El bloc d'en Titot
Francesc Ribera
El Pont (i III): Que la pressa no ens faci entrebancar
Ara
per ara, el procés cap a la independència és un procés social, no
pas polític.
Fixeu-vos-hi:
en els darrers anys l’independentisme ha anat creixent de manera
espectacular. I també ha estat creixent el nombre de persones que
tot i no ser independentistes, votarien SÍ en un referèndum per la
independència. I aquest creixement ha estat a costa de les persones
que s’oposarien a la independència, que cada cop són menys.
La
comparativa evidencia que uns quants d’aquells que fa uns mesos no
eren independentistes però votarien SÍ, ara ja són
independentistes. Uns quants d’aquells a qui fa uns mesos tant els
feia, ara votarien SÍ. Alguns d’aquells que fa uns mesos s’hi
oposaven ara ja no ho fan.
El
procés és clar, de mica en mica es va configurant una majoria
social independentista.
Però
fixeu-vos també en un altre detall: les enquestes, quan demanen la
intenció de vot al Parlament de Catalunya no signifiquen el procés
esmentat. Les previsions de percentatges electorals fa molts mesos
que es mantenen pràcticament invariables: el gran augment de CiU,
fins a fregar la majoria absoluta, la baixada del PSC, la davallada
d’ERC, el manteniment de PP i ICV, la possible presència mínima de
C’s i SCI…
Aquests
resultats estadístics es mantenien impertorbables mentre
l’independentisme actiu o passiu pujava de manera clara i contundent.
Això voldria dir que aquest independentisme social encara no troba
l’enceb per convertir-se en un procés polític; això voldria dir
que l’independentisme social creix progressivament en els votants de
totes les opcions parlamentàries —això
també ho proclamen les enquestes—
i, és clar, en els que no voten cap d’aquestes opcions.
Tot
plegat no és necessàriament una mala notícia. Anem a pams. Com tot
independentista,el meu objectiu principal és deixar de ser-ho com
més aviat millor, no per renúncia sinó per triomf. El fet que no
estiguem encara en un procés polític ens indica que la
independència no és tan immediata com alguns s’entesten a
proclamar. Potser no serà el 2011 ni el 2012, potser haurem
d’esperar fins al 2015 o 2018, vés a saber. Això no depèn de
nosaltres en tant que independentistes, sinó de nosaltres en tant
que catalans. Per tant haurem d’esperar que el procés social es
transformi en procés polític. I no només esperar-ho sinó
contribuir-hi o, si més no, no entrebancar-ho.
La
bona notícia és que el pont entre l’espanyolisme i
l’independentisme està construït, és gran i fort i hi ha un gran
trànsit i tot el flux ve cap al nostre costat. Cada dia hi ha
centenars de persones que es lleven com a espanyols i se’n van a
dormir com a catalans.
Quan
comenci el procés polític el pont s’ensorrarà i quedarà cadascú
al seu costat. I aleshores serà molt difícil que la gent canviï de
riba, tothom es farà fort i les posicions es fermaran i refermaran.
Haurà arribat l’hora de veure qui té més força, si l’estat
espanyol o el poble català. Si això és així i estem veient com,
ara per ara, el flux ve clarament cap a nosaltres, no hi hauria
d’haver massa pressa per encetar el procés final i ensorrar el pont.
Com més gent hagi quedat en aquesta part de la riba quan s’ensorri
el pont, més força tindrem. Com més punts percentuals sobrepassin
el 50%, més legitimitat ens empararà.
Insisteixo,
frisso per deixar de ser independentista, però si ens fotem una
hòstia haurem de tornar a començar.
Que
la pressa no ens faci entrebancar.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Què vol dir “fotre’ns una nata”? Per exemple? De moment som al procés social, no? Com ens la podem fotre doncs? La quillada passarà el pont? El català encara serà una llengua? O ja serà un crioll?
Cal créixer socialment, sindicalment, culturalment, nacionalment, municipalment, democràticament i èticament. Cal anar construint, paral·lelament, les bases de la nova societat, a l’altre cantó del pont, i procurar que sigui com més avançada en justícia i solidaritat, millor.
Paciència i poca pressa, però sí fermesa i claredat. El 28-N no perdrem cap tren ni es passarà l’arròs. Seguirem treballant.
Permete’m que li posi nom i cognoms a alguns protagonistes de la teva història, Titot. I un dels protagonistes és ERC. Un partit que agradarà més o menys, però que ha jugat un paper central per arribar a on estem ara. El que no pot ser és que se li ataqui des de l’esquerra, per part de la CUP i els grups afins, i després bona part d’aquell sector flirtegi amb els acabats de venir a la lluita política independentista, majoritàriament situats al centre-dreta i al liberalisme, amb estructures i discursos clarament regionals principatins, i inclús se li doni suport explícit com fa el PSAN.
Jo era dels que hagués votat segurament la CUP si s’haguessin presentat, amb algun dubte de si fer-ho per ERC. Però després de tots els espectacles que han donat els neovinguts liberals, on part del món de l’EI s’ha esquitxat sense que ningú la cridès (quan a més s’havia autoexclós de les eleccions), ha tacat la seva imatge i ha obert els ulls de molta gent, penso jo, que donarem el nostre suport per ERC. Potser no estem d’acord en tot amb ells, però han sigut els més seriosos i els menys frívols.
A la CUP teniu un problema de disciplina, de cohesió de militants, de realitat, maduresa i de relacions amb els altres. I la culpa és només vostra, no de ningú de fora. Teniu molta feina a fer.