El bloc d'en Titot

Francesc Ribera

22 de febrer de 2011
5 comentaris

Confesso que vaig participar en el segrest d’una persona

Vull fer aquesta confessió pública.

La puc fer perquè tinc la certesa que ja no se’m pot jutjar per
aquells fets.

Va ser després d’un concert de
Mesclat. No em feu dir el poble concret, era per la zona de les
Guilleries – la Selva. No és habitual fer entrevistes després
dels concerts. Però aquell dia devíem haver tocat especialment
d’hora i en Joan Reig i jo ens vam adreçar a la ràdio comarcal i
després de saludar els tècnics del control vam accedir a la cabina
on hi havia un programa de tertúlia en marxa. Vam seure a la taula i
vam saludar. “Bona nit”, va dir en Joan. Immediatament un dels
tertulians —un tal Ariel Rapadoso— el va interrompre i li va
demanar que parlés en castellà, que què era aquella falta de
respecte, que ell era argentí i que, com que en Joan sabia castellà,
tenia l’obligació democràtica de fer-ho, ja que ell no parlava
català. A l’instant, una altra tertuliana que tenia al costat,
d’accent castís, maquillatge abusiu i pentinat del PP li donava la
raó i el felicitava perquè “ya era hora de que alguien tuviera la
valentia de hacerlo”. Jo hi vaig intervenir. O si més no ho vaig
intentar. LI vaig dir que érem a Catalunya i que el més normal…
Aleshores, cridant, em va acusar de racista i es va posar a parlar
mentre jo ho estava fent.

Jo
pretenia explicar que precisament són racistes els catalans que
parlen en castellà als immigrants, per tres motius. Primer perquè,
en parlar en castellà a una persona pel sol fet de saber que és
immigrant, el situes en un tracte diferent al que tindries amb
qualsevol altre veí. Segon perquè el tractes d’enze ignorant i
qüestiones la seva capacitat d’entendre el català. I tercer perquè
situant-lo en aquest
apartheid
impedeixes que pugui esdevenir un català normal.

Bé,
això és el que volia explicar, però cada vegada que iniciava el
raonament l’argentí m’interrompia amb acusacions de racista i es
posava a parlar damunt meu. Això ho va fer no una vegada ni dues,
sinó dotze o quinze, cada vegada que jo intentava iniciar la meva
explicació. Quan jo callava, ell també. Al final vaig descobrir
que, de fet, ell només es posava a parlar si jo parlava, per
interrompre’m i al final —ja fora d’antena, els tècnics en aquest
moment van tallar— em vaig emprenyar, el vaig agafar pel coll i
vaig començar a sacsejar-lo. Va anar per terra i li va saltar el
perruquí. Aleshores em va reconèixer que, de fet, tret dels insults
ell no tenia res a dir, que no tenia cap argumentació per al que
deia i que es limitava a interrompre’m el raonament. I més, em va
reconèixer que havia vingut d’Argentina perquè sabia que aquí hi
havia feina d’això, de tertulià fatxa i baladrer. I que de fet,
treballava d’això. En Joan i jo el vam treure a hòsties de la
cabina i ens el vam endur arrossegant fins al camerino que havíem
fet servir; la ràdio era en el mateix edifici on havíem fet el
concert.

Allà li vam fotre mitja dotzena
d’hòsties més i en Martí Ballús, un dels tècnics, ens va deixar
cinta americana per lligar-li les mans i tapar-li la boca. Li vam dir
que tenia un mes per abandonar Catalunya i que si no ho feia
l’aniríem a buscar —si treballava de tertulià en mitjans públics
no costaria gaire— i li faríem la pell.

El vam ficar dins d’una caixa. Com
que tenia el meu cotxe —aleshores un Volkswagen Golf blanc— just
a sota, no ens va costar gaire ficar la caixa amb en Rapadoso al
maleter.

Mentre decidíem en quin descampat
l’abandonàvem en pilotes, en Joan, des del seient de l’acompanyant,
però convençut que des del maleter se sentiria, li va dir: “I
dóna’ns gràcies que no et fotem un tret al genoll.”

Això és, fil per randa, el que he
somiat aquesta nit, us ho juro, així mateix. Com que m’he despertat,
entenc que el delicte ha prescrit i no se’m pot jutjar.

  1. Això és la ràbia que portes a dins degut a la repressió constant i creixent a la que ens sotmet el país veí. El teu subconscient ha fet el que la majoria de nosaltres tindria ganes de fer amb una situació semblant però potser li faltarien pebrots.

  2. Quan portava mig article llegit ja estava convençut que la perdua de memòria progressiva que pateixo havia esdevingut en un alzheimer irreversible i galopant. Sort que al final tot era un somni! O potser llàstima que ho fos. Titot, no mengis tantes olives arbequines!!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!