El bloc d'en Titot

El capitalisme, al llarg del segle XX ha realitzat dos canvis estructurals importantissims per garantir la seva supervivència.
Cansats de veurecom, cíclicament, turbes de descamisats assatjaven els seus palaus en demanda de condicions de vida dignes, van decidir posar en pràctica dues mesures:
1r – allunyar el perill.
2n – amagar-se.
Semblava que cadascuna d’elles els havia de donar total protecció. La combinació de les dues els havia de garantir una seguretat inqüestionable.

I efectivament, per una banda hem vist com al llarg del segle vint la tendència ha estat anar situant els llocs de producció ben lluny de la metròpoli. Les matèries primes provenen de les antigues(?) colònies i el sector primari ha quedat reduït -en el primer món-a una simple anècdota. També ha seguit aquesta tendència la indústria i l’economia de la transformació; si bé en aquest cas el procés, encara que avançat, no s’ha completat del tot.
L’avantatja és doble, per un cantó, com deia, els treballadors ara viuen a 8.000 km, lluny de generar cap perill. Per l’altra els governs de les ex(?)colònies estan sotmesos als criteris de política internacional de la metòpoli i per tant no tenen poder sobre els preus de producció en orígen. De tant en tant, una notícia de portada i tres breus en les edicions posteriors en informen d’un cop d’estat en un país africà, subassiàtic o d’Amèrica central o del sud. Vol dir que la metòpoli ha decidit canviar els seus govern auxiliar en aquell país.
La metròpoli queda constituïda per un coixí de classe mitja, gent que no produeix, que no més coadministra o fa feines sotmeses a la coadministració, comerç final de productes bàsics o de luxe, disseny, publicitat, assegurances, art, oci… O que treballa en l’administració pública per tal que tot plegat s’aguanti. Res que es pugui menjar, en definitiva. (recordeu fa tres anys quan, davant una vaga del transport, es van buidar les cambres frigorífiques dels supermercats?).

Per l’altra banda hem vist el desdibuixament del concepte de patró, de l’amo, d’aquell que des de la vidriera del seu despatx situat a la planta superior revisava el treball mecànic dels obrers. Les corporacions, els actuals amos, són uns conglomerats d’accionistes, delegats l’altres empreses, entitats financeres participants, consells d’administració i demés figures que a l’hora depenen de.
Les cares visibles só representants, càrrecs intermitjos, gerents o directors de recursos humans. Gent que no té cap responsabilitat sobre les accions de l’empresa.
Fins i tot si fóssim rigorosos i anéssim a l’arrel del responsabilitat potser ens hi veuríem reflectits, atès que els diners amb els que es finança aquest entramat possiblement ens duria a al pla de pensions que tenim contractat.

És clar, aquesta classe mitja té la capacitat de consumir, que és la base de l’invent. I com que l’important és el consum de productes -convinguin o no- això requereix persuadir de la necessitat per garantir la demanda.
Estic convençut que els capitalistes teòrics eren conscients de que això -com el creixement- no pot ser etern, que duu al colapse. Com estic convençut que -dins l’anarquia liberal- pels capitalistes pàctics, això del “colapse del sistema” és un concepte com la mort, que hom és incapaç d’assumir.

Ara Londres crema, com crema Santiago de Xile, com crema Síria, com ha cremat el Magrib aquesta primavera, com va cremar París fa uns anys…
Davant el colapse del sistema financer i econòmic, els descamisats tornen a ser a Londres i surten al carrer i com que l’enemic és ocult ho cremen tot. I assalten els grans magatzems i s’emporten i-phones i samarretes del Chelsea. Aquells productes que els van convèncer que eren imprescindibles.
Acabarà en res, sens dubte. D’aquí un mes només se’n parlarà als jutjats. Però d’aquí dos mesos passarà el mateix a Àlemanya, o a Itàlia, o Mèxic.
És el colapse del sistema capitalista. Res tornarà a ser com abans. Oblidem-nos-en.
El creixement duia al colapse, això ja ho sabien. Però tots volien fer quatre duros més.