Els pocs independentistes organitzats de Berga anaven de bòlit perquè no sabien qui era l’intèpid lluitador clandestí. En aquells moments s’arremolinaven a l’entorn del Moviment Nacionalista del Berguedà (MNB), un col·lectiu que havia nascut vora la lluita per la llibertat del veí de Berga
Antoní Massaguer.
Finalment els del MNB em van identificar i localitzar (també els municipals…) i, amb bon criteri, em van suggerir que m’organitzés amb ells, demanda a la qual vaig accedir.
El MNB donava suport a la candidatura que l’
Entesa dels Nacionalistes d’Esquerra (ENE) presentaven a les eleccions del Parlament de Catalunya.
La primera comanda que se’m va fer va ser anar al local del moviment, prendre la taula plegable i el material i anar a muntar la parada de venda al miting d’ENE.
Així ho vaig fer. Vaig agafar els trastets i, jo tot sol, vaig anar cap a la sala d’actes del sindicat, a la Plaça Viladomat.
Vaig anar-hi mitja hora abans que comencés l’acte i vaig muntar la paradeta: enganxines, llibres, fulletons, xapes…
Jo, del MNB no coneixia gairebé ningú, encara. I de la gent que corria per allà arrenglerant cadires, provant el so…, no en coneixia cap.
Alguns em miraven, però ningú em va dir res.
De cop va començar a aparèixer gent que entrava i que sortia i de seguida un munt de persones que, de pressa, entraven al sindicat i anaven a passar pel meu costat en direcció a la sala d’actes. Entre ells, amb gavardina, Jorge Vestrynge, secretari general d’
Alianza Popular, partit predecessor del PP.
Va passar pel meu costat, es va aturar i, sense mirar què hi havia a la paradeta em va dir “¡Hola, chaval!” i em va donar la mà. I jo, pres d’estupefacció, vaig correspondre. Immediatament, Vestrynge i la resta van seguir el seu camí.
Estava clar, m’havia equivocat d’auditori. Quan van haver passat, vaig recollir la paradeta d’una revolada i vaig fuir cames ajudeu-me. Recordo que, abans de res, em vaig anar a rentar la mà, sucant-la a una les fonts del Vall.
Aleshores vaig pensar que potser el nostre miting era a l’Hospital Vell. I efectivament.
Tot carregat, vaig fer una arribada en plan Tarradelles però més suat i atribolat.
—Ja sóc aquí!!
—On t’havies cardat? Fot mitja hora que t’esperem!
PS: per a mi que, comdia el Ramon Barnils, “la gent interessant acaba trobant-se”
Per cert, genial el teu post.