Tinc la paraula

Al principi de la democràcia hi havia més confiança en els partits que no pas ara. Els partits, d’alguna manera, eren més propers a la societat. Quan la gent demanava un poliesportiu, una escola, etc. els partits els escoltaven d’una manera més clara i transparent que no pas ara.
I és que les funcions dels partis dins la societat són dues:

1. Canalitzar dintre seu els neguits i necessitats de la societat,
2. Exercir el poder d’acord amb els mandats aconseguits en les eleccions.

Actualment, la sensació general és que els partits estan més pendents del segon punt, exercir el poder, que no pas del primer, canalitzar els neguits i sentir de la societat. Podriem arribar a creure que el primer punt només el mantenen com a mal menor per tal d’exercir el poder. Bé, siguem una mica més concrets, quan parlem de partits en realitat parlem dels seus aparells.

Mentre la confiança en els partits encara és sòlida tot funciona de maravella, però a mida que la societat es cansa de que els partits vagin a la seva començen a sortir plataformes a tort i a dret. És la conseqüència natural. La societat es reorganitza de nou i crea les estructures que li són útils.
Les plataformes s’assemblen molt a el que serien partits monotemàtics. Tenim, per exemple, la Plataforma en defensa de l’Ebre, la Plataforma NO a la guerra, la Plataforma NO a la MAT, la Plataforma pel Dret de Decidir,…

Les plataformes omplen el buit deixat pels partits i permeten agrupar en una sola entitat tot un sentir que es troba repartit en tot l’espectre de la societat, i d’aquesta manera posar damunt la taula certs temes. Per exemple, poden compartir plataforma un pagès que perdrà part de les seves terres de cultiu i un expert en desenvolupament energètic a NO a la MAT.

En certa manera, les plataformes, a diferència dels partits, no enganyen, pel fet que
les plataformes són fidels al seus fins, mentre que els partits han oblidat una de les seves funcions principals. Les plataformes donen a conèixer els seus punts de vista, fan pedagogia, posen els temes a l’actualitat. Les plataformes no executen, no tenen cap mena de poder, però si que tenen certa legitimitat, que els partits s’han deixat escapar.

Si la democràcia interna dels partits funcionés correctament les plataformes no existirien pas, ja que els neguits que expressa la societat es canalitzarien a través dels partits. Mentre això passi, ja ens podem anar preguntant, per què la gent cada cop passa més dels partits i la política.

Ara que tinc la paraula m’agradaria aprofitar per recordar que no tothom té garantit el dret de demanar la paraula i expressar-se lliurement.
Per exemple aquest passat any 2008 la censura ha estat present arreu
del planeta, per ràdio, per internet, a la premsa escrita,… Reporters
sense fronteres ens presenta el seu informe del 2008 de llibertat de premsa.
Espanya es troba empatada amb els Estats Units d’America a la posició
36, per darrera de Xipre, Mali o Trinidad & Tobago entre d’altres.
Segons Reporters sense fronteres l’any 2008 ha estat millor que l’anterior pel que fa a llibertat de premsa, tot i que la repressió a internet ha estat més dura. Opennet Initiative fa un seguiment de la censura a internet.

La
premsa, en general, té més credibilitat que qualsevol missatge que
pugui aparèixer a internet pel fet que qui escriu la noticia és un
professional i que fa servir un codi deontològic (contrastar la
notícia, veracitat,…) abans de publicar res. Vaja, això en un món
ideal, en el qual el periodista treballa responsablement. En canvi, el
col·lectiu  perdiodístic és relativament fàcil de condicionar, ja que
es tracta d’un col·lectiu petit si el comparem amb el conjunt de la
societat. Les maneres de controlar-lo són ben diverses: afavorir o
denegar promocions internes, condicionar revisions contractuals,
amenaces diverses, assassinat,… Si bé, el darrer és un cas extrem que només es dóna a països menys desenvolupats, els primers són igual
de dolents per a la llibertat d’expressió i es donen també en el nostre
entorn més proper.

Internet obre la possibilitat a que tothom
digui la seva i tothom el pugui llegir. Òbviament, el fet que tothom hi
pugui posar informació fa més difícil el control i la manipulació si ho
comparem amb la premsa. Els mètode de control o censura més habituals
són denegar l’accés
a una pàgina determinada o filtrar els continguts en els cercadors.

La
contrapartida d’internet respecte la premsa és que la informació
publicada no segueix cap mena de control de qualitat i hi podem trobar
de tot: informació, opinió, rumors, difamació,… I en general sense
cap mena de professionalitat en la presentació de la informació (com
aquest escrit).

Però precisament aquesta és la gràcia d’internet i si a la premsa el filtre de qualitat és troba en la font, a
internet hem de ser els lectors els que posem el filtre de qualitat.

Aprofitant
que avui tinc la paraula m’agradaria cedir-la a qui la vulgui prendre,
amb el benentès que no la guardi per a ell i la cedeixi sempre que algú
la demani.