La notícia de la desgràcia que està assolant el nostre país ha despertat en les xarxes socials i en els fòrums d’alguns diaris espanyols una expressió d’odi visceral contra els catalans. No és una reacció generalitzada però sí significativa. Perquè aquest tipus d’expressions, quan s’escapen més enllà del reducte de freaks o sonats, per mínima que sigui, ja és significativa.
Ho trobo absolutament fora de lloc.
És evident que l’autor del matxembrat d’insults el que pretén és donar força a la creeença que “els espanyols ens odien” i això hauria de esdevenir automàticament una raó irrefutable per convèncer de la necessitat de la independència.
Greu error!
Quan es té la raó és absurd jugar la carta de l’espiral d’odi.
El cas em recorda alguns partits Barça-Madrid (la inevitable metàfora futbolística) en que quan el partit estava clarament controlat pel Barça i la victòria era més que previsible, Mourinho esperonava el joc brut, les faltes, els insults, les trepitjades… Tot això estroncava el bon joc del Barça i posava en perill el domini i la victòria. De cop l’enemic a batre ja no era Casillas, sinó Pepe. L’objectiu ja no era vèncer sinó preservar l’honor.
Mireu, jo vull la independència i m’és absolutament indiferent si un freak (o un respectable advocat) em desitja la mort, diu puta a ma mare, o brinda per les cendres del meu país.
Hem de brandar les raons -que en tenim de sobres- no la torna de l’odi. Els insults d’alguns espanyols mai no seran una raó per la llibertat dels Països Catalans, sinó tant sols un símptoma del nostre avenç.
No ens distraguem en jocs de macarres.
(Com que encara l’incendi és viu i milers d’herois lluiten a primera línia per defensar la terra, tot i conscient que altra feina tenen que llegir blocs, i segur per tant que no llegiran això ara, llenço al vent tot el meu agraïment pel coratge i l’esforç)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
joan
Potser tocaria reclamar que els fiscals espanyols que actuen d’ofici quan es tracta de perseguir l’independentisme facin els mateixos esforços en aquests casos i empaitin aquests salvatges i els mitjans de comunicació que els atien (i si cal que els tanquin, com han fet en altres casos amb menys justficació).
No crec en la justícia espanyola però mentre l’haguem de seguir pagant nosaltres, que penquin també per a nosaltres. És el primer que hauria de demanar la consellera de Justícia de la Generalitat si realment el seu càrrec està per defensar els interessos del nostre poble.
Crec que no és una qüestió de ser o no politicament correcte: és si un vol embrutar-se i jugar al mateix joc brut.
Atentament
Salutacions
quienes son los primeros en ser antiespañoles…ahora con quejas, ahora que España va a rescatar esa comunidad , como a las demás, aun asi hay los cojon…es de cagarse y decir que la culpa es de los Españoles.
veo que estais muy “quemados” por el tema. En España tenemos el refrán, quien se pica ajos come….Los Españoles no odian a nadie, son los catalanes los que odian los que desprecian los que renuncian a su pais España, a la minima oportunidad, qué quereis con esa actitud absurda que teneis , ese ego subidito como siempre de , NO soy español soy catalan. Tiene huevos la cosa…
Ningú ha contestat.
Per això crec que aquests comentaris ens ajuden.
el sentiment de l’odi o de qualsevol altre sentiment anàleg d’animadversió, o del mateix odi si l’anomenàvem amb eufemismes -com també quan l’actualitzem de manera diplomàtica-; doncs deia que d’això que adés en direm ‘odi’ i prou, per escurçar, és una mecanisme de defensa legítim i necessari davant el que un home interpreta com un perily a la seva integritat. És talment com la por, el mal, l’acrofòbia, etcètera. i igual que passa amb aquests altres sentiments o vegetatismes, tots convenients que hi siguin, contra els quals una mala educació ha pogut induir mai ningú a reprimir-los -com ara als mascles, per raons de règim gonadista-; doncs una bona altra mala educació, de caire ètic, ens voldria reprimir l’odi.
Ara bé, en una demofòbia com és l’estat de fet polític en què hem de viure tots els catalans i els hòmens arreu del món, l’automatisme repressiu sols s’engega quan l’objecte d’odi no és convencional o quan el subjecte d’odi no en té la patent -com ara els ianquis a Guantanama o alhora de massacrar el poble que sigui, tot en “legítima defensa”. La convenció xarnega que atenalya els catalans envers la metròpoli espanyola és la del pudor: per això ahir dos i tres partits polítics autoanomenats nacionalistes, ecologistes, socialistes,… van votar a favor d’una agència tributària catalana única on pot i hi deurà intervenir l’espanyola -el mateix dia que el govern responsable nega que hi hagi d’haver cap intervenció per raó de liquiditat-; que destinarà sens dubte una part de la recaptació a pagar l’impost d’ocupació: i sols cal comptar que d’això en diuen ‘solidaritat’; i tots altres cessions i nyaps en la redacció del document concertat per la hisenda pròpia que un economista i un jutge explicarien milyor que no convé fer-ho ací. Sens dubte que es pot entendre que s’hi parla d’una hisenda homòloga amb la de Gasteiz; i la claca de la premsa ho ha esbombat així a bomb i plateret. Nogensmenys, és el pudor que els ha prohibit de detalyar-ho en un sentit inequívoc amb una redacció blindada. Carreguen en si mateixos un interlocutor imaginari que els té agafats pels colyons o la figa, i d’això en diuen prudència. Vaja,…
Tornant al nostre malaguanyat odi, cal observar com és d’imprescindible saber-lo aprofitar per preservar la nostra identitat. Pretendre anorrear-lo és un mal servei i una hipocresia. Em recorda el Pacifisme Organitzat o l’ètic que s’esgargamelyen contra la lyuita armada dels pobles ocupats, de les classes rebaixades: la lyuita armada s’ha d’abandonar per inoperativa i contraproduent, si és el cas, o per estratègia. Fa ésser garneu que alhora es beneeixi l’estat propi o aliè, si doncs la constitució d’una administració en massa del poble sols es defensa amb la lyuita armada -no gens menys armada si amatent-, les víctimes de la qual són objectes d’odi convencionals.
La cultura de la pau no desdiu mai del dret de la violència, ni solament d’odiar quan convingui, si es fa responsablement; com ara que la salut no mana ningú que s’anestesiï les vies nocioceptives, sols que el potencial d’acció s’escunci dins un marge fisiològic. El que es saludable és saber reconèixer els agents que cuiden fer perilyar la identitat i els signes que indiquen que ja ho fan. Contra tots els quals un dels mecanismes d’immunitat possibles és l’odi, si és el cas, sovint en forma de ridiculesa. Fóra el cas, per exemple, de símbols i institucions de la metròpoli exposats a ca nostra en tant que l’exposició representi l’estat d’ocupació: la bandera, l’himne, casernes, certes personalitats que tenim el gust de xiular. Ara bé, un bon altre gest de potestat identitària possible és la ignorància, que ara vol dir ‘no haver donat valor de realitat a re’, i en aquest cas ben bé, ‘d’haver-hi donat realitat comunicativa’. Oi, foragitar el xarnec designar capgirar la presumpció segons la qual la lyengua de la metròpoli o qualsevol altra d’invasiva -l’anglès, bàsicament, a part del francès o l’espanyol- es deu conèixer a la província, i per tant pot ésser amb el proïsme tan comunicativa com la del país.
La insubmissió a la presumpció xarnega fa ignorar la major part de les boïgues feixistes que emmerdissen els fils d’apunts de les xarxes massives dels quals parla l’autor d’aquesta escriptoria -ací més amunt ja n’han esquitxat un. Doncs ignorem-lo si el fatxa ha sigut prou racista per pressuposar que, per ésser d’un autor o d’un afer català, els lectors deurem saber lyegir xarnec espanyol. Quan hàgim lyegit les fatxades que bé se’n deuran haver escrit en pla, en lyevarem l’avantatge de comprovar què poca cosa que són enmig de la generalitat del poble; hi guanyarem l’acte de responsabilitat d’haver demostrat pel fet -que és la sola demostració que val en tocant la comunicació- que els qui són natius de tal país o hi viuen gaudeixen tota la vida i arreu del dret i el deure d’ignorar aquelya lyengua estrangera autoconsiderada superior, i doncs de coneixement pressuposat i obligatori. En un mot, ens farem càrrec de la vocació inviolable de viure pla: en la lyengua del país, independentment de quin sigui i com s’hi visqui; i tan lyeu descobrirem -algú amb rubor- de com ens tenien d’incomunicats els xarnecs, especialment l’anglès, i de convençuts que la normalitat era un privilegi exclusiu de les nacions escolyides per Déu o per qualsevol altre fantasma.
Això comptem que és fora mesura milyor que voler reprimir l’odi en aquest cas dels apunts feixistes en xarnec, car només s’odia si s’han lyegit, la qual cosa implica la presumpció a què hauríem de fer insubmissió, la d’haver-hi lyengües més comunicatives que d’altres. La potestat d’odiar ens convé per a totes altres coses, el coneixement implícit en l’odi de les quals no atempten contra el dret de viure pla, foragitant el xarnec tant com n’hi hagi. -coses per cert no tan ingènues com les dels exèmples de més amunt.
Justificació: l’escrit no ens l’ha motivat el contingut del text que hem lyegit de l’autor, ni el d’algun coment que ens ha vagat de repassar. Sinó aquelys prejudicis ètics que tantost s’associen a desaconselyar els sentiments d’odi; i sobretot el prejudici -que ací en diem ‘presumpció xarnega- que tothom deu poder lyegir re en xarnec: el contingut dels missatges esmentats no es coneix perquè se n’hagi publicat la traducció o l’explicació, no pas de gaires; diu que es coneixen en la mesura que hom els creu intelligibles. Doncs no ho són, no pas la major part, si no la totalitat, si ens atenem al dret inviolable de viure pla.
Some truly prize blog posts on this site, saved to my bookmarks. vigrx
Very interesting information!Perfect just what I was searching for! vigrx
I the efforts you have put in this, appreciate it for all the great articles. sizegenetics
I was just searching for this information for some time. After six hours of continuous Googleing, finally I got it in your website. I wonder what’s the lack of Google strategy that don’t rank this kind of informative web sites in top of the list. Usually the top web sites are full of garbage. vimax
I wanted to follow along and allow you to know how really I valued discovering your blog today. I might consider it a good honor to operate at my place of work and be able to utilize tips provided on your website and also be involved in visitors’ feedback like this. Should a position regarding guest publisher become offered at your end, remember to let me know. male enhancement
I like this web blog it’s a master piece! Glad I observed this on google. male enhancement