El bloc d'en Titot
Francesc Ribera
I – Cada cop som més
Mai no he basat el
meu independentisme només en la reparació històrica. És més, la reparació
històrica, per mi no ha estat, mai ?o gairebé mai? un argument de justificació.
La nostra història
es dóna a diverses interpretacions; no pas perquè la documentació dels darrers
cinc-cents anys sigui confusa, sinó perquè es refereix a un conflicte que no
està resolt. Vull dir que no tinc la sensació que els egiptòlegs estiguin
dividits a l?hora d?atorgar la raó a un o altre faraó. Tampoc els estudiosos de
l?Amèrica precolombina veig que confrontin les dades històriques: uns
denunciaran la injustícia i els altres presumiran de força, però tots ho faran
assumint la mateixa història. Allà no hi ha conflicte, uns van arrasar i els
altres van ser aniquilats.
Podríem
exemplificar-ho, també, amb el conflicte àraboisraelita o amb el nazisme: fixeu-vos
que hi ha ?historiadors? que neguen l?holocaust i els camps d?extermini sense
haver esperat que en morissin els darrers testimonis.
Doncs això, que mai
no he volgut embolicar-me en discussions de si la guerra de successió era per
canviar un rei d?Espanya o per fotre?n el camp, perquè tant el meu interlocutor
com jo brandaríem (i amagaríem i inventaríem) dades i més dades per a la nostra
causa.
Ara bé, fent un
exercici d?empatia em plau percebre que mai no hem estat tants. I ja dic
?percebre? perquè un eventual correctiu d?un expert no sigui tant sever. Ho dic
com afeccionat a la història i prou, però així ho percebo. No entraré a
analitzar la història catalana dels darrers segles en clau independentista. No
tinc ni els coneixements, ni el temps, ni les ganes d?allargar innecessàriament
aquest post.
El segle XIX, per exemple,
de la guerra del Francès a la de Cuba, tota catalanitat és d?un espanyolisme
que provocaria pol·lucions nocturnes a Josep Piqué. Fins i tot els màxims
referents del catalanisme ?Prat de la
Riba i Almirall? ara estarien l?un bavejant per ser ministre
a Madrid i l?altre colant-nos una tercera hora d?espanyol.
Evidentment que
podria fer una lectura més catalanista de la nostra història però això no em
preocupa, a l?inrevés, si abans érem més espanyols que ara, només pot voler dir
que anem en la direcció correcta a bon fi, que és no ser-ne gens.
I si voleu
guardar-vos de la perversitat de la confrontació de les dades històriques (i
guardar-vos de les meves percepcions més inexplicables) compareu la situació
actual amb la de fa vint anys.
Durant els anys
vuitanta els independentistes érem foc somort; una raresa de la natura i la
societat i existíem, en la minoria, de la mateixa manera que existien els
Testimonis de Jehovà. Érem insignificants, una varietat estrambòtica de català,
com d?humà la mujer-serpiente o el niño-cocodrilo.
Ens volien aïllats
i se?n sortien. Recordo una visita al director d?un diari en llengua catalana,
que ens deia que tenien prohibit (per inspiració del Delegat del Govern, Ferran
Cardenal [PSOE]) parlar de l?MDT si no era per referir-se a disturbis.
Ara, vint anys
després, som una part significativa de la societat catalana al Principat i una
minoria creixent i insilenciable al País Valencià i a les Illes.
Aquí si que m?hi
puc fotre fort, perquè ho sé, perquè tot el dia volto i ho veig.
Creieu-me, mai hem
estat tants.
Anem pel bon camí.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Però amb compte amb el sisme que tard o aviat apareixerà amb ERC.
Espero , però que sigui menys traumàtica que la darrera amb el PI.
Per altre costat, ara tinc més clar que els partits son mecanismes obsolets per els nostres temps i en canvi tinc més esperança amb les plataformes cíviques, com la del "Dret a decidir".
Molt d’acord amb el teu escrit. Deixa’m afegir que, simplement, els independentistes som els qui votarem SÍ el dia del referèndum-plebiscit, i els unionistes-encaixistes o com vulgueu dir-los, són els qui votaran NO. Així de senzill. Òbviament, si tu perceps que cada cop som més et refereixes als independentistes desacomplexats que demostren externament llur condició, però encara n’hi ha molts més que simplement seran indepdentistes el dia que votaran SÍ. I que potser avui contesten "més català que espanyol, o tant català com espanyol" a l’estúpida pregunta que "com se sent vostè". Aquestes darrers són i seran tan importants com els qui ara són visibles. Endavant, no hi ha qui ens pugui aturar.
Quin mal, això que dius d’en Valentí Almirall!
Molt divertit, però, en general.
Eps Titot…. t’he embolicat en un meme eròtic… però patriòtic. Cada cop sop més. I la militància la podem portar de moltes maneres.
petonets. (espero que t’hi apuntis i que no et sàpiga greu)
😀
Ja ho deia la cançó: "Incomprensiblement, cada dia som més gent" (per cert, una de les millors lletres de cançó que s’han escrit en català). Ara només ens falta fer realitat el títol…
Home, va per aquí si només agafes un regionalista conservador, regeneracionista però espanyol al cap de carrer com és Prat de la Riba; i un federalista com l’Almirall, per mi molt més digne que el Prat, tot i que no va fer tant en el món real. Ara bé, jo també penso com tu que anem a millor tot i que ens caldria perdre una mica de llast, com aquesta mania d’assemblar-nos a algú (als irlandesos al començament del ssegle XX i als bascos des dels anys seixanta del XX). Si un dia ens mirem el melic i veiem què s’esdevenia aquí, tot i que a voltes deslligat de l’alliberament nacional però tampoc en contra, en terrenys com làmplíssim moviment llibertari, les avantguardes artístiques o el potentísm moviment autònom dels setanta, potser entendrem que no estem sols sinó que sempre mirem el cel i no cap al costat. No sé, són només idees.