Països Catalans: motius per l?optimisme (I)

I – Cada cop som més

Mai no he basat el
meu independentisme només en la reparació històrica. És més, la reparació
històrica, per mi no ha estat, mai ?o gairebé mai? un argument de justificació.

La nostra història
es dóna a diverses interpretacions; no pas perquè la documentació dels darrers
cinc-cents anys sigui confusa, sinó perquè es refereix a un conflicte que no
està resolt. Vull dir que no tinc la sensació que els egiptòlegs estiguin
dividits a l?hora d?atorgar la raó a un o altre faraó. Tampoc els estudiosos de
l?Amèrica precolombina veig que confrontin les dades històriques: uns
denunciaran la injustícia i els altres presumiran de força, però tots ho faran
assumint la mateixa història. Allà no hi ha conflicte, uns van arrasar i els
altres van ser aniquilats.
Podríem
exemplificar-ho, també, amb el conflicte àraboisraelita o amb el nazisme: fixeu-vos
que hi ha ?historiadors? que neguen l?holocaust i els camps d?extermini sense
haver esperat que en morissin els darrers testimonis.
Doncs això, que mai
no he volgut embolicar-me en discussions de si la guerra de successió era per
canviar un rei d?Espanya o per fotre?n el camp, perquè tant el meu interlocutor
com jo brandaríem (i amagaríem i inventaríem) dades i més dades per a la nostra
causa.
Ara bé, fent un
exercici d?empatia em plau percebre que mai no hem estat tants. I ja dic
?percebre? perquè un eventual correctiu d?un expert no sigui tant sever. Ho dic
com afeccionat a la història i prou, però així ho percebo. No entraré a
analitzar la història catalana dels darrers segles en clau independentista. No
tinc ni els coneixements, ni el temps, ni les ganes d?allargar innecessàriament
aquest post.
El segle XIX, per exemple,
de la guerra del Francès a la de Cuba, tota catalanitat és d?un espanyolisme
que provocaria pol·lucions nocturnes a Josep Piqué. Fins i tot els màxims
referents del catalanisme ?Prat de la
Riba
i Almirall? ara estarien l?un bavejant per ser ministre
a Madrid i l?altre colant-nos una tercera hora d?espanyol.
Evidentment que
podria fer una lectura més catalanista de la nostra història però això no em
preocupa, a l?inrevés, si abans érem més espanyols que ara, només pot voler dir
que anem en la direcció correcta a bon fi, que és no ser-ne gens.
I si voleu
guardar-vos de la perversitat de la confrontació de les dades històriques (i
guardar-vos de les meves percepcions més inexplicables) compareu la situació
actual amb la de fa vint anys.
Durant els anys
vuitanta els independentistes érem foc somort; una raresa de la natura i la
societat i existíem, en la minoria, de la mateixa manera que existien els
Testimonis de Jehovà. Érem insignificants, una varietat estrambòtica de català,
com d?humà la mujer-serpiente o el niño-cocodrilo.
Ens volien aïllats
i se?n sortien. Recordo una visita al director d?un diari en llengua catalana,
que ens deia que tenien prohibit (per inspiració del Delegat del Govern, Ferran
Cardenal [PSOE]) parlar de l?MDT si no era per referir-se a disturbis.
Ara, vint anys
després, som una part significativa de la societat catalana al Principat i una
minoria creixent i insilenciable al País Valencià i a les Illes.
Aquí si que m?hi
puc fotre fort, perquè ho sé, perquè tot el dia volto i ho veig.
Creieu-me, mai hem
estat tants.
Anem pel bon camí.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *