Aquest document va ser elaborat durant el període 2009/2010 per Terra i Llibertat i tot i que hi ha elements conjunturals que poden semblar superats, creiem important fer arribar a tothom les línies generals del plantejament de com analitza el col·lectiu la situació del país i l’actuació que li correspondria fer a l’esquerra independentista. Per aquest interès general el publiquem en aquest moment.
PROPOSTA POLÍTICA PER A L’ESQUERRA INDEPENDENTISTA ALS PAÏSOS CATALANS
1. Introducció.
Terra i Llibertat considera que és arribat el moment de donar un nou impuls a l’esquerra independentista arreu dels Països Catalans. La fallida de l’autonomisme, la crisi –de dimensió civilitzatòria- que viu la nostra societat i el creixement social de l’independentisme, configuren un marc en què l’esquerra independentista pot créixer, organitzar-se a nivell nacional i arrelar-se socialment, impulsar una proposta per l’autodeterminació i la independència, fer avançar un projecte socialista i de radicalitat democràtica als Països Catalans i incidir contrahegemònicament en les relacions de poder polític, des de la societat i, si s’escau, des de les institucions.
Per tal de construir aquest nou impuls, Terra i Llibertat adreça al conjunt de l’esquerra independentista una anàlisi de l’escenari polític, unes propostes estratègiques i un programa, per al debat i per a l’articulació organitzativa d’una nova proposta política nacional.
(Continua)
2. Conjuntura nacional
2.1.L’escenari polític
Els anys 2007-2008-2009 es constata el fracàs absolut de l’autonomisme, de la construcció nacional dins del marc dels estatuts i de la Constitució espanyola. Aquest fracàs arriba amb un Govern espanyol i amb un corrent del PSOE que podria ser més sensible a aquesta temàtica. Fins i tot el projecte d’Espanya plurinacional, federal, que va proposar Pasqual Maragall des de les pròpies files del Partit Socialista es va rebutjar. I l’actual Estatut de Catalunya, que està pendent de resolució en el Constitucional, és un exemple claríssim d’aquest fracàs.
L’Estat espanyol i el seu conglomerat institucional-empresarial-financer pren cada vegada més força i actua de manera més contundent i repressora per tal de blindar el sistema estatal de dominació.
Pel que fa a l’escenari nacional cal subratllar, doncs, diversos elements:
Hegemonia de l’Estat i dels partits estatals.
Feblesa i/o connivència dels governs autonòmics/regionals
Augment de la fragmentació nacional i afebliment de la realitat i del projecte polític dels Països Catalans
Tancament del model d’Estat
Fracàs dels processos autonòmics
Destrucció i mercantilització del territori
Desnacionalització social i cultural.
Crisi i pèrdua de cohesió
Reapropiació de l’espai públic per part del mercat i de l’Estat
Repressió de la dissidència
Emergència d’un nou sobiranisme neoliberal i conservador, transversal als partits nacionalistes i amb un poder econòmic regional emergent i progressivament transnacionalitzat, amb fortes aliances amb el sionisme.
Reforçament d’una esquerra independentista oportunista partidària del pragmatisme sobiranista per sobre de l’independentisme d’esquerres.
Absència d’una nova esquerra i d’un nou projecte independentista amb força contrahegemònica.
La CUP i l’esquerra independentista: una alternativa emergent
La resistència i l’esforç organitzatiu a la Catalunya nord
L’independentisme creix, però no troba una expressió política unificada. L’esquerra independentista i els moviments socials alternatius no troben encara una articulació que faciliti ni l’emergència ni la incidència d’un contrapoder, ni d’una alternativa en clau nacional. l’Esquerra Independentista no ha tingut encara la capacitat, per motius diversos, d’articular una proposta amb continuïtat i que signifiqui una alternativa al poder estatal/autonòmic/departamental, que representi una alternativa cultural nacional, i que esdevingui un interlocutor per a la societat catalana davant dels estats dominadors. Caldria lligar-ho al fet que una part significativa de l’EI va acceptar entrar en la lògica democratitzadora espanyola autonomista i que sortir d’aquí no és fàcil. Durant tots aquests anys s’han construït i destruït milers de plataformes i eines, però no s’han fet propostes polítiques des del propi terreny, independentment del que diguin els estats. Cal constatar el paper de la Constitució espanyola, l’acceptació per tot el ventall del catalanisme regionalista arreu de la nació, uns primer i altres darrerament, i la fragmentació que tot això ha comportat. Avui, la manca de continuïtat generacional de la política nacional, implica que les noves generacions, absolutament mercantilitzades en el progrés, desconeguin com s’ha arribat al punt de desconnexió nacional actual.
L’aparició de l’oportunitat dels referèndums locals sobre la independència, pot ser un factor activador del moviment independentista en general, de la seva articulació i de l’emergència d’una proposta des de l’esquerra independentista que, actualitzant la nostra tradició històrica, plantegi l’acció des dels ajuntaments i des dels moviments socials com a motors del procés d’autodeterminació.
Els referèndums per la independència, però, seran un procés popular cap a l’autodeterminació i la independència dels Països Catalans, o un instrument al servei de la recomposició del mapa polític de Catalunya?
És unànime la percepció i la convicció que el referèndum d’Arenys de Munt i els que el puguin seguir marquen una conjuntura molt rellevant: la certificació que l’etapa estatutària a l’Estat espanyol, en totes les seves versions, està ja definitivament esgotada i que l’alternativa és un procés democràtic d’autodeterminació, d’exercici popular del dret a decidir per tal de triar el camí de la independència.
Les consultes brinden una clara oportunitat d’articular la lluita política local amb la nacional -la qual cosa, sigui dit de pas, demostra l’encert del projecte de la CUP, refrendat en la darrera assemblea general celebrada a Girona-, són exemplars com a iniciativa democràtica, demostren que avui, com en altres moments importants de la nostra història, la força del canvi emergeix a nivell municipal amb un projecte que no és localista sinó nacional, fruit de la participació i de l’articulació de moviments socials i ajuntaments de majoria sobiranista. A banda d’un component fonamental d’insubmissió, de desobediència. Aquest fenomen, fins i tot, modifica el mapa tradicional d’aliances en molts municipis, en irrompre una clara referència sobiranista en la política local.
En contrast, cal remarcar que aquesta iniciativa no ha nascut de les institucions autonòmiques, ni dels partits polítics que les gestionen, així com tampoc de cap de les plataformes sobiranistes, ni de la CUP, ni de cap de les organitzacions nacionals de l’esquerra independentista. És, doncs, una iniciativa local i popular que emplaça tothom.
Amb la mateixa empenta esperançadora amb la que s’ha posat en marxa aquest procés apareixen ja els perills: limitació de la proposta a Catalunya i contribució directa a un dels objectius principals de l’autonomisme que és la fragmentació del País, i ser instrumentalitzat per partits, personalismes i superestructures, en funció de les seves estratègies de poder i electorals.
De la mateixa manera, la sentencia del TC espanyol sobre l’Estatut de Catalunya marcarà també una oportunitat per refermar el procés cap a la independència o cap a la recomposició de l’autonomia.
Els escenaris del 2010 i del 2014.
La crisi de l’autonomisme, la fallida dels nous estatuts, la corrupció generalitzada, el creixement de l’independentisme i l’emergència d’un nou sobiranisme pragmàtic i conservador, poden configurar un escenari de canvis de cara a la conjuntura política del 2010 al 2014. La recomposició de l’autonomia en un marc competencial més ampli, en el context d’una flexibilització federalitzant d’Espanya no és descartable.
L’independentisme d’esquerres té, en aquest marc, l’oportunitat d’aspirar a ser una força determinant, tant pel que fa a la correlació política de forces, com pel que fa al projecte de país, a la dialèctica social i a l’hegemonia política i institucional.
2.2. Reptes socials i culturals que condicionen el procés nacional.
Al llarg del segle XX, s’han succeït tota una sèrie de canvis i modificacions en la forma de viure i de conviure, així com d’ocupar l’espai públic.
a) Complexitat i cohesió social
Efectivament i de forma especialment rellevant en el medi urbà, la composició de les nostres societats esdevé progressivament complexa i multicultural. La proliferació i diversificació d’identificacions culturals, individuals i grupals, en les societats occidentals modernes (estètiques, creences, estils de vida, formes de família, consums i consumismes identificadors, hàbitus en general) configuren una constel·lació de cultures que creen fortes microidentitats i alhora fragmenten la macroidentitat col·lectiva.
Pel que fa a les tensions entre cohesió i fragmentació que actuen en les nostres societats és la crisi dels grans referents tradicionals que han cohesionat les nostres societats, més que no pas els impactes de les noves migracions, els que han provocat l’actual dinàmica de fragmentació: crisi de la família, del treball, de la religiositat, deslocalització i desarticulació de les activitats de la vida quotidiana, etc. La precarietat laboral, l’alt cost de l’habitatge i la pèrdua de les solidaritats tradicionals, generen vulnerabilitats i contestacions productores de noves modalitats del conflicte social.
Les noves poblacions afegeixen diversitat i contraposen majors identitats col·lectives i cohesions comunitàries. Són poblacions amb fortes articulacions internes, així com amb fortes xarxes familiars i religioses, en moments de baixa cohesió de les nostres societats modernes. Hi ha un repte general de cohesió que la immigració només fa més visible, recordant-nos i fent-nos repensar velles i noves formes de relació i de construcció de xarxes comunitàries. No es tracta, doncs, d’una amenaça disgregadora sobre una societat cohesionada, sinó de nous ciutadans i ciutadanes amb fortes cohesions en una societat en plena crisi de fragmentació.
Tots aquests factors de transformació afecten especialment el nostre procés de desnacionalització, sense que els Països Catalans disposin d’instruments polítics per donar una resposta pròpia als reptes de la cohesió, la inclusió i la promoció d’un projecte cultural, social i nacional propi.
El fenomen de la urbanització a escala planetària, desplaçarà, en pocs anys, el predomini del món rural en favor de noves realitat urbanes (situació en procés d’acceleració a societats com la Xina i l’Índia), majoritàriament suburbials. Els barris marginals configuraran les ciutats del futur, que estan dominades per una lògica de desigualtat, de precarietat i de repressió.
b) Vers un món essencialment urbà
La ciutat, tot i no ser cap novetat, aprofundirà la seva funció de nucli d’acumulació capitalista. En aquest sentit destaca el paper del negoci de l’especulació del sòl (mercat immobiliari) que està permetent un increment intensiu de la transferència de renda de les classes populars a les classes dominants (propietaris), a través del pagament de lloguers i dels tipus d’interès en el cas de les hipoteques. De manera que aquesta explotació dels recursos populars se suma a la ja endèmica extracció de plusvàlua de la producció.
El poder econòmic està pressionant sobre la classe política per tal que mercantilitzi l’espai públic i reforci el negoci especulatiu, la qual cosa suposa la ruptura de la ciutat com a espai de trobada, de diàleg, etc.
A més a més, cal tenir present la implicació directa de la classe política (de forma transversal) i, particularment, dels nostres ajuntaments amb aquests interessos especulatius, dels quals en depenen.
Lògicament, tots els col·lectius que plantegin alternatives d’ús lliure de l’espai públic i que qüestionin l’especulació i demandin drets socials, dret d’accés a l’habitatge, etc., són objecte de la repressió, perquè el poder no pot cedir ni un pam d’espai simbòlic i físic.
L’absència de cohesió social i el fracàs de la justícia redistributiva preconitzat per la socialdemocràcia, han permès l’emergència de la ideologia del civisme, catapultada per un potent aparell cultural i mediàtic. Aquesta ideologia afavoreix les classes dominants, que reclamen una administració de l’espai públic de la ciutat com a un espai d’ordre. Tot plegat sembla un retorn al puritanisme i a l’higienisme. La neteja de l’espai públic, respon a la voluntat inequívoca d’eliminar qualsevol element discordant amb l’odre social dominant.
Per tant, la ciutat ha deixat de ser un lloc de progrés i d’utopia i es confirma com un camp de batalla i un escenari de les desigualtats que genera l’actual model de societat.
El paper de la socialdemocràcia és d’acarnissament total, perquè d’una banda és conscient que les polítiques socials són insuficients i per l’altra aplica de forma implacable la mà dura contra els dissidents. La qual cosa explica l’actuació punitiva i sancionadora de molts ajuntaments envers els moviments socials crítics.
En aquest escenari, com podem construir una nova cultura social i política alternativa, amb capacitat transformadora des de la vida quotidiana i des de l’acció política? Com construir nous subjectes que en siguin els actors?
Com fer aquesta construcció a escala local, nacional i internacional?
c) Mon rural i identitat nacional
D’altra banda l’explicació del paper de la ciutat, cal contraposar-lo a una explicació de la desaparició de la ruralitat com a element identitari, dinàmic, cohesionador. La manca de realitat social nacional en xarxa és un element clar de desnacionalització, per la feblesa que incorpora a la societat, a la col·lectivitat. Aquesta és una aposta del sistema, però encara més en el cas dels Països Catalans per la clara voluntat dels estats dominants de disminuir la realitat catalana -i basca i gallega i…- i convertir-la en un element folkloritzador i regional. Un dels papers a jugar per CiU-Pujol i PNV ha estat aquest. La no existència d’un pol rural actiu i enfrontat al pol urbà, fa que avui hàgim passat de la pèrdua de pes del món rural per despoblament a la pèrdua de pes per manca d’identitat, avui sotmesa en un alt percentatge als interessos i necessitats de consum del món urbà, que avança indefectiblement cap a la plena depredació del sentit del món rural en si mateix. Una nació que disposa d’un ventall d’elements identitaris tan variat i que té en la llengua i la cultura un dels pilars bàsics de la seva existència, necessita d’un món rural molt actiu que permeti la cohesió social i que estableixi pautes que li donin força entre la seva gent. Cal reflexionar en aquest sentit en el paper del catalunyisme com a element fonamental de fragmentació, i les seves bases en la renaixença i el noucentisme. El vincle de tot això amb el pla franquista d’enaltiment cultural regional és gairebé calcat. Una altra qüestió important és precisament veure com el gran moviment cultural social que es dóna arreu de la nació, i en molt menor gruix a Catalunya, catalanitzat, catalanista i amb una clara aposta de transformació, no és considerat com a clau per qui acaba deixant el marc dels Països Catalans per a la cultura.
2.3 Límits de l’independentisme d’esquerres i dels moviments socials
Cal reconèixer que actualment tan sols l’independentisme d’esquerres i certs moviments socials, representen una llum d’esperança nacional. Ara bé, en ambdós casos hi observem unes febleses que afecten l’articulació d’un nou discurs nacionalment i popularment fort, acompanyades d’una manca de comunicació i de confiança mútues.
a) Un independentisme culturalment desmemoriat
Per una banda, l’independentisme català en els seu discurs ha insistit molt en la memòria de l’opressió nacional, però alhora no té prou en compte la memòria cultural popular per al projecte d’alliberament. En altres paraules, els sabers i coneixements desenvolupats per generacions de catalanes i catalans no són realment presos en consideració en el procés de construcció de la nació. El buit que això comporta es sovint falsament omplert per ideologies desarrelades que no responen a la idiosincràsia del nostre poble.
Alhora, aquest oblit de la pròpia memòria ha comportat i comporta que l’independentisme no hagi estat capaç d’elaborar un discurs propi en certs àmbits de la realitat, tot i ser essencials pel futur de la nació catalana: immigració, equilibri territorial, economia, … com a conseqüència del desconeixement i de la ignorància del llegat propi en aquests àmbits, amb la conseqüent pèrdua d’oportunitats.
b) Uns moviments socials amb un referent nacional feble
Per una altra banda, certs moviments socials especialitzats duen a terme llur treball i llurs accions a voltes sense una perspectiva nacional clara, quan no totalment absent. Hom parla de pau, de cooperació internacional, de lluita contra el sexisme, d’ecologia i protecció del territori, etc, sense tenir clara una perspectiva nacional catalana. Es tracta a voltes de discursos i pràctiques desarrelades, que no sorgeixen de l’experiència popular, sinó com a resultat de la importació d’anàlisis forànies, i que a voltes es deixen endur per prejudicis antinacionalistes o per un cosmopolitisme suposadament superador de les limitacions localistes.
3. Conjuntura internacional.
3.1. Europa i el món.
L’expectativa d’un nou ordre internacional i d’un nou equilibri geopolític basats en la justícia, la democràcia i la pau entre els pobles, encara no assolits des de la caiguda del mur de Berlín, quan aquest plantejament va esdevenir central en els discursos sobre la nova política internacional, no es veu satisfeta ni en l’actual Europa ni en l’actual escenari internacional.
La caiguda del mur va certificar el pas a un món multipolar, procés que no ha deixat de confirmar-se d’aleshores ençà. També va facilitar el desfermament del capitalisme arreu del planeta, amb les conseqüències devastadores que avui podem observar.
Podríem dir que en el nou escenari internacional destaquen la teòrica i fins ara frustrada renovació del paper dels EUA de la mà d’Obama, la força i presència creixents de la Xina, l’Índia, Rússia, Iran, Sudàfrica i Brasil, els processos d’unitat africana i llationamericana, o, fins i tot, de la regió del Pacífic, i les noves aliances entre l’Àsia, l’Àfrica i l’Amèrica del Sud, així com la persistent dificultat d’Europa per construir-se a si mateixa i per jugar un paper sòlid i creïble en l’escena internacional. Els processos de canvi a les regions de Mesopotàmia i l’Àsia Central, a Palestina i l’emergència d’un nou projecte tranformador de la mà del moviment indi d’Amèrica, són processos de referència pel que fa a la crisi del sistema dominant i a la generació d’alternatives.
A Europa, en canvi, les elits dirigents no semblen interessades a contribuir a aquesta multipolaritat i estan més compromeses en projectes i interessos globals que en la construcció d’un escenari específicament europeu. Les classes dirigents europees cerquen més assegurar la seva pertinença a un conglomerat polític, econòmic i militar hegemònic a escala mundial, que no pas a un nou projecte europeu que pogués contribuir a una governança global, i encara menys amb una tendència veritablement democràtica, justa i multipolar.
Els compromisos i interessos relacionats amb l’atlantisme, el sionisme -com a dimensió bàsica de l’occidentalisme-, les transnacionals, el complex militar-industrial, el control dels epicentres i frontisses de la geopolítica mundial, l’economia financera, el poder mediàtic i el control dels recursos estratègics, científics i tècnics, dominen l’agenda d’aquest conglomerat al servei de l’actual model de desenvolupament i dels seus principals beneficiaris. Les elits europees posen els seus esforços més en la participació en aquesta agenda a escala mundial que no pas a construir-ne una de nova des d’una lògica europeista. De fet, el mateix procés de construcció europea s’ha fonamentat en aquests paràmetres.
D’altra banda, un miratge va recórrer Europa entre els anys vuitanta i noranta, amb l’emergència de nous estats fruit de la dissolució de l’URSS. Aquest miratge es va encarnar en dos aspectes bàsics:
a)la creença que aquest fenomen facilitaria la sobirania de les velles nacions sense estat de l’Europa occidental, menystenint que la independència d’aquelles nacions es veia facilitada per la doctrina dels EUA de promoure processos d’autodeterminació amb la condició que aquests augmentessin la seva àrea d’influència i que, en les acaballes de l’URSS, contribuïssin a la seva descomposició i acceleressin el pas de més territoris a l’economia de mercat;
b)la percepció que aquestes noves nacions sobiranes podrien contribuir a reforçar la Unió Europea com a referent en una nova dinàmica multipolar. Els fets posteriors han desmentit aquesta hipòtesi en força casos, ja que algunes de les noves nacions europees provinents de l’antic bloc de l’est han jugat un paper clarament obstaculitzador dels progressos polítics de la UE, fins i tot prioritzant les seves aliances amb els EUA, que eren de fet els seus màxims avaladors.
Aquesta manca de consistència de l’Europa política, el nacionalisme dels estats, la llunyania i ineficiència de les institucions polítiques europees, la inexistència d’una Europa social que signifiqui un clar progrés en termes de drets democràtics i socials, i el seu feble paper internacional, fan que la ciutadania europea no percebi la Unió Europea com un projecte potent i important, amb la conseqüència d’una pertinença feble, de la indiferència o, fins i tot, de l’oposició. La baixa participació en les eleccions al Parlament europeu i la baixa expectativa pel que fa a les conseqüències dels seus resultats, no són només conseqüència de la desinformació, sinó també i principalment de la manca de consistència i credibilitat del projecte.
Aquestes mancances són també paleses si fem referència als moviments socials i a les organitzacions de la societat civil a Europa. Malgrat el miratge que encara sostenim sobre la seva fortalesa i importància, cada dia es mostren més desorientats i mancats d’energia, en comparació amb els moviments d’altres continents i regions, que mostren una capacitat creixent per influir en les agendes nacionals, regionals i globals. L’Europa política, econòmica i policial possiblement estigui molt allunyada a les realitats culturals existents.
La crisi econòmica mundial està sent gestionada amb grans transferències de diner públic a la banca i grans empreses multinacionals i amb un gran augment de l’atur, de la pobresa, i del moviment de diners dels pobres cap als rics. S’està manifestant més com un reajustament de desacceleració que com una crisi del sistema.
3.2. Fer front a un nou debat internacional
Actualment, els moviments socials i polítics que se situen en posicions d’esquerra i/o altermundialistes participen de diversos debats articulats, que generen diverses preguntes:
3.2.1. La crisi de civilització.
Hom planteja que la crisi actual no és només econòmica i social, ans política i cultural, de paradigma. En referència a la crisi del paradigma dominant de la modernitat occidental, del capitalisme, del desenvolupisme i de l’estat nacional.
Avui aquest paradigma no està en col·lapse, però ja no ofereix cap mena d’utopia, ni té propostes per aturar els seus efectes destructius sobre la majoria de la població i sobre el planeta. Alguns paradigmes alternatius són avui proposats en resposta a la crisi del model de desenvolupament dominant i dels estats nacionals, com el “bon viure” del moviment indi andí, el nou programa del moviment kurd a Turquia, o el moviment democràtic libanès…
3.2.2. La governança mundial
Com construir un sistema democràtic de governança mundial? Com abordar problemàtiques que no tenen solució si no és a escala planetària? Quin paper i límits pot aportar-hi el multipolarisme? Quin seria el paper dels estats nacionals? Quin seria el paper dels pobles i dels moviments socials? Com potenciar les polítiques públiques des del qüestionament de l’estat nacional? Com articular drets col·lectius i drets individuals? Quin és el rol dels partits polítics?
A banda de les aportacions d’alguns corrents democràtics del moviment islàmic i del moviment indi d’Amèrica, una nova esquerra està en procés de construcció des del FSM i des de la nova esquerra sudamericana. A Europa, és a Alemanya i a Portugal on la nova esquerra pren força actualment.
En aquest marc, com situem els Països Catalans en el món? Com construir un nou independentisme que aposti per una País cohesionat però no homogeni, per una organització política sobirana que vagi més enllà de l’Estat Nacional com estructura política de dominació?
3.2.3 L’absència d’un marc civilitzacional i geoestratègic propi
Alhora, tan l’independentisme, com els moviments socials, fora d’algunes excepcions, romanen silenciosos en relació a l’espai civilitzacional en el que la nació catalana s’ha d’articular, així com en quina visió geo-estratègica cal prioritzar. No és pas el mateix definir-se tan sols com a europeus, o com a occidentals fent part del mon euro-americà, o com a simplement mediterranis. Cal saber en quin territori hom vol jugar i amb qui es volen establir les aliances i cooperacions més properes i fonamentals, ja que sense un referent civilitzacional i geoestratègic clarament definit, la independència dels Països Catalans difícilment podrà reeixir.
4. Proposta estratègica
Tenint en compte tot el que s’ha dit fins ara, Terra i Llibertat considera que l’esquerra independentista dels Països Catalans ha d’esdevenir un referent fort i determinant en les dinàmiques cultural, social i política. Perquè això sigui possible, considerem que cal articular una alternativa socio-politica en base a tres grans eixos estratègics:
4.1 Contra el desarrelament, actualitzar la memòria cultural
La globalització, en tant que realitat actual, es caracteritza no tan sols pel seu caràcter homogeneïtzador, sinó també i primordialment pel desarrelament que comporta a nivell social i cultural. Aquest desarrelament, en tant que pèrdua dels referents propis que donen sentit a l’existència dels pobles i cultures arreu del món, és un dels seus aspectes més perniciosos.
És per aquest motiu que, tot i ser plenament conscients de les importants urgències que a curt termini viu la nació catalana, considerem que per tal de construir un país lliure, un país millor, ens cal recuperar i actualitzar la nostra memòria cultural popular. En altres mots, només podem plantejar un futur alliberat i alliberador si aconseguim actualitzar la memòria nacional popular en tots i cadascun dels àmbits de la nostra realitat nacional. L’arrelament no fa tan sols referència a un espai físic particular, sinó també i sobretot a la memòria en tant que pou de coneixement i saber creat, teixit i articulat per generacions de dones i homes que ens han precedit.
Ara bé, parlar de memòria nacional popular no vol pas dir el record més o menys idealitzat, més o menys gloriós, més o menys nostàlgic, en relació a quelcom de perdut ja per sempre, ni tampoc una apel·lació a la puresa d’unes suposades essències nacionals. No, al contrari, es tracta de conèixer i reconèixer els sabers, coneixements i pràctiques que el nostre poble ha desenvolupat en diferents àmbits de la realitat, per tal d’aprofitar-los en el nostre context actual, no com a repetició impossible, ans com a actualització necessària per assegurar el nostre futur.
La cultura catalana no és una entelèquia, ni simplement una expressió particular en llengua catalana d’una suposada cultura universal. La cultura catalana és l’articulació de valors, institucions i pràctiques en tots i cadascun dels àmbits de la realitat social. Certament que no es tracta d’una realitat estàtica i homogènia, ans dinàmica i diversa, però que manté unes continuïtats i unes referències permanents que són les que permeten, precisament el dinamisme i la diversitat, sense caure ni en la fragmentació ni en la fugida endavant.
Per tal de formular, doncs, propostes alliberadores per a la nació catalana, ens cal articular un discurs que reculli i actualitzi la memòria cultural, és a dir la memòria dels sabers, coneixements i pràctiques que el poble català ha desenvolupat al llarg de la seva història. I això cal fer-ho en tots els àmbits de la realitat social: terra i territori; poder i conflicte polític; economia i conflicte social; espai públic i comunitat; Països Catalans al món…
4.2 Davant de l’atzucac social, econòmic i cultural,desenvolupar propostes socialment innovadores
Ara bé, si el recurs a la pròpia memòria és un element clau indefugible, en el marc actual és del tot insuficient. Esdevé necessari que el nou independentisme estableixi aliances amb els nous moviments socials, per tal de formular propostes socialment innovadores, que alhora siguin nacionalment arrelades.
La defensa de la terra no pot deixar de banda l’experiència i les perspectives desenvolupades pels diferents actors del moviment ecologista.
La recerca d’una economia socialment més justa i solidària haurà de prendre en consideració les perspectives crítiques al creixement econòmic i al desenvolupament.
La defensa de la cultura popular catalana i les seves expressions, aixi com de la identitat nacional, no pot fer ulls clucs a la diversitat cultural i les seves expressions generada pels fluxos immigratoris.
La defensa d’una cultura democràtica popular haurà de prendre en consideració les diverses iniciatives de democràcia participativa.
4.3 En un món multipolar, assumir Europa i la Mediterrània com l’espai civilitzacional i geoestratègic propi
La nació no pot viure aïllada, sinó en interacció constant amb el seu entorn, especialment el més immediat. És per aquest motiu que esdevé urgent i primordial, especialment en el nou context de la globalització, desenvolupar una visió clara del marc civilitzacional en el que cal inscriure el projecte nacional, així com la visió geoestratègica que cal desenvolupar.
Caldrà, doncs, articular aquestes propostes sectorials, no tan sols en un marc nacional, sinó alhora civilitzacional, considerant, no tan sols la memòria cultural nacional, sinó també la memòria cultural civilitzacional, tant mediterrània com europea .
Considerem que el futur dels Països Catalans passa per trobar el seu lloc tan en el marc d’una Europa social de les Nacions, com en una Mediterrània com espai de diàleg i intercanvi entre pobles, cultures i civilitzacions prou diversos Caldrà, doncs, començar a precisar, més enllà de lirismes i proclames, què significa actualment aquesta realitat mediterrània per a la nació catalana.
No tan sols el passat parla en favor d’aquesta doble opció, sinó també el present i, sobretot, el futur. Efectivament, el nostre passat com a poble no es pot deslligar ni de l’àmbit mediterrani, en el que tinguérem una presència econòmica i política prou importants, ni de l’àmbit Europeu, en el que vam nèixer. El nostre futur no es pot deslligar del mar que ens uneix a altres pobles ni de les terres europees germanes. Som plenament mediterranis i plenament europeus i caldràa trobar la manera d’assumir-ho clarament, sense exclusions. Som una part del Vell Continent i una de les terres del Sisé Continent i hem de compartir amb els pobles d’ambdós continents els somnis i esperances de plenitud i alliberament.
5. Proposta política.
En base a aquests tres eixos estratègics, Terra i Llibertat planteja la següent proposta política al conjunt de l’independentisme d’esquerres:
a) Objectius programàtics
Construcció política dels Països Catalans, donant entitat política a la Nació
Lluita contrahegemònica per promoure una nova cultura política socialista i democràtica als Països Catalans
Dret a l’Autodeterminació i construcció de la independència.
Internacionalització dels Països Catalans en el marc de les lluites anticapitalistes i altermundialistes.
Debat permanent per construir una cultura política popular alternativa als Països Catalans.
b) Objectius tàctics
Definir un programa comú per al conjunt de l’esquerra independentista basat en: Països Catalans, Autodeterminació, radicalització democràtica i socialisme.
Construir una direcció política de l’esquerra independentista que articuli i coordini l’acció de les organitzacions i col·lectius en funció de l’esmentat programa
Bastir la CUP com a organització nacional de l’esquerra independentista amb la missió de dur l’independentisme d’esquerres a les institucions i d’incidir en la conjuntura política i en l’espai públic nacionals, articuladament amb els moviments socials del país, mobilitzant amplis sectors de la nostra societat
Celebrar, al País Valencià, una Conferència Nacional de l’esquerra independentista per a debatre i promoure aquesta proposta.
Terra i Llibertat
Països Catalans, gener del 2010
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!