El bloc d'en Titot

Francesc Ribera

11 de febrer de 2013
4 comentaris

La resposta pot ser una nova pregunta

El cas és que, tot i l’avenç significatiu el procés cap a la independència; tot i el creixement exponencial de l’Esquerra Independentista arreu del país; tot i que els independentistes catalans hem passat, en una dècada, de ser milers a ser milions; no tenim l’ofensiva d’alliberament encarada cap on, en un principi, preteníem. El cas és que el preu d’haver aconseguit l’extensió social de l’independentisme ha estat perdre’n l’hegemonia.

Ens trobem en un procés desbocat, que no obeeix a consignes nostres però tampoc a les de ningú altre; un procés que a voltes s’expressa de manera prepolítica i a voltes fa gala dels gens dels qui el vam parir. A tall d’exemple, el fet que ningú posi en qüestió que en un eventual referèndum el criteri per establir el dret de vot sigui el padró i no el cens, com va passar a les consultes municipals; atorgant dret de vot als catalans més recents. El fet que la genètica de l’independentisme estigui concebuda als nostres laboratoris és una garantia tranquil·litzadora que la reivindicació de la nostra identitat no derivi cap a posicions xenòfobes, com passa en molts indrets admirats pel seu civisme.

Podem fer autocrítica o podem felicitar-nos, possiblement podem fer totes dues coses —pessics i petons—, ara, el que és imprescindible és, immediatament després, actualitzar el GPS.

Els plànols històrics —ara se’n diuen fulls de ruta—, d’ençà de 1968, parlaven d’un creixement progressiu de l’independentisme entre les classes populars, intrínsecament lligat a l’alliberament social, i situaven alguna o diverses de les nostres organitzacions —que escindíem o reunificàvem— en el lloc capdavanter de la lluita. És evident, doncs, que no som exactament on preteníem. Tampoc és que ens haguem perdut: és simplement que, amb el que teníem, hem fet el que s’ha pogut. És simplement que, quan els factors ambientals ens han influït, no ha estat tan senzill com quan anàvem sols pel món només carregats amb ideologia. No es tracta de cap manera de conformar-nos i optar només a les medalles que per batalles guanyades ens pertoquin. Es tracta de recuperar la sincronia entre el nostre mapa i la nostra ubicació física.

Ni ens serveix de res negar que són independentistes aquells que no segueixen íntegrament els nostres preceptes, ni ens serveix de res imaginar-nos hegemònics.

Arribats aquí hem d’entendre que és possible que el procés d’alliberament nacional no culmini el dia que es proclami la independència, ni el dia que la comunitat internacional la reconegui. No haurà culminat el procés d’alliberament nacional perquè és possible que una part del territori català resti encara sota dominació dels estats espanyol i francès. I això, malauradament, no dependrà de nosaltres. Perquè si depengués de nosaltres no hi hauria problema. Això succeirà probablement així perquè una cosa és com dissenyes un procés i l’altra és com, en realitat, transcorre. I és clar que el procés —insisteixo— no transcorre com l’havíem dissenyat. Sembla que hi haurà estacions. És indiferent si ens agraden o les trobem inoportunes, el cas és que sembla que hi seran. Aleshores podem fer dues coses: o negar-ne l’existència fins que faci una hora que hi estem aturats o explorar-ne les possibilitats d’antuvi per si de cas hi parem.

És una possibilitat versemblant que part de Catalunya, el territori que comprèn la comunitat autònoma espanyola, se segregui de l’estat al qual pertany. Podem perdre’ns en el debat etern de si això és bo o és dolent de cara a la culminació de l’alliberament nacional —vietnamites contra irlandesos— o podem començar a preparar el pla d’acció des del minut u en cas que, efectivament ens aturem en aquesta estació.

I el fet que hi hagi la possibilitat versemblant que la comunitat autònoma de Catalunya passi davant i se segregui planteja una nova formulació que a la resta de Països Catalans pot trencar molts estigmes: “En cas que Catalunya esdevingui independent i l’estat espanyol quedi partit en dos, vostè es partidari de romandre com una autonomia d’Espanya o de federar-se amb el nou estat català?”

  1. Estic molt d’acord amb el post, i encara hi afegiria que, per a assegurar-nos que en un futur proper els PPCC siguin una realitat (aquesta sí, federal, tal com ha estat sempre), quan les 4 províncies de la CAC s’independitzin cal que en algun lloc s’estableixi la possibilitat que la resta del país es federi amb el Principat. I també, evidentment, que des de la part que és independent, s’ampari tota la cultura caalana i aqeulles persones que ho desitgin, sota el nou estat. Cal que el Principat tingui clar que és només part de la nació i que s’ha de concebre com un futur país federal.

    Més d’un cop he pensat que seria molt factible un país amb quatre federacions, País Valencià, Illes Balears, Pricnipat (amb la Franja) i Catalunya Nord, amb capital a Tortosa (com les capitals federals d’EEUU o Austràlia), i amb la Val d’Aran amb un estatus especial. (i si algun dia Occitània siindependitxzés i la Val d’Aran en volgués formar part, cap problema). Andorra no sé ben bé on hi cap en aqeust esquema, però segur que el torbem.

    Crec que aqeusts punts són importants de tenir clars el dia que e, Principat d’independitzi, i si ho fem bé serà molt més fàcil que en un futur proper els PPCC existeixin com a estat independent.  

    Com s’ha de fer, ja no ho sé, però crec, com diu el post, que aquests punts bàsics són molt importants. I treure’ls encara més, ja que les percepcions són importants per a canviar la realitat. Potser cal que allò que esmpre hem donat per fet i en el qual estàvem tots d’acord ara árribi a aquells que són nous a tot plegat.

  2. Titot, ets molt gran en tots els sentits, però l’independentisme majoritàri no és més que l’ ultima disfressa de la dreta catalana i el reaccionarisme nostrat (dic el majoritàri, molt majoritàri). Exactament el que Maurin va dir de la dictadura de Primo de Rivera en relació a la monarquia d’Alfons XIII. Val, a lo millor et val que jo no sóc independentista… Però el més fotut és que la gent que no sou com la gran majoria de l’independentisme actual sabeu que el que dic és cert.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!