difícil per a estar millor, la millor cosa que els pot passar es que es queden com estan. A partir d’ahí, a fótrer-se’n. Una senyal clara del seu pessimisme és que reivindiquen continuament una cosa que ja tenen.
Un salut des d’Elx (Baix Vinalopó, Catalunya tropical)
Salut Francesc!
T’haig de donar les gràcies els teus escrits m’han anat com anell al dit, justament vinc de passar uns dies a València ciutat i la veritat estava una mica depressiu, ja no sols pel tema del català i l’anticatalanisme que vulguis que no, ja tenia assumit .
Ara bè des del punt de social em va caure un jerro d’aigua freda a sobre, no recordo cap ciutat, de les del nostre continent on hi haguès tants de pidolaires, era esgarrifos veure sota els ponts ,pràcticament campaments plens de gent que no tè lloc on viure, mentres l’ajuntament i la generalitat es gasten una fortuna en l’american cup i en la ciutat de les arts i les ciències.
Gràcies titot gent com tu és qui ens dona l’optimisme del dia dia. Si no ens rendim no ens guanyaran i al final serem nosaltres els que guanyarem!
Hola a tots.
Sí crec en l’optimisme pel que fa a la base social.
La teoria que esmentaves en un post sobre que als anys 80 un indepe era vist com la dona-pantera o quelcom per l’estil i que en aquest aspecte s’ha avançat és totalment certa. S’ha augmentat en nombre i jo crec que s’augmentarà encara més. Tendència natural perquè està clar i la gent és concienciarà cada dia més que som un país.
Però paradoxalment tot i que ha crescut moltíssim la base social catalanista i la independentista a nivell jurídic-polític no s’ha reflectit. Als 80 teníem un estatut. Ara en tenim un altre que la veritat no trobo que ens faci progressar nacionalment. Els uns pels altres han fet un engendro que deixa enlaire gaire bé tot i que des del govern espanyol de torn es pot fer que s’apliqui d’una manera poc generosa (per no dir ronyosa). Vull dir que a mi no me la peguen i que en moltes coses ens l’estan endinyant. Això sí, amb talante. No d’una manera tan sorollosa com els anteriors carcamals però pel cas…
En definitiva, per no enrollar-me massa, crec que optimisme perquè augmenten els recolzaments entre la gent i sense gent no podem anar més enllà. No obstant ens falla la classe política. Em refereixo als polítics professionals. Només així es pot explicar que no augmenti l’autogovern de Catalunya, ni la inversió, etc. O que a nivell lingüístic es qüestioni la política de la Generalitat dels anys 80 però per a malament en relació al nostre idioma propi.
De tota manera podem estar contents. És qüestió d’anar canviant als polítics professionals mediocres.
Salutacions.
Henry The VIII
Sento ser tan derrotista i em sap molt greu però cada cop que rebo un motiu per a l’optimisme me’n giren la cara força més: cada cop som menys els que quan algú parla castellà ens mantenim en la nostra llengua. Pel que he sentit podria ser que la meitat de la meva classe votés Ciutadans i cada cop que dic el que penso em sento una bèstia estranya (uns m’acusen de provincià i endarrerit i els altres d’acollonit) i em cauen els collons a terra. Però dec estar boig perquè segueixo obstinat amb una causa que considero perduda i no em dóna la gana plegar. Perdó si he desanimat algú, que no canviï res. Fotem-los canya!