El bloc d'en Titot

Fa uns dies, el diari Ara publicava una enquesta on s’indicava que en un hipotètic referèndum d’independència al Principat, el 42% votaria a favor, superant el 37,7% que votaria en contra.
No cal dir que aquestes dades, perfectament versemblants i en consonància amb altres enquestes que s’han fet, són molt bones per a l’independentisme.
Ara bé, no exageréssim l’eufòria, no ens flipéssim. [continua llegint]

Cal no confondre’s. Una cosa som els independentistes i una altra cosa les persones que, en cas d’un hipotètic referèndum, estarien disposades a votar que sí. No és ben bé el mateix.
Per a un independentista la independència és una prioritat perquè entén que la relació entre Catalunya i Espanya és l’arrel de molts dels problemes que pateix el país (econòmics, socials, culturals, de dèficits democràtics…). L’independentista és el que creu que amb la constitució d’un nou estat es podrien solucionar una sèrie de problemes estructurals, fins i tot alguns dels que no estan directament provocats per la dependència d’Espanya: allò de fer foc nou.

Però moltes de les persones que en aquesta enquesta —o en l’hipotètic referèndum— voten que sí, no són independentsites, per a elles la independència pot ser una bona sortida però no és una prioritat estratègica. Potser preferirien un estat federal —per dir alguna cosa ben utòpica— però, davant la dicotomia del sí o el no, es decanten pel sí. Com altres de la seva corda ho fan pel no.

És una situació que pot generar una certa confusió i un exemple perfecte d’això és el 10% de votants del PP —o el 27-35% de votants del PSC-PSOE— que votarien sí.
Hom es fa creus que un de cada deu votants del PP estigués disposat a votar que sí a la independència. Jo crec que és una simple qüestió de prioritats.
Posem per cas, el senyor Fransiscu, que creu que potser sí, que amb un estat propi Catalunya obtindria una millora econòmica respecte a la situació actual i sí, en cas hipotètic d’un referèndum, votaria sí. Però el senyor Franciscu és profundament cristià —catòlic apostòlic i romà— i creu que l’avortament és una aberració que cal aturar com sigui. És la seva opinió. I aquesta opinió, per a ell, sí que és prioritària. I el senyor Fransiscu creu que l’únic partit que pot prohibir l’avortament és el PP. I això per a ell no és una contradicció, sinó una simple qüestió de prioritats.

Avancem. Els —hipotètics— votats del sí a la independència són/som els que legitimaran el trencament amb Espanya. Els independentistes serem els que aconseguirem que aquest referèndum es faci.

Però mentre els —hipotètics— votants del sí a la independència ja som majoria, els independentistes tot just som entre un 25 i un 30%. I per aconseguir fer un referèndum no som prou, ni prou forts. I això que estem parlant en percentatges de només un tros de la nació, el Principat.

Seguim en la fase d’acumulació de forces. Escara estem en la necessària fase de creixement. Hem de ser més i això vol dir que hem d’incorporar gent que —ara per ara— és reàcia.
Potser sí que seríem prou votants afirmatius per guanyar un referèndum, però encara no som prou independentistes per aconseguir que aquest referèndum se celebri.
I actuar com si ja fóssim majoritàriament independentistes —perdoneu— és flipar-se.