Terra i llibertat
Autodeterminació - Països Catalans
MUNICIPALS 2011. I ARA QUÈ? PRIMERES VALORACIONS DES DE TERRA i LLIBERTAT
Enmig d’una de les mobilitzacions socials més importants dels darrers anys, la dels “Indignats” posant-se dempeus a les places i enmig de la crisi econòmica, social i política més dura de les que recordem, s’acaben de realitzar unes de les eleccions municipals i autonòmiques més singulars. Singulars en la lectura immediata per les novetats que porten i singulars també per les noves dinàmiques que poden obrir i pels aprenentatges que poden deixar-nos.
En termes de la lectura immediata de resultats el tòpic de la setmana és el del tomb cap a la dreta. Certament CiU ha obtingut una quota de poder municipal que mai abans no havia tingut –ni imaginat-, el PP arrasa a les Illes, augmenta molt el seu poder a Catalunya i el manté al País Valencià (tot i una més que considerable pèrdua de vots) i el feixisme entra a les institucions de la mà de Plataforma per Catalunya i de monstres de laboratori com García Albiol. No és pas poc. Però no ho és tot i, a més, pot tenir quelcom de miratge. Perquè aquesta crescuda de les dretes (exceptuant el cas de la Plataforma) no és el resultat d’un augment de vots considerable (especialment en el cas valencià on el PP pot haver iniciat ja el seu declivi) sinó, clarament, d’una desfeta sense precedents de l’esquerra institucional, de la socialdemocràcia del PSC/PSPV/PSIB-PSOE i d’ERC. ICV, EUPV, PSM i el Pacte per Eivissa resisteixen. I enllà de la desfeta de les esquerres dominants fins ara, la forta emergència de Compromís i de les CUP als Països Catalans, l’abassagador resultat de Bildu a Euskal Herria, l’augment del vot en blanc, nul i el manteniment d’una fortíssima abstenció indiquen que la lectura de les eleccions des del simple “tomb cap a la dreta” és més que miop. Apuntem doncs algunes hipòtesis.
Per un costat, tant als Països Catalans com a l’Estat espanyol hi ha un ampli espai de dreta que es consolida (més que no creix) enmig de la crisi i enmig de les mobilitzacions populars. Aquesta consolidació té a veure, per un costat, amb el benefici d’estar a l’oposició o d’haver-hi estat fins fa poc. Però per l’altre, i això és més de fons, amb l’hegemonia que es genera entorn del crit d’ordre i producció (i austeritat en el cas de Catalunya). L’hegemonia d’aquest crit, barrejada amb una islamofòbia i xenofòbia convenientment atiades, és el que obre la porta al feixisme explícit de Plataforma o a les derives del PP en la mateixa línia. Caldrà estar-hi alerta perquè aquest és el caldo de cultiu (històric) del feixisme polític a Europa i és la realitat del feixisme social i la barbàrie que patim.
D’altra banda aquestes darreres eleccions consoliden a tot el país una tendència dels darrers deu anys a tota Europa: la crisi (final?) de la socialdemocràcia. L’ordre del pacte amb el capital per construir una societat amb uns certs equilibris, amb una relativa redistribució de la riquesa ha saltat pels aires fa temps i dorm el son dels justos mentre les esquerres que s’hi havien instal·lat continuen dormint en una butaca que s’aprima a unes velocitats de vertigen. Instal·lades (com les dretes) en dinàmiques de corrupció, apoltronament i ordre (civisme), incapaços –com deia el vell Nietzsche- de tenir cap futur en major estima que el present són ja impotents per generar confiança i esperança i, doncs, reben en les urnes la medicina de l’aprimament que elles tan sovint reccepten.
Compromís és segurament una opció socialdemòcrata regionalista que ara per ara
està perseguida, i que ha aconseguit trencar el cercle i és, així, una opció molt útil i important per al moment històric, perquè trenca l’hegemonia espanyolista, desmunta el mite del vot útil i deixa terreny per al creixement d’una força d’esquerra
independentista a tot el país, i així potser alguns dels seus votants
també hi aniran a parar. Compromís oxigena i obre portes, sobretot davant
la gran incompetència de l’esquerra independentista al País Valencià, fins ara.
I finalment les novetats d’aquestes eleccions que permeten aspirar a noves dinàmiques. Al país les places plenes, Compromís i les CUP, també altres opcions locals molt interessants que han avançat, allò que serien les CAV. Nord enllà Bildu. Què tenim en comú? Som els que no hem participat d’una “transició modèlica”, ni en la seva construcció ni en l’aprofitament de les engrunes que queien de la seva taula ben parada. Aquests, els que ni venim d’aquella transició ni tampoc l’hem gaudit, perquè som precisament contra qui es va fer aquella transició, som els que hem irromput obrint camps nous de joc aquests dies. I som aquí per no marxar, sigui amb vots i escons honestos, o amb ocupacions de l’espai públic, que és de la ciutadania.
Tot plegat permet pensar que poden venir temps d’una intensa metamorfosi social, nacional i política per tres dinàmiques que s’interrelacionin:
.-L’agudització de la precarietat d’àmplies capes de la societat, l’aprimament de serveis públics i de protecció social i la mobilització social entorn de nous actors, amb noves i intel.ligents reivindicacions, sustentades amb propostes reals i transformadores.
.-La crisi política de la socialdemocràcia que pot recórrer al vell discurs de l’ordre (civisme i serveis públics) tot sent engolida cada cop més per la dreta, deixant el camp obert per l’emergència de noves esquerres.
.-La crisi política de l’Estat espanyol que s’aguditzarà pel nou escenari basc, que pot situar en una posició complicada l’autonomisme de PNB-CiU, que interrogarà el paper d’ERC i que pot ampliar el camp de joc ja obert per les CUP i altres formacions de l’esquerra alternativa i llibertària. Caldrà veure en aquest cas com respon i evoluciona Compromís.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
El problema principal és que reflexionar i criticar és molt senzill però construïr una alternativa viable és gairebé impossible, molt difícil. I de moment ningú ha aconseguit fer encara aquest pas. M’agradaria equivocar-me però crec que ni la CUP ni ningú més ho aconseguirà.