El bloc d'en Titot
Francesc Ribera
II – Hi ha una batalla
que no podran guanyar mai
El meu argument
principal de per què no sóc espanyol és perquè no em dóna la gana, perquè no em
plau i perquè ara no em ve de gust. Per què he pres aquesta raó tan poc
contundent com a argument? Perquè és irrebatible i perquè com més pretenguin
fer-me espanyol, menys ganes tindré de ser-ne.
Això és una batalla
guanyada. De totes, totes. Està guanyat perquè es refereix a un àmbit de la
meva exclusiva decisió. I jo he decidit no ser espanyol. Podrien fer alguna
cosa per fer-m?ho repensar? Possiblement. Primer haurien de demostrar que em respecten. Que no m?obliguen
a sentir coses què no sóc.
No demano res de
l?altre món, em sembla. De
la mateixa manera que jo no pretenc que els espanyols siguin catalans, que no
pretenguin que jo sigui espanyol. No es tracta de dos bàndols que pretenen el
mateix i el més fort se surt amb la seva. Jo no pretenc que ningú se senti de
cap manera. Ni he exigit mai a ningú que se senti català, ni tant sols a
aquells que tenen veïnatge civil en alguna població dels Països Catalans. Per
tant només demano el respecte que com a humans dispenso a d?altri.
Després, ser
coherents amb aquest respecte i que em permetin ser independent. Arribats a
aquest punt, podríem partir de zero i llavors veuríem si podem i volem
compartir res.
Em fa molta gràcia
quan em trobo a algú que davant la meva negativa a identificar-me com a
espanyol em repliquen sorneguers: Què diu al teu carnet d?identitat?
A veure, al meu
carnet d?identitat hi diu que sóc espanyol però a mi, a Francesc Ribera, li
importa tant el què digui el meu DNI com la llista d?ingredients d?un ou Kinder.
Vull dir que jo
tinc un DNI al meu nom i el duc a sobre perquè m?hi han obligat. No vaig pas
llevar-me un dia i vaig anar a fer cua a comissaria per poder tenir un carnet
d?espanyol. Si hagués pogut triar, a fe que no el tindria. Però el tinc com a
conseqüència de l?ocupació armada a Catalunya. Exagero?
Què passaria si la
policia em demanés el DNI i no el dugués? Em farien anar a comissaria per
identificar-me. Podria triar? No. M?obligarien per força. Què passaria si
utilitzés, per evitar que se m?enduguessin, la mateixa força (ni més ni menys)
que ells utilitzarien per endur-se?m a mi? Traurien una arma de foc. Què
passaria si jo tragués una arma de foc del mateix model que ells? Em fotrien un
tret sense dubtar.
No exagero. Hi ha
un paper a la meva butxaca que diu que sóc espanyol a causa de la força de les
armes, sota coacció violenta.
Els espanyols volen
que sigui espanyol i com que no poden aconseguir-ho pretenen si més no que ho
sembli. Per frenar la desbandada.
Però creieu-me, la
desbandada ha començat.
Anem per bon camí.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Sempre són bons rebrots d’esperança per seguir caminant. Molt bons articles. L’optimisme és necessàri.
M’importa tant el què digui el meu DNI com la llista d’ingredients d’un ou Kinder… genial, se’t copio aquesta resposta i l’argumentació.
Gràcies! em feia falta perquè els que diuen això del DNI són insistents.
Jo també crec que anem per bon camí 🙂
Jo, per dir que sóc catalana i prou, dic que és perque penso en català i no en cap altra llengua. La consequència d’això és que veig el món d’una forma diferent del que veuria algú de Irún, Milà o Hong Kong per posar tres exemples. Crec que el que defineix la nacionalitat de cada individu, indistintament del que posi a cada carnet, és la llengua en que pensa i s’hi troba còmode.
Hi ha un batalla que no podran guanyar mai, si sabem tenir la meitat d’orgull que tenen els altres i fem pinya, podrem fer-nos respectar com a poble i com a país.
Siguem valents, però, i defensem-nos com cal: a la pràctica.
Reposats en la comoditat, no arreglarem res.
Aixequem el cap d’una vegada i caminem a la mateixa alçada que els altres. No, sota la sola de les seves sabates.
Una abraçada així com cal!!!
PD: També et copiem l’argumentació de l’ou Kinder,ens serà molt útil! jeje!
A mi tampoc em va preguntar ningú si volia ser catòlica, però tinc un paper que ho diu…
Som Catalans que estem registrats com a ciutadans espanyols o francesos.
Mentres anem construïnt eines per a poder ser com volem, també haurem de lluitar constantment i dia a dia contra tots aquells que ens obliguen a estar en uns estats espanyol i frances; que pretenen hegemonitzar la seva identitat inventada i les lògiques salvatges del mercat criminal. Aixó juntament amb la degradació constant de la qualitat de la democràcia i les arbitrarietats dels seus sitemes judicials.
RESPECTE vol dir poder DECIDIR.
SOM-HI SOM-HI SOM-HI!
fins que poguem dir: HI SOM!
Una abraçada.
Si ells comencen una guerra, que no pretenguin que nosaltres ens deixem estomacar. Per començar, jo no tinc DNI. Si, tinc el carnet de conduïr on diu que sóc espanyola. També ho diuen els mapes. Però tinc el propi convenciment -i creieu-me, ja m’és suficient-, de que no ho sóc. No em van fer falta gaires arguments ni grans històries per arribar a aquesta conclusió. Simplement som diferents d’ells: no compartim llengua, ni cultura, ni formes. Uns són els maleducats que es van aprofitar de l’acollida que els vam donar, i no han ni fet l’esforç d’adaptar-se als nostres costums, i molt menys a la nostra llengua. Aleshores critiquen la resta d’immigrants que venen dient que s’ho faran tot seu… i jo esclato a riure: QUE NO ÉS EL QUE HAN FET ELLS AIXÒ????
Apa, va… no em vingueu amb romanços…
Al final, crec que és català qui s’hi sent, i a més a més qui fa un esforç per estimar aquest indret de món, i tot el que això comporta. Perquè jo també puc dir que sóc sueca, i que m’estimo molt suècia… però creieu-me… si algun dia per circumstàncies de la vida haig d’anar a viure allà, faré tot el possible per adaptar-m’hi i això vol dir aprendre la llengua i ser respectuosa amb els que m’han acollit sense demanar res a canvi.
Salut^^
T’he de dir que realment omple llegir articles d’aquest tipus. No tant per l’optimisme que desborden, que també, sinó perquè qui ho diu ets tu. Una persona que, com poques altres, coneix molr bé aquest moviment. I si tu dius que anem per bon camí, m’ho crec. De la mateixa manera que he escoltat i reescoltat un munt de vegades les teves cançons pel simple fet de difrutar de com diuen les coses. No només em vull creure que anem endavant, sinó que també n’estic convençut.
I que vagin a la merda els del DNI i els de l’ou Kinder.
Sóc usuari de Last.FM, una eina útil per a conèixer projectes musicals. Et deixo l’enllaç als teus projectes per si voleu pujar alguna cançò o ampliar amb fotos i cançons.
http://www.last.fm/music/Brams
http://www.last.fm/music/Mesclat
http://www.last.fm/music/Aramateix
http://www.last.fm/music/Dijous+paella
i potser podeu fer-li arribar aquest altre
http://www.last.fm/music/Josep+Maria+Cantimplora+i+l%27Orquestra+Cloratita
Gràcies per la informació d’aquest matí.
A veure si coincidim algun dia!
Salut i una abraçada!
cesk
A vere com m’explico pq se que pot ser complicat d’entendre. Soc militant d’UDC. No sóc nacionalista, simplement sóc català. Només català i per tant vull que el meu país sigui com qualsevol altre país del mon, que pugui decidir que vol ser.
Se que actualment UDC no representa precisament la meua idea de país, ni per la vessant nacional ni per la social, però si sóc d’UDC no és per l’actual, sinó per la històrica. Aquella que va se la única en oposarse al primer pacte de reducció de l’estatut. Aquell de SAU que entre tots van deixar en nores (com ara). Aquella que proposava la socialització de les terres de cultiu, en fi aquella que no era la d’ara.
Avui vec amb esperança la naixença d’un espai polític directa i únicament sobiranista. El 27 de maig votaré CUP. És evident que no aconseguirem moltes alcaldies, és possible que ni tan sols regidories. Però també és evident que si entre tots aconseguim prou força alguna cosa es remourà entre el nacionalisme oficialista no sobiranista