Tinc la paraula

Com un mantra, repetit i repetit, o com la cançó de l’estiu que sona per tot arreu, van omplir pàgines de diaris, tertúlies de ràdio i fils de twitter. Garanties, garanties! El cens, les paperetes, la protecció de dades del cens, les urnes, els membres de les meses, tot garanties.

Els mateixos que les reclamaven se les carregaven (o callaven) a base d’ignorar la voluntat popular (partidària en un 80% de resoldre el conflicte mitjançant l’eina del referèndum), de violar la privacitat del correu, practicar el filibusterisme parlamentari, detenir membres del govern, o apallissar els votants.

L’1 d’octubre les garanties les va posar el poble, el compromís personal de cadascú, el seu vot, la creu a la casella triada, i la íntima promesa de que aquell vot no només era un vot, sinó un compromís insubornable amb la democràcia. Més d’un, al moment de votar, deuria recordar la cançó de la Trinca que deia: “Tota a dins la hi vaig entrar, …”

I a les eleccions del 21 de desembre els qui havien reclamaven garanties ja estaven tranquils. Hi havia urnes, cens, paperetes, de tot.

Però quan parlem de garanties parlem també de conseqüències. La primera respectar el resultat de les urnes. Perseguir diputats, dificultar-los el seu exercici, la seva presència i el seu vot no són garanties. Sinó tot el contrari. Si no hi ha respecte absolut pel resultat de les eleccions no hi ha garanties que valguin.

Com un mantra, la cançó de l’estiu o un bolero: “Garantías para ti, con ellas quiero decir, te jodes…”.

Surto de la feina, m’enfilo al cotxe, engego la ràdio i em rep el bon humor encomanadís d’Empar Moliner. Parlen de l’actualitat i dels discursos de cap d’any dels diferents dirigents polítics. Un tertulià fa mofa del decorat del discurs de cap d’any del president Puigdemont. L’Empar Moliner li pregunta si com a decorat seria millor el Palau de la Generalitat. El tertulià respon que si Puigdemont no torna a Catalunya és perquè no vol. L’Empar Moliner li critica l’actitud i el locutor canvia ràpidament de tema i es passa a parlar de receptes de cuina. Tot plegat vergonyós.

S’està assumint com a normal que a diputats electes se’ls dificulti l’exercici de la seva responsabilitat de manera lliure, bé perquè estan empresonats, a l’exili o amb llibertat sota finança i amenaçats de tornar a la presó si no són ‘bons minyons’. Certs partits polítics, periodistes i tertulians estan acceptant aquesta situació, alguns fins i tot impulsant-la, com si fos quelcom normal i inevitable, i amb la qual s’ha de conviure. I no. No és així. Són uns fets totalment anormals, antidemocràtics i que atempten contra els drets fonamentals dels diputats electes i dels seus votants. I per tant contra la democràcia. És una situació altament crítica d’atac directe a la democràcia, impulsada i emparada pels seus detractors.

El periodista italià Fabio Marcelli n’ha parlat recentment en un article (“Catalogna, la cura Rajoy minaccia di uccidere il malalto“). Hi diu: “[…] Rajoy ha inventato un nuovo sistema per ottenere la maggioranza in assemblee rappresentative […]. E’ un metodo semplice ed efficace e consiste nell’arrestare o mandare in esilio un numero di deputati della parte avversa sufficiente a farla scendere al di sotto del cinquanta per cento.” Per desgràcia, empresonar i perseguir diputats electes per a forçar majories no és nou. Ja es va fer servir el segle XX a Europa central, i les conseqüències van ser nefastes a nivell europeu i mundial. La “Llei de Capacitació del 23 de març del 1933” que va donar poders absoluts a Hitler, inclús per a dictar lleis que no s’ajustaven a la pròpia constitució, es va aprovar amb tots els 81 diputats del partit comunista empresonats il·legalment, fugits o amagats, i 26 diputats del partit socialista detinguts o perseguits. Això representava un 17% dels parlamentaris. El resultat de la votació hauria estat diferent si la votació s’hagués portat a terme sense les amenaces als parlamentaris, la detenció de diputats i sense la presència de les SS i les SA dins el parlament. Segons l’exdiputat Fritz Baade, els partits de centre haurien votat diferent sense les amenaces.

Quan comparo la persecució actual dels diputats electes independentistes amb l’Alemanya dels anys 30 em diuen que les situacions no són comparables. Efectivament la persecució aleshores era molt més ferotge que no pas ara, però el fons és el mateix: No admetre el joc democràtic.

Un cop s’accepta que es lícit arrencar noves majories parlamentaries a base d’evitar que diputats electes puguin exercir el seu càrrec, s’obre la porta al totalitarisme. I partits de casa nostra, de tradició democràtica, sembla que hagin oblidat el seu passat en la clandestinitat.