El bloc d'en Titot

Francesc Ribera

27 d'octubre de 2010
12 comentaris

El Pont (I)

Hi
ha dues maneres d’aconseguir la secessió d’un territori.

Estratègia
1

Cal
una colla de persones, amb una trentena fem, absolutament convençudes
de la seva tasca, que aconsegueixin diners i armament suficient per
coaccionar la metròpoli a renunciar a la sobirania sobre el
territori en qüestió, en aquest cas els Països Catalans.
S’interpreta que la ciutadania -ara per ara alienada-, un cop
aconseguida la segregació, en veuria per fi els beneficis.

 

Estratègia
2

En
aquest cas cal més gent, com a mínim la complicitat del 51% de la
població. Es parteix d’un grup de persones que, progressivament,
difonguin la validesa de la seva solució a la majoria ciutadans, en
aquest cas catalans, i que s’adhereixin a la causa. Alhora els nous
adherits (o una part) han de sumar-se a la feina de difusió fins que
hi hagi una majoria de la població partidària de la segregació.

Aleshores
aquesta majoria proclama la segregació.

(Cal
veure de quins mecanismes es dota la majoria segregacionista per fer
valer la seva proclama si l’estat opressor no és sensible als
principis democràtics i als Drets Humans i la comunitat
internacional fa l’orni, però això són figues d’un altre paner)

 

L’independentisme
català, exceptuant un parell de casos (que no anomeno per no desviar
la reflexió), ha apostat sempre per l’ Estratègia 2. Fins i tot als
anys vuitanta, quan hi havia activitat armada i Terra Lliure
practicava sabotatges, no es pretenia una confrontació armada
directa, sinó trencar el silenciament a què estava sotmesa
qualsevol idea que no inclogués Espanya.

 

Aquesta
és l’estratègia amb què sempre hem treballat jo i els meus: ser
més, ser molts i si no es pot ser tots, que en faltin pocs.

Aquest
és un procés lent, no cal dir-ho. Cal defugir les dinàmiques
messiàniques i proclamar-se posseïdor de l’única veritat (cosa que
no sempre hem fet, això sí, que cal dir-ho), cal tenir respostes
quan els altres tenen dubtes i solucions quan els altres tenen
contradiccions.

I
pel que fa la meva modesta experiència, ha funcionat prou bé.

L’any
1987 hi havia poc més de 800 persones que, obertament, es
proclamaven independentistes, els militants d’un Moviment de Defensa
de la Terra que estava a punt d’escindir-se. El 10 de juliol de 2010
vam comptar un milió i mig, de persones que es proclamaven
independentistes.

Com
es passa de 800 a 1.500.000 sense diners, sense poder, sense mitjans
de comunicació afins?

Hi
he pensat molt, en això. I només se m’ha acudit una resposta:
teníem raó. Teníem raó i no vam baixar del burro. Només així
s’explica.

 

Però
bé, som molts, moltíssims, però encara no som prou. Hem de ser més
i si no podem ser tots, que en faltin pocs. I ho podem aconseguir
perquè seguim tenint raó i seguim sense baixar del burro.

  1. T’equivoques, sense haver aplicat durant anys l’estratègia 1 ara no seriem on som. Per molt que ara portem anys aplicant la 2. O digues, què canta la gent als concerts? visca visca visca.. visca terra.. vulguis o no és un referent emocional de molts nous independentistes

  2. que els “nous independentistes” tinguin com a “referent emocional” a uns tipus que fotien petards a les busties i la seva màxima “proesa” va ésser matar a una senyora que dormia a ca seva… No sé d’estratèguies, però crec que aquesta no era la millor.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!